ALGÈRIA: EL DESERT

Cada paraula que  escric és una sensació viscuda, un reflex d’olors i sentiments que solament poden ser transmesos per qui els ha viscut. I sempre amb mancances, perquè puc dir com és el desert però no  puc explicar com és el seu color o la seua magnitud. També puc detallar cada producte que es ven als mercats, però mai transmetre la diversitat d’olors que s’hi respiren. 

Sempre m’ha agradat observar les dunes i per algun tipus d’encisament, quan més deserts conec, més en vull veure.  En alçar la vista el paisatge és un horitzó infinit. Arena clara, arena de diversos colors, segons el lloc, segons el moment. Muntanyes i muntanyes d’arena de mil formes, d’infinites formes, perquè sols li cal un poc de vent per canviar. M’agrada quan hi faig camí i en un tres i no res les petjades s'esborren. 

Les dunes d’Algèria  són una estampa difícil d’oblidar. Tots els deserts són dificils d'oblidar. És un encís romandre hores mirant l’arena, s’hi respira una tranquil•litat i dóna una agradable sensació de repòs. És un goig poder contemplar estes inconstants muntanyes al llarg de molts quilòmetres continuats. La carretera talla les dunes però al desert elles manen i de vegades, juganeres, envaeixen la via i impedeixen el pas de qui vol avançar.

Travessàrem el desert en un autobús amb un guia declaradament  radical.
Molts comportaments i converses ho deixaven  clar.
Recorde com la carretera travessava les muntanyes d'arena i com en cas d'una urgent necessitat fisiòlogica el guia ho tenia clar: "hombres a la derecha y mujeres a la izquierda"

Les palmeres soterrades són una constant en gran part del camí. Són les datileres...aigua amagada davall la terra. En un principi creia que els troncs de les palmeres quedaven sota terra per efecte natural del vent que arrossegava l’arena fins tapar part de l’arbre. En part passa així, però també les palmeres es soterren de manera intencionada buscant que els arrels estiguen més a prop del subsòl ric en aigua. 

Donava esperança veure tanta vida enmig d’un no res. Donava empenta veure la valentia de les palmeres sepultades buscant la manera de sobreviure, era la seua manera d’avituallar-se, s’enfonsaven en l’arena per trobar l’aigua amagada davall. Esta imatge de supervivència feia pensar que tot era possible, fins i tot en Algèria. 

La imatge de les palmeres soterrades ens intrigà.
Dies després a Ghardaia trobàrem les respostes de la mà d'un  jove enginyer explicant-nos el per què.

En este viatge vaig entendre què era una miratge. Com fruit de la casualitat, de manera imprevista va aparèixer un davant dels nostres ulls i no era ficció, era real. Semblava real. És incomprensible com es pot arribar a veure una cosa que no existeix, però passa. Difícilment podia creure que no era aigua el que s'hi veia. Més endavant entendria la raó de la imatge inexistent. To era qüestió de sal i sol. 

Desert i més desert. Quin goig admirar una meravella tan simple!. El Sàhara ocupa més de les dues terceres parts d’Algèria. A mesura que avançàvem cap al Sud, l’arena era més fina, més neta, lliure de brosses i d’herbes, sense pedres. Era imprescindible este procés fins trobar-se les muntanyes d’arena, immenses per magnitud, encisadores per l’efecte que em produïen. Era una imatge mil vegades imaginada. 

Foren molts quilòmetres de trajecte pausat travessant dunes, observant i assaborint el ball de les muntanyes d’arena seguint la melodia que marcava el vent. Les directrius eòliques eren les ames i les què dictaven el compàs a seguir, i si al vent li venia de gust envair la carretera, doncs capritxosament ho feia. Semblava un joc en el qual unes muntanyes perseguien altres. Un joc que de vegades no es limitàvem a observar sinó que compartirem amb elles. De tant en tant abandonàvem el vehicle al lateral de la poc transitada carretera i corríem buscant el cim d’aquells gegants que ens envoltaven. 

Altres vegades el vehicle circulava lentament per imposició. Les carreteres no estaven en condicions, tenien clots per tot arreu i a més, els parsimoniosos burros i els desarranjats carros circulaven per on volien interferint els pocs conductors que transitàvem. 

I seguint la carretera que travessava el desert arribàrem a la comarca del Souf, on les cases tenien el sostre en forma de cúpula per fer més suportable la xafogor. I paràrem  a la ciutat de l’OUED, amb els carrers d’arena, que era la que s’imposa en aquell indret. 

L'Oued, amb els carrers plens d'arena i  amb una arquitectura caracteristica adequada per suportar el calor.

El desert s’encarregava d’envair els carrers menuts i estrets que envoltaven el minaret. I la gent trepitjava de dia i de nit l’arena  per anar a l’animat mercat o a l’afrancesada plaça on la gent no s’adonava que els vidres dels fanals que de nit il•luminaven, tenien tanta pols que quasi no deixaven passar el llum.

Diuen que l’Oued és la ciutat de les mil cúpules. No les vaig contar, ni crec que ningú tinga ànim de fer-ho. Però cert és que en n’eren moltes.

 De l'Oued diuen que és la ciutat de les mil cúpules...Des del minaret  s'hi veien moltes.

Deixàrem l'Oued i continuàrem la carretera. Les datileres seguien eixint-nos al pas, palmeres i més palmeres a dreta i esquerra que amb l’empeny de supervivència, buscaven desesperades l’aigua del subsòl. Palmeres i més palmeres que són fonamentals en la vida del Sàhara. Al llarg del viatge ho comprovàrem. Tot l’arbre és aprofitat. El dàtil és l’essència de l’alimentació dels nòmades, té valor calorífic i nutritiu. De la palmera s’extrau una sàvia que ensucrada i fermentada es converteix en una beguda. Els troncs es converteixen en bigues o en balancins utilitzats per als pous. Les palmes les fan servir de sostre a les cases i estacades als camins serveixen per parar les dunes. També les fulles s’utilitzen per fer cistells. De la palmera no es perd res, perquè la resta s’utilitza per fer foc. 

Tambè visitàrem TOUGGOURT, on hi havia soterrats uns reis dèspotes i sanguinolents d’altra època. A Touggourt, passarem  per un cementiri. 

Cementeri a Touggourt, els familiars deixen objectes personals del difunt.

El país sencer té tanta diversitat!, no solament de mentalitats, també hi ha varietat racial. Al poble ple d’arcs on vàrem visitar el cementiri, la gent descendeix del Sudà i és de raça negra.

A Touggourt la gent té la pell negra per ser procedents del Sudà.

Altre tresor estava a OURGLA, on el desert es tornà gris, ple de matolls i xicotetes herbes. La riquesa eren els jaciments de petroli, màquines que foradaven la terra buscant l’or negre, mecanismes que es veuen de lluny, torres enormes de ferro que s’erigeixen esplendoroses en l’horitzó. 

I a Ourgla, en passejar pel mercat, et podies trobar de sobte dintre d’un jardí on les flors no eren de colors ni les fulles eren verdes, era un jardí format només per roses, però d’arena, eren les roses del desert. 

Mercat de les roses a Ourgla.

Tot, ciutats, poblets i paratges solitaris on només hi ha arena...quina meravella, el desert i el que envolta!. No ho puc evitar, per a mi és com un imant. No sé què té el desert que recordant la sensació viscuda m’esborrone, malgrat el temps passat.

Jaima on prenguérem un te, l'hospitalitat beduina és un valor constant entre la gent del desert.

Animals del desert: raboses o dromedaris.

Actualment, este record dolç es torna un poc agre en pensar les accions radicals dels fundamentalistes islamistes que sense atendre a raons actuen en xarxa internacional sense mirar on i si mirant a qui. Els radicals fundamentalistes, que en són  solament uns pocs però que tenen per norma fer-se de notar, ataquen Occident i els occidentals. M'agradaria tenir el poder de persuasió suficient per dir-los que les influences externes són bones, m'agradaria poder explicar-los els beneficis de la interculturalitat.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre ALGÈRIA, primavera 1990