Pàgines

dimarts, 29 de juliol del 2014

Visita al poble de LUARCA en Astúries

Situat entre el mar i la muntanya, Luarca, com molts altres pobles d’Astúries, conserva l’atmosfera intacta de la tradició. 

LUARCA, 92 km de la capital Oviedo, és poble d’antics baleners. Poc queda actualment d’esta tradició en este menut poble que té uns 5000 habitants, solament el record de les aventures que sense cap dubte passarien els mariners.

Segurament que en són moltes i que, des de temps remots se les estan contant de pares a fills al costat del foc en dies d’hivern. Segur que l’esperit aventurer dels grans mariners està permanent en l’anima dels veïns del llogaret que no oblidaran mai el seu passat balener i del quan estaran enorgullits. 

Volem saber un poc més sobre balenes i baleners i ens dirigim cap a la “mesa de los navegantes y mareantes” al costat de l’antic fortí de vigilància. És el lloc que serveix de carta de presentació del poble, perquè en acabar de visitar-lo ja saps un poc de la història de Luarca. Esta “taula” és on antigament i durant huit segles, el gremi de mariners prenien democràticament les decisions. Hi es decidia si eixien o no a faenar en dies de temporal o qui era l’encarregat d’eixir a pescar balenes. 

La mesa de los navegantes: antic lloc de reunió i decisions.

En la taula hi ha un mosaic format per 15 escenes que representen la vida marinera. Al primer colp de vista atrau pel color i la lluminositat de la ceràmica. És com un focus que convida a observar i a adonar-se dels detalls que s’hi mostren. S’hi veu la història de Luarca, una vida dura de lluita contra corsaris i pirates i també de lluita  contra les balenes i inclemències de l’oratge que marquen la vida marítima. Actualment no hi ha balenes, van desaparèixer de les costes cantàbriques al segle XIX però els mariners eixen cada dia a pescar com ho feien els avantpassats.

Els taulells relaten la història de Luarca

Empassats amb un poc d’història i capbussats al món mariner com estem, volem contemplar les mateixes vistes que aquells intrèpids veien. 

Pugem a la part més alta per contemplar les vistes al mar.

És per això que pugem a l’atalaia, on està la torre vigia que tanta ajuda els proporcionaria mostrant el camí a seguir. Quines vistes al mar cantàbric!, Quins penya-segats!. Són vistes espectaculars!.

Les vistes al Cantàbric ´des de l'atalaia són espectaculars,
són les mateixes que divisaven els antics navegants.

Volem veure també un poc el Luarca actual i fem una curta passejada.

Anem a la llotja on s’està fent una subhasta del peix acabat de pescar. I és que l’essència marinera és el que predomina en Luarca. Peixos vius encara amuntegats dins les caixes esperen el seu destí. Els compradors estan expectants seleccionant amb la vista el que les barques del dia han portat i comprar el que els convé. Nosaltres només mirem, malauradament no podem comprar peix fresc, en no res ens anem a visitar altre poble asturià.

L’ambient de la llotja és frenètic, la compra venda de peix fresc és negoci diàri.

Caminem per carrers on hi ha bullici per ser dia de mercat. Ens mesclem entre la gent buscant nous carrers  i així conèixer este llogaret que els turistes aprecien tant. És un poble bonic, amb cert encís, té llum, té vida, té color....i tal volta tots estos qualificatius són la clau de l’atracció que exerceix als forasters que arribem a este poble d’Astúries.



Passegem pels carrerrs sense rumb fixe.

He dit que és un poble que té llum i color i per contraposició em diuen que el riu que tinc al davant i que desemboca a Luarca s’anomena “el rio negro”, no sé la raó del qualificatiu, però contrasta amb la claredat que l’envolta.


El riu, anomenat "negro" creua la localitat.
Ens allunyem del poble i de la gent que fa la compra del dia al mercat. Hi hi ha molt de soroll, fugim dels crits dels venedors captant l’atenció i de  les converses d’estos amb els compradors i busquem un lloc apartat. Anem cap a la platja de Luarca i trobem una raó més que justifica el per què este poble atrau tant. És la tranquil•la platja Salinas.

Caminem fins la platja...vegem de lluny les afamades casetes dels banyistes, són una nota de color singular.
I en una part hi estan les casetes dels banyistes, afamades des que s’hi començaren a utilitar a finals del segle XIX  per guardar el material de platja i canviar-se de roba. Es popularitzaren en la dècada de 1960. Les casetes són una peculiar nota de color que encara que temps enrere existien, actualment han desaparegut en les massificades platges espanyoles on no hi ha espai per a esta singularitat. 

Les casetes dels banyistes a Luarca són un reclam turistic.


QUADERN DE VIATGE, ASTÚRIES primavera 2006

REFLEXIONS POSTERIORS sobre LUARCA

* Jo hi vaig estar l’any 2006 i res presagiava els patiments que anaven a sofrir les casetes. L’any  2008, després de dècades sense moure’s les casetes del lloc la llei de Demarcació de costes ordenà netejar la zona litoral publica davant la possibilitat de despreniments ( les casetes eren propietats privades instal•lades en domini públic) Així que manà la retirada d’estes construccions justificant-ho  per motius de seguretat. Però les nombroses queixes i un intens moviment de veïns aconseguiren en part l’autorització de nou d’estes casetes, encara que solament en període d’estiu. Les casetes són un reclam turístic de la zona i bé que se sap. Això comporta replantejar moltes decisions. El debat no està tancat i cada any se n’amplia la quantitat  i s’estudia la possibilitat de que no estiguen solament fins setembre. El que volen és recuperar la imatge històrica de la platja de Luarca, amb les casetes al fons posant la nota de color. En el moment de tancar este escrit, juliol de 2014, s’acaben d’instal•lar 195 casetes al llarg de les tres platges urbanes de Luarca, recuperant així el color que es referent des de fa més de cent anys. 



dissabte, 26 de juliol del 2014

IRLANDA: En ruta de KILKENNY a CASHEL

Una de les coses de les quals pot presumir Irlanda és de tenir llegendes, i és que hi ha tants mites celtes!.

Estem a Irlanda, la pluja sempre de companya. Hem fet una caminada per una vall preciosa, la de Gkedagough, on hem vist unes ruïnes monàstiques i hem seguit trajecte a Kilkenny. És on estem en estos moments. Kilkenny va ser l’antiga capital medieval, de fet la ciutat té fama per la quantitat d’edificis medievals que conserva. 

El castell de Kilkenny al fons...

Passem per la catedral, és un edifici per a visitar. Al poble de  Kilkenny els carrers són estrets i tortuosos abunden les cases georgianes que li donen aire vell a la ciutat, però és només aparença, la ciutat té molta activitat i diversió i està tornant-se, dins d’Irlanda, en la destinació turística preferida.




Kilkenny està sota un immens castell reconstruït en moltes ocasions i on destaca un portal del segle XVII i una torre cilíndrica ben conservada. 

Com plou a cànters entrem a visitar el castell, però ho errem. L'entrada comporta seguir dependència a dependència a una guia, que resulta ser una descendent dels amos del castell. I podria ser interessant, perquè ella millor que altres pot saber anecdotes i històries que no sap cap persona. Tanmateix la guia parla l'angles massa de pressa i no se li entén res. és poc expressiva i tampoc facilita la comprensió. Ens consola pensar que al menys hem passat un temps sota sostre sense mullar-nos per la pluja. 



Fem la visita  a l'interior del castell,  costa molt entendre l'angles de les explicacions.
Després anem a CASHEL. Sóc amiga de les llegendes i en Irlanda en conten moltes. Diu la mitologia local  i que cadascú crega el que vulga, que Rock of Cashel es va originar a una muntanya situada a 30 quilòmetres al nord, quan sant Patrici va bandejar Satanas d’una cova i el resultat va ser la caiguda de la roca a Cashel.

Cashel destaca perquè està situat en un altiplà.

Les fonts històriques diuen que esta espectacular acròpolis començà a edificar-se al segle XII. El complex té un caràcter personal i és una mostra important de l’art celta i arquitectura medieval que es pot trobar arreu Europa.

Cashel en gaèlic significa fortalesa de pedra. Cashel, l'acròpolis de la Irlanda antiga,  va ser capital del regne del Munster abans de la invasió normanda, tanmateix el renom li ve per la roca on San Patrici va convertir i batejar al rei pagà de Munster Angus al segle V.

Algunes restes de les estructures més antigues van sobreviure, però la majoria dels edificis actuals daten dels segles XII i XIII.

Sobre el promontori està l’afamada king Cormac’s chapel, capella romànica, creus celtes i la torre rodona que sobresurt per les parets de la catedral. El més antic i el més alt dels edificis és la ben conservada torre circular de 28 metres, que data aproximadament del 1100. 

La capella de Cormac es va iniciar 1127 i va ser consagrada el 1134. No segueix la simplicitat de les esglésies romàniques irlandeses, éstà es més sofisticada. Com a característica notable estan les arcades interiors i exteriors. M'agrada passejar entre estos murs... és un remans de pau.

La catedral construïda entre 1235 i 1270, és un edifici d’una sola nau de planta cruciforme.



La catedral

La creu de sant Patrici estava situada a l’exterior. Actualment hi ha una còpia i l’original es guarda a la cripta d’un dels edificis del recinte La casa de cor. Originalment era una creu cèltica amb una representació de sant Patrici, que va ser a Cashel el 450, i a l’altre costat, s’hi representa la crucifixió de Crist. El peu de la creu està buit per poder-hi guardar relíquies. 

La roca.

Durant la guerra de la confederació d’Irlanda, comandada per Oliver Cromwell, Cashel va ser sacsejada per les tropes parlamentàries de l’anglés O’Obrien, les tropes confederades d’Irlanda no van ser massacrades però si el clergat catòlic romà i els elemets religiosos importants.

Al voltant dels edificis situats tots en un altiplà hi ha un cementeri.  Tota l’àrea està emmurallada i s'hi respira molt de misteri. I és que estes ruïnes, estos paisatges són testimoni de molts fets i de moltes històries.

Fem una passejasa pel cementeri.
Entre boires ens acomiadem d’este lloc recordant mites celtes....i continuant camí per estes terres irlandeses que tant atrauen per mites, ciutats i paisatges. 



QUADERN DE VIATGE, IRLANDA, estiu 2008

Més sobre Irlanda en l'etiqueta corresponent IRLANDA


dimarts, 22 de juliol del 2014

RESSENYES LITERÀRIES i de cine nº 46: VIAJERAS. LLIBRE



VIAJERAS
Verónica Boned, Doris Casares, Itziar Marcotegui, Almudena Sanchez, Carmen Teira, Aniko Villalba


Fragment de la contraportada de LA EDITORIAL VIAJERA, any 2014

Vivim en una època en la qual viatjar és cada vegada més fàcil, tanmateix estem plenes de dubtes. Viatjar a este país, no és perillós? Si me’n vaig sola, sóc més vulnerable? I, que me’n porte a la maleta o motxilla? Podré aconseguir tampons si els necessite? És segur usar les xarxes socials d’allotjament? I fer autoestop?

Te’n vages uns dies de vacances o moltes setmanes a una destinació allunyada, de segur que t’han sorgit estes i moltes altres preguntes. Este manual les contesta, i gràcies a la quantiitat de consells pràctics, trucs i idees, et servirà com guia per preparar les teues escapades i aventures i per a que t’animes a viatjar a qualsevol part del món amb seguretat i confiança.

Opinió personal

M’agrada viatjar, tots els qui esteu llegint este bloc ho podeu endevinar, qui em coneix ho sap. Si classificarem els viatgers segons experiència de l’u al tres, jo em situaria al grup del mig, el de viatgeres que fa molts anys que roden pel món però, així i tot, encara ens falta molt per trepitjar. Vaig agafar la primera maleta (aleshores motxilla) als divuit anys. Sóc de les que sobre tot al principi, he anat dirigida en grup i conforme passen els anys prefereisc els viatges que no tenen horaris imposats sinó els que jo mateixa em programe. Tot viatge, siga fet d’una manera o altra, té els seus avantatges i inconvenients i de tots es fa el bagatge viatger. I és que l’experiència dóna lliçons i les lliçons donen seguretat. O tal volta cal dir una relativa seguretat, perquè mai se sap, per a bé i per a mal. Amb molta sort viatgera a l’esquena tinc anècdotes que contar, i encara que alguna va tenir final inesperat, com un robatori amb violència a Nàpols, la ciutat insegura per excel•lència, la majoria del que puc contar han estat experiències bones.

Llig molt abans d’eixir: guies, geografia, història, experiències d’altres... tot és bo per contrastar opinions i així i tot, una vegada al lloc sovint sorprèn el que tenim davant, meravella, tot canvia a com ho tenim al cap.

Mai viatge sola, quasi sempre m’acompanya la meua germana-amiga amb qui no tinc cap problema viatger perquè després de tants anys, ja tenim molt clar quin rol té cadascuna durant el viatge. És una sort tenir tan bona companyia.  

És cert que hi ha moments viatgers on un acompanyant masculí s'agraeix, perquè la mateixa societat en general el veu com protector natural, i de sobte en grup mixte, sent o no sent, volent o no volent, és obligatoriament el "sexe fort" que contrasta amb la ficticia debilitat femenina. Però les dones tenim una intuició subconscient que enraona i veu perills on cap home veu. També és cert que les dones ens infravalorem i podem fer més del que creguem i podem fer front a les situacions viatgeres que cada moment sorgeixen. Tenim por, tenim moltes pors.

He especificat que mai he viatjat sola, però este llibre anima a fer-ho, anima a treure's les pors i inseguretats de damunt. Són tants consells els que dóna...és tanta la informació de primera mà que han plasmat les expertes viatgeres que ho han escrit fruit de la seua experiència i amb l’ajuda d’altres col•laboradores, com la Mercé, del bloc MilCamins, que la tinc d’amiga virtual...Es nota eixa saviesa viatgera, són dones, xiques joves la majoria, que saben del que parlen. I m’agraden especialment les anècdotes que conten que il•lustren la informació, els exemples de situacions mostren la realitat directament, mostren mes gràficament el que pot passar. 

I tot està molt ben organitzat per apartats: explica sobre documentació, sobre avantatges-inconvenients de viatjar a soles, sobre equipatge, sobre salut, sobre els que et pots trobar en ruta, sobre seguretat... amb un annex final que es centra per països que també trobe molt interessant.

Per als que ja tenim un xicotet bagatge viatger hi ha aspectes que ens poden resultar obvietats, consells que són de sentit comú, aspectes que tal volta pensem que no caldria dir perquè la mateixa intuïció del viatger et fa actuar. Però com este llibre està destinat també a nous viatgers no sobra cap idea, perquè les idees que ja se saben en llegir-les tornen a la memòria. Hi ha moltes repeticions perquè són diverses veus les que parlen, però tampoc sobren. 

Aparentment i en essència, és un llibre-manual en femení dedicat a la dona viatgera perquè hi ha un tant per cent d’informació elevat que només pot interessar a les dones. Tanmateix jo aconselle el llibre a tothom, homes i dones, sense exclusió, simplement per preferències personals, no m’agraden les separacions, no m’agrada la catalogació de  llibres “de dones” o llibres “d’homes”.

És un llibre que s’ha de tenir a mà perquè et facilita eixos llistats que tots els que viatgem fem mentre estem preparant el viatge i que després oblidem al calaix o estripem i que cada viatge hem de confeccionar de nou. A partir d’ara ja no caldrà fer-los, cal rellegir “Viajeras” i buscar l’apartat que interessa.

Este llibre és el que a mi m’haguera agradat tenir quan vaig començar a viatjar, perquè la primera vegada, les primeres vegades, res se sap. Tot el que el llibre conta, els consells, la informació... vas aprenent-ho conforme ho vas necessitant o experimentant. Així que “Viajeras” és el llibre ideal per a qui vulga iniciar-se en eixa apassionant aventura que és conéixer el món i la seua gent i és ideal per anar rellegint de tant en tant una vegada ja tens hores de viatge experimentat.

Ah, i m’agrada un detall que  hi ha a l’inici, en l’apartat de notes dels editors: està molt bé que el llibre estiga obert a nous suggeriments o comentaris. Totes les opinions són bones per millorar i en este cas, segurament hi ha molta gent que pot aportar nova informació interessant. 

dissabte, 19 de juliol del 2014

LA BRETANYA FRANCESA : St MALO i DINARD a la costa Esmeralda.


El sol dóna vida, és per això que estes poblacions costaneres són tan venerades en la part nord de França, les platges són grans, boniques i les poblacions tenen totes les infraestructures turístiques preparades.

Els antics corsaris ja no estan a St Malo, el que queden són els seus fantasmes. Ara venen els turistes que busquen platja i trobar el que queda de la petjada pirata.

St Malo és una ciutat costanera de la Bretanya francesa envoltada per muralles. Una preciosa estampa que s’hi veu des del mar. Portes endins les muralles queda resguardada la part monumental, històrica i actualment turística. El port dóna al canal de la Mànega. Els seus habitants no es consideren ni francesos ni bretons sinó de Saint Malo i s’anomenen “malaouins”.

Saint Malo: platges precioses i clima bo, ingrediens temptadors per al turiste de sol.

Saint Malo es va especialitzar com a port corsari dedicat a lluitar contra els anglesos i per això es coneguda com la ciutat corsària. Una estàtua de Robert Surcouf corrobora la importància d’este afamat pirata (1773-1827) que va contribuir a la riquesa de la seua ciutat natal. Assetjava les naus angleses en India i després de fer fortuna va tornar a la ciutat, als 35 anys.

A la ciutat volen que  la petjada dels corsari  quede patent, que no s’oblide el passat: vaixells pirates, mims...

És una ciutat fundada al segle XII i va adquirir màxima prosperitat al segles XVII i XVIII pels navegants que armaren bucs cap a les Indies i Àsia. El principal atractiu turístic, a més de gaudir de les platges, és passejar tranquil·lament per la zona emmurallada ”intramuros", i és el que nosaltres fem.

Agafem el camí de la muralla i es veu al primer colp ull que la ciutat està molt restaurada. Després dels bombardejos de 1944, a la segona guerra mundial, la ciutat va ser reconstruïda segons plànols originals seguits fidelment per a no perdre l’essència del passat.

És agradable l’ambient de la ciutat i el de la platja amb la gent que s’està bronzejant. Hi ha molta zona enjardinada. Seguint les muralles s’hi pot recórrer quasi tot el casc antic, amb jardins on estan, perennes i vigilants, navegants celebres com Jacques Cartier o el corsari Rene Surcouf.



El passeig per les muralles comporta unes precioses vistes a la mar.

Caminem a pas tranquil amb bon oratge mirant un costat, la platja, l’oceà atlàntic, i a l’altra les cases, algunes de les quals tenen les finestres obertes i podem escodrinyar el que passa per dins.

El passeig el fem sense pressa, observant tot el que ens ve al pas.

Arribem a la torre construïda al segle XVI en forma de ferradura. És coneguda com la "Gran Torre del Homenaje del Duque Jean V". Pertany al castell construït pel ducs de Bretanya i l’any 1590 va ser assetiat pels habitants de la ciutat, declarant-se república independent durant quatre anys.

Gran Torre del Homenaje del Duque Jean V

Donem un passeig lliure, sense mapa, sense saber on anem, només fem una visita conscient, de les sabem on anem, guiats per les torres de la catedral saint Vicent construïda al segle XII a l’estil gòtic. Després de ser destruïda parcialment a la segona guerra mundial, l’església va ser restaurada col·locant unes vidrieres i per substituir la que es va erigir al segle XIX, una agulla alta de granit inspirada en un model antic. A la dècada de 1970 es va reobrir al culte.


catedral saint Vicent construïda al segle XII

Hi ha molt de turisme, hi ha molt d'ambient. 

Malgrat no portar mapa sabem per on anem. En estos moments llegim un cartell al mur d’una porta d’entrada, la de St Vicent, construïda l’any 1709 i considerada la principal.

Porta d'entrada, per davant i per darrere.

Després del passeig parem en una plaça menudeta molt ambientada, just enfront tenim l’hotel de ville, és a dir, l’ajuntament, amb música en directe a les seues portes. Hi ha pintors a un costat i restaurants a l’altre. És el lloc ideal per descansar, per seure en una de les terrasses i dedicar-nos a mirar passar la gent, veure els pintors que pinten lliurement o fan retrats. Esta ciutat és realment agradable i també ho són les seues aigües.

Nosaltres s'asseguem en una terrassa i ens dediquem a vore passar gent.

Se l’anomena costa Esmeralda i és cert que té les aigües verdes, clares i netes. Passem un temps bo entre el bullici de la gent, escoltant parlar al nostre voltant en diverses llengües. L’oratge ens acompanya. Podria passar tota la vesprada en este lloc, mirant i escrivint... però ens hem d’anar a la veïna població de Dinard, que està  a 12 quilòmetres.




DINARD és també ciutat costera amb turisme de platja. Passegem pel passeig que voreja l’aigua tranquil·lament i tenim enfront les costes de la corsària saint Malo. 

Hi ha moltes flors perfectament col·locades, i mirant amb atenció trobe amagats focus de llum. Que bonic serà també veure estes ciutats il·luminades!

Des de Dinard hi ha una preciosa panoràmica de Saint Malo envoltada per la muralla.

Hi ha molta gent i ho trobe normal perquè estem enmig d’un pont festiu i la gent, aprofitant este bon oratge, busca el sol.

DINARD: una platja tranquil.la
Tinc curiositat de saber com esta de freda l’aigua i baixe a tocar-la. Té una temperatura idònia per al bany.

Trepitjar la platja quan no hi ha gent és un plaer, és una temptació no tocar l'aigua. 

Es veuen antigues mansions que denoten riquesa, pel que dedueisc que en esta població el turisme deu ser més selecte. És un ambient sofisticat i atractiu que la distingeix. Dinars té fins i tot casino. A final del segle XIX aristocràtics anglesos convertirien la localitat en una estació balneari i construïren enormes mansions al cim dels penya segats.

Els aristòcrates ja no hi són però la “niza del nord” conserva eixe aire d’exclusivitat. Són mansions que daten del temps de la Belle èpoque, de propietat privada, però hi alguna que permet la visita en estiu. Algunes semblen escenaris de tètriques pel·lícules...alguna recorda la que eixia en la pel.lícula “Psicosis” de Hitchcock. De fet el director va estar rodant en esta platja escenes de “Los pajaros”.

Hi ha mansions que recorden escenaris de pel.licules tètriques.

I vegem les casetes de bany al llarg de la platja de l’Écluse que és la que estem vorejant. També hi ha mansions modernes. Tot, antic i modern dóna elegància a la ciutat.

Les casetes dels banyistes li donen encant, és un toc del passat que poques platges conserven i que a mi m'agrada.

QUADERN DE VIATGE: LA BRETANYA FRANCESA estiu 2012

Si vols llegir més en este bloc sobre la Bretanya i Normandia clica ací


dimarts, 15 de juliol del 2014

EL NIL (Egipte)-III PART.Passeig fotogràfic de LUXOR A ASSUAN: EDFÚ, KON OMBO i PHILAE

Joies en Egipte hi ha moltes, hi ha grans i fastuoses, hi ha menudes més acollidores...

La següent destinació va ser el temple d’Edfú.














El mercat de l’exterior és exclusiu per al turista.




I després paràrem al temple de Kon Ombo.





Molt a prop d’Assuan està el temple Philae, una perla entre les perles, tal volta una de les més boniques.






Amb la joia Philae acabe este passeig seguint les aigües del Nil de Luxor a Assuan, esta vegada preferentment fotogràfic. En altre moment en farem d’altres passejos fotogràfics i descobrirem més monuments i més gent d’Egipte.


REFLEXIONS POSTERIORS, EGIPTE estiu any 2000

Per llegir més sobre Egipte en este bloc, clica en l'etiqueta corresponent o ací.