SÍRIA: la ciutat de PALMIRA

Em dol en l’ànima el que està vivint actualment Síria…m’entristeix només pensar la quantitat de gent innocent que no para de morir. Em dol perquè es com una ferida que no tanca, que s’infecta i fa malbé la part  que l’envolta. Em dol perquè no es veu el moment que la ferida siga definitivament una cicatriu.

Síria em va encisar des del mateix moment que vaig creuar la frontera. Veníem de Jordània i aquell guia i aquelles galetetes de sèsam amb les quals ens va rebre i que menjaríem durant tots els dies d’estada al país, em captivaren durant eixes jornades i per sempre.

No es fàcil oblidar l’amabilitat que s’hi respira en Síria, ni els paisatges, ni la gent, ni l’ambient. Hi ha sensacions i irrepetibles situacions viscudes en este país que m’acompanyaran tothora. I no exagere, hi queden impregnades malgrat el temps, malgrat la distància. Per això em dol cada dia escoltar i llegir noticies sobre les barbaritats que hi s’estan vivint. M’imagine les ciutats, m’imagine la gent, m’imagine la violència, les massacres...no vull pensar-ho més.

Per compensar me’n vaig en la ment a Palmira, lloc que aleshores vaig catalogar com llogaret tranquil, relaxant...un niu on trobar pau. Aquell desert i aquelles palmeres datileres, aquelles jaimes de tela suportades per uns pals estratègicament col•locats... amb una gent exageradament acollidora convidaven a pensar que aquell era el lloc ideal per descansar, per abandonar tot...convidava a pensar en la possibilitat de quedar-se més temps.

L’oasi de Palmira dóna vida al desert.
Si els palmerars pogueren parlar…quantes  històries dels seus il•lustres visitants podrien contar… 

Palmira és una ciutat a l’interior del país, a més de 200km de la capital Damasc, situada en un oasi que dóna vida al desert. I amb eixa idea de vida i no de mort que és la que actualment envolta la situació política i social del país em vull quedar. Són massa les morts, mai justificades, les que està vivint Síria.  

Palmira, segons diuen, fundada pel bíblic rei Salomó i enclavada  en la ruta de la seda, va ser centre de caravanes i centre de comerç. I cobrà més importància després de l’annexió de Siria a Roma. Després d’una visita de l’emperador Adriano fou declarada ciutat lliure. Molts dirigents es succeïren durant el domini romà però d’entre tots la coneguda com la reina Zenobia o la Cleopatra de Siria, destacà perquè es va revoltar contra Roma. 

I enmig de l’arena sobreïxen els vestigis d’un esplendorós passat…
Quin goig per al primers ulls que ho feren!

Zenobia pujà al poder en ser assassinats qui governava el país, el seu marit Odenato i el successor, el fill, fillastre seu. I amb poder, ambició  i decisió es va apoderar de Bostra i va intentar conquerir Antioquia. Encara que tal volta la seua dominació fou de poc temps, Zenobia, que ja havia estat l’ànima del govern del seu marit, va ser reconeguda per la seua fortalesa, poder i cultura. Durant el seu “regnat” va protegir a literats i va portar Palmira al seu major grau de prosperitat. 

El seu domini es va estendre a tota Síria i Mesopotàmia. Però la lluita pel poder és un fet d’abans de la mateixa manera que ho és actualment i així després d’haver-se-li reconegut el poder sobre la zona oriental va ser derrotada pel romà Lluci Domici Aurelià en dues batalles i així acabà la seua dominació. Fou portada presonera a Roma, segons es diu amb cadenes d’or,  Aureliano impressionat per la seua bellesa i dignitat la va alliberar i li va concedir una vil•la en Tibur (Itàlia) on va viure fins morir.

Les ruïnes situades entre un immens desert poblat de nòmades beduins i una moderna ciutat d’uns 40.000 habitants, són importants pel seu passat llegendari, gloriós, il•lustre, mític... Després que un terratrèmol l’any 1089 fera malbé  molts edificis de la ciutat, l’arena va decidir anar devorant a poc a poc tots els fastuosos edificis que quedaven de peu i també els enderrocats, un conjunt monumental que en el seu temps acolliren vida anònima i també estratègies politiques rellevants.

Però més que devorar el que l’arena va fer, sortosament, va ser amagar.

Palmira fou descoberta al segle XVII per mercaders anglesos d’Alep. Al segle XVIII es farien noves exploracions per descobrir les meravelles que 4 metres d’arena havien tapat. 

Les ruïnes ocupen 50h hectàrees i són impressionants les vistes des de la part alta del castell de Qala’at Ibn Maan. Palmira va ser una grandiosa ciutat, Zenobia s’encarregà que així fóra mentre seguia la carrera bèl•lica que es proposà. Perquè va manar construir molts edificis i erigir estàtues, només a l’àgora hi havia més de dues-centes escultures de nobles, magistrats, capitans i comerciants. Va aconseguir tanta prosperitat per a Palmira que diuen estudiosos que la ciutat tenia la seua pròpia llengua i també un art propi, “el palmirí” que emprava principalment pedra calcària i daurada de les muntanyes que envoltaven la ciutat.  

Hi ha dos aspectes que no em deixaren indiferent al primer colp d’ull només hi arribar. Un positiu i altre que no ho era tant.

El negatiu era la imatge de la carretera creuant pel mig les ruïnes...com podia ser allò? Segons havia llegit les ruïnes foren declarades Patrimoni de la Humanitat per Unesco, tanmateix la carretera hi estava.

El positiu, va ser veure un important jaciment arqueològic sense tanques separadores, sense cartells prohibitius per entrar. Allò era un paratge encara no sacsejat per la voràgine turística. Voldria pensar que actualment continua de la mateixa manera. No ho sé, dubte perquè sé com es busca l’explotació turística, sé com de vegades no es mira com deuria mirar-se pel bé patrimonial.

Visitàrem les ruïnes amb respecte perquè atabalava conèixer l’existència de tant de poder al passat. Era un honor trepitjar pel mateix lloc que aquella valenta dona del desert. 

Traspassàrem l’arc triomfal que donava pas a la gran columnata de més d’un kilòmetre de longitud. No trobàrem cap noble palmerí ni legionari romà, trobàrem uns pocs beduins, xiquets i majors que intentaven vendre un record viatgers que hi anàvem deambulant. Sortosament no n’eren molts,  ni de turistes viatgers, ni de venedors. Hi havia tendes a la ciutat dedicades exclusivament al tema. També hi estaven impassibles i avorrits els dromedaris perfectament engalanats esperant oferir a qui donar una volta pel paratge. 

L’arc triomfal dona pas al que queda de la ciutat. És el lloc on esperen els beduins els visitants.

Seguint la via principal arribàrem al teatre i a l’àgora... i altres importants edificis. No sabria enumerar-los, ja han passat molts anys. 

Ressalta l'aridesa del terreny.

Allunyant-nos un poc vam arribar a la vall de les tombes i al  temple de Bel, tot testimonis de la variada història viscuda.

Ens allunyem i trobem la vall de les tombes.

Pujant a la Ciudadela Qalaat Ibn Maan, del segle XVII, s’aconseguien unes vistes espectaculars: el palau de Zenobia, la gran columnata, l’oasi i  la moderna ciutat. 

Però per poder tenir un visió exacta d’este fabulós paratge s’havia d’assaborir la ciutat en diferents hores: viure, vore i respirar les hores del matí, de la vesprada i no deixar l’oportunitat d’experimentar l’eixida del sol  o capvespre entre ruïnes. I així gaudirem d’una fabulosa experiència que valia la pena fer malgrat haver d’alçar-se del llit a les 4 d’una fresca  matinada i així no perdre el moment efímer del despertar del sol. 

Matinàrem de valent, però valia la pena.

Estic segura que l’ànima de Zenobia hi està, encara, dominant el seu regne. Espere que el seu talant guerrer buscant el millor puga fer alguna cosa especial imposant al país la pau desitjada, la justícia i els drets. L’esperit de la reina de Palmira sempre deambularà entre estes ruïnes i entre esta arena, entre les palmeres i l’oasi, perquè este és el seu lloc i ELLA és qui dóna personalitat i nom a aquell indret.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre SIRIA 1997

*Per llegir sobre Palmira i Zenobia en este bloc tens un llibre ressenyat a la secció corresponent.