nº21- RESSENYES LITERÀRIES i de cine: Volver a nacer PEL.LICULA

VOLVER A NACER

Pel.licula dirigida per Sergio Castellito

Basada en el llibre “La palabra más hermosa” 

de Margaret Manzantini.

Sinopsis i opinió personal

La pel•lícula és un melodrama ambiciós: mostra una guerra i mostra les conseqüències. Es tracta de la guerra als Balcans, Sarajevo és la ciutat que està present constantment, bé en la ment dels protagonistes, bé destruïda per la guerra o bé refeta materialment setze anys després. I especifique això de “materialment”. 

En Europa tenim una ferida que encara és recent i en esta pel•lícula es fa evident, donat que a la zona hauran aconseguit refer els edificis i posar en ordre els carrers però la crueltat de la guerra va ser tanta que no sé si a hores d’ara la part personal estarà refeta també. Hi ha moltes víctimes que van sofrir pèrdues de familiars, hi ha qui va sofrir en la seua pròpia carn les barbaritats que a les guerres solen passar, hi ha fills innocents que van nàixer fruit d’esgarrifoses violacions sense pietat. 

No vull desvetllar contingut, perquè vull que mireu la pel•lícula o tal volta una millor opció serà  llegir el llibre en el qual està basada, un llibre traduït a 22 idiomes i guardonat amb el premi Campiello al 2009 i que en espanyol està a l’editorial Lumen.  Jo és el que vull fer, sabent de bestreta que la qualitat de llibre supera la pel•lícula, sabent que el guió és, segons crítics que han comparat, un mal guió adaptat que no ha sabut plasmar realment el que volia plasmar. Jo no puc comparar, tal volta ho faça quan llisga el llibre i aleshores afegiré a esta ressenya el meu parer.

Tota la història està basada en sentiments, i en esta se’n mostren molts. I tal volta un dels defectes evidents és que busca la llàgrima fàcil. Per una banda estan els sentiments referits a la guerra: tensió, por, desesperació, impotència, ràbia...per altra els que mostra la parella protagonista d’estima mútua i de desig per voler ser pares, i en este cas la tensió, por, desesperació impotència o ràbia també estan presents. 

A més a més a nivell personal està el tema del retrobament, en molts aspectes, la protagonista italiana Gemma es retroba amb els amics de Sarajevo i el fill descobreix la ciutat on va nàixer i que no va arribar a veure perquè sa mare va fugir de la guerra i va anar al seu país natal Itàlia. I també està el tema del descobriment de la veritat que manté en suspens fins el sorprenent final. Un final al meu parer que es perllonga massa però que dóna sentit a tot el que ha passat.

A nivell personal també mostra la història d’amor difícil i apassionada que viu la protagonista amb una parella que la vol incondicionalment amb bogeria i que actua conseqüentment bojament quan es tracta de mostrar-li la seua estima. Després és el personatge més sensible que es veu més afectat per tot el que ha viscut i ha vist en eixe absurde maleït que és la guerra en el qual s’hi veu abocat.

Que em perdonen els incondicionals de la nostra espanyola Penelope Cruz però personalment pense que la pel•lícula que és una co-producció hispano-italiana, està feta per al seu lluïment. I no ho fa mal, però tampoc actua realment bé, li falta la força necessària per enganxar totalment. I és que el que em va resultar estrany i no m’agradà és escoltar-la en la versió doblada parlant amb una veu que no era la seua. Raons hi haurà que jo no entenc, però escoltant-la, el seu paper em resultava artificial. M’agradà més el seu “ partenaire”, el seu company protagonista amb un paper amb diferents registres, i em reitere que m’agradà la seua manera de veure la vida passar, malgrat saber que hi ha qui diu que el seu paper li resultà irritant. 

Són opinions subjectives les que tothom fem. Cadascú veu les coses d’una manera o altra, segons vivències personals o sensibilitat i totes les maneres són vàlides.