Senderisme pel TORCAL D’ANTEQUERA ( MALAGA)

M’agrada caminar i sovint les meues eixides busquen paratges per poder fer senderisme i gaudir d’un aire pur natural.

El Torcal d’Antequera, a la província de Màlaga, entre el poble d’Antequera i Villanueva de la Concepción, és un paratge agradable per poder passar hores caminant i alhora gaudir d’un paisatge singular. Hi podem observar les capricioses formes rocoses que la mare naturalesa ha anat configurant. L’erosió del vent, la pluja o la neu ha fet que les roques calcàries adopten formes variades, formes que dóna peu al joc de buscar semblances amb figures que tenim en la vida real.

Les formes que adopten les roques són variades.

L’extensió del Torcal és d’uns 20 km quadrats i  hi ha rutes per poder fer. Actualment està considerat com Paratge Natural pel seu valor paisatgístic i geològic en flora i  fauna.

Jo hi vaig anar fa molt de temps i no recorde el centre de recepció e interpretació de la naturalesa que actualment hi ha. Però si recorde que anava amb un grup encapçalat per un expert geòleg o botànic, (no recorde exactament l’especialitat) que ens marcava el pas i ens feia parar l’atenció en la vegetació i la fauna alhora que ens explicava l’origen de la formació del paisatge càrstic que estàvem trepitjant.

El primer que ens va dir per introduir la ruta és que al Torcal d’Antequera hi havia una de les mostres de paisatge càrstic  més impressionants de tota Europa. Amb eixa expectativa creada iniciàrem la caminada i l'expert guia va continuar explicant. La peculiaritat d‘este tipus de paisatge és que les roques són com esponges que absorbeixen l’aigua i la fan circular per l’interior a traves d’un enrevessada xarxa d’esquerdes i forats interns, per després traure-la per les parts menys permeables.

Caminàvem per sendes, no era trajecte llarg. De camí trobàvem vegetació variada.

No era una senda còmoda la que seguirem però recorde també que no trobàrem especial dificultat en cap tram. No sé exactament el temps que va durar la caminada, però estic segura que no va ser menys de dos hores roca amunt i roca avall, saltant en ocasions com si forem unes cabres de muntanya. 

La caminada no era llarga però no  era còmoda.

Malgrat ser una ruta on la major part del temps havíem d’anar saltant entre grans pedres que en ocasions eren quasi de la meua alçària, ara pense que va ser una ruta lleugera. Tal volta perquè posteriorment n’he fet altres més llargues i complicades i això que es diu que el pas del temps tot ho relativitza, és cert i inevitable.

En ocasions s'havia d'anar fent camallades i saltant per salvar els obstacles de grans roques.

No va ser una caminada amb presses, conscientment. Per observar el paisatge cadascú seguia el seu ritme, que era generalment pausat. Recorde que va haver temps per descansar, on volíem ens asseiem i respiràvem el bon aire que hi havia. L’expert ens esperava cada cert punt per concentrar-nos i fer-nos l’explicació didàctica del lloc en concret on s’havia parat. 

No anàvem tots agrupats, això donava llibertat i semblava que el camí el feiem a soles. Si ens apartàvem del gran grup, en parar-se a descansar o fotografiar un paratge, no ens podíem perdre perquè més o menys allunyat veiem als companys que anaven per davant i sabiem cert que era un integrant del nostre grup, perquè, malgrat ser una setmana santa i temporada alta,  al Torcal no hi havia d'altres. 

Actualment el Torcal és molt visitat en temps de vacances, s'ha condicionat per afavorir el trajecte i la ruta s'aconsella per a totes les edats, per això crec, i tal volta m'equivoque, que el Torcal amb tan poca gent com jo el vaig recórrer, és una imatge que ja no tornarà. Això comporta una part mala i una bona: ha guanyat en visitants, però ha perdut en tranquil.litat.

El descans sempre va bé...unes vegades la parada és per recuperar forces, altres per escoltar l'explicació de l'expert.

Veig les fotos i em venen al cap les moles rocoses  i els laberints que formaven entre elles, túnels, pedres amb esquerdes, en moltes ocasions heura, molsa i liquens.

Durant tot el trajecte admiràrem el paisatge càrstic que ens envoltava.

I també em venen al cap les vistes panoràmiques a la vall. Però després del temps transcorregut, a hores d’ara, no sabria especificar si les vistes eren de miradors concrets ni en quin tram de la caminada els vaig fer, si abans, enmig o acabant. Han passat ja molts anys!

I quan no teniem envoltant-nos les roques poroses i foradades, teniem precioses vistes de la vall.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre RUTA ANDALUSIA VERDA 1993

Passeig fotogràfic per SANTILLANA DEL MAR en SANTANDER

Estic en un poble real o és un escenari de pel·lícula? Està tot tan ben posat, tan bonic...tan preparat...

Santillana és un lloc eminentment turístic, no negue que és bonic i conserva uns carrers amb patrimoni històric i artístic ple de casones nobiliàries de gran importància, però no puc deixar de pensar que em sembla un escenari de pel·lícula, i imaginar que, en arribar la nit i acabar de filmar, van a desmuntar tot el plató i el poble desapareixerà. 


Tanmateix m'entossudeisc en buscar el grau de realitat i com diu el refrany "qui busca troba". Mire, remire i trobe per racons fora de l'àrea principal indicis de vida, i la que trobe no és la de botiguers que arriben al poble cada dia, obrin les portes del negoci  i se'n van,  sinò la de la gent que viu al poble les 24 hores del dia: són simplemet uns llençols estesos al carrer, una quadra amb cavalls o un vellet prenent el solet el que veig, però és suficient per saber que el poble té vida real, i això m'alivia.

I és que observe cada façana...i  està tot tan ben posat...tan preparat...És la tercera vegada que vinc i sempre tinc la mateixa sensació: Santillana és com un museu. Patrimoni molt ben conservat però “excessivament” bolcat al turisme. Els turistes són un fons d’ingrés important per a la localitat però li lleva la màgia veure tanta botiga  i tanta  gent amunt i avall pel carrer principal. 

Reconec que esta negativa imatge em ve per ignorància,  per no conèixer la història que  viuria darrere de cada façana. Sempre he vingut només per unes hores. Em falta estar més temps i saber més del passat que li va donar vida, estic segura, així li trobaria l’encís al poble.

El que si em sap greu és no poder anar a les coves d’Altamira, però no les coves verdaderes, el que s’hi pot veure són una reproducció. Estan a un parell de quilòmetres que nosaltres hem de fer a peu perquè no disposem de vehicle propi. Este viatge per Cantabria l’estem fent depenent dels transports públics i encara que per a nosaltres la distància no és problema, ni caminar tampoc, si ho és el temps. Havíem previst anar per la vesprada a Comillas...i si  anem a les coves perdre’m la connexió de l’autobús. Altra vegada serà. 

Del conjunt arquitectònic, que no és poc, destaca la col•legiata Santa Jualiana, el monument més important del romànic de Cantàbria. El seu claustre és preciós.

QUADERN DE VIATGE: CANTÀBRIA 2009

AUSTRIA :“GARGANTAS” de LIECHSTENTEIN

La mare naturalesa regala imatges impressionats, per tot arreu escampa el seu art.

En este paratge en espera un paisatge a l'aire lliure però tancat,  humit i refrescant...

La història diu que un príncep de Liechestentein va fer una donació l’any 1875 per a que, aquella impressionant gorja plena de tolls i clots, aquell encaixonament d’aigües que eren una meravella natural situats al Tirol a prop de Salzburg, foren condicionades per ser accessibles. Les tasques es completaren l’any 1876 i és des d’aleshores que porten el nom del príncep benefactor: el príncep Johans II de Liechstentein.

Esta gola, única als Alps està fàcilment accessible en cotxe però nosaltres hi anem a peu des del nostre gastoff en San Johan in Pongau.

Des del gastoff fins Liechtensteinklamm, tenim quasi 3 km de caminada, i com ho fem tranquil·lament tardem al voltant de 45 minuts. Això no és res, un simple passeig. De camí travessem el riu Salzach i també la lenta caminada ens permet escodrinyar per fora, les granges i cases que ens venen de pas.

Tot un plaer, el camí que fem per arribar i el lloc que visitem: un paratge natural fruit del desgel d’un glacial. Les gorges de Liechstentein estan obertes de maig a octubre i l’entrada ens costa tres euros, que es paguen per al manteniment de les instal·lacions. No estan molt altes sobre el nivell del mar, solament a 300 m.

És un lloc turístic, no som els únics a la porta d'entrada.

Quina meravella gaudir del frescor que s’hi respira, no molesta ni el fet de mullar-nos pels esguits continus de l’aigua. No ens cansem d’admirar cada racó que trobem conforme anem avançant en el camí de 4 km que hi ha preparat. Hi ha ponts de fusta que creuen la gola de les cascades, túnels i rampes per afavorir la caminada que va portant-nos a la cataracta principal, que és on acaba el camí habilitat.

No sabíem exactament el què anàvem a veure, i una vegada dins descobrírem un lloc impressionant.

La tornada es fa pel mateix camí però com es veu des d’altra perspectiva es troben vistes diferents. Hi ha trams encaixonats, estrets i amagats, parts on les persones que són mitjanament altes han de baixar el cap si no volen donar-se un bon colp i fer-se mal.

D’anada i de tornada no hem deixat d’admirar el curs violent del riu i els salts de l’aigua que baixen i erosionen la pedra donant-li colors variats segons l’erosió rebuda, una barreja entre blau i blanc, tonalitats que també varien segons la llum del sol que li arriba.

La força de l'aigua es feua de notar amb un fort soroll.

Sentir la remor de l’aigua caure és molt relaxant perquè malgrat haver molts visitants, es pot sentir el soroll estrepitós que fa l’aigua. Jo faig el camí en silenci, perquè no puc deixar de mirar amunt i avall, no done a bast observant tot allò que m’envolta i que no vull perdre detall. Vaig al meu aire i em sembla que vaig a soles. Però en un moment donat, me n’adone que en som molts els que estem i que fem el mateix camí, però sortosament la majoria ho fem silenciosament. El lloc convida al silenci.

           

Cap a tots els costats havíem de mirar...les cataractes i corrents d'aigua ens envoltaven.

Tot es digne d’admiració, fins i tot entre ponts i passarel·les a meitat camí trobem una poc habitual visió: és una teranyina clarament visible penjada entre les roques una aranya envoltada de la perfecta tela confeccionada que està queta, impassible front tanta gent i expectació, immune a tant de soroll, tanta humitat i frescor.

I enmig de tot...una aranya impassible filant la seua tela...

El lloc fascina tothom. La gola és tan estreta de vegades, que del cel només s’hi pot vore un simple raig que eix d’una estreta banda que queda entre les parets de les roques. Al llarg dels segles l’efecte de les aigües torrencials han anat a poc a poc enfonsant la gola.

Totes les imatges, que no deixem de vore ni fotografiar, donen a este miracle de la naturalesa un aire de fictici aventura alhora que un sentiment de romanticisme. I és perquè el lloc convida a imaginar. No se si serà per la música, que voluntàriament escolte, composada amb els acords d’aigua i les meues passades, o és que sóc propensa a inventar.

Esta alta cataracta només la vaig poder plasmar ajuntant dos fotos, una damunt l'altra.

Cert que és un lloc per hi anar, tot el Tirol en general ho és. Però este paratge, este entramat vial, té fàcil accessibilitat i està garantida  la seguretat perquè periòdicament és supervisat per experts en muntanyes i geòlegs. No està fet a l’atzar. No hi ha cap perill, l’únic, el d’acabar remullat de cos i peus si no es porta unes bones botes i un impermeable llarg.

QUADERN DE VIATGE: CAMINS DEL TIROL i BAVIERA ANY 2005

RUSSIA : La PLAÇA ROJA de MOSCOU

La catedral de San Basilio és un edifici singular...cert. La Plaça Roja és de les més boniques que he vist en la meua vida i he d’especificar que la fa especial esta meravella de catedral construïda.

Aquell estiu de 1995, fa quasi vint anys, ens anàrem a Rússia 15 dies, que no era poc, però no el suficient per arribar a apreciar la mínima part del país. I començàrem l’itinerari de la menuda porció elegida, anomenada “ Anell d’or”,  per la capital, Moscou.

La catedral de san Basilio, simbol de la Plaça, simbol de la ciutat. 

Reincideisc amb els termes "viatge dirigit" perquè encara que elegirem eixa opció, nosaltres intentàrem en moltes ocasions apartar-nos del control saltant-nos moltes menjades i visites ja pagades per fer-les al nostre aire, però l’angoixa del control estava perenne.

I és que el control començà perquè en arribar al país, sense importar la majorista que havíem contractat cadascú i donava igual haver pagat més o menys, tothom anava a parar a l’agencia estatal NITA. No sé si a hores d'ara les coses hauran canviat. Al país es podia anar per lliure, però si s’optava per viatge dirigit, esta era la formula obligada.

Arribàrem a les tres de la nit a un aeroport secundari no molt ben condicionat, destartalat, “miseriós”, vaig escriure al quadern de viatge, tal volta en veure les parets despintades i sostres que queien a trossos. Era una situació d’incertesa no saber el per què en una capital com Moscou, hi havia tanta deixadesa. I és que recorde perfectament que en un moment donat, mentre feia cua per “declarar l’or i els diners”, que portava i que entrava al país, vaig mirar el sostre i l’escaiola estava foradada. Això de la “declaració” és una obligació molt controlada que s’ha de complir religiosament. I més controlats ho estàvem perquè a l’aeroport no hi havia altres viatgers, solament el grup d’espanyols que em eixos moments arribàvem.

Els guàrdies perfetament uniformats imposaven respecte, nosaltres diligents els seguíem mentre ens guiaven. I no puc oblidar el desassossec que ens crearen quan passant els controls duaners a l’aeroport ens retenien el passaport un temps que semblava interminable i que podien ser 5 o 10 minuts. No puc oblidar com ens inquietava mirar-los com ens miraven. Era un ritual amb tothom: ullada al passaport, ullada als nostres ulls. Seriosos, ni una paraula, només mirar i callar. No sabíem què pensar. Després entendríem eixa actuació. Els ordinadors processaven de manera molt lenta. Ells ens miraven mentre esperaven perquè no sabien què fer.

Aquella arribada al destartalat aeroport no havia sigut un  bon començament. Se’ns van fer les 5 de la matinada quan arribàrem a l’hotel, on continuàrem sentint l’angoixa del control veient com hi havia dones vigilants en cada planta.

En el programa establert per l’agencia estatal NITA, a les 9 hores teníem programada una visita panoràmica. No valien excuses ni hi havia opció de canvi d’hora. Vàrem acceptar entre dents, i el fet ens va corroborar  la rigidesa general que s’hi respirava.

No havíem començat bé, però estàvem de vacances i a més a més a Moscou. Havíem d’agafar-nos les coses amb resignació i pensar que en veure la Plaça Roja tota la mala primera impressió se’ns oblidaria. I així va ser.

Admirar la plaça Roja, primer de dia seguint les passades del guia i després de nit al nostre aire, va compensar tot el que havia passat i tot el que ens passaria.

Hores més tard, amb els llums encesos...la Plaça es tornà màgica.

La plaça és enorme, 330 metres de longitud i 70 d’amplària, separa el kremlin, la fortalesa reial on resideix el president de Rússia, del barri històric comercial. És el centre de la ciutat i diuen que de tota Rússia. De la plaça parteixen els principals carrers i avingudes que es prolonguen en autopistes fins eixir fora de la ciutat.

Antigament estava envoltada d’edificis de fusta, però per por als incendis Ivan III, manà construir-ne una nova, esta vegada de rajoles i ciment, que va servir entre altres coses de mercat, per fer cerimònies publiques i també per a proclamacions reials.

El nom de la plaça Plaça Roja, no ve per reminiscències comunistes ni perquè el color predominant dels rajols que l’envolten siga el roig. Ve de la paraula russa ”roja” que en l’antic rus significava “bonica” i que en un principi anomenava la catedral de San Basilio. Més endavant, cap al segle XVII, el nom el va adoptar la plaça.

Hi ha molts monuments envoltant-la, destaca el museu d’història que ocupa el seu lloc privilegiat a la plaça i va ser construït segons arquitectura moscovita. Diuen que a l’interior la quantitat total d’objectes custodiats es de milions.

Torre de San Salvador

I també s’imposa com eix principal la paret del Kremlin on hi ha sepultats importants militants comunistes i on està el mausoleu de Lenin, que tothom visita i que nosaltres no deixàrem tampoc de visitar.

Mur del Kremlin

Per hi entrar férem una cua infinita i tant de temps esperant desesperava i donava temps per pensar. Jo em preguntava: Què faig ací perdent este temps per vore la “mòmia” d’un dirigent?, però també em deia: com deixar d’entrar-hi? ara ja estic enfilada. Com desaprofitar tot el que tinc avançat en la cua? Així que amb la resignació per davant, havia de fer el que tot turista fa, visitar la tomba de Lenin com cal, seguint un ordre i respecte sempre vigilat per uns guàrdies, que malgrat ser molt guapos i ben plantats, no els feia cap gràcia que nosaltres trencàrem el silenci i l’estricta serietat. I del mausoleu, no cal aprofundir, no sé si hi havia presses per tancar però en tocar-nos el torn ens digueren que havíem de passar ràpidament. Així que pel que respecta a “l’assumpte Lenin”, va ser visi i no vist. Res.

Entrada al mausoleu de Lenin.

El que no vaig acceptar és entrar a l’Armeria. El grup d’amics ens dividirem, uns si que hi entraren altres ens quedàrem fora esperant-los a la plaça. Sovint ens apropàvem a la porta de l’Armeria per veure si eixien els companys, i de tantes vegades repetir el mateix ritual, els guàrdies de la porta es varen mosquejar. Al cap d’una hora esperant, els guàrdies ens van dir que els acompanyàrem. Què?, ens preguntàrem mirant-nos uns a altres i, dissimulant l'espant, férem com si no entenguérem. Sortosament al moment eixiren el companys i els guàrdies es tranquil·litzaren, comprenent la raó per la qual feia més d’una hora que nosaltres els rondàvem.

GUM  és el nom d’un conjunt de tendes creades en la Unió Soviètica. L’edifici principal és un dels que envolten la plaça Roja. Actualment privatitzat i lloc d’estrangers que som els únics que podem pagar alguns dels preus d’algunes de les exclusives tendes. Hi ha marques occidentals. És un lloc “d’exhibició de preus”, expressió russa referent a la venda de productes cars inassequibles per al ciudatà rus. És un immens edifici, com tot el que està a la plaça amb una façana de 242 metres d’ampla, va ser construït entre 1890 i 1893 seguint patrons d’arquitectura medieval russa a més d’utilitzar acer i sostre de vidre.

GUM per fora i per dins.

Però de tot, jo em quede amb la catedral de San Basilio del segle XVI, el temple ortodox conegut per les seues cúpules en forma de bulb. Este és un d’eixos edificis que no et canses de mirar mai. Cridava l’atenció la combinació de colors, les formes sinuoses de les cúpules, les diverses tonalitats que l’efecte del sol feia a la façana..tot sense excepció.

Diuen que una imatge val més que mil paraules, però en este cas, les paraules es queden curtes i les imatges no fan honor a la realitat.

L’afamat Ivan el Terrible la manà construir per commemorar una conquesta, posteriorment altre Tsar va manar afegir una nova capella al costat sobre la tomba del sant, per la qual cosa la catedral començà a anomenar-se San Basilio.  La idea inicial era construir un grup de capelles cadascuna dedicada a cadascú dels sants del dia en el que el tsar guanyà una batalla, però la construcció d’una torre central unifica els espais en una sola catedral.

La catedral atrau. De lluny és preciosa, de prop passejant entre els jardins i estàtues que l’envolten i admirant de prop els detalls, també. Els seus colors que contrasten amb els monocromàtics de la majoria dels edificis que l’envolten  obliguen a mirar i no deixar de mirar. És una de les imatges que més recorde d’aquella Russia imperial que vaig visitar ara ja fa molts anys. Segur que la ciutat, com el país haurà evolucionat, la gent, el comportament...aspectes que anys enrere eren usuals ara ja no s’hi donaran, però el que amb tota seguretat no ha canviat és la Plaça i la catedral que hi estan i seguiran igual.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre RÚSSIA 1995