NORUEGA: De camí a la GLACERA SVARTISEN

Ens asseguérem damunt d'una roca i hi estàvem...com extasiats contemplant la glacera, contemplant Noruega en estat pur, naturalesa plena i viva.

Anàvem cap a la glacera SVARTISEN, cap a una part de Noruega en estat pur, naturalesa plena i viva, anàvem cap a la segon glacera més gran d’Escandinava situat a Nordland, província travessada pel Cercle Polar Àrtic. Svartisen forma part del Parc nacional de Saltjellet-Svartisen. Són dos glacecers separades: Vestre Svartisen y Ostre Svartisen amb la particularitat que una de les dos, un dels seus braços, està solament a 7 metres sobre el nivell del mar, el més baix en tot el continent europeu.

El glacial Svartisen, el destí final de la caminada.

Ja fa anys i no recorde la durada del trajecte, el bon costum que tinc ara d’anar sempre amb quadern i llapis a la mà encara no el tenia arrelat,  només recorde que va ser quasi una hora d’anada vorejant el llac  i altra hora més de tornada. Recorde que l’accés era fàcil, tal volta alguna part relliscava, però res d’important.

Eixa facilitat d’accés  comporta que hi ha sempre molt de turisme, encara que vaig tenir la sort que no en vaig trobar i vaig gaudir de l’espectacle quasi en privat. Tanmateix sé que esta glacera fa efecte iman, perquè  atrau a qui no l’importa caminar, a qui no l’importa el fred i qui sap la recompensa final de descansar mirant el gel i el desgel.

Caminant..sense pressa i sense pausa.

I malgrat el temps passat  una cosa tinc clara, el paisatge era monòton però em resultà espectacular, tal volta per tranquil, per solitari...i a més...valia la pena la caminada per admirar el final.

Paisatge monoton però bonic, vegetació escasa i escoltant la remor del riu.

Recorde caminar per planures fluvials amb restes d’arena i fang...recorde el soroll de l’aigua dels rius...de les cascades...recorde molt poca vegetació...alguna floreta que altra...recorde haver pensat que estava trepitjant  un lloc privilegiat, per la meravella que l’envoltava...i ho recorde encara passats els anys i mirant les fotos que vaig fer mentre caminava.

Cascades espectaculars...

Feia sol, així que el bon oratge ens va acompanyar. Molta gent gaudeix de la naturalesa a Noruega quan fa bon temps. Per llei existeix en estos països escandinaus el dret públic a accedir a boscos i zones naturals. Així, no està prohibit acampar, ni anar en barca, ni esquiar, nadar o arreplegar fruits, ni tampoc fer fogueres, sempre que no es moleste ningú i es compleisquen les normes de comportament sensat.

 

Va ser una bonica experiència, bonica i gratificant.

Ens quedàrem com extasiats...mirant els blocs de gel caure i escoltant el seu soroll enmig del silenci.

Perquè va compensar la tranquil•litat final que s’hi respirava en arribar, en contemplar la immensitat blanca gelada, en apropar-nos per tocar la massa compacta...ens endinsar-nos l’interior d’alguns blocs per admirar la diversitat de blaus que el gel pot adoptar quan els raig de sol el travessen.

Apropant-nos a les roques de gel...ens adonàrem com canvia de color, quantes varietats de blau!

Una meravella. Un goig...i quanta aigua a la mateixa glacera i al camí d’anada i tornada! Em preguntava sobre què passava amb tanta aigua i  en tornar a casa, vaig buscar la informació.

L'aigua serveix per a fer llum.

L’aigua del desgel s'hi magatzema i s’utilitza per a producció elèctrica mitjançant fàbriques de llum. I altra curiositat que m’havia cridat l’atenció d’aquella glacera tan magnètica, que segons deien era una de les més afamades del Cercle Polar Àrtic era sobre el seu color. I vaig saber que el nom “Svartisen” vé d’una antiga paraula “svartis” “hielo negro”que explica el fort color blau en el gel de les parts més antigues i profundes i el contrast amb el blau i blanc de la neu i el gel més recent.

El gel és blau fosc més i menys intens, blau clar amb  més i menys llum...no ens cansàrem de mirar.

Em vaig quedar amb gana de més, perquè d’aquella immensa massa de gel jo havia vist solament una mínima part. I és que bocabadada llegia que ocupa 375 km quadrats. La glacera té 130 llengües i jo n’havia vist solament una.

El desgel comporta aigua...molta aigua...

Vaig llegir que a la  zona de l’Àrtic en hivern pot caure més de 10 metres de neu!  I en temporada alta s’hi poden fer caminades de tres quilometres...són activitats potencialment perilloses pel que es recomana anar amb guia local que a més a més de proporcionar grampons i altres coses necessàries, acompanya per evitar caure en esquerdes mortals advertint de tots els riscos que sobre la marxa van arribant. Tal volta torne per trepitjar eixa neu...tal volta! 

REFLEXIONS POSTERIORS,  NORUEGA, estiu 1999

Per llegir més sobre Noruega  en este bloc.