Despertando a Ned
Direcció-guió Kirk Jones
Sinopsis i opinió personal
Despertando a Ned és una pel•lícula enginyosa, amb un guió fabulós, música bonica en tot moment acompanyant escenes perfectes, algunes tendres i altres realment còmiques. I és que l’ humor impregna esta pel•lícula costumista ambientada en Irlanda, en la part rural. Els protagonistes són un grup d’homes i dones, ja entrats en anys, i són gent sana que irradiem vitalitat, gana de viure que contagia l’espectador. Són gent que s’hi passen el temps fent i desfent sense malicia ni maldat. Està plena de tòpics i així apareixen com figures rellevants ál poble el cura o l’encarregat de la taverna, la cervesa i el whisky o els paisatges verds, però són tòpics que estan molt ben encaixats.
M’ha agradat tot de la pel•lícula i especialment per donar-me l’oportunitat de recordar de la mà dels seus protagonistes, de l’esplèndida fotografia i la musica celta de fons, les aïllades illes Aran situades a la meravellosa Irlanda.
Sense molts mitjos ni grans pretensions s’hi pot aconseguir molt. Esta pel.licula és l’exemple de guió fet amb cura, amb històries simples i secundàries perfectament enllaçades mostrant unes situacions i personatges humans, i de vegades inusuals en pantalla, situacions i fets de vegades estrafolàries, algunes amb ironia, altres amb sensibilitat, altres amb tendresa, com és la relació d’una mare soltera que estima el porquer, però la relació es veu contínuament frustrada perquè ella no pot suportar l’olor a porc. És un exemple entre molts.
Prefereisc més esta pel•lícula que moltes altres on les despeses per dur-la endavant són milionàries, pagant estrelles o pagant escenaris. De vegades no cal tant. Ni tan sols cal un contingut transcendental per a fer un bon treball. Esta pel•lícula és simpàtica i planteja un fet, que a més d’una persona li pot passar pel cap, com és fer-se passar per altre per poder cobrar un premi de loteria.
I és que en un poblet irlandès de 52 habitants ha caigut un premi gran, és molt quantiós i les 51 persones que desconeixen qui l`ha guanyat s’obsessionen en la idea de saber qui és l’afortunat. Però hi ha una desgràcia que s’ha d’amagar, l’afortunat guanyador, de l’emoció, ha tingut un atac al cor en saber-se posseïdor de la papereta. Comença la gran comèdia en este moment quan un parell d’amics del difunt i de còmplice la dona d’un d’ells, volen cobrar el premi i suplantar el finat.
No importa que en estos moments explique la trama de la història perquè el que realment té de valuós en esta comèdia són les situacions, les seqüències, les idees absurdes que els passen pel cap als protagonistes i que no dubten en portar endavant. Són gent senzilla amb una vida tranquil•la, rutinària, fent cada dia el mateix, comprant periòdicament la loteria per poder complir somnis. Per això no dubten en posar un poc d’acció a les seues vides en trobar la primera ocasió.
M’ha agradat que els protagonistes no siguen joves guapes i guapos musculosos i ben pentinats, m’ha agradat que s’hi mostre gent “normal”. Els dos protagonistes principals, són dos amics entranyables, amb una amistat de les que donen enveja. Tenen una química total, són ja persones grans que actuen en un principi inconscientment però acaben mostrant humanitat. Amb la dèria de voler cobrar el premi es succeeixen situacions gracioses quan per exemple un dels personatge ha de contar la mentida al funcionari de l’Estat encarregat d’atorgar el premi, i és què no sap, és la primera mentida de la seua vida, encara que al final acaba fent-se un expert.
La pel•lícula és destrellatada i res creïble, ja ho sé, però et manté en tot moment el somriure als llavis. Dóna peu a creure en la sort. Per què no ens pot tocar la loteria? Per què no es pot enganyar les autoritats i cobrar un premi suplantant a qui en realitat li ha tocat? És una pel•lícula recomanable, en molts moments m’ha recordat altra del tipus “rural” l’anomenada “La gran seducción “ de temàtica similar i que també em va encantar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada