nº27- RESSENYES LITERÀRIES i de cine: MÓN PETIT. pel.lícula

nº27- MÓN PETIT

de Marcel Barrena

Quina  satisfacció dóna eixir del cine i pensar en la sort d’haver pogut conèixer un ser tan especial com l’Albert. Si, crec que Albert és especial, i únic també. “Món Petit” és la seua història, són parcel•les de la seua vida. Albert ens conta en esta pel•lícula- documental els seus anhels en la vida i l’esperit viatger que l’embarga. És un ser especial,  com he dit, no perquè vaja en cadira de rodes després d’haver patit una malaltia rara, la mononucleosi, i també haver superat una leucèmia, no és especial perquè la seua infància l’haja viscuda entre agulles i gran part d’ella sense la mare protectora, l’Albert és especial perquè és pur optimisme. Malgrat tot el passat viscut irradia alegria, irradia activitat i vida i sobre tot irradia valors, la qual cosa no està mai de sobra en esta cada vegada més insensible manera actual d’enfrontar la vida.

No és que l’Albert haja oblidat el seu passat, el que vol és viure el moment, experimentar noves aventures, conèixer nova gent i per aconseguir-ho necessitaviatjar per tot arreu  i viure lliurement, sense imposicions ni controls.

En acabar els estudis de l’ESO començà a viatjar tot sol, era un desig que li rondava feia temps i per al qual des de menut s’estava preparant. Des d’aleshores no para, tan se val Sud-àfrica o Europa i sempre viatja sense diners, comença fent autoestop i segueix segons les circumstàncies. La gent l’acull, l’empara. Tal volta hi ha casos que el fet d’anar en cadira és suficient per rebre ajuda immediata, però moltes altres, la majoria, aconsegueix per mèrits pròpis que li obriguen les cases, li donen menjar i fins i tot diners per seguir la marxa.

Amb 20 anys decideix anar-se’n al punt més allunyat de la seua Barcelona natal, a Nova Zelanda, i ho fa amb la mateixa filosofia, sense diners, només 20 euros i fent autoestop. Però esta vegada una cosa canvia, l’acompanya l’Anna, la seua nóvia. 

Este film-documental ens mostra este llarg trajecte creuant fronteres, travessant muntanyes i mars. Tots dos són els que enregistren les imatges. La pel•lícula ens deixa veure part d’eixa vida que porten durant 8 mesos i 200 quilòmetres, veiem el que fan a les cases que els acullen, coneixem als seus nous amics, passegem per alguns carrers o parcs de les ciutats per on van passant sense horaris establerts. L‘Albert i l’Anna necessiten poc i en qualsevol lloc dormen, com molt bé diu el jove,” a més de dormir i menjar, només cal, si es pot, una dutxa, perquè aixi fas més bona cara per a que t’obriguen les portes” .

M’agrada com esta feta i muntada la pel•lícula. Està ben narrada, perquè de manera amena i fins i tot divertida, va intercalant passatges enregistrats de manera casolana de la infància familiar, en casa, a l’hospital o de viatge, imatges que ens van explicant tot el que el destí li ha fet passar. També mostra  retalls d’entrevistes fetes per separat al mateix Albert, a la seua iaia, al pare i a la muller del pare, la qual té cura d’Albert des que era xicotet i va morir la pròpia mare.

També parlen els pares de l’Anna i les amigues, cadascú aportant la seua visió i la seua perspectiva.

S’ha de parlar de la valentia de la família, que no demostra cap egoisme i malgrat no agradar-los la idea, deixen fer, deixen anar el xic perquè entenen que és la seua vida. El pares de l’Anna també ho entenen així i accepten que Anna acompanye l’Albert en l’aventura neozelandesa. 

Albert té un innat esperit viatger i això el pare ho sap, ho veu des que era xicotet i endevinant el futur aventurer del fill el va preparant per a que siga independent, per a que puga eixir a veure el món que tan desitja i puga resoldre els entrebancs que sempre s’hi troben quan s’està en terra forastera. Albert domina la geografia, sap angles sap defensar-se tot sol front impediments. Sap enginyar estratègies per entrar sense pagar a llocs, per viatjar debades... Això d’anar en cadira de rodes no és cap impediment si se li posa estima i ganes,  perquè segons les seus paraules “anar en cadira de rodes és com portar ulleres”.

I s’ha de dir que el pare ha sabut donar una molt bona educació al fill perquè segons el que es veu durant els seu trajecte i conta en les entrevistes este jove rialler, sempre rialler, és model de sensatesa i alegria, de coratge, model de jove amb les idees clares. Albert té una personalitat que captiva.

La pel•lícula també mostra la cara amarga del viatge, patir una malaltia, Anna fins i tot torna a casa durant unes setmanes, encara que després mamprèn de nou la ruta. També Albert té unes fortes febres però amb la seua actitud tot ho supera. Segurament van haver altres moments amargs que no s’hi veuen, però eixa manera de fer front a tot, eixe “no passa res” i  constant dir “haguera pogut ser pitjor”, fa que tot ho supere i fa que al documental els moments negatius passen desapercebuts. 

Al final arriba a Nova Zelanda, hi està el far que busquen, el punt més allunyat de sa casa. I com a cloenda vol conèixer també la persona que  viu a la casa més allunyada de la seua Barcelona. L’amo de la vivenda es queda bocabadat amb la història de l’Albert i de l’Anna i en una conversa que mantenen expressa la seua filosofia de vida que és la mateixa que Albert manté des de sempre i que es resueix de manera simple: superació continua i viure per a ser feliç. 

TUNISIA: Turisme de sol

Obrir les portes al turisme? Clar!¿Està bé, però sense perdre la identitat.

ILLA DE DJERBA 

Djerba és una illa tunisiana, destinació principal per a qui busca turisme de sol i platja. Estem en abril i hui fa calo, em pregunte a quina temperatura s’arribarà per este paratge quan arribe l’estiu, i contràriament al que puga pensar, em contesten que en esta zona allunyada del desert no fa excessivament calor, tal volta com en Espanya, perquè l’illa està al mateix meridià que la ciutat de Màlaga i que el clima és similar. Bo saber-ho... 

Houmt Souk és la capital, és bonic perdre's buscant els raconets més allunyats del bullici turístic.

L’illa està comunicada per Ferry i per carretera feta als temps dels romans, per tant Djerba a més de sol tambè és història. Esta calçada és important perquè, iniciada a l’imperi romà, unia el continent a l’illa. La via estava foradada en alguns llocs per aprofitar la força de l’aigua per moure els molins. Amb el pas del temps la via va anar degradant-se i l’any 1973 es va renovar i ampliar aprofitant per fer uns conductes d’aigua per abastir l’illa.

El mercat central, edifici vell i destartalat.

Tots estos ingredients són coneguts i valorats i es té cura en conservar la personalitat pròpia del lloc allunyant-se de massificar. Es vol turisme però sense trencar l’harmonia del paratge, sense amuntegar, per la qual cosa té edificis baixos que no poden superar el que fa d’alçada una palmera. Això està molt ben pensat, perquè la palmera és la primera que hi va viure i té dret a ressaltar. 

Encara que, no sé quant de temps durarà perquè la pressió turística és forta i cada dia hi ha més hotels, restaurants, parcs i llocs d’esplai plens de comoditats. Diuen que Djerba ajunta un turisme exclusiu i de luxe, en este ràpid pas, no me n’adone, no és temporada estiuenca i no puc comprovar si en realitat és veritat. 

Les flors presideixen moltes balconades i terrasses.

Houmt Souk és la capital i la ciutat més important, la visitem, un poc amb presses, no ens dóna temps a més, altra vegada serà.

La mesquita blanca, impol.luta, ressalta des de la llunyania.

Que a Djerba acudia gent adinerada ja ho sabia, però el que estan dient-me en este moment, és que este país s'utilitza en moltes ocasions com escenari de pel•lícula. Els turistes amants del cinema busquen Djerba  per ser el lloc on es va rodar Star Wars, concretament és allò que apareix com el desèrtic planeta Tatooine, niu de pirates i contrabandistes. No he vist la pel•lícula i el comentari que escolte, sincerament, a mi no em diu res. Tanmateix és una manera de promocionar el país, i hi ha gent que m’envolta que li fa molta il•lusió això d’estar al lloc escenari de Star Wars. En este món en som molts i hi ha gent per a tot.

Cuelalla és un centre d'alfareria.

SOUSSE

Esta ciutat m’agrada perquè té llum i vida, està neta i ordenada. Però em desagrada que estiga massa occidentalitzada, per tot arreu s’escolta parlar angles, francés o la llengua alemanya. Tanmateix s’ha de saber buscar i trobar la part positiva i en este cas és que encara  conserva el tipisme àrab en alguns racons, en tendes, en souks o mercats, i en les emblemàtiques construccions que atrauen a més a més del turista de sol, a l’ historiador amant de conèixer. Oberta al turisme europeu i prop de la costa italiana,  amaga, com altres ciutats de Tunísia, edificis que compliren el seu rellevant paper en la història i que s’hi mantenen per recordar-la. 

Sousse té una gran mesquita lloc de culte i al mateix temps fortalesa, la qual cosa me n’adone només mirant les parets que la formen. Menuda grossària! 

Torre de la gran mesquita, lloc de culte i fortalesa, la qual cosa s'endevina per la grossària dels murs.

Kasr al Ribat és una fortalesa-monestir on vivien els monjos guerrers, hi resaven i hi preparaven les guerres, és menuda comparant-la amb altres, i és bonica.

Des de la torre, 65 escalons he comptat, es veu la gran mesquita i la panoràmica de la ciutat. La medina de Sousse, pel grau de conservació, va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per UNESCO l’any 1988. 

Kasr Al Ribat, fortalesa monestir on vivien monjos guerrers. Des de la torre es veu la gran mesquita i la ciutat.

Sousse és un punt ideal per descobrir, sense fer molt kilòmetres, parts importants que configuren l’essència del país: s’hi pot anar a l’amfiteatre romà El Jem, a 63 quilòmetres, a Monestir, solament a 24 quilòmetres, Kariuan a 67 quilòmetres que és la porta del desert amb una mesquita germana de la nostra cordobesa...i més i més...poblets menudets com Sidi Bou Said o la gran capital  a 140 quilòmetres on val la pena visitar el museu el Bardo.

Mapa de Tunisia. Las ruta que vaig fer està remarcada.

MONASTIR

Tenim l’hotel en esta ciutat. Sembla que estic a Benidorm,  pel turisme alemany que m’envolta i que té una mitjana alta d’edat. Estem en primavera i els hotels estan plens. Pels carrers no es veu gent. Els alemans aterren, els traslladen a l’hotel i eixen poc, els hotels tenen tots els luxes, també la piscina i el sol a la seua disposició. Si, és el que fan la majoria, es dediquen a empassar-se’n de tot el sol que poden i així tenir reserves en tornar al seu gelat país. Passen llargues temporades i no eixen sovint de l’edifici, tal volta són turistes que repeteixen cada any i la visita turística la coneixen.

Així que Monestir, com Sousse que està molt a prop, és en l’actualitat centre turístic europeu i també buscant similituds amb la veïna ciutat, va ser centre religiós important en temps passats. 

El Ribat de Hartema és gran fortaleza monestir de l’època. Des de la torre 87 escalons es veu el cementeri i la ciutat.

El Ribat de Hartema, és com la resta del que estem veient una fortalesa monestir. Pugem els 87 escalons de la torre i tenim la panoràmica de la ciutat i del cementeri.

Monestir també va ser escenari de pel•lícula. En estos carrers s’hi va filmar “La vida de Bryan”, “En busca del arca perdida” o “Jesus de Nazaret”. Estes pel•lícules si les conec, i concretament em ve al cap al protagonista Bryan, i em trau un somriure pensar que és just per on trepitge en este moment per on fugia i corria sense parar.

En Monestir tenim més temps i podem passejar lliurement. De sobte arribem a un edifici enorme, protegit per un enreixat. És el mausoleu de la família Burguiba, lloc on reposen les despulles del president que va fomentar el manteniment del Patrimoni històric de la ciutat. Bé pel dirigent, encara que no sé si tenia com a finalitat omplir la ciutat de turistes alemanys.

Mausoleu de la família Burguiba

QUADERN DE VIATGE: TUNISIA 1998

FOTOS i MÚSICA: La processó dels Corpus a VALÈNCIA

Un espectacle singular, més per la forma que pel contingut. 

Des que ho vaig  veure em  pregunte si algun any canviaran les vestimentes o les perruques...

I jo mateixa em conteste que segurament no:

 la tradició és la tradició i no cal variació.

TEXT INCLÓS AL VÍDEO
VALENCIA: Diumenge dels Corpus, Simbologia i tradició arrelada.

Se celebra des de l’any 1355 i els carrers s’engalanen de flors i color, també s’impregnen d’olor a herbes aromàtiques i flors.
La música i danses, són protagonistes amb la representació de tradicions cristianes i paganes.
Entre balls ancestrals van desfilant més d’un centenar de personatges bíblics portant objectes simbòlics i també desfilen les roques, o majestuosos carros afamats des del segle XIV.
Mirant semblant desfilada de personatges bíblics i ancestrals és fàcil oblidar que estem davant una processó.
La Custòdia, el bisbe i les autoritats civils i militars donen el punt i final a la processó.

Música:
Les claus de Déu
la dansa dels cavallets
Lo ballet
Bocairent
La carxofa
Pa beneit
L'eixida d'Ontinyent
Cordero de Dios (marxa processional)

GUATEMALA: Un bressol de conreus a ALMOLONGA

Almolonga era una festa de colors, primer multicolor al mercat local on les vistoses vestimentes proporcionaven un encís a la vista i després, quan en eixir del poble els colors es reduiren a dos: el verd i el marró. 

Si de mercats populars parlem, Guatemala té molt a dir, i parle dels reals, no preparats per al turista que tambè hi ha. Ja gaudirem de l'experiència de barrejar-nos entre la gent de Sololá al seu mercat local, però comprovar la frenetica activitat al poble d'Almolonga va ser inoblidable també. Cert que tot el viscut en este viatge a Guatemala ho va ser i segur que em repeteisc sovint qualificant. No ho puc evitar. 

Si mesclar-se entre els indígenes de Sololá va ser una experiència, anar al mercat d'Almolonga no va ser menys.

El més important que s’hi feia en Almolonga cada dia, i que no vam arribar a veure des del començament, era el negoci de compra i venda de verdures i fruites que des de bon matí es portava endavant al local destinat a estos afers. I és que el negoci començava enjorn, quasi de nit, abans d’eixir el sol. Hi acudien de tota la comarca a proveir-se de productes del camp frescos i naturals. 

Almolonga era, i seguirà sent, bressol de conreus que proporcionaven tots els productes que oferia el mercat. Fins i tot hi havia qui aprofitava el pati de casa per plantar qualsevol producte. 

En veure un patí conreat es vàrem estranyar, després vàrem entendre la importància que té este negoci en esta localitat.

Vam arribar més tard de les nou del matí, però podíem imaginar el que havia passat veient el que hi quedava encara. Com quan en les pel•lícules apareix el camp de batalla després de la lluita i podem imaginar la guerra.  Ara i pensant en perspectiva pense que si haguérem arribat en l’hora clau, no haguérem pogut ni caminar entre el maremagnum que amb tota seguretat s'hi forma.

Al recinte tancat encara s’hi veien fruites apartades que encara estaven carregant en camions o se les carregaven les persones a l’esquena. Malgrat ser tard, encara s’hi endevinava el moviment frenètic de la situació. Tal volta va ser millor veure-ho així i no en plena ebullició on potser no haguérem pogut ni passar entre els milers d’individus concentrats. 

Com tota esta feina es fa molt matí, quan arribàrem ja estaven acabant, ja no quedaven quasi productes perquè la majoria ja se’ls havien emportat en camionetes cap a altres llocs.

El que si quedava a estes hores era el mercat exterior, el de les venedores que assegudes unes al costat de les altres venien les fruites, verdures o llegums  al carrer. I tothom demostrant una civilització i educació que ja voldríem tots. La majoria de dones venien els mateixos productes, les mateixes fruites i les mateixes verdures i no hi havia cap rivalitat ni competència.

Encara que l'activitat a l'interior estava acabant, a l'exterior les dones encara tenien les seues parades esperant compradors. Moltes preparades amb un para-sol per evitar un poc el calor.

Per contrast, en eixir del poble canviàrem la visió colorista per una bicolor, la del verd i marró perquè passejàrem entre els camps on la gent treballava sense mecanismes, tot s’hi feia manualment, doblant l’esquena com ho feien antigament els nostres iaios. Homes i dones en grups o en solitari ens contestaven amigablement quan els saludàvem. Definitivament ens adonàrem com l’amabilitat de Guatemala no tenia comparació.

No podíem anar-nos-en sense veure els camps on cultivaven tots els productes. 
Férem un passeig i conversàrem amb alguns dels homes que estaven treballant vora el camí.

L’impacte visual dels colors en estos pobles, tan per les vestimentes com pels productes que s’hi venien, va ser de les imatges del país que ens quedarà durant molt de temps. El passeig als camps barrejant-se entre eixa paleta de colors  tardarem en oblidar-lo també. 

REFLEXIONS POSTERIORS sobre GUATEMALA 2009

FOTOS i MÚSICA: SIRIA

No hi res que justifique una guerra...

imagine el sofriment de la gent...l'angoixa  de no saber si en qualsevol moment pot arribar la mort...

imagine les destrosses materials...
que quedarà en peu de tot allò que hi vaig visitar?

Música:

dansa àrab

En este bloc pots llegir sobre Síria:

EN RUTA amb parada en ALEPO

DAMASCO

PALMIRA

RESSENYA literària YO ZENOBIA REINA DE PALMIRA

COSTA RICA: ELS MICOS i altres “habitants” de TORTUGUERO

Quan visitem un país on la natura impera, s’ha d’anar conscienciat que la vegetació i els animals manen perquè estem a casa seua.

Costa Rica és pura vida...vida animal, vida natural...

El primer contacte amb el Parc Nacional de Tortuguero va ser molt emocionant. Anàrem en barca pel riu per traslladar-nos al “lodge”que era el lloc on passaríem uns dies, de camí intentava no perdre detall. Ens creuàrem amb llanxes que transportaven cubells i sacs de menjar, els transbordadors i bots donen molt de servei a la comunitat. Ens adonàrem d’altra manera de viure on les carreteres són substituïdes per aigua. També els animals eixien al nostre pas, ens donaven la benvinguda o tal volta estarien pensant...ja ens venen altres...a molestar!. 

De camí veiem llanxes que transporten menjar, i de tot, al poble de Tortuguero i als  hotels de la zona.

La barca va prendre velocitat en trams on ho podia fer perquè s’eixamplava el canal de l’aigua. I en llocs on el camí  era  estret, la llanxa parava el motor per poder gaudir del paisatge que ens envoltava. Era un primer tast dels que ens esperava. Encara ara, passat el temps, recorde eixa primera barca a Tortuguero, pel sentiment d’impaciència i curiositat que sentírm en aquell primer contacte amb un entorn pur i més natural si cal, que el que ja havíem visitat.

I de sobte...la barca agafa velocitat...

Aquelles nits de Tortuguero dormírem en un hotel immers en plena natura, enmig d’arbres residència de la fauna autòctona. Companys d’hotel foren sobre tot els monos del Congo, també coneguts com monos aulladors perquè tenen per costum, i sort que  ens avisaren de bestreta, despertar tothom en fer-se dia amb uns crits que esgarrifen qualsevol. En un primer moment no enteníem l’advertiment. I foren molt insistents dient-nos que els monos els agradava trencar el son a la matinada cridant de manera escandalosa. També ens alertaren del soroll que feien els cocos en caure damunt dels sostres d’uralita de l’habitació de dormir.

La porta d'entrada al lodge.

No vam tardar gens en comprovar “l’efecte coco”, i cert que semblaven bombes. Els colps al sostre i els crits de companys de viatge que, fins i tot sabent què era, es van espantar, foren immediats. 

Per a experimentar “l’efecte-mono” vam haver d’esperar un poc. De manera premeditada,  els monos volien que tots ens n’anàrem a dormir i així fer-se millor de notar, per alguna cosa són els amos i protagonistes principals en eixe escenari. Els monos volien fer l’entrada triomfal. I així la primera nit, després d’haver dormit només unes hores, a prop de les cinc del matí, els monos començaren a cridar de manera espantosa. 

En aquell moment vaig pensar que feien la mateixa funció que el cant del gall que encara s’escolta als pobles menudets i que anuncia que és l’hora de despertar-nos. Així que fent cas del despertador animal, ens alçàrem del llit a corre cuita i eixirem a l’exterior. Mentre preníem un cafè que ens ajudara a obrir els ulls, no podíem resistir la temptació de buscar pels arbres que envoltaven l’exterior de les habitacions per descobrir l’amagatall d’aquells monos que cridaven tan fort. A la fi en trobàrem un, el que demostrà més mal geni. Estava camuflat en una branca d’un arbre just al costat de la piscina. I malgrat adonar-se’n que l’havíem descobert continuava amb els seus crits esgarrifosos que ens demostraven clarament el seu poder i ens deia qui era l’amo de l’ indret.

La porta d'entrada a l'habitació amb sostre d'uralita.

Estos monos deambulant de branca en branca em feren recordar les mones de Chiffra a Algèria que vivien soltes i lliures en una muntanya. Recorde clarament com estaven d’espavilades aquelles mones algerianes quan se’ls donava una galeta de menjar. El que feien amb picardia era guardar-se-la en una mà i parar l’altra mà per a rebre’n més. També em recordaren les mones juganeres que acompanyaven les dones girafa assentades en poblats al nord de Tailàndia, estes eren menudes i corredores i no dubtaven en posar-se damunt de qualsevol, si era el que les abellia. Però això són altres viatges...En Costa Rica estos animals els podíem veure de lluny en el seu habitacle natural que són els arbres.

Al primer cop d’ull m’agradà que aparentment la infraestructura hotelera no haguera destruït paratges. Els hotels estaven plenament integrats entre arbres frondosos i múltiple vegetació i no desentonaven de l’entorn.

La vegetació abunda i amb varietats exòtiques.

Per passar la nit en este Parc Nacional hi havia pocs llocs on triar. I dels pocs, segurament uns millors i altres pitjors. El que ens tocà a nosaltres no era dels bons. L’aigua de la dutxa eixia amb arena negra i també era impossible rentar-nos les mans amb l’aigua que eixia de l’aixeta del lavabo de l’habitació. Era el que hi havia, i front semblant situació em consolava mirant la part positiva, i és que alhora que m’ensabonava en la dutxa em feia un tractament exfoliant de la pell. 

La primera nit, en anar-me’n al llit, vaig veure que tenia un “intrús” a l’habitació. O tal volta és més encertat dir que la intrusa era jo. Era un enorme escarabat que tenia curiositat per saber que hi havia dins la meua maleta. Quan de sobte el vaig descobrir escorcollant entre les meues coses, em vaig espantar per pensar que si s’amagava entre la roba ja no el trobaria i seria difícil matar-lo. Em donava fàstic imaginar que en desplegar alguna de les peces de roba poguera estar-hi. No sóc cap valenta expedicionària acostumada a tot tipus d’animals, ni sóc cap poruga que s’espanta amb animals que no tenen perill, però no em feia cap gràcia que aquell bitxo negre amb potes, dormira entre les meues sabates o els meus calcetins. 

I no va ser fàcil desfer-me’n d’ell, perquè qualsevol racó era un bon amagatall per desaparèixer de la meua vista. L’escarabat no volia deixar-se atrapar i corria de part a part de la maleta tot esperitat.

Lloc on aparquen les barques del lodge.

De sobte va desaparèixer, i vaig pensar que tal volta havia eixit i estava en altre racó de l’habitació. Tanmateix vaig insistir en rebuscar entre la roba i desprès de buidar tota la maleta i remirar per tot el que hi havia, el vaig trobar amagat i silenciós dins d’una de les botes de muntanya. L’altra bota va ser l’arma assassina.

A la fi el vaig derrotar i podia dormir tranquil•la. En el fons em va saber greu que acabara com va acabar. El vaig agafar, el que quedà d’ell, i el vaig desterrar fora de l’habitació. Pobre animal! després vaig pensar que ell no havia fet cap dany, simplement refugiar-se en un lloc que havia trobat nou. El vaig matar per ser un aventurer i un curiós... quin remordiment que em va entrar!

A mitjan nit em vaig alçar per anar al bany i em vaig adonar que al costat del lavabo hi havia altres escarabats de la mateixa família, estava massa dormida i a més a més ja no tenia ànims per començar la guerra de nou. Ho vaig deixar córrer, ja estava bé. A la fi ells estaven en sa casa, així que els vaig veure i vaig deixar que seguiren la seua. El que si vaig fer, fou assegurar-me que la maleta estava tancada i també tancar la porta del bany perquè els escarabats no tingueren temptacions de dormir al mateix llit que jo.

El paisatge és relaxant.

Aquells dies, en aquell lodge, no ens vam privar de res: escarabats a l’habitació, aigua bruta d’arena negra a la dutxa i les aixetes...i de bon matí els monos. Res importava. Havíem vingut a Tortuguero amb una finalitat ben clara i calia passar totes les incomoditats que se’ns presentaren, havíem vingut per observar les tortugues marines quan arriben a la platja a deixar els seus ous, sense dubte un incomparable experiència.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre COSTA RICA, estiu  2006

nº26- RESSENYES LITERÀRIES: Acabaren con Camot LLIBRE

nº26-ACABAREN COM CAMOT

Manel Arcos

Transcripció del text escrit pel rector i historiador Pedro Sucías Aparicio l’any 1911 detallat a la pàgina 108 del llibre. Edicions Tivoli 2011

(...) Durant el trajecte que va recórrer, carrer Montcada, plaça de l’Almodí, plaça de Santa Tecla, fins a la plaça de la Bassa, no va pronunciar unes altres paraules que aquestes: “Sóc molt desgraciat!. No he mort ningú i tanmateix vaig a ser penjat. Sóc molt desgraciat! Quan va veure entre dues altes fustes una gran corda que estava lligada en les dues puntes més altes, i al centre una corda on ell havia de perdre la vida, va trencar a plorar fortament, i entre grans planys repetia les paraules dites en el camí fatal: “Què desgraciat que sóc!”

Cap paraula més no volem afegir sobre aquest cas. La bèstia humana desitjava acomplir prompte la seua comesa. Així va pagar davant la Justicia els delictes que havia comés tota sa vida el desgraciat Francesc Navarro, Camot. I quan a Xàtiva es veu algun home desgraciat que lluita amb la fortuna i el derrota la desgràcia, sol dir-se, a manera d’adagi: “Has quedat com Camot”(...)

Opinió personal

Hui no vaig a parlar de cap llibre que us convide a anar de viatge. Hui ressenye un llibre dels nostres, dels que ens ensenyen d’una o altra manera com som i com érem, que és altra manera de fer viatge: el viatge del coneixement propi de com som analitzant com eren els avantpassats.

M’agrada saber del passat, del propi i el d’arreu de món. D’allà on vaig m’agrada escodrinyar la història que amaga, no ho puc evitar, ja ho he dit i repetit alguna vegada. La història m’ajuda a entendre el que veig, siga el lloc que siga: tan se val Europa com Amèrica. I  m’agraden els llibres que desgranen maneres de viure i situacions difícils...amb tot  jugue a analitzar comportaments de la ment i de les persones. Per això este llibre del periodista, escriptor i investigador de la comarca de la Safor Manel Arcos m’agrada, “Acabaren con Camot” trau a la llum moltes vides.

“Acabaren com Camot” mostra el bandolerisme a la governació de Xàtiva de 1814 a1833.

Començar la ressenya amb esta frase dóna peu a que qualsevol persona es puga preguntar: És història? És ficció? És novel•la històrica?. Què és realment este compendi d’informació? Vaig a intentar desgranar un poc què és i donar respostes a estes qüestions. I no és fàcil, tanmateix, després de llegir tot el que conta el llibre, m’aventure a dir, subjectivament i amb matisacions, que “Acabaren con Camot” és un assaig que té un poc de tot. 

Està clar que el que ens conta Manel és història, conseqüentment queda clarament descartat que siga ficció novel•lística donat que tot el que hi apareix ha existit, tot el que s’hi conta ha passat o al menys està documentat encara que de vegades no estiga molt clar, com és el cas de la identitat real del roder Camot. Però, malgrat no ser ficció, el contingut té trets novel•lístics perquè Manel descriu fets i personatges com si es tractara d’una novel•la, així que es pot llegir com un llibre d’aventures i desventures, un llibre que detalla històries que bé podrien formar part de pel•lícules. 

També dic que és un assaig rigorós, per la quantitat d’informació que mostra fruit de la investigació, i també afegeisc que no és difícil entendre i hi ha episodis que enganxa perquè una vegada coneixes un bandoler intriga saber com acaba. El llibre està escrit amb intenció de divulgar i Manel utilitza un ric llenguatge que de vegades és col•loquial. Este detall junt al constant ús de gentilicis quan parla dels roders m’agrada, així identifiquem en tot moment el roder i sempre sabem de qui parla en concret. 

I és que l’autor, Manel Arcos, possiblement la persona que més sap sobre el bandolerisme valencià del passat, va mostrant -nos en este assaig, el què feien (i desfeien) els roders per estes terres, centrant l’acció en els que van viure a la “governació de Xàtiva en temps de Ferran VII”, on estava inclosa la Vall d’Albaida.

De la mà de Manel Arcos, seguim pas a pas el devenir d’estos personatges, més o menys cruels, més o menys innocents i entrem en la seua vida. De la mà de Manel ens assabentem de les diverses maneres  de “perdre la vida”que tenen tan temuts personatges: uns roders acaben esquarterats i escampats per diversos paratges de la zona, altres penjats, altres afusellats... el llibre ens conta quines decisions prenien les autoritats pertinents que estaven aleshores al càrrec.

M’agrada que el llibre tracte sobre el meu entorn i parle de personatges que en el passat visqueren i trepitjaren les mateixes terres que jo trepitge. Pàgina a pàgina llegim al voltant dels nostres pobles i els pobles del costat, llegim per quins racons de la zona s’amagaven els roders, ens parla de carrers coneguts, de places, d’estimades serres... Tot sona familiar, també els noms de roders, cognoms, malnoms, noms de pobles... perquè són els nostres. 

Està bé saber el què feien els roders avantpassats, que són avis i besavis de gent que viu al nostre voltant. Els estudis de Manel amb luxe de detalls i de dades, sempre anomenant les fonts d’informació, són valuosos perquè descobreixen una porció d’història que és poc coneguda i de vegades fins i tot en algun temps, i en part, amagada pel mateix entorn familiar que podria haver donat informació de primera mà. I este últim detall s’entén, perquè... a quina persona li agradaria, en aquells temps, dir que era fill o nét de bandoler? 

Manel sap molt al voltant dels roders i, a més a més, té tota la informació al cap. Cert. No solament demostra saber deixant constància escrita de les malifetes, de les persecucions que pateixen i a la fi de com moren els “seus roders”, sinó ho demostra quan parla del tema. 

És un goig sentir-lo parlar, ho dic sincerament. Manel desborda entusiasme pel tema, els ulls li brillen quan desgrana la vida, la “malavida” i la mort dels roders dels quals sap tant. Així que s’han de llegir els llibres de Manel Arcos, però, si es té l’oportunitat,  val la pena també escoltar-lo. 

ISRAEL: Passeig per JERUSALEM

Ciutat santa, ciutat reverenciada i disputada...la més visitada.

Jerusalem és una ciutat santa, una ciutat reverenciada i disputada, tal volta el lloc més visitat del món perquè creients i no creients arriben any rere any a esta terra sagrada per a les tres religions monoteistes. A més a més Jerusalem és centre neuràlgic dels conflictes en gran part d’Orient Mig.

Veníem de Jordània i anàvem cap a Síria, i enmig paràrem uns dies a Israel, concretament a la ciutat de Jerusalem on férem nits i des d’on vàrem visitar altres parts del país. 

Arribàrem amb una xicoteta dosi de por al cos. Feia uns dies havia tingut lloc un atemptat a Betlem i la ciutat estava sota control. Per tot arreu hi havia soldats, joves, xics i xiques perfectament equipats, que de dia i de nit custodiaven els carrers amb el fusell a la mà i les municions a la vista. Imposava tanta mirada militar però alhora donava tranquil•litat veure la vigilància constant. La seua presència era motiu d’alarma general però, en acostumar-nos a la seua presència, lluny de preocupar-nos, transmetien seguretat. Encara que alguns dels soldats, eren tan joves que els creia incapaços de poder disparar aquell artefacte i de saber respondre a una situació conflictiva inesperada que poguera passar. 

Jerusalem és cresol de cultures, de relifions, de gent...

El que era evident i no volia pensar per no enterbolir la curta estada que tenia prevista, era que la situació era tensa i perillosa, però em vaig proposar fer com si “res passara” i actuar fent vida normal, de la mateixa manera com actuaven els locals. 

I la prova evident de la inseguretat que s’hi respirava a la zona, no és solament que feia uns dies a la localitat de Betlem havia tingut lloc l’atemptat i va impedir que poguérem visitar-la, la prova va ser quan uns dies després d’abandonar nosaltres la ciutat, la premsa es va fer ressó d’una bomba que just va esclatar al lloc on cada nit anàvem a prendre cerveses junts els companys de viatge. Les coses del destí feren que l’artefacte explosiu no fóra col•locat en cap dels moments quan nosaltres hi  estàvem.

Així que, sense pensar en possibles atemptats que ens podien enterbolir la visita, caminàrem pels carrers dels diferents barris que acullen tanta diversitat,  passejàrem per la ciutat, impregnant-nos d’eixa meravellosa barreja cultural. 

Portes i muralles d'entrada, vestigi del passat.

Per entrar i eixir de la Ciutat antiga estaven les  portes i muralles que l’envolten totalment. Foren reconstruïdes per Soleiman “El magnifico” al segle XVI, tres de les sis portes històriques conserven encara el disseny original, són la porta de Damasco, la de Yafo i la de Sión. 

Porta i muralles

La ciutat antiga és sense dubte la part més interessant. Els mercats que s’escampen entre carreronets són l’encís de la ciutat.  Jerusalem està dividida en quatre barris: l’àrab, el cristià, el jueu i l’armeni. Cadascú d’ells té una atmosfera peculiar, diferent a la dels altres. Passejar per Jerusalem es trobar-te en cada racó la seua història en forma d’excavacions arqueològiques, esglésies, temples, barris o en la mateixa gent. És una ciutat on impera el respecte, que nosaltres, els visitants, havíem de tenir també seguint les seues normes, una d’elles era tapar-nos als llocs sagrats les cames i els braços.

Vista de la ciutat des d'un lloc sagrat

Nombroses esglésies commemoren el lloc on segons la tradició Jesús va pujar al cel, l’església russa, la mesquita de la Ascension, l’església de Dominus Flevit o el convent carmelita. A la falda del Monte de los olivos, s’escampa el cementeri jueu més gran i vell del món, creat als temps bíblics. 

Cementeri jueu

És realment impressionant, és difícil concretar en poques paraules tots els pensaments que arriben a la ment davant de semblant imatge. Vides perseguides injustament, vides errants, vides de sofriment, el cementeri jueu de Jerusalem és història que no s’ha d’oblidar per a que no torne a passar. Davant de semblant imatge només cal el silenci i deixar vagar la ment imaginat el passat. 

Esgarrifa apropar-se i mirar les inscripcions a les tombes, un calfred envaeix l'ànima només pensar quante victimes innocents van haver a l'holocause.

Jerusalem està ple de llocs sagrats. L’església de “Todas las Naciones” regentada actualment pels monjos franciscans, amb una façana  molt decorada i l’hort de Getsemaní amb velles oliveres, és el lloc on Jesús acostumava a reunir-se amb els deixebles. 

A Getsemani, velles oliveres són testimoni del passat.

Altra part sagrada és la Via dolorosa que travessa el barri musulmà i el cristià. La santedat de esta Via està basada en la fe, no en fets històrics. Els peregrins bizantins foren els primers en realitzar les processons la nit de dijous sant, des de Getsemaní fins el Monte Calvario. Les actuals estacions del via crucis no foren instituïdes per complet fins el segle XIX.

La Via Dolorosa actualment està plena de comerós per al turisme.

.

I al final de la Via està el Santo Sepulcro, centre religiós del barri i quasi de la ciutat. El temple està arraconat, quasi passa desapercebut per amagat, per menut. La tradició cristiana va voler que fóra este el lloc identificat com escenari de l’enterro i resurrecció de Jesús.

Esglèsia del sant Sepulcre

Lloc respectat fins i tot pels primers califes musulmans, és actualment un conglomerat arquitectònic fosc i condensat d’elements variats, on monjos de quatre ritus cristians, per torns, custodien este lloc sant.

Interior de l'esglèsia tan venerada.

I seguírem passejant...

La Ciutadella  i la torre de David ocupen el terreny on Herodes “El grande” va edificar el seu palau al segle Ia.C. Els bizantins el confongueren amb el Monte Sion i es pensaren que es tractava del palau del rei David.

Ciutadella i T0rre de David

Seguint el passeig per la ciutat vam veure una maqueta que representava Jerusalem en temps d’Herodes, esta feta amb pedra de la ciutat. S'han anat introduint canvis en la maqueta segons noves descobriments arqueològics. S’hi pot apreciar com era de gran i important la ciutat admirant esta replica tan estudiada i feta per professionals que esta plena de detalls: el segon temple el palau d’Herodes, mercats posades, cases...va ser interessant comparar la ciutat vella actual que acabaven de visitar amb la del passat.

Maqueta de Jerusalem en tems d'Herodes.

He explicat algunes de les visites principals de la ciutat però si hi ha un lloc emblemàtic a Jerusalem este és el mur de les lamentacions. No sé si sabre expressar el que sentia davant d’este mur, el que queda del temple de Salomó. És el lloc on van a plorar els jueus la destrucció del temple. Jo mirava, no tenia paraules ni les tinc ara, el lloc infundeix molt de respecte.

El Mur dels llaments.

Des del Mur observem la variada població passar...

Recode que en arribar i veure el mur ple de gent orant vaig sentir un tremolor d’emoció per estar-hi, un sentiment de ser una privilegiada, un respecte en veure el fervor de l’oració jueva front el mur i també un cert temor en veure’m envoltada de joves amb fusells a l’esquena, que en esta zona, per ser més visitada hi havia més que en cap altre lloc.

Soldats amb fusells vigilen en tot moment.

El mur mai està desert, és un lloc turístic i lloc de devoció, constanment vigilat, preocupa la seguretat. De dia o de nit, amb fred o calor sempre hi ha jueus front el mur resant i col•locant els seus missatges entre les pedres que formen la paret. Hi ha una paret per a homes i altra per a dones, és una norma que s’ha de seguir, com moltes altres.

Part masculina del Mur.

Part femenina del Mur.

I altre emblema de la ciutat és la Cúpula de la Roca o mesquita d’Omar construïda pels Omeyes, venera un doble esdeveniment sagrat: l’Ascensió de Mahoma al costat d’Alà i el lloc del sacrifici d’Abraham.

Cúpula de la Roca o Mesquita d'Omar, explanada i detall de la façana.

És una joia impressionant, per art, per arquitectura i per religió. Tan l’interior com l’exterior rajols i mosaics cobreixen per complet les parets. Em va agradar, esta mesquita sagrada i tota la ciutat.

El que em sap greu és que s’hi visquen conflictes politics i socials, em sap greu que no visquen en pau. 

REFLEXIONS POSTERIORS, ISRAEL estiu 1997