RESSENYA LITERÀRIA i de CINE.nº8-UNA MAESTRA EN KATMANDÚ-KATMANDÚ, un espejo en el cielo, llibre-pel.licula

Perquè sóc de les persones que pensen que si  mirem o llegim les experiències d’altres viatgers o textos descriptius abans de visitar un lloc, ens podem fer idea d’on anem, què veurem, com és la gent que per uns dies va a envoltar-nos i quins són els seus costums. 

ESQUERRA: Portada del llibre "Una maestra en Katmandú  DRETA: Carátula de la pel.licula Katmandú, un espejo en el cielo

nº8-UNA MAESTRA EN KATMANDÚ

 Vicki Subirana
KATMANDÚ, un espejo en el cielo
Iciar Bollain

Ressenya del llibre feta per Santillana ediciones generales, Aguilar, cuadernos de la memoria. 2012

La historia inacabada de Vicki Subirana arranca amb el relat de les il•lusions d’una jove mestra solidària amb una missió entre cella i cella, i culmina amb la consolidació d’un projecte educatiu universal per als més pobres i marginats en Nepal, per als quals ha aconseguit l’ensenyament que qualsevol voldria per als seus fills al nostre privilegiat món gràcies al mètode Montessori.

En el seu afany per portar endavant els seus ideals, Vicki va haver de lluitar contra dificultats de tot tipus, i per a evitar que la deportaren de Nepal acceptà fins i tot un matrimoni de conveniència amb un sherpa...que acabà sent un gran amor.

El relat de l’apassionant peripècia vital i professional de l’autora dóna com a resultats un llibre extraordinari on el lector trobarà no solament una bonica i estranya història d’amor, barrejada amb un fascinant llibre de viatges, sinó tota una visió divulgativa però contundent de la més crua realitat del tercer món.

Opinió personal

El títol  “Una maestra en Katmandu”, a una persona com jo, lectora, mestra i curiosa d’altres cultures, és com un imant. Per això el vaig comprar només saber que existia i l’he llegit immediatament. Em dol pensar que si no haguera sigut per la versió cinematogràfica tal volta ni sabria res d’ell...em dol perquè és la realitat existent, que la majoria de les vegades la fama de les pel•lícules fa ombra el text. No sabem si serà el cas.  Per altra banda pense que també s’ha de valorar  este fet, que sovint la fama de les pel•lícules obrin el calaix on estaven els textos amagats i això és positiu.

Quan un llibre es porta al cine és perquè és una bona història. M’agrada el cine, el “bon” cine, i no m’importa si el guió ve o no ve d’un llibre. Diuen que mai s’ha de comparar llibre i pel•lícula, tanmateix jo ho vaig a fer. En este cas concret perquè malgrat poder caminar per separat, llibre i pel•lícula, pense que es complementen perfectament. 

Aconselle que no s’ha de deixar de llegir el llibre, la vida de Vicki Subirana, ni s’ha de deixar de veure la pel•lícula, la versió lliure "Katmandú, un espejo en el cielo"de la fabulosa directora Iciar Bollain on a la protagonista li diuen Laia. I s’ha de veure en versió original, parlant en anglès i  en nepalès creant-ne així una pel•lícula totalment creïble i real.

Jo aposte per les dos lectures, la de paper i la cinematogràfica i explique per què.

El llibre aporta un gran contingut, una interessant vida solidària digna de ser reconeguda i imitada. Escrita en 1ª persona mostra com la protagonista evoluciona intentant assimilar i entendre aspectes de tradició, cultura i política del Nepal i una part ens la mostra a traves de la lectura del seu diari. Este és el gran valor del llibre, tota la informació és immediata, real, el que veu i viu en cada moment mentre hi està vivint. I és molt el que conta del que veu i del que escolta. 

La pel•lícula, que opta per escollir un període de temps, estalviar personatges i condensar les vivències de la catalana, aporta altra vessant, m’atreveixo a qualificar-la de poètica. Aporta una magnifica narrativa, però visual, tendra i dolça. Malgrat mostrar una dura realitat,  aconsegueix traure un “interior” de la protagonista, que  al paper quasi s’ha d’endevinar. La directora Iciar Bollain amb mestria  extrau els sentiments i l’afectivitat més enllà del que l’autora ha plasmat. Tal volta perquè no és tasca fàcil escriure i més si cal transmetre el que es porta a dintre, l’autora Vicki Subirana al llibre no ha destapat tota la passió bondadosa que segur té quan parla del “seu Nepal” i dels “seus xiquets marginats”. A la pel•lícula en canvi, s’hi veu perfectament una contradictòria bellesa mesclant la sensibilitat de la mestra  quan està amb els desemparats nepalesos i la ràbia per la impotència front a uns costums i tradicions que no acaba d’entendre.  La pel•lícula aporta també una magnifica estampa del Nepal, mostrant-nos escenaris fabulosos dels carrers de la ciutat,  temples i camins intransitats que van cap a les muntanyes.

La pel•lícula és una meravella i té vida pròpia tanmateix si es limiteu solament a ella mai sabreu els precedents que porten la protagonista a Nepal, tampoc què passa amb la seua vida, què passa amb el seu estimat nepalès i com continua la seua lluita educadora. El llibre s’ha de llegir per arribar a una visió més completa de la vida de la protagonista i del Nepal que des de la seua perspectiva d’estrangera va descobrint i descrivint.

Nomès cal afegir que si, a més de llegir el llibre, s'opta per comprar-lo, mitjançant la fundació EDUQUAL es contribueix a finançar projectes educatius de la mestra catalana.

Cert que m’agradaria fer una xerrada amb Vicki Subirana...cert que deu ser un goig escoltar per boca seua tota l’experiència acumulada... perquè  com ja he dit alguna vegada, mai es pot arribar a escriure com és un olor, un sabor, un sentiment... no sempre “podem o sabem o volem”  dir en un paper el que el cor amb tant de fervor guarda.