GUATEMALA: Rio DULCE

Estàvem a RIO DULCE, riu dolç segons el seu nom, i també bonic pels paisatges que guarda...però lleig i amarg en adonar-nos-en en primera persona de la dura realitat dels maies que viuen a la seua ribera. 

Començàrem la jornada eixint de matí i amb llanxa. El dia es presentava tranquil. I cert que ho va ser, tranquil i fabulós admirant les aigües del RIO DULCE, riu dolç, mirant vegetació frondosa pels costats i endevinant la vida que portarien els habitants de les cases que vorejaven el riu. 

Rio Dulce va ser per uns dies la "nostra carretera", 
només ens traslladàvem en llanxa per anar d'un lloc a altre.

No trobàrem molts animals desl que hi viuen, només es deixaven veure cormorans, pelicans i gavines, però si molta gent, dones rentant roba o escurant la vaixella, homes dormint en una hamaca i xiquets banyant-se o jugant a les aigües. Sovint ens creuàrem amb canoes d’homes pescant, eren maies que vivien a certa distància de la vora del riu en aldees separades de tota civilització.

Cases a la ribera del riu...

...animals...gent pescant...

...i paisatges espectaculars.

Amb el kayuco ens endinsàrem per estretes llacunes i en una d’elles trobàrem una inesperada imatge. De lluny s’hi veia una casa de fusta i palla, com totes les de la zona. Semblava buida, a mesura que ens apropàvem començaren a aparèixer xiquets i més xiquetes, menuts i majors que amb les seues canoes venien cap a nosaltres, algun, fins i tot, es ficà dins la nostra embarcació. De sobte no n'eren uns pocs, n’eren molts els qui amb crits i súpliques ens demanaven.

I ens cridà l’atenció escoltar que el que volien eren dolços. No sé si l’explicació és que “dulce, dulce” seria una de les primeres paraules en espanyol que s’ensenyaren o tal volta era l’única que coneixien perquè eren indígenes amb llenguatge propi, però el que és cert era que només volien dolços i llepolies, xiclets i galetes...

Entre l'exhuberant vegetació de manglars vàrem veure una casa.

Ens apropàrem...

Els xiquets ens abordaren, no ens entenien, parlaven el seu idioma maia i només encertaven a dir la paraula "dulce".

Era dilluns i els xiquets no estaven en escola. Segons ens contà el llanxer, possiblement el mestre havia agafat un dia més de festa. Esta actitud, no molt lloable per part del mestre, pot tenir una explicació i és que per accedir a estos paratges més allunyats els costa molt de temps

Gaudint d'un privilegiat paisatge en el qual s'hi reflexava la vegetació en l'aigua, començàrem un debat-reflexió sobre els xiquets i els  efectes del progrés al món. 

La imatge que acabàvem de veure posava els pèls de punta, una vegada més. Però més encara va ser adonar-nos-en, només avançar uns metres que hi havia unes cases grans, precioses i ben condicionades. Endevinàvem que pertanyien a gent rica i per l’aparença de cases deshabitades suposàrem que els esmentats privilegiats tenien les cases del riu com a segon vivenda. 

Quin contrast¡. Donava coratge trobar tanta diferència, pobres i rics convivint, uns segurament morint de fam i malalties, altres amb luxes. Donava què pensar: ells malvivint... i nosaltres...què fèiem nosaltres? viatjant...i de manera “insultant”, com solia dir i repetir l’amic Rafa que m’acompanyava en veure estes situacions en les quals posant-nos al costat, i sense fer cap ostentació, simplement pel fet d'anar-hi des d'un país tan allunyat, s’hi feia més patent la diferència social. 

El riu és vida per a molta gent, alguns viuen a la ribera, altres baixen de les muntanyes per pescar.

Aparentment són feliços i no tiren en falta el que no coneixen, és el que se sol pensar, però mirant-los com ens miraven, cert que entraven dubtes si eixa felicitat els durarà...

I amb estos pensaments seguirem...teníem una destinació concreta, veure de primera mà un projecte molt lloable, promoure el treball artesanat d'unes dones que ajudava la comunitat maia de la zona. 

La cooperativa de dones maies...un punt d'esperança.

Estava situat en meitat de no res. Hi preparaven a joves per ensenyar-los a aprofitar els recursos naturals dels quals disposaven i fer-los servir per a treure rendiment. Així del fruit d’un arbre confeccionaven veritables joietes, diminutes figures com animalets, símbols de deus...i tot col•locat en clauers, penjolls per al coll o polseres. També hi havia una sala d’exposició que mostrava teixits i altres productes fets per les dones de la comunitat. M’agradà, era una bona iniciativa, una ajuda necessària i efectiva i que deuria de proliferar més.

 En esta comunitat s'aprofita tot el que la natura ofereix per transformar-lo i poder vendre'l .Les aigües braves corren  al voltant .

Altra parada del camí va ser un paratge al mateix costat del riu on hi havia unes piscines naturals d’aigües calentes i sulfuroses veritablement temptadores. Però no era el moment de remullar-nos, tal volta si ho haguérem previst...volíem encara fer tant!...Al costat hi havia un local per menjar, un “comedor”, com deien allà, amb menjars suculents i econòmics, però no era hora...era massa prompte per dinar.  

Paràrem un poc en un paratge amb aigües termals, no el suficient per poder banyar-nos.

Estàvem coneixent la realitat de manera directa, i no deixàvem de pensar, de contrastar els nostres privilegis i la seua felicitat, les seues necessitats i la general insatisfacció occidental.

Però de sobte ens endinsàrem en un paratge que ens va fer oblidar un poc el sabor amarg de la situació viscuda. Era una estampa de postal, de quadre de pintor afamat. I nosaltres estàvem formant part d’eixe quadre! De nou ens sentírem uns privilegiats per poder gaudir de tanta bellesa. 

Allò era com si formàrem part d'un quadre...

El riu estava ple de nenúfars, centenars de nenúfars cobrien les aigües verdoses com si fóra un mant de gespa. I dels nenúfars brotaven floretes blanques que li donaven color per trencar la monotonia cromàtica. Un plaer per als sentits, per a la vista i per al cos en general, pel benestar que oferia semblant panoràmica.  

Seguírem el camí pel riu dolç. I dolç i relaxant va continuar sent el passeig travessant les aigües. Unes vegades agafàvem velocitat i altres anàvem lentament. La imatge dels nenúfars vista no feia molt, havia sigut un goig per als sentits i sortosament continuaríem amb la mateixa estampa, però esta vegada en una estreta llacuna plena de manglars. Donava la sensació que els manglars  amb el seus arrels ferien les aigües, però alhora hi estaven  els nenúfars que ho cobrien per curar. Sé que és una comparació un poc idealitzada... però el paisatge convidava a inventar històries i somniar, és un dels plaers de viatjar..

Navegar entre nenúfars va ser una experiència inoblidable. Al kayuko tots callàvem, com extasiats. 

L’últim que vàrem veure abans d'assaborir la cervesa marca “gallo” del dia i omplir la panxa, va ser un castell a les portes del llac Izabal, una fortificació, altre testimoni més del domini espanyol.

Fortificació espanyola a les portes del llac Izabal.

I al final...a beure la gallo del dinar, que ja  formava part del  ritual diàri.

Després de dinar arribàrem a "Tortugal", que era el nom de l’hotel...o lodge...o alberg...o no sé quin nom seria l’adequat, un lloc que sabíem de bestreta no anàvem a dormir en bones condicions...per estar enmig de la natura, amb animals i bestioles de companyia...i per tenir llum limitada, la qual cosa era comprensible per estar en un entorn natural protegit. 

Hi vàrem patir un problema en la reserva de les habitacions. Un dels inquilins havia decidit quedar-se més temps del previst. Però després de tota la vesprada lluitant pel que consideràvem el nostre dret, vam aconseguir el que volíem: dormir, els sis de la colla, als tres únics bungalows que hi havien.

Realment, els bungalows estaven molt bé, malgrat tot.

Els altres inquilins dormien quasi a l'intempèrie, a unes golfes on les parets no arribaven fins el sostre de palla.

Eren els millors llocs que hi havia per a dormir, però això no li lleva el fet que a l’interior s’hi veien grans esquerdes per on podien entrar tot tipus d’animals. Per tapar una d’elles vaig utilitzar una gran manta. I l’estora per tapar baix la porta per no deixar entrar intrusos de l’espècie animal. També hi havia per tot arreu forats per on passaven fàcilment aranyes o panderoles...i no diguem res dels mosquits. La meitat d’una paret no tenia vidres només una enorme mosquitera sense més i que deixava veure els ramatges que ens envoltaven, que eren les branques on vivien els “monos aulladors” que tant cridaven. 

Pensant-ho bé, ara en la distància del temps, el lloc no estava gens malament... i tampoc haguera estat mal dormir a les golfes. Aquella nit vaig dormir com els àngels, plàcidament..Si van haver mosquits no em vaig adonar...i encara no sé com vaig aconseguir el son tan ràpidament perquè just abans d’entrar al bungalow, una aranya grossa quasi com la meitat d’un puny  estava  damunt la claueta de donar la llum i volia entrar amb mi a l’habitació.

Encara que a la foto no s'aprecia, l'aranya era gegant...dins de la seua espècies...és clar.

La que si va entrar va ser una panderola... que malgrat seguir-li les passes no vaig veure eixir. Segur que ella també era inquilina de la mateixa habitació i reclamava el seu dret.

El que em va desagradar eren les aigües estancades que ens envoltaven però però fins i tot, als mals olors la pituïtària s’acostuma...I és que quan es viatja s’ha d’estar preparat per a tot el que vinga...i adoptar-ho com si fos la cosa més natural del món. 

No donava molt de gust passejar pels voltants per l'olor que desprenien les aigües estancades.

Però el desagradable olor es veia compensat amb l'abundancia de flors que hi havia per tot arreu.

REFLEXIONS POSTERORS, GUATEMALA, estiu 2009