TUNISIA: les dunes de DOUZ i el llac salat

Anem on anem sempre hi ha un llenguatge universal: els gestos i els somriures.

Les dunes de Douz són la porta d’entrada al gran desert. És un lloc màgic, com tot el que envolta el desert. Les muntanyes d’arena són les que presideixen i manen del lloc, un lloc que actualment espera impacient el turista  amb desig de viure la succedània aventura de pujar en dromedari i donar una volta per les dunes. 

Les dunes de Douz són la porta d’entrada al gran desert.

Douz és lloc que conserva tradicions dels avantpassats. I en certa manera quan entre bromes els camellers juguen amb el viatger a fer un hipotètic canvi de dones per dromedaris, no ens hem d’ofendre, simplement segueixen la tradició del comerç que antigament feien els seus pares o iaios. 

És un joc que sempre fan. I com un joc s’ha d’agafar, sense mal interpretar ni voler posar etiquetes equivocades a favor o en contra, o de masclisme o feminisme. Simplement és un joc. Hi ha qui ho pren bé i ho troba afalagador i altres no tant. En tot cas és la manera que tenen els àrabs de contactar o d’apropar-se. És un ritual que no solament passa  a Tunísia, passa allà on hi ha camells i desert. Saben que al viatger li agrada la broma i la fan, en realitat saben que per als occidentals que els visitem és un canvi impossible. Què va a fer el viatger amb els camells en una ciutat?

Canviar dones per camells, és un joc, és la manera que tenen els àrabs de contactar o d’apropar-se.

Els berbers si que fan servir els dromedaris, i no poc. Ens conten que a la zona on estem, dijous és el dia que fan compra venda d’estos animals, que són el mitjà de locomoció més habitual. I encara que els vehicles tot-terreny envaeixen el lloc, el dromedari continua sent, a hores d'ara, el rei.

Els dromedaris són importants, com mitja de locomoció, per a l'alimentació, aprofitant la pell..

Els dromedaris demostren el seu poder només amb la presència. Són altíssims i d’un color blanc que els caracteritza i identifica. Tenen una innata bellesa majestuosa.  M'agrada veure eixa relació especial amb el cameller que el cuida. Sovint són protagonistes de carreres al desert que tenen fama i arrel en esta zona del nord d’Àfrica. Els dromedaris de pedigrí són els coneguts meharis. 

La màgia del desert magnetitza. 

El monòton paisatge d’arena es veu trencat quan de sobte es veu la verdor d’ un grup reduït de palmeres, disseminades, alimentades per algun chott o oasi. Els oasis alimenten i donen vida. Douz es anomenada “la colina verde” i és un dels gran oasis a Tunísia amb més de cinquanta mil palmeres, moltes de les quals fan la varietat de dàtils deglat Nur, de les més preuades al món.

I l’arena és sorprenentment quasi blanca, i té una constant vida quan per efecte del vent les muntanyes que formen les dunes adopten formes diferents. Ara és una muntanya alta i de sobte és més baixa.

En Douz no hem de perdre’s l’experiència de pujar a lloms del dromedari, hi ha molts. És el negoci del lloc. Els camellers s’han adaptat als temps actuals del turisme i ja saben molts idiomes, als menys els considerats principals perquè són els que parlen la gran majoria dels turistes. Estan posats al tracte, són llestos i saben les expressions necessàries per fer conversa. Fins i tot hi ha qui va més enllà i sap sorprendre, i si escolta que no parles en alguna de les llengües dominants sinó en català, s’atreveix amb alguna frase que prèviament ha memoritzat. El tema del futbol és el més recurrent, allà on vas, jugadors i equips espanyols són coneguts i donen peu per parlar. Encara que amb els vaivens del camell, poc de temps queda per xarrar.

No importa si és la primera com la desena vegada, quan estàs damunt del dromedari s’ha d’estar vigilant, el dromedari va al seu aire i pot ajupir-se si li ve en gana. Dóna ensurt, cert. Aleshores ens hem de subjectar bé per no caure al terra, i encara que el bac pot resultar suau per caure sobre el blanet de l’arena, l’altura del camell pot acabar en un accident inesperat. 

I enmig de l'arena broten palmeres, enmig de no res eix la vida.

Els moviments inesperats dels dromedaris són normals i en uns minuts el nostre cos ja s’ha adaptat. Amb l’animal cal emprar el llenguatge universal, cal acaronar-lo per demostrar-li una aparent tranquil•litat. I és que encara que el cameller vigila els moviments de l’animal, no hem d’oblidar que no deixa de ser animal amb accions que poden eixir-se’n de la nostra normalitat.

I de sobte hi ha una fortalesa, hui en dia aprofitada com escenari de pel.licules, abans escenari de vida real i segurament lluites.

Després de Douz el desert s’escampa sense límits aparents cap a l’infinit, és el Sàhara, l’immens Sàhara que ocupa tanta superfície d’Àfrica. Amb esta passejada hui només hem fet un tast de l’essència del desert que encisa, que enganxa, enamora...hem fet un tast de l’enigmàtic lloc que tants misteris amaga.

I sorpren imatges com esta, camellers dormint enmig l'arena. 

Eixim de l’oasi de Douz, i de camí a Tozeur trobem el CHOTT EL YERID.

Chott el Cherid

Chott el cherid: el llac salat

És un immens llac salat, de 5000 km2. És més extens del Sàhara. L’any 1984 va ser construïda i asfaltada una carretera de 100km  per poder travessar este llac,  per al transit de locals i també dels cada vegada més nombrosos forasters, que hi anem per saber d’ells i conèixer el llac.

El llac és inmens, nosaltres només vegem una part.

Les colines que envolten el camí canvien de forma i de color, segons lloc, segons llum, poden ser morades o grogues, verdes o roges. Són figures que confonen i no se sabem si són miralls o si són reals... És un deliri anar per esta part de Tunísia, tan oberta, tan clara, tan blanca...una zona que convida tant a imaginar i somniar i així viure noves vides diferents a la pròpia. És el que jo faig: pensar en què passaria si jo hi vivirà convertint-me, de vegades en aldeana i altres en princesa beduïna.

És una imatge inusual, desert, llac...i llac salat.

QUADERN DE VIATGE, TUNISIA primavera 1998

Si vols llegir més sobre TUNISIA clica:
sobre les cases troglodites

sobre el turisme de sol.