BILBAO: I seguim passejant…

Com canvien els llocs, com evolucionen! Van adaptant-se a les necessitats, a la modernitat, contínuament han d’estar preparats per a l’allau de gent que els hi arriba, siga per treballar, per establir-se o simplement per visitar.

Vidriera de l'estació Abando.

Bilbao té més que un centre històric, a l’altra part del riu Nervión està la universitat privada de Deusto i un grapat d’edificis importants en la vida de la ciutat.

La Universitat de Deusto té renom en els àmbits educatius.

És agradable passejar vorejant el riu però també és bonic anar per la zona alta. Per això pugem en funicular cap al Monte Artanda. S’hi pot anar també en cotxe i caminant. És una zona amb molta vida, hi ha molta urbanització i zones verdes, també llocs per practicar esport. Nosaltres passegem per un jardí que té unes vistes panoràmiques de la ciutat. Malauradament el dia està gris i les vistes no són molt bones.

Pugem en funicular i trobem un gran parc amb unes vistes de la ciutat i un barri  extens i modern.

Crida l’atenció una gran escultura, obra de Juanjo Novella, “ La huella de los Gudaris” en memòria dels soldats bascos que lluitaren contra Franco durant la guerra civil espanyola.

També hi ha una gran escultura, moderna i simbòlica, és la petjada de la memòria.

Ens agrada això del contrast de la zona alta i la baixa de Bilbao i altre dia el dediquem a pujar en ascensor fins l’església de la Begonya, que és la patrona de la ciutat i molt venerada. Per tornar agafem un bus i per buscar-lo descobrim una part nova a la zona alta de Bilbao que encara desconeixíem. 

Pugem a la Begonya, no podem deixar de veure l'esglèsia dedicada a la Patrona.

De nou a la part baixa anem passejant i parem al parc de Doña Casilda Iturriza conegut com el dels “patos”. Este parc és un dels molts que hi ha arreu de la ciutat i és peculiar perquè segueix l’orografia natural. 

El parc envolta el museu de Belles Arts. La gent de Bilbao aprofita els dies de bonança en l’oratge i gaudeix de les zones verdes. Fa uns anys es va fer una ampliació del museu i es va voler seguir l’estil d’arquitectura moderna però per no trencar amb l’existent hi ha trams que les parets de cristall actuals cobreixen les parets de caravista antigues. Dimecres és entrada lliure, nosaltres visitem una exposició de Daniel Tamayo, pintor bilbaí que sembla art iberoamericà, amant del dibuix geomètric, figuratiu i amb colors intensos.

Quina tranquil.litat s'hi respira en este parc...!

En eixir del museu entropessem amb un curiós parc format per fanals diversos, són tots els que llevaren de la ciutat quan els canviaren per nous, per renovar l’enllumenat dels barris.

Parem davant d'este conjunt de fanals. Què són, per què n'hi han tants? Ara ja ho sabem...són els que hi havia abans i ara estan retirats. Curiosa manera de reciclar.

La plaça Moyua és centre neuràlgic, ressalta un edifici d’arquitectura forastera, té l’estil del dels Països Baixos i és que va ser construït després d’haver viscut els fill de la família uns anys en aquella zona europea.

Este edifici té un estil arquitectònic diferent, va ser un capritx imitar  l'arquitectura dels Països Baixos.

Pel camí veiem constantment contrast arquitectònic, algun amb més encert que altre. La majoria són al meu gust aberracions perquè s’ajunta amb poc gust edificis moderns mediocres, sense encant, amb altres de valor històric. Però és la meua simple opinió. Només hi ha un edifici que m’agrada i que em recorda la ciutat de Rotterdam, on edificis ultra moderns conviuen amb antics, és un edifici que trobem de camí a l’Alhondiga.

M'agrada este edifici, és dels pocs que no trobe en dissonància amb la resta de l'arquitectura.

L’edifici de l’Alhondiga és sorprenent, dins d’una façana antiga i restaurada s’hi troba el major centre social i cultural de Bilbao, compendi de modernitat i avantguarda. M’agrada. Només entrar hi ha un gran vestíbul amb una pantalla gegant que projecta una gran bola de foc que és el sol. L’edifici es suporta amb columnes que representen diverses cultures i mentalitats. La modernitat arriba fins i tot als seients que són punts lluminosos on podem seure i descansar. El primer pis és una invitació a llegir per a majors i menuts, amb una part amb jocs i altra amb butaques que miren al vestíbul central. 

Mirant l'exterior no s'endevina el que la Ahondiga amaga...

.

Un lloc fabulós on passar el temps, on es respira tranquil•litat per poder llegir un llibre o revista de les que hi ha a les prestatgeries. I per a qui necessita més silenci hi ha una sala tancada i reservada només per a estudi i la concentració. Un lloc de jocs per al xiquets, un lloc on es projecta cine, on es fan espectacles... Fins i tot la cafeteria és acollidora, amb sofàs i butaques modernes.

...i per dins...m'agrada. Si jo fóra de Bilbao passaria molt de temps en este lloc.

Bilbao és agradable, i molt el visitem a peu. Nosaltres som bones en l’art de caminar i ens sembla que tot està a prop de l’hotel, que està construït buscant la riba del riu. Explique este últim punt. Tot Bilbao està construït en pendent, per exemple, l’entrada a l’hotel està a la tercera planta i només eixir a la porta hi ha unes escales que connecten amb el carrer de baix que és el que dóna al riu i per on s’entra al restaurant. Un poc embolicat no?

Si, tot està a prop, l’hotel està en un punt privilegiat. El pont de Calatrava el tenim just al costat. Dels ponts que hi ha en Bilbao és el que destaca per modernitat, és el que més m’agrada, sovint l’utilitzem per passar a l’altre costat del riu.

El pont de Calatrava, té l'estic identificable de l'autor. 

Em crida l’atenció l’arquitectura de les entrades al metro que són disseny de Norman Foster per la qual cosa es coneixen com fosteritos i pense amb un somriure, ah! com som els espanyols...sempre traient nom a tot...!

Una entrada de metro dissenyada per Norman Foster.

I altra cosa em sorprèn. Bilbao és una ciutat neta. Però me n’adone d’un detall. Les maquines de netejar dels carrers estan tothora funcionant, així dedueisc que és una ciutat neta però perquè sempre l’estan netejant.

En primer pla una escultura de Chillida vora al riu Nervión i al fons l'ajuntament de Bilbao.

Esglèsia de sant Vicent.

M'agrada Bilbao....paasejar pels seus carrers i seure a les terrasses...
El café Iruña ha estat el nostre refugi cada vesprada, lloc per descansar, per observar la gent i per fer el  "txiquiteo" local.

Però de Bilbao, sense cap dubte, el Guggenheim és l’edifici que més bocabada  i és qui domina la ciutat. De fet jo he tornat a esta ciutat només per comprovar si és tan magnífic com ens volen fer creure. I si que ho és, només ell es mereix capítol a banda.

QUADERN DE VIATGE: BILBAO 2011


*Les fotos amb música de Bilbao i les del museu Guggenheim les pots trobar des d'aci, clicant sobre el nom.