RESSENYA de cine: Babel

Babel

Alejandro González Iñárritu

Babel és una impecable i esplèndida pel•lícula mereixedora de tots els premis cinematogràfics que entre 2005 i 2006 va obtenir. En este racó viatger m’agrada mostrar bones pel•lícules i no només paisatges, així, intrigant i  alhora angoixant, Babel té tots els ingredients. Mereix amb tots els honors, un espai entre les ressenyes de cine on devia estar des de fa temps perquè mostra paisatges i països: és un passeig per Marroc-Tunísia, Mèxic i Japó, un passeig quasi literalment.

És la segona vegada que la veig, i les dues vegades he acabat amb el cor en un puny, sense remei, i les dues vegades he dit que és una meravella de pel•lícula per complexa, per ben filada amb un guió excel•lent, per mostrar la realitat de manera molt crua i alhora amb bellesa,  per sorprenent,  per humana, per mostrar realitats tan contraposades i  les diferencies socials acusades, i per l’actuació dels actors Brad Pitt, Cate Blanchet, Gael Garcia Bernal, Koji Yakusho, Elle Fanning o Rinko Kikuchi. De tots cal ressaltar la jove japonesa que fa de Chieko i la mexicana que fa el paper d’Amelia.

Tot comença a una aldea del Marroc, quan uns xiquets que tenen cura del ramat familiar "juguen" amb un rifle que el pare els acaba de deixar. És un joc, no saben fins on arriben les bales i mai hagueren pensat que el joc acabaria en fatalitat. I és que una de les bales arriba a una turista americana. Comença així l’angoixa pel que es creu ha passat  i pel que en realitat és. Comença així un  estudiat i organitzat entramat que conta la vida de quatre famílies en quatre continents diferents.

La falta de comunicació és un tema connexió entre totes les històries. Passa al Japó amb el pare i la filla, esta última a més a més representada per una sordomuda. Passa entre la parella d’americans protagonista que estan en un territori que no és el seu fent unes vacances per intentar solucionar el problema de la relació entre parella, una falta d'enteniment que no deixa de ser una falta de comunicació. I també passa a la frontera de Mèxic i Estats, on està patent el problema dels il•legals mexicans que creuen la frontera buscant un lloc per viure millor.

També són temes de connexió la frustració, la incomprensió i la desesperació, magníficament representat en cada apartat diferenciat. I les casualitats, també estan presents i tot ho envolten.

Algunes històries ens poden agradar més que altres, perquè són totalment diferents i sempre hi ha preferències on uns ambients ens resulten més atraients que altres. Jo ressaltaria la història dels xiquets marroquins, com, un simple joc desencadena tot el film. Està molt ben tractat el canvi d’actitud, la relació entre germans major i el menor, el desenllaç... La història japonesa tal volta sone a forçada, però queda bé en el conjunt per ressaltar el contrast.

No hem d’oblidar-nos de la fotografia: simplement preciosa. El desert marroquí i el desert mexicà contrastant amb el bullici cridaner de colors i sorolls de la gran ciutat japonesa. 

I no ens hem d'oblidar el que la pel·lícula representa: és la dura realitat. El Mèxic que es veu és el real, el que viu el 80% de la població amb les festes i cançons, amb els problemes per ser o no ser legals. El poblat del desert també és fidel a la realitat com també ho és la gran ciutat asiàtica mostrada, Tokio.

La música també ajuda a crear bellesa. Particularment trobe un goig escoltar a Chavela Vargas en la boda mexicana.

I tampoc ens hem d’oblidar dels silencis, tan importants com els diàlegs, no hi ha excessius diàlegs i així i tot es crea tensió en cada escena i en cada continent.

Sense aprofundir en cap tema en concret però deixant-ho a la vista, m’agrada el fet que es mostren històries creuades que cadascú particularment catalogarà de més o menys creïbles, però que és un encert que adopten el format circular, és a dir que tot estiga connectat, tot està relacionat amb tot del principi al final. 

No és cine lineal i salta avant i enrere, és un cine per a parar-se a pensar i no desconnectar, no és un cine d’evasió i d’entreteniment en el qual pots fer moltes coses alhora. Des del primer minut la pel•lícula exigeix atenció per no perdre el fil del que es diu i dels que es passa, convidant a l’espectador a endinsar-se en la trama.

La pel•lícula es va rodar en diversos idiomes fins i tot en el llenguatge de signes, però la versió comercialitzada que jo he vist ha estat la doblada. És una llàstima perquè a mi m’agraden les versions originals subtitulades i així escoltar les veus dels actors o actrius i no els de doblatge. Qüestió de gustos, simplement em sona estrany escoltar els àrabs o japonesos parlar tan bé el castellà.   

Per buscar algun aspecte en contra, tal volta s’allarga en algunes escenes, les adolescents nipones o la boda mexicana, però la part bona és que així queda com testimoni més fidel, sense lliures interpretacions del que en realitat passa.

En resum, Babel és recomanable. Encara que ha passat temps, està vigent. No ha passat de moda perquè conta una actualitat que es manté, i es recomanable perquè desperta emocions en un món cada vegada més insensible. Pense que el fet d'extraure de l’espectador les emocions és una bonica aportació.

EL CASTELL DE MONTESA ( València)

Hui visitem un lloc que guarda misteris que ni el temps ni la història han desvetllat, més bé al contrari, el que han fet és donar un aura de llegenda magnifica que mai es podrà saber que té de veritat.

L'exterior del castell de Montesa, entre dos llums.

El lloc que visitem és el castell de Montesa, del qual només queden unes ruïnes, però si queda molta història, una història que no es vol oblidar. I és que va ser molt important, no solament l’orde religiosa que acollia sinó també el mateix edifici construït en lloc estratègic i privilegiat.

Actualment hi ha una bonica iniciativa que mostra el Castell de manera guiada explicant què era i qui hi vivia. I per a donar-li l’atmosfera de misteri hi ha dies que la visita també es fa nocturna.

L'exterior del castell de Montesa, entre dos llums.

Hi anem quan el sol comença a amagar-se, no volem perdre’s este espectacle fantasmagòric on apareixeran monjos i religiosos que ens contaran el seu paper en la història, no volem deixar l’oportunitat d’endinsar-nos per les dependències de l’edifici tan la part militar com la religiosa, encara que siga amb la imaginació, perquè malauradament actualment queda en peu poca cosa.

L'exterior del castell de Montesa, entre dos llums.

Però tot està en l’ambient, la vida i els fets,  no costa imaginar gens. També la guia Tania va explicant situacions i fets. Aixi  ajuntant la representació teatral i l'explicació és més fàcil, si cal, entendre esta orde religiosa que emprava les armes per defensar la religió, i a més a més, era un exercit professional, d’elit temut i efectiu, molt motivat per la fe. Com eren monjos no tenien ni família ni pertinences per la qual cosa dedicaven tot el temps a esta funció i allò que feien, ho feien molt bé.

Tot començà a principi del segle XIV quan l’orde del Temple es suprimeix i Jaume II d’Aragó i el papa Juan XXII crearen la nova ordre hereva dels bens del Temple. Així, a més a més, es crea una milícia que protegiria el regne de València que era la frontera sud de la corona d’Aragó. Montesa era porta d’entrada des del sud sarrains des de Castella.

L'exterior del castell de Montesa, entre dos llums.

L’any 1319 Jaume II fa donació de la fortalesa a la nova orde, que passa a ser l’única monàstica i militar del Regne de València. 

I passà el temps... la vida continuà al castell-monestir entre resos i lluites.

L'exterior del castell de Montesa, entre dos llums.

L'exterior del castell de Montesa, entre dos llums.

L’any 1748 un terratrèmol va destruir part del castell i del monestir obligant els monjos que l’habitaven a s’hi traslladar a València, a la seu del convent de santa Maria de Montesa, sempre conegut com el Palau del Temple. En 1835 amb la desaparició dels senyorius, els bens de l’Orde passaren a mans particulars i l’orde desaparegué. L’any 1926 les ruïnes del Castell foren declarades Monument Nacional i l'any 1985 passà a ser Bé d'interées Cultural. El que es pot veure actualment corresponen a unes reformes fetes en època cristiana sobre base dels Castell musulmà.

L'exterior del castell de Montesa, entre dos llums.

L'exterior del castell de Montesa, entre dos llums.

Estem a l’exterior i l’observem. El castell fou edificat amb materials de primera qualitat i està sobre una roca. És una visió fabulosa. Ja contemplant tanta magnificència externa pense que venir a Montesa ha valgut la pena. Es veu solidesa, es veu la importància  i poder. El castell de Montesa combina estructures de tipus militar amb les religioses, uns seguint la línia espiritual, altres la línia militar. I tot està ben diferenciat en dues zones: la miliar i la conventual, on vivien al voltant d’uns vint frares seguint la regla del Cister. I esta doble vessant el fa únic al País Valencià.

L'exterior del castell de Montesa, entre dos llums.

Entrem doncs, amb respecte, a un castell històric, enigmàtic. Entrem i ens endinsem en la seua història. Passem pel pont i trobem el forn, ara no hi és, però unes dones perfectament vestides con si foren de l’època, ens expliquen què feien i per a què. Així comencem a imaginar l’activitat que s’hi donava. Desprès ja passem per altres llocs que abans eren dependències tancades o llocs necessaris per a la vida en comú, com els aljubs, l’habitació del maestre, màxima autoritat, la del prior i les dels novicis, l’església o el claustre, també la sala capitular perfectament identificable. Podem veure la torre del homenatge i la torre de la presó.  I mentrestant ens eixen al pas personatges que han arribat del passat a l’actualitat per mostrar-nos la seua vida. 

Representació teatral per distintes parts del castell mostrant la història del lloc.

El poble de Montesa és bonic, no solament ho dic pel seu castell. Quan deixem la fortalesa trobem que està ple de costeruts carrers estrets que donen a una placeta boniqueta, on està l’església dels segles XVII i XVIII que guarda a l’interior elements decoratius de l’antic castell. I també hi és la Casa de la Vila, edificada durant la primera meitat del segle XVII.

Paga la pena la visita al castell, jo l’he feta nocturna, caldrà fer també la visita de dia.

Vistes des del castell.

L'esglèsia i l'ajuntament.

QUADERN DE VIATGE, primavera (6-6-2015) MONTESA

FOTOS i MÚSICA de les ruïnes maies de COPAN ( Hondures)

Les ruïnes de Copan han emergit del passat 

per recordar l'esplendor maia, 

és una mostra més de la civilització 

que, malaluradament en l'actualitat, 

ha de lluitar per ser escoltada.

Música de relaxació

Si vols llegir el text sobre Copan , clica ací.

BANYERES DE MARIOLA: La llegenda de sant Jordi, del drac i la princesa.

Teatre popular i comunitari que representa tradició, exemple de treball que ajunta famílies i que desenvolupa la imaginació. 

Hui parle d’un poble i ho faré de manera subjectiva, com sempre, clar és! però esta vegada serà especialment. Estime el poble on vaig estar treballant i vivint  durant 12 anys, no puc dir més que lloances. M’agraden els seus carrers i la seua gent, m’agraden els seus voltants, que a més a més de formar part de les meues arrels, tenen valor paisatgístic i bellesa incomparable.

El Sant Jordi a Banyeres de Mariola.
Foto procedent de Sonia Casalderrey.

Comence, doncs, a parlar, però... atenció als viatgers!, esta vegada ho faig des d’una vessant diferent, hui no vaig a fer passeig pel poble per mostrar-lo, ja el faré amb deteniment en altra ocasió, hui vaig a parar l’atenció en una representació teatral i nocturna que no té punt de comparació amb altres i que té lloc al seu parc municipal principal, el parc de Vil•la Rosario, un parc que ja té valor per si mateix. 

El parc és de principi del segle XX, i em porta tants records! Entre altres destaque un perquè és el parc que veia cada dia mentre treballava a l’escola situada just enfront. I recorde els paons reials que venien al reixat extern de l’escola i s’hi quedaven observant els xiquets que atenien, o no, al mestre o mestra en l’escola. En el meus cas, el que fèiem era parar les classes i anar tots i totes a encarar-nos a les finestres, i expectants a traves dels vidres, esperàvem que els paons obriren les seus precioses plomes. I quan ja havíem vist l’espectable i els paons s’havien lluït mostrant tota la seua bellesa, tornàvem cadascú als seus afers: els paons al parc i els alumnes als seients a seguir escoltant al mestre o mestra. Tot ha quedat enrere, fins i tot els paons desaparegueren.

El parc de vil·la Rosario. amb els anecs...els paons...quan hi havien...la casa que a la represetació fa de palau i també es veu en la foto primera esquerra l'escola Alfonso Iniesta que està al costat del parc.

La llegenda del drac està organitzada per l’associació de la llegenda de sant Jordi de Banyeres. Vull saber més i busque a la xarxa, també pregunte a qui em pot contestar i entre tot em faig idea del que suposa esta representació teatral.

Fa anys que se’n fan, de representacions, i són cada tres anys. Cada vegada es supera, cada any s’engrandeix. L’ajuntament dóna suport i ajuda econòmica per a que siga possible l’esdeveniment, un esdeveniment que front tanta espèctativa este portat endavant durant dues dies. Tot un repte, altre repte més.

Fotos procedents de la xarxa i del web de l'associació de la llegenda de san Jordi, d'edicions anteriors a la del 2015.

Tot començà l’any 1981 amb la celebració dels 200 anys de l’arribada al poble de la relíquia de sant Jordi, el patró de Banyeres de Mariola. Eixe any es representà la llegenda a la plaça de l’ajuntament del poble, i degut a l’èxit es creà l’associació l'any 1999. Eixe any es faria la segona representació  a la plaça major. Des de l’any 2003 es recrea cada tres anys al parc de Vil•la Rosario.

Edició 2015, fotos procedents de Sonia Casalderrey.

És teatre popular, musical i a l’aire lliure, l’espai del parc perd límits, l’escenari no és convencional  i utilitzen rampes per pujar i baixar que creen l’ambient. Participen quasi 300 persones en escena, este any concretament han estat 280, amb famílies senceres del poble de totes les edats i que en esta edició del 2015 han oscil•lat entre els dos mesos de vida i el 88 anys d’Amparito, una iaia del poble molt estimada i coneguda per molts per la seua faceta de contacontes. Casualitats de la vida vaig conéixer a Amparito en un viatge pel centre d’Europa allà per l’any 1988, quan, ni estava vinculada al poble. El que és la roda de la vida... el que ha rodat... i jo he rodat des d'aquell Austria- Alemania-Suïssa que per a mi era dels primers viatges que feia.

Edició 2015, fotos procedents de Sonia Casalderrey.

En cada edició la gent que eix a escena canvia segons selecció. Però també s’ha de valorar la gent que participa sense donar la cara: els decoradors o els tècnics de tot tipus no visibles que ho fan possible des d’altra vessant o les bandes de música local, les corals i les colles de dolçainers... i fins i tot el grup de rock local Inercia. Tots tenen el seu rol important en l’engranatge total que és contar la llegenda.

Edició 2015, fotos procedents de Sonia Casalderrey.
Al centre i fent la salutació final està Amparito de 88 anys, la integrant de més edat de l'espectacle.

Les veus dels diàlegs estan enregistrades però la música és en directe, tot un risc valent, que se supedita al moment i a les inclemències del temps.

Tot és possible gràcies a Miquel Payá, de Banyeres, encarregat dels arranjaments musicals del muntatge des de 1999, i gràcies també a Jordi Garcia Villar, director teatral i autor del text versió lliure de la llegenda de Jordi. Tots dos fan un tàndem necessari per dur endavant la complexitat del projecte.

Edició 2015, foto procedents de Sonia Casalderrey. Salutació final.

L’espectacle fa riure, fa plorar, emociona... la gran marioneta de cinc metres articulada és espectacular, els focs d’artifici, el fum... la sang dansant.... quina preciositat de ball! tot em va encisar perquè va aconseguir envoltar-me, i també al parc i els 700 o 1800 persones que érem, d’una atmosfera absorbent i singular. 

Edició 2015, fotos procedents de Sonia Casalderrey. Salutació final.

Ara cal esperar tres anys més, estarem a l’aguait.

QUADERN DE VIATGE, 11 de juliol del 2015

Si vols saber més clica ací: associació de la llegenda de sant Jordi

RESSENYA de cine: LA FUENTE DE LAS MUJERES

LA FUENTE DE LAS MUJERES

Radu Mihaileanu

És una historia de dones, de dones lluitadores. La qualifiquen de conte però però és un conte real que mostra la força reivindicativa que té una causa justa en un món injust, en un món enfonsat en unes tradicions fora de lloc. Les tradicions són importants però també cal adaptar-les al món actual. El que passa és que sovint les tradicions resulten més còmodes per al sector més privilegiat, que dirigeix, i convé mantenir-les, com és en este cas. 

Tot comença en un poblat on viuen un grup de dones dels nord africà magrebí, sense especificar lloc, sense llum ni aigua. L’aiguahan d'anar a buscar-la a una font natural a la muntanya, i per a il•luminar-se empren unes llanternes frontals, dels que utilitzen sobre tot els ciclistes i els esportistes de muntanya en la civilització occidental.

Les dones estan fartes de la tasca dura i perillosa d’anar a la muntanya  a per aigua,  i és perillosa perquè moltes embarassades avorten per la caminada per camins intransitables i per l’esforç carregant els poals d’aigua. Encara que ho han consentit durant tota la vida, ara la cosa canvia. Per iniciativa de la jove Leila, arribada del desert on les dones tenen altre paper més important i arribada a esta terra en casar-se amb un d’ells, i també altra dona de més edat viuda i amb les idees reivindicatives clares, algunes de les dones es posen en vaga. Però és una vaga diferent, és una vaga d’amor que acabarà quan els homes ajuden en la tasca. Hi està la clau, deixar de donar al marit cada dia el que amb tant d’ànsia desitgen: el sexe. Ells ho desitgen tots, elles també, però no totes, algunes se senten violades cada nit perquè el matrimoni és una rutina aconseguida per contracte i l’estima no ha arribat com s’augura en els matrimonis arranjats prèviament per la família.

Les dones han tramat l’estratagema en els llocs que la societat es deixa per a elles: el bany i el llavador o la font, són llocs reservats per al sexe femení, i també l'únic espai on es deixen notar amb els seus balls i cants, amb les dances tradicionals on metafòricament expressen el seu desig de llibertat.

El paper del marit de Leila, el mestre de l’escola que ha ensenyat la dona a llegir i escriure, que li mostra recolzament i ajuda a interpretar tant l’Alcorà com el llibre “El conte des les mil i una nits” és molt important. El jove mestre mostra la doble vessant de la mentalitat àrab de molts xics que volen avançar, entenen que les dones han d’ocupar el lloc que es mereixen. El jove mestre és expulsat de l'escola perquè ajuda als alumnes a pensar i ell és exemple del doble pensar quan no pot oblidar el tema de l’honor masculí o l’honra femenina. 

El paper de l’iman també és pacificador, en un principi els homes el busquen per a que obligue les dones a complir el deure sexual però com home de religió i pacificador, escolta les raons que Alcorà en mà exposa Leila i acaba recolzant les seues  reivindicacions.

També és un savi que dóna bons consells el sogre de Leila, que estima la nora com una filla, la qual cosa provoca l’enveja de la sogra que sent que Leia li ha furtat els dos homes de la seua vida.

Així que a més a més de la tradició, la gelosia és altre tema tractat, i també el fanatisme representat per un fill que arriba de fora però que acaba sent expulsat del poblat. Altre tema que mostra és l’estima per dos persones: el que queda del passat en el present quan s’ha viscut un amor profund anys enrere. 

Els dirigents del poblat, els homes en general, la majoria desfeinats perquè els camps són àrids per poder-los treballar, es passen el dia al bar i reben donatius de turistes que de tant en tant van a veure’ls, però els guanys es destinen a altres finalitats.

La imatge de l’arribada dels turistes fa pensar en el rol que tenim tothom quan viatgem: els viatgers anem a escodrinyar unes vides diferents. Ells es mostren per necessitat perquè l’aportació del turista és important per al seu avanç però no deixen de pensar que són uns intrusos fent palmes mentre veuen dansar o mentre prenen fotografies de l’espectacle. M’agrada viatjar i no voldria caure en eixa errada. No sé com hauríem de fer l’apropament a les altres cultures, però la invasió merament sense preocupar-se pel que es passa, sense involucrar-se en els seus problemes no deuria de ser. Els turistes van i venen i no saben del seus problemes. I eixe fer-me pensar sobre el tema del turisme arreu del món (nosaltres en tribus d’Àfrica, els japonesos fotografiant cada minut tot el que es passa per davant en Espanya...)  m’ha agradat.

 I també m’ha agradat la delicadesa com està tractat el tema en la pel·licula, bellesa,  els cants, els balls, el vestuari... tot m’ha portat de nou a llocs visitats i que m’han agradat.

Però si de delicadesa i sensibilitat es parla, la part final és excepcional. Quan guanya la sensatesa i la fortalesa femenina front a la intransigència, i es quan és mostra l’inici del joc sexual entre la parella protagonista. Són unes imatges de sexe d’una tendresa preciosa, sense mostrar explícitament la unió carnal, representa un amor tendre carregat de força i amor, de desig agombolat després de tant de temps guardat per culpa de la vaga.

En definitiva, m’ha agradat esta història d’esperança sobre la condició femenina perquè mostra com el món pot canviar si realment és el que es vol i perquè ajuda a entendre la realitat musulmana.

CHIAPAS a MÈXIC

Estem a Mèxic, amb un calor humit i sufocant, tanmateix el cos s’acostuma i en uns dies ja no incordia tant. 

Desprès de la curta estada a la ciutat de Mérida, anem a Misol Ha, conegudes com cascades Agua Azul, és un paratge natural de bellesa incomparable.

Misol ha

Però nosaltres no tinguem sort de trobar les aigües amb tot l’esplendor, i és que fa no res ha plogut, i ho ha fet amb molta intensitat, arrossegant sediments de terra que una vegada a l’aigua han canviat les aigües de color. Ja no són blaves sinó de color marró. Tanmateix, nosaltres tenim imaginació i és en estos moments quan s’ha de posar en marxa, no es difícil imaginar el paisatge amb el color que toca. 

Misol ha

La humitat de l’ambient convida a remullar-nos, però vist el color poc atractiu, no ho volem fer entre les aigües fangoses. Hi ha una gran cascada i just per darrere un caminal temptador, és una senda estreta no molt visible, però qui la veu  la segueix. 

Misol ha

Nosaltres, per suposat som dels que sense pensar-ho hi anem i cert que és un goig sentir les gotes d’aigua esguitar-nos quna passe per darrere, donant-nos la frescor desitjada. Així que encara que ha estat una llàstima no trobar el blau de l’aigua, que la majoria de les vegades hi ha…hem gaudit del paratge d’altra manera.

I una vegada feta esta parada i tots  remullats per l’aigua, seguim trajecte cap a la zona urbana. Ens dirigim a SAN CRISTOBAL DE LAS CASAS. I esta ciutat, menuda i acollidora, és el que realment m’agrada d’esta part mexicana. És l’ambient, és el color, és l’aire…san Cristóbal és de les ciutats mexicanes que no m’importaria tornar, deixa un sabor de boca agradable.

Són bonics els monuments, com la catedral, màxim exponent d’art colonial, una joia arquitectònica diferent i peculiar, i és el color de la façana d’un color groc viu impactant. 

San Cristobal de las casas: la catedral

I per seguir admirant l’arquitectura colonial entrem a l’hotel Diego de Mazariegos, al mateix costat del zocalo i de la catedral, un bon lloc per descansar.

San Cristobal de las casas: hotel Diego de Mazariegos

El zocalo és el punt neuràlgic de la ciutat, on turistes i locals ens barregem, uns venent l’artesania que fan i altres comprant i xerrant amb qui vol xerrar, com és el nostre cas. Hi ha molta xicalla. Nosaltres parlem amb una de tantes xiquetes que venen les seues polseretes i que no té inconvenient en contar la seua vida quasi sense preguntar, com si parlar-ne l’ajudara a suportar-la: amb cinc anys cada dia va al zocalo amb la germaneta de dos anys i la mare de divuit. És un exemple generalitzat, hi ha molts xiquets com estos i moltes mares joves que no tenen recursos i es guanyen la vida honradament per donar de menjar als fills.

San Cristobal de las casas: el zocalo

Anem a la casa-museu Na Blom que anys enrere era la vivenda d’uns europeus que estudiaven als indis lacandons.

San Cristobal de las casas: casa museu Na Blom

I entrant en un joc turístic, uns amics es deixen vestir com els típics nuvis maies de la zona, en un lloc on mostren al públic la manera artesanal de teixir filant i filant amb diversos colors i formes geomètriques. És un gust veure treballar esta gent, admirar la mestria que tenen i el gust per combinar colors i dissenyar teles. El turisme els ajuda, però de vegades el turisme fa malbé. S’ha de saber compaginar, els viatgers, hem de ser conscients i respectar allà on anem.

San Cristobal de las casas: artesania

Però el que realment m’agrada de San Cristobal és caminar sense rumb, sense saber on vaig a parar, parar-me en els mercadets, alguns més turístics que altres, de tot hi ha. 

San Cristobal de las casas.

San Cristobal de las casas.

I també m’agrada mirar amb deteniment l’espaiosa plaça, San Cristóbal concentra una gran quantitat d’indígenes maies majoritàriament i són qui li donen la personalitat que caracteritza la ciutat.

San Cristobal de las casas.

En este moment veig que un grup de manifestants han muntant una parada reivindicativa. Eixa és l’essència de Chiapas, una zona pobra i oblidada que necessita fer-se escoltar contínuament. Malauradament, passa a Chiapas i per tot arreu, sempre cal cridar ben fort per a aconseguir els drets. 

San Cristobal de las casas.

Des de San Cristoba, on tenim l’hotel,  anem a  visitar les muntanyes. En no res, la sensació d’altitud es fa evident, jo la note i sent un inusual mareig.

En 10 quilometres arribem a SAN JUAN CHAMULA i el visitem. El poble maia tzotzil té la població dispersada en quilometres i quilometres d’extensió. 

San Juan Chamula

San Juan Chamula

En estos pobles és on es veu més el sabor indígena, és on els ritus propis conviuen amb els cristians en perfecta harmonia. I és que la població creu amb fervor en les curacions basades amb resos i coca-cola. No podem fer fotos a l’interior de l’església, però ho vegem, les botelles de la beguda americana són complements mentrestant la gent, amb devoció, resa. Barregen les creences resultat de l’evangelització amb els ritus pre hispànics. L’atmosfera creada és màgica i absorbent per la quantitat de ciris i l’olor  a cera, pel fervor religiós que s’hi respira o per les imatges dels sants amb collars de fruites i altres accessoris variats, que observen cada acte de fe des dels laterals. L’interior no disposa de bancs per seure, els habitants resen agenollats.

San Juan Chamula

San Juan Chamula

També visitem ZINACATAN, "la tierra de los murcielagos", altre poble maia tzotzil que manté arrelades les tradicions maies, les dels avantpassats, les valides. Hi trobem també els  ingredients de barreja religiosa que haviem vist abans.

Zinacatan

Donem una passejada pels amples carrers de terra, parlem amb una dona i uns xiquets que arraconats demanen almoina, imagine que no estan tot el temps esperant, Zinacatan no sembla que siga un poble turísticament molt visitat, per ara... però tal volta, pense, que la dona, en veure estrangers pel carrer, ha eixit per si recapta alguna moneda. Maleïda misèria! Dos xiquets tan menuts necessiten alimentació i no sempre hi ha menjar damunt la taula. 

Zinacatan

Així que hi trobem la dona, que quasi no entén el castellà, hi està, perenne a la cantonada,  i això que fa un fred que pela malgrat ser estiu. Qüestió d'altura. La vestimenta dels habitants feta amb llana i capes gruixudes, ja denota que molt de calor no hi fa. I nosaltres notem que la gelor ens dóna de ple en la cara. 

Zinacatan

QUADERN DE VIATGE; MÈXIC estiu 1998

Per saber més de Mèxic, clica ací.

PORTUGAL: BOCA do INFERNO a CASCAIS

Cascais també té un paratage, Boca do inferno, que ha propiciat la invenció d'històries, és lloc mític, lloc de llegenda, serà cert el que es conta?

La boca de l'infern... el lloc concret on volem anar des de Cascais.

Hem fet un passeig per Cascais, on hem anat amb tren des de Lisboa, ciutat en la que tenim l’hostatge. Volem anar a un paratge natural que està a uns quilòmetres, no molts lluny, el passeig és agradable. Hem deixat enrere les cases, i seguint camí s’hi veuen roques negres de diverses formes i aigua. De sobte, una mansió feta hotel de cinc estrelles...menudes vistes privilegiades!

En el camí a Boca do inferno, el paisatge va canviant, anunciant el que anem a veure.

Les infraestructures hoteleres no falten, sempre en els llocs més privilegiats, este en concret el trobem al camí, és de luxe, té mar i tranquil.litat.

Les roques van anunciant-nos el paratge...

Les roques anuncien el que anem a veure.

Són roques i penya-segats...és un poc la porta d'entrada de la boca de l'infern.

Quan arribem ens trobem la voràgine turística, que por on va arrassa, en forma d’autobusos i cotxes. Algunes tendes i llocs de menjar també hi ha. Fa quasi vint-i-cinc anys vaig vindre per primera vegada, res era igual, no recorde haver vist tanta preparaciçó per al turista. 

Així i tot, val la pena la passejada perquè el lloc és bonic i les vistes precioses, les formacions rocoses han creat diverses formes i un penya-segat amb una espècie de cova, el que s’anomena la boca de l‘infern, una obra de la naturalesa.

I arribem a la boca... plena de gent i un vent que no deixa quasi gaudir del paisatge.

Tanmateix la gent deu estar acostumada al vent i a la voràgine humana...
hi estàn impassibles alguns pescant i així emportar-se a casa algun peix per a la jornada.

És una gruta natural que les ones han creat en colpejar amb força contra les roques durant milers d’anys. El nom li ve, perquè quan hi ha temporal i el mar impacta amb virulencia genera un efecte sonor que esgarrifa, això diuen, sembla un dimoni enfurit rugint des de les profunditats.

Els pescadors s'arrisquen col.locant-se en llocs insegurs, i més si cal amb el vent enfurit que fa.

I seguint amb mites i llegendes, hi ha una història curiosa. Una placa explicativa ha deixat constància del fet per a la posteritat.

Tot paratge té la seua llegenda... m'agraden les històries, li donen màgia al lloc, li donen vida...

Aleister Crowley era un mag ocultista afamat que  arribà a Lisboa l’any 1930, convidat pel seu amic Pessoa interessat en la màgia negra i en la figura del mag angles. I anà  acompanyat de la seua parella, l’artista de 19 anys Larisa Jaeger. Després d’una discussó amb ella a l’hotel on s’hostatjaven i el trencament de la relació per part d’ella, ell va fingir un suïcidi en la boca de d’infern per espantar-la, i a les roques s’escriuria una nota que deixà guardada a l’interior del portacigarretes i que ara s’hi pot llegir la placa commemorativa fent al•lusió a la desesperació i al caràcter sexual de la decepció “No puc viure sense tu. L’altra boca de l’infern  va a engolir-me, encara que no serà tan ardent com la teua. Hisos” tu Li Yu.

...i esta en concret, és una història amb controversia.

Pessoa s’encarregaria de fer córrer la noticia per tota la premsa portuguesa i d’ací passaría  a la premsa internacional. Tanmateix no sabe,m si és o no certa esta versió dels fets, perquè hi ha qui diu que de qui fugia Crowel era de gent a qui devia diners i així va va simular suïcidi per fugir dels acreedors. El que si és cert és que setmanes més tard Aleister Crowel va reaparèixer a Berlin sense donar explicacions.

Esta és la segona vegada que vaig a la boca de l'infern...
amb el temps els llocs canvien, este és un dels casos més representatius de com el turisme canvia tot al voltant.

I amb esta història i amb la dosi de vent acumulada, retornem el camí que haviem fet des de Cascais i ara, i no sé per què, sembla més curt, potser perquè ja sabem per on trepitgem i anem amb més rapidesa. 

QUADERN DE VIATGE, LISBOA i VOLTANTS, estiu 2014

Si vols saber més de Portugal, clica ací.