TIKAL: Recinte maia a GUATEMALA

La vista des de les altures és impressionant, verdor condensada sense clarors i enmig, emergents, les crestes de dos piràmides. Hi es comprova com de forta és la naturalesa que ho va envoltar i engolir tot, i com de sàvia la intel•ligència humana maia del passat, construint conjunts arquitectònics de semblant envergadura.

Un cartell anunciava el que anàvem a veure.

Havíem passat la nit al recinte arqueològic de Tikal on solament hi havia uns pocs hotels sense luxes, n'eren pocs però suficients i sobre tot m'agradà observar que estaven construits per harmonitzar amb l’entorn. A les deu de la nit ja era tot fosc, els generadors de llum s’apagaven, era la norma per mantenir la tranquil•litat dels que hi viuen: els animals i els fantasmes dels antics maies. 

Ens alçàrem enjorn. Estava previst que la visita anava a durar entre 4 i 5 hores, les distàncies travessant vegetació entre piràmide i piràmide són llargues. Però nosaltres ho vam acurtar en quasi una hora, perquè vam pujar a un transport que ens va portar directament a la piràmide IV . No obstant això no vam perdre detall del que trobàvem de camí. 

L'arbre sagrat, molta vegetació i un llac...com van saber escollir aquell savi poble maia!

El fet és que ens vam aprofitar, els 6 que anàvem junts, de l’excusa d’un dels companys del grup que no s’hi veia amb forces de caminar molt i augurava que no volia cansar-se massa abans d’hora. I així, amb l'excusa convincent que ens vàrem apropiar la resta de companys, va ser com vam arribar a la piràmide més fresquets que unes roses i amb totes les forces intactes per pujar l’escalinata llarga de fusta que dona accés a la part alta de la piràmide de més altura.

Les escalinates d'accés no estaven al meu primer viatge, així s'evita erosionar la pedra de la piràmide.

La vista era espectacular. Ho és i ho seguirà sent. És una imatge perenne i immortal: enmig de la natura les crestes de les dos piràmides. Front semblant vista s’hi comprovava com de sàvia era la intel•ligència humana maia del passat, construint conjunts arquitectònics de semblant envergadura. 

Quina vista més espectacular!

També s’hi comprovava en cada piràmide el fort poder que tenien els governants perquè eren edificis creats per engrandir-los, per adorar-los, per deixar ben clar a la resta de gent qui era el qui manava. Va ser un goig descansar a la part mes alta de la piràmide després de l’esforç de la pujada amb temps per reprendre forces i mirar, observar i pensar, i amb tot, conéixer i entendre un poc més la història i la vida.

En baixar, seguírem, ara ja a peu, per sendes naturals entre vegetació i crits dels “monos aulladors” que estaven molt cridaners. De camí veiem monticles que eren ruïnes de construccions maies encara per descobrir i altres en procés d’excavació, com el conjunt del cinc palaus on estava treballant una delegació espanyola. I és que hi ha molt amagat, engolit per la selva. A Tikal hi ha solament un 15% excavat. Anselmo, que era una persona local que ens acompanyava, mantenia l’opinió que era millor que es paralitzaren les excavacions perquè el preu a canvi era molt alt.

Seguírem per un camí, escoltant el soroll del mono aullador...i parant-nos a mirar entre branques per descobrir els causants de semblants crits aterradors.

Excavar com ho estaven fent a Tikal suposava desforestar i això estava derivant a un canvi climàtic que s’estava fent notar en els conreus i en la vida quotidiana. Així que ell era de l’opinió que s’hi dedicara el pressupost a mantenir el que ja estava i a altres menesters, més que a extraure altres restes arqueològiques. “con lo que tenemos ja es suficiente” deia. Cert era que des de la perspectiva local tenia raó però no sé des del punt de vista històric i artístic si s’opinaria de la mateixa manera. 

El camí ens portà a la piràmide V, amb un valor especial per als espanyols perquè la restauració va estar finançada per Espanya. L'infanta Cristina ho va inaugurar el 2003. Recorde del viatge anterior que estava tancada al públic i la reina havia anat feia poc per comprovar el que s’estava fent.

Totes les piràmides fan pensar en la intel.ligència que deurien tenir els constructors i enginyers per poder construir sense quasi mitjos.

Seguint el camí marcat per Anselmo, que estava com en casa fent-nos descobrir racons visibles i amagats, observàrem la vegetació frondosa i les varietats d’arbres que hi convivien, com el copal, per fer cerimònies i ritus o l'arbre del xicle. No vam veure cap pisote però entre la frondosa vegetació, en cap moment deixàrem d’escoltar el crits estridents del monos, com si estigueren enfadats amb nosaltres per entrar a casa seua sense permís. Sortosament només cridaven i quasi no es deixaven veure camuflats entre el ramatge. Per sort tampoc va eixir al nostre pas cap jaguar dels que hi viuen com molt bé quedava clar per la carretera d’entrada al parc, on hi havia senyals avisant del perill que en qualsevol moment es podia creuar un davant del cotxe.

Els animals són els amos del lloc; pisotes, monos o jàguars...tan se val. Estem envaint sa casa.

I arribàrem a la gran plaça. Majestuosa. Preciosa. I pujàrem, sempre per les escalinates laterals de fusta, a la part alta de la piràmide 2, la de la reina, que és des d’on s’hi veia tota sencera. Una meravella impressionant que ja recordava de fa 11 anys quan la vaig veure per primera vegada. 

Les escales laterals no desentonen en la vista de la piràmide.

Una cosa havia canviat després de tant de temps, la primera vegada, a les piràmides, encara vaig accedir per les escalinates originals,  les principals. Feia uns anys que s’havien creat els accessos de fusta laterals per evitar més deteriorament i per afavorir l’ascens, donat que pujar per la pedra natural amb escalons tan alts no resultava res fàcil.

Les escales de fusta estan molt ben ideades per evitar fer malbé la piràmide.

Ja en el camí de tornada passàrem per veure la zona residencial amb patis centrals i cases laterals. 

S'ha de caminar molt per poder veure tot el recinte, però val la pena. En el segon viatge vaig entendre més, tal volta perquè un local anava explicant-nos tot el que trobàvem al nostre pas.

Tot sorprenia, tot meravellava, tot era bonic. No recordava haver-ho vist amb tant deteniment la vegada passada. El fet d’anar escoltant les explicacions d’Anselmo va contribuir a entendre millor la societat maia en l’antiguitat i també la societat maia i ladina actual. Anselmo com la resta de conductors, llanxers, cambrers... o qualsevol interlocutor del moment amb els que vam anar parlant al llarg de tot el trajecte, no tenia cap inconvenient en explicar com vivien i com pensaven. En este viatge, estàvem configurant una visió completa sobre Guatemala fruit de tota la informació procedent de tantes  persones diferents.

De prop i de lluny totes les vistes són boniques, totes transporten a una civilització important, valenta i amb coneixements sorprenents.

REFLEXIONS sobre GUATEMALA 1998 i 2009, FOTOS de l’any 2009