Pàgines

dissabte, 24 d’agost del 2013

NÀPOLS, passeig per la ciutat


Tot el que em conten de Nàpols m’ho crec. Un dia hi vaig veure una dona que es rentava els peus tirant-se aigua d’una botella dins d’un autobús urbà. Em vaig quedar atònita, circulàvem per dins la ciutat!.

A partir de l’aventura desventurada amb la qual vaig iniciar l’estada en Nàpols, em vaig obsessionar amb la idea d’intentar que no se me notara que era turista. Tenia les meues raons. Ser atracada per uns delinqüents no és plat de bon gust sobre tot quan el mal d’ossos i de les ferides t’ho recorda cada moment.

I al fons...el Vesubi...

Per evitar temptacions als lladres de carrer, experts en allò d’apropiar-se de les pertinences dels pobres incauts forasters com jo, cada vegada que eixia de l’hotel ho feia amb una bossa de plàstic de color rosa, just la que m’havien donat en la farmàcia on vaig comprar tot el que vaig necessitar per fer-me les cures pertinents de les ferides. 

Estava entossudida en aparentar ser una napolitana més. No volia portar cap motxilla ni bossa de mà de les de passeig, només la bossa de plàstic que m’havien donat en la botiga, així, estava convençuda, tothom pensaria que era una veïna més. 

A la bossa de color rosa guardava la cartera amb la documentació i diners, el poc que em quedava, i la càmera de fotos que mostrava solament quan havia de fotografiar, també el llibre-guia de viatge camuflat perquè estava intencionadament folrat amb paper de periòdic. El periòdic IL CORREO DE LA SERA, de cada dia tampoc faltava clarament exposat a la vista. Generalment el turista no compra la premsa del dia, així que jo  per dissimular millor la meua procedència, cada dia el comprava i feia com si el llegira. 

I així, amb eixa pinta de turista camuflada, visitàrem la ciutat i eixirem pel voltants. Per recórrer la ciutat, malgrat anar coixejant, generalment anàvem a peu a un ritme lent, el que em permetia la meua coixera. També pujàvem al transport urbà, on estranyades cada dia observàrem un fet que encara a hores d’ara és un dubte pendent. Ningú pagava, nosaltres religiosament passàvem el bitllet per la màquina però incomprensiblement veiem que ningú ho feia, curiosament ni les monges passaven per la “maquineta”.

Nàpols va tenir un passat històric important a l’època romana i després a l’època medieval amb la dinastia dels Anjou coronat sota el govern d’Alfonso V d’Aragó. Del govern dels virreis espanyols als segles XVI i XVII quedaven vestigis, com la via Toledo, però va ser al segle XVIII quan la ciutat va aconseguir el màxim esplendor amb la sobirania de la dinastia borbònica que va mamprendre una remodelació urbanística important.

El plànol de la ciutat era el nostre guia i acompanyant. Des del primer moment ens adonàrem que seria fàcil moure’s per carrers i avingudes per visitar els principals monuments de la ciutat que en una primera ullada al plànol localitzàrem i assenyalàrem. 

Cada vesprada paràvem a descansar a la piazza Bellini on queden ruïnes de la muralla grega. A la plaça hi havia un café literari amb molt d’encant, s’hi respirava un ambient agradable i dins hi havia tenda de llibres.

Piazza Bellini


La via Toledo és punt neuràlgic de la ciutat, quasi tots els dies passàvem per este carrer per anar a algun lloc o  tornar cap a l’hotel. Des de la via Toledo s’accedeix al barri espanyol, construït al segle XVII per allotjar les tropes espanyoles. Actualment són carrers estrets i foscos, buits de gent però plens de roba estesa al carrer.

Reconec que la ciutat de Nàpols no la vaig assaborir com calia, vaig recórrer molt però amb l’angoixa al cos poc veia, cada soroll de moto em recordava l’agressor...sovint pensava si en algun moment m’observaria en la distància...sovint pensava que tornaria... no obstant això puc recomanar i recomane si es visita la ciutat, no deixar d’anar a Spaccanapoli, que és el carrer que divideix el casc antic de la ciutat, a la zona de l’església de santa Chiara, la de Gesú Nuovo, la de san Domenico Maggiore o la capella Sansevero. 

També s’ha de visitar el palau reial. El palau va ser seu d’una de les monarquies més importants de la Mediterrània. Les sales guarden una col•lecció pictòrica i de mobiliari important. Cal ressaltar l’escalinata de l’entrada.

Façana del Palau reial.

Jo, sempre amb la bosseta rosa...

El Palau Reial va ser seu d'una de les monarquies més importants de la Mediterrània.

Cal anar al museu nacional on destaquen els objectes i mosaics, utensilis de casa, joies...tot trobat a Pompeia i Hercolano, és un dels mes importants d’Itàlia

Museu arqueològic nacional, és un dels més importants d'Itàlia. hi estan les troballes de Pompeia i ercolano: mosaics, utensilis de casa, joies...

Cal passejar per les galeries Umberto, amb tendes i decoració retro, on destaca el sostre de cristall i ferro i el paviment de marbre formant mosaic.


Galeries Umberto, amb botigues i decoració "retro", destaca el sostre de cristall i ferro, i el paviment de marbre formant mosaic.


S’ha de parar a la plaça de Trieste y trento que marca la separació de la comercial via Toledo i els estrets carrers del barri espanyol, i anar a la la plaça del Plebiscito, construïda per a celebrar festes, cerimònies i desfilades, on hi ha unes columnes inspirades en les de San Pedro de Roma, del segle XIII i reconstruït al segle XV. 
A la plaça Plebiscito està sant francesc de Paula de principis de segle XIX i enmarca la plça con struida per celebrar festes, cerimonies i desfillades.

S’ha de visitar  el Castel Nuovo començat a construir al segle XIII i reconstruït al XV, amb fosses, cinc torres i un arc renaixentista.


Castel Novo començat a construir al segle XIII i reconstruit al XV, amb fosses, cinc torres i un arc renaixentista.


I, com no! també el Castel dell’Ovo del segle XIII i reconstruït al segle XV a la zona del port. Sovint hi anàvem, m’agradava esta zona marinera, també s’ha de dir la més plena de turistes.



Castel  de l'ovo, és el més antic de Nàpols. al voltant del castell està el barri del BOTGO MARINARO construït a finals del XIX per a pescadors. en l'actualitat concentra vida nocturna i restaurants.

A la zona de Mergellina s’hi concentraven la majoria dels hotels de luxe de la ciutat també la població acomodada hi vivia aleshores.

Zona de Mergellina


Malauradament no tinc fotos de la majoria dels edificis del centre històric, ni del claustre de santa Clara tot enrajolat representant imatges campestres, ni de l’església de Gesú Novo amb façana de pedra volcànica, ni de la catedral. La culpa és el nerviosisme constant que m’acompanyava, i la insistent mania de no semblar turista i voler aparentar ser una napolitana.

Malgrat anar coixejant, resultat de l’assalt, no deixàvem de caminar. Un dia mamprenguérem una llarga caminada urbana per arribar a les catacumbes de sant Genar. Malauradament després de tant de trajecte sense perdre punt d’altres carrers poc transitats i poc turístics de la ciutat, les trobarem tancades, però a canvi vàrem veure la vida del barri obrer de la Sanità.

Un dia pujàrem en funicular per anar a Vomero, que està a la part més alta de Nàpols i no té res a veure amb la part baixa. Tot està més net, més restaurat, s’hi respira un aire més saludable. Visitarem la Cartoixa de san Marino, un monestir de cartoixans construït al mateix costat del castell de san Telmo i un dels monuments més importants amb una església barroca. El prior era l’única persona que podia tenir contacte amb el món exterior. Des de la seua cel•la, el quarto del priore,  on no faltaven tresors artístics i des del frondós i acollidor jardí regia la vida del monestir.

Il quarto del priore

Des del jardí del prior es gaudeixen d’unes precioses vistes al golf de Nàpols.

Vistes des de la part alta

És tot el que recorde de Nàpols, que més que monuments és l’ambient. Tinc una imatge inesborrable, a més a més del moment quan em furtaren el bosso, que és la platja. És una de les imatges més caòtiques de la ciutat, si és que se li pot anomenar així a aquella zona amb brutícia desmesurada que era el lloc on anaven a parar els vaixells en acabar les tasques de pesca i on s’hi respirava el combustible contaminant. I jo, bocabadada, mirava com els napolitans la gaudien com si fos la millor meravella del món. No podia entendre com eren capaços d’estar estirats prenent el sol tan tranquils en una arena en condicions tan penoses i com podien banyar-se en unes aigües que de netes no en tenien res. 

I feia olor a combustible!

La platja


Per això que vaig veure i viure i per més, tot el que es diga de Nàpols m’ho crec.

REFLEXIONS POSTERIORS, NÀPOLS estiu 2004.


2 comentaris:

  1. Esplèndida passejada per Nàpols. Les que coneixem la ciutat no la podem oblidar. Gràcies pel relat.

    ResponElimina
  2. Si Dolors, Nàpols és altre món, jo si que no l'oblidaré mai...la careta del delinqüent, malgrat el temps passat, encara la tinc al cap.

    ResponElimina