PASSEIG PER AIELO DE MALFERIT (València)

AIELO de MALFERIT: El que tinc més a prop i no em cal maleta...

M’agrada veure i escriure sobre el món que m’envolta, però sempre partint dels meus arrels, fa que tot es valore més.

Este que hui presente no és cap lloc nou que he visitat, ni dels propers ni dels allunyats, no és cap dels viatges fets “maleta en mà”. El llogaret pel qual entre línies em dispose a passejar, és el que tinc just al costat, el tinc només eixir per la porta de casa, és el poble d’on sóc i on estic, el poble que més m’agrada perquè és on tinc els arrels. És el ”meu lloc” i on tinc “els meus”.

I la meua proposta és que vosaltres el descobriu, el visiteu i amb tot, gaudiu del passeig.

Aielo de Malferit és un poble bonic. Que he de dir jo! Sóc d’Aielo de Malferit, és on m’he criat i visc, ja ho he dit i no em canse de repetir alla on vaig. Quede doncs clar, que este escrit serà subjectiu però no irreal. Perquè Aielo té alguna cosa que a tothom agrada,  tal volta són els entranyables raconets, els monuments o la seua acollidora gent.

És un poble menudet situat entre muntanyes, en una vall perfumada d’espígol i farigola. És un poble de la Vall d’Albaida a la província de València, regat per les aigües del riu Clariano, que en temps que ja ni es recorden, corrien cabaloses i juganeres. Actualment el riu cobra vida quan després de continuats dies de pluja, de nou el llit veu les aigües passar...i constitueix una festa, hi anar per veure l’inusitat cabdal. 

EL RIU CLARIANO  
Sempre assedegat el riu rep juganer l'aigua quan li arriba... 
18-10-2007

És molt difícil per a mi fer un recorregut pel poble sense escriure massa, perquè podria parlar molt del passat històric, dels moments actuals o simplement escriure deixant-me portar. 

Podria fer-ho però no ho faré. 

Sobre la història d’Aielo ja hi ha un bloc exclusiu que detalla molt del poble, així que em limitaré a unes poques ressenyes fent el passeig i qui vulga saber més, que escodrinye llegint el bloc d’història d’Aielo després. 

Antigament l’accés principal al poble era per l’Arc o Portal del Carme, antigament conegut com Portal de l'aigua, és l’únic portal d’entrada que queda dels quatre que existien i que perduraren fins el segle XVIII que desaparegueren quan s’impulsà un pla urbanístic obrint nous carrers. 

PORTAL DEL CARME o PORTAL DE L'AIGUA 
La teua vida i els teus secrets, junt als dels altres que tens al costat formen un total, eixe total té un nom, Aielo en este cas.
Dècada de 1960, foto portada del llibre "Imatges de vida"

Creuant esta porta d’accés medieval s'hi pot contemplar la bonica panoràmica del riu Clariano i les hortes, i en la llunyania el pont de l’Arcà, que imponent i majestuós, es manté perenne malgrat els anys.

PONT DE L'ARCÀ 
Cada dia el poble té un color diferent.
El color que veig depèn de l'estat d'ànim propi, per això cadascú ho veu d'una manera. 

També vegem el recinte murallat d’Aielo i el Llavador edificat a primeries del s. XIX  aprofitant el pas de la sèquia prop del poble. Actualment està rehabilitat, encara que ja no compleix la funció per a la qual va ser dissenyat.

LLAVADOR 
Abans era una necessitat...ara guarida de colles que profanen les parets sense pensar.
Les perspectives canvien segons qui ho mira, la utilitat de les coses tambè. 
Fotos de Rafael Morant.

Este punt és l’idoni per contemplar les hortes del terme i dos dels racons més típics d’Aielo: en un primer pla es veu la Central Hidroelèctrica Ayelense i el pont d’Allà Baix. 

La Central Hidroelèctrica Ayelense, fou inaugurada l’any 1895. Va ser la primera fàbrica de llum de la Vall d’Albaida, i subministrava el corrent elèctric a Ontinyent, Bocairent i l’Olleria. Va funcionar fins la dècada de 1930, al segle passat. La Fàbrica de llum, va ser desmantellada l’any 1959,  la seua maquinaria la pujaren per la costera de la font d’Allà Baix i el carrer del Carme. A hores d’ara l’edifici està restaurat esperant siga destinat a algun ús.

FÀBRICA DE LLUM
El passat d'un poble no s'ha d'oblidar, s'han de recordar les coses bones per assaborir-les i les dolentes per no caure en les mateixes errades. 
foto de l'esquerra és de l'any 1895, la foto de la dreta  és actual, procedència fons locals de la Biblioteca P.M

El Pont vell o pont d’Allà Baix, d’origen medieval ja apareix documentat al s. XVI. Té grossos pilars hexagonals, 5 arcs de mig punt que creuen el riu. La barana és posterior a esta data i va ser construïda a començament del s. XX. Abans solament existien els pilars per a creuar el riu i sobre ells es col•locaven posts de fusta per poder passar. Col.locats en este vell pont s'hi pot veure una de les estampes més boniques del poble: de lluny, les cases baixes i altres edificis de la part antiga.

PONT VELL 
El poble és com un trencaclosques, sovint no entenem què passa, de vegades solament falta una peça, de vegades en falten moltes i s'han d'encaixar totes. 
La foto original  és la que encapçala el text.

En entrar de nou al poble parem l’atenció en el lloc per on accedim, abans hem vist l’arc, però no a qui està dedicat. És el portal del Carme, que està format per un arc de mig punt obert i orientat a intramurs de la població mitjançant un balcó amb barana de fusta. Dins l’estança hi ha un xicotet altar amb quadres de la Mare de Déu del Carme.

ARC DEL CARME 
La Verge vgila l'entrada al poble, la Verge dóna vida als carrers quan en el seu honor el barri celebra festa i vibra, és quan este racó adquireix un llum diferent. 

El barri de Fondo és la part més vella del poble, d’origen morisc, aprofitaren el desnivell del terreny i la proximitat del riu per a edificar-lo. Les elevades pendents del terreny junt als corrals de les cases van formar un tancat defensiu o muralla. El recinte medieval són carrers irregulars, costeruts i sense cap, cases de reduïdes dimensions, poca altura i dues plantes, amb façanes emblanquinades i sense ornamentació, és un entramat molt acollidor.

I a partir del Fondo el poble va créixer escampant-se cap al Raval, primer pel carrer vell o de Sant Antoni       i després el poble va seguir  fent-se gran fins l’actualitat, on zones ben allunyades com la part de les Eres i la carretera de Moixent, on està l’ermita de san Joaquin i santa Ana, a hores d’ara arrepleguen un nucli de població important. 

ERMITA de SAN JOAQUIN i SANTA ANA 
M'agrada imaginar, posar colors i formes diverses al que veig, 
de tant en tant m'agrada trencar mentalment la monotonia existent buscant sinuoses formes al que m'envolta o esborronant-ho...

Al segle XVIII la gran obra de construcció va ser el temple parroquial, a prop de l’antiga església.

ESGLÈSIA PARROQUIAL SAN PEDRO APOSTOL 
S'ha de mirar tot...per un costat...per altre...només si coneixes a fons, pots saber de què parles. Fotos de Rafael Morant

El palau dels Malferit és un magnífic edifici actualment rehabilitat i seu de les dependències de l’ajuntament, està situat a una acollidora plaça on hi ha una fàbrica de licors digna de visitar perquè conserva intacte tot com a finals del segle XIX i principis dels segle XX, quan els licors d’Aielo obtingueren medalles i condecoracions a nivell mundial i arribaren a ser proveïdors de la casa reial durant el regnat de la regent reina MªCristina d’Àustria. Actualment la producció continua a xicoteta escala i val la pena comprar els variats licors que encara fan. Sobre el debat de la coca-cola americana o la Kola-cola, actual Nuez de cola aielonera, deixe que cadascú trie si creure o no la llegenda.

PLAÇA PALAU 
Per què no jugar amb la imaginació. Per què no tintar el poble de colors?: 
el palau-ajuntament, seu de governació, d'un color dolç...
la botelleria, simbol d'empresa, del color de l'esperança..
Tan de bo si així les coses canviaren...Fotos de Rafael Morant

Però si un punt neuràlgic existeix en l’actualitat a Aielo és l’Eixample que concentra edificis històrics i estimats, edificis que van canviant d’us però hi estan, alguns han estat rehabilitats altres han variat l’estructura. Són edificis que els d’Aielo i els forasters admirem sempre en el nostre passeig obligat. Els que som d’aci i tenim certa edat, veiem “més enllà” del que hi ha: on ara està el centre social, abans era la caserna de la Guardia Civil, al costat, l’enorme edifici que ara tothom coneix com seu del museu de Nino Bravo i la biblioteca Publica, abans eren les Escoles Velles, les Escoles Nacionals inaugurades l’any 1931. On ara està la seu de la policia i seu de l’escola de música, abans era una casa particular molt antiga que s’ha mantes en peu fins l’any 2009. Enfront tenim una finca que abans, i açó no ho puc recordar per antiguitat, era un hort. I al costat està l’edifici de l’Hospital Beneficència, que estava regentat per monges i en ser abandonat per les religioses va complir diverses funcions, sent actualment llar de jubilats.

L'EIXAMPLE 
De vegades assimilem la realitat  de forma distorsionada, unes vegades de manera voluntària, altres involuntària. Foto original de Rafael Morant

L'EIXAMPLE
Tanmateix hem de quedar-nos amb la imatge real, la que ha vist passar el temps i ha sabut evolucionar. Fotos de Rafael Morant.

Ah! si els avantpassats alçaren el cap...no coneixerien este poble que ha anat evolucionant...i canviant...de vegades amb canvis encertats i altres no tant!

Per fer este passeig virtual podria afegir un grapat més de fotos d’Aielo, d’edificis de nova construcció, de racons amagats al poble o paratges del voltant als quals els aieloners tenim estima especial perquè han sigut testimonis dels nostres jocs infantils i passejos adolescents en colla d’amics. I encara que no ho faig ara, tal volta ho deixe per a més endavant. En este racó viatger, este poble, el meu poble, sempre tindrà un lloc resservat. 

Una vegada acabat el passeig virtual, cal fer el passeig real...sabeu que qualsevol moment pot ser bo, les portes del poble sempre estan obertes per als visitants.

I teniu en compte el que he dit al començament:
He escrit el que sent i sé que no és objectiu, us he mostrat el que veig i sé que no és el que tothom veu. Perquè cada dia és diferent segons plou o fa sol, segons ànims o segons aspiracions. Per moments canvia segons pessimisme o optimisme, també segons preocupacions.
Siga com siga el poble, este o qualsevol altre,  no té mai la mateixa forma ni el mateix color.

 

REFLEXIONS sobre AIELO de MALFERIT,  estiu 2012