Pàgines

dimarts, 29 de setembre del 2015

RESSENYA LITERÀRIA: Conte, La llegenda de la cara del castell


La llegenda de la cara del castell
Mariló Sanz

Hui ressenye un conte, i de nou, un conte propi. M’agafe la llicència en un mes especial, el de l’aniversari del bloc que acaba de complir 4 anys. Al principi de mes ressenyava la meua segona novel.la, ENTRE DOS MONS, i ara m'ocupe de l'últim conte publicat: LA LLEGENDA DE LA CARA DEL CASTELL. Així que per a tots hi ha: xiquets i adults, per a menys i més edat.

Els menuts de la casa també tenen dret a que els dedique espai i temps en este racó viatger, hui parle d’una llegenda que envolta un castell, el castell de Banyeres de la Mariola… un poble de la província d’Alacant, que és el primer que s’hi trobem quan deixem la província de València, un poble que he estimat i estime, malgrat el fred que hi fa i la neu que de vegades el cobreix d’un mant blanc que li dóna més encís encara. Així i tot, i per concretar amb el tema de les nevades, les conseqüències, els dies posteriors quan la neu es torna gel que rellisca, no són del tot les més agradables. Però deixe aspectes negatius perquè el que vull és fer-vos ganes de conèixer el castell, i també el poble on hi és, amb les vertiginoses costeres, la neu hivernal  i la seua gent. Amb este relat, li faig homenatge al poble que em va acollir durant un temps.

M’agrada la tradició, ho he dit en moltes ocasions. M’agraden els contes, també ho sabeu. I m’agrada que la gent no oblide el que es seu, es per això que quan puc i em deixen, publique la saviesa del passat, unes vegades són històries que recentment m’han contat iaos i iaies amb bona memòria i altres, com és en esta ocasió tiré mà de les llegendes que circulen des de temps immemorials. Caixaontinyent-obra social m’ofereix la possibilitat de mostrar-vos-les i jo amb plaer, l’agafe. 

Una vegada una xiqueta del poble de Banyeres a la que contava una llegenda em preguntà en acabar d’escoltar-la: però això és de veritat? I abans que jo poguera pensar la resposta altra xiqueta que estava al seu costat li va dir: tant se val que siga veritat o mentida el que importa és que siga una història molt bonica. És o no la millor contestació? Sempre  recordaré la pregunta i la resposta. De vegades infravalorem l’opinió dels menuts i no tenim en compte el que pensen i el que diuen i diuen tantes veritats!.

Esta llegenda explica un fet, una tragèdia que diu la història oral que va succeir en temps àrabs, quan el castell estava ocupat per un benvolent rei i la seua filla. Esta història amb final cruel dóna explicació  a la forma de la roca on està situat el castell del rei. I és que, per a qui no ho coneix, quan el situes en un determinat punt d’un carrer, i tens el castell al fons, es veu clarament que està sobre una roca que té perfilada una cara. 

La llegenda també explica la raó del ball de la bandera que cada any es fa per festes de Sant Jordi, però no ho vaig a explicar. Llegiu el conte, està escrit buscant, com la resta dels que tinc escrits per a la col•lecció cadireta de boga, un poc de musicalitat en les paraules, no és rima, és un joc verbal que als xiquets agrada escoltar. I també és un llibre visual, perquè les imatges són una part important. L’il•lustrador Vicent Beneito, que també m’ha il•lustrat altres contes, ha fet per a esta ocasió uns dibuixos plens de vida i color, que amb els gestos i la mirada expliquen molt.

Esteu on esteu, llegiu contes als menuts, siguen estos o altres, no importa...inculqueu l’estima pel món fantàstic, per les històries reals o no...i per la lectura... les hores invertides cada nit llegint-los o contant-los el contingut dels contes repercutiran en crear en el menut una ment desperta i imaginativa. I si els contes tenen l’ingredient de ser tradicionals i pròpis d’on es viu, millor si cal, perquè els menuts  tenen dret a saber sobre el seu passat. 

dijous, 24 de setembre del 2015

CURRÍCULUM VIATGER, EL QUE TINC MÉS A PROP: VALÈNCIA, CASTELLÓ i ALACANT



Com sempre dic, m’agrada viatjar arreu del món però sempre amb les arrels ben enfonsades. Es per això que també li dedique  el temps d’este racó viatger a mostrar allò que m’envolta i que estime tant. Tinc poc escrit però ja aniré augmentat els escrits, Espere. Vaig a fer un resum del ja fet fins estos moments.. per si us abelleix llegir-ho i tal volta conèixer-ho. Tan de bo poguera escriure de tot allà que conec!

Comence per citar Aielo de Malferit, el meu poble, d’on sóc i on visc. Li he dedicat un passeig especial i vídeo, un passeig ple de sentiments i que dóna una visio del que pot trobar el foraster que no ha vingut mai al poble. No estat tot contat ...el que falta ho deixe per a altre escrit que el complementarà. També li he dedicat a Aielo una ruta senderista que mostra un dels paratges que envolten el poble. La natura la teni per tot arreu, Aielo és menut i mires o on mire veus la muntanya...no és això ja un ingredient atraient?

I també atraient i menut és el poble de Carrícola, un poble museu, amb escultures que es confonen amb la natura. Val la pena la passejada per este poble líder en agricultura ecològica, en viure sa i de manera natural i en preconitzar als quatre vents que és la millor manera.

Les fogueres de Canals també les mostre, amb un guia especial.

Tinc escrit sobre la Bastida de les Alcusses, un poblat ibèric de Moixent, ven conservat. Qui no l’ha visitat pot esperar a la setmana que el museu de prehistòria organitza de portes obertes amb explicacions, visites guiades teatralitzades i un grapat d’activitats per a menuts i grans.

De Valencia capital he escrit sobre les falles, malgrat que no m’agraden especialment, també sobre l’afamada processó del Corpus. I sobre l’edifici de Renfe, l’ estació de Nord, molt bonic i cèntric. Sobre la ciutat i els seus racons, tinc més relats iniciats i que mostraré més endavant. I sobre els voltants  de València podeu llegir al racó viatger sobre l’Albufera i podeu veure un simpàtic vídeo que també mostra l’interior d’una barraca típica valenciana.

Si de paratges natural parle, us mostre l’estimada Font roja...un vídeo d’un passeig en la tardor i el vídeo d’un passeig literari amb la companyia d’un escriptor.

I també mostre amb una estima especial, una ruta circular senderista per la vall de Laguar, hores i hores caminant en una vall on els moriscos s’amagaren i on lluitaren i a la fi perderen.. una vall plena d’escalons naturals.

De la província d’Alacant us mostre el poble tremendament turístic de Guadalest... per mi és especial perquè he anat mil vegades de menuda... ara he tornat per recordar. I de la ciutat d’Alacant tinc unes poques fotos...res escrit...qui sap si algun dia eixirà.

 De la província de Castelló no tinc res escrit, Morella, Penyiscola  i els pobles del voltant, ben bé valen una visita. Tal volta algun dia us mostre encar que siga en format fotografia.

Si de monestirs parlem us mostre el de Simats de la Valldigna però el meu preferit és  el de Cotalba, a prop de Gandia.

I un poc més allunyat d’on tinc casa..està la visita al Racó d’Ademús ja quasi en Conca i en Terol...on vaig anar passant pel poble de Tuejar on vaig parar per visitar unes amistats.

I al final dic...quant que queda per mostrar!!!!

REFLEXIONS POSTERIORS, setembre 2015, 4t aniversari del bloc viatger

dimarts, 22 de setembre del 2015

ESPANYA: CURRÍCULUM VIATGER amb enllaços directes



Espanya és gran i variada, Espanya canvia de part a part i tenim destinacions per anar en tren o en cotxe, també en avió si el punt en concret para més allunyat d’on estem.

De nord A sud, comence parlant de Galicia, que bonics paisatges, quin menjar! Els pobles de Ries Baixes... un encant, les ciutats grans com Santiago o la Corunya una preciositat. A Santiago la tinc més vista, vaig anar en any sant compostel•là i mai oblidaré estar en primera fila una nit de cap d’any mirant l’actuació de la meua venerada cantant Luz Casal.

Al costat està Astúries i Cantabria amb els seus poblets pesquers, amb el seu encant i amb la sidra. El Pais Basc m’agrada, no solament Bilbao o Vitoria-Gasteiz, també els poblets que et trobes de passada. Esta part del nord d’Espanya la vaig recórrer la primera vegada amb una furgoneta i set persones i... va passar de tot...un grapat d'anecdòtes de viatge. 

A Burgos també vaig passar-hi una setmana, amb un cotxe llogat recorrent la provincia i els convents... hi ha tants!

Salamanca la vaig visitar de passada...he de tornar, només per estar a la plaça s’ho val. I ara sé que ho faré, tinc un motiu afectiu per tornar.

Osca i Saragossa les tinc visitades però ja toca repetir, ja fa temps i a més amés...vaig estar poc de temps...

Terol també es una província un poc deixada de costat pels grans viatgers, tanmateix guarda un encant rural que no té res d’envejar a qualsevol indret. A més a més visitar la província i els poblets de la mà de gent que se l’estima tant, com els amics amb qui ho vaig fer, val tot.

A Barcelona he anat moltes vegades, uns setmana per passar cap d’any, per cert el raim me’l vaig menjar mirant una obra de teatre... altra setmana en primavera... sempre amb molts dies per davant. I m’agrada la ciutat i m’agrada tornar-hi, no tinc res escrit sobre ella, tal volta perquè com és tan gran! Però he de posar-me a la feina. Però de Girona i la província si que he escrit i guardat en este raconet viatger. Després de passar una setmana a la ciutat i utilitzant els mitjans de transport locals...tren autobusos...per visitar la provincia, eixa manera de viatjar, va impregnar el viatge d’una peculiaritat especial.

En Segòvia també he estat més d’una vegada...i l’aqüeducte, impressionant i  imponent, hi estava sempre donat la benvinguda i està encara hi és... mal senyal seria que no fóra així després de mantenir-se des de temps romans !

A la menuda ciutat d’Àvila també vaig estar una primavera durant una setmana i feia un fred que pelava! La ciutat es veu en un tres i no res...però no importa caminar i reposar, mirar i observar, anar a llocs i retornar... 

Conca i la seua ciutat encantada són dignes de visitar..a mi em va agradar...ho coneixes? A que esperes?

La capital Madrid em passa com a Barcelona, he anat moltes vegades i no tinc res escrit sobre ella. Madrid la conec a més a més de visites lliures altres vegades l’he visitada de la mà d’una amiga que se la coneix com la palma de la mà perquè és madrilenya i viu enmig d’eixe asfalt. Ara ja no, des de fa uns anys ha traslladat la vivenda als afores, allunyada del bullici i sorolls que la capital comporta.

I Toledo... que dir de Toledo? He anat tres vegades...i el trobe enigmàtic i atraient. M’agrada i tornaré.

D’ Extremadura puc parlar...una ruta en cotxe llogat ens va portar per camins intransitables, per pobles abandonats i per les precioses ciutats que conserven un Patrimoni monumental artístic digne d’admirar.

Ciudad Real o Albacete... són ciutats visitades de passada, també els poblets que s’hi troben de camí...com l’acollidor Ayna i el paratge natural a Riopar amb el naixement del riu Mundo...o Almansa, on destaca el castell... no sé si emmarcar esta població en este apartat d’Espanya o en l’altre post de propers de casa. Perquè Almansa la tinc a un tir de pedra d’on jo visc... en no res, puc estar en Almansa, d’on conec els seu castell afamat i cridaner.

I sobre Andalusia puc parlar i repetir.. Sevilla ,Granada, Cordova... Cadis, Xeres... poblets que ho envolten...Alpujarras, caminades per paratges naturals com Antequera o Doñana... Diuen que Sevilla té un color especial...jo crec que no, que el lema ha de canviar..tota Andalusia té un color especial.

I malgrat tot el que tinc escrit sobre Espanya...me n’adone que...quant em falta per deixar constància!

REFLEXIONS POSTERIORS, setembre 2015, 4t aniversari del bloc viatger

dissabte, 19 de setembre del 2015

EUROPA: CURRÍCULUM VIATGER amb enllaços directes



Un poc sobre Europa... amb llocs on he anat a fer una tast i després amb més temps he tornat.

El primer contacte amb Europa va ser FRANÇA, concretament Paris, en viatge d’estudis, amb escapada a les properes ciutats de Brussel•les, gante i Bruixes. I fa poc vaig retornar al mateix Paris quan vaig visitar la zona de la BRETANYA i de la NORMANDIA. que bonic Paris...sempre i quina zona, la Bretanya-Normadia, més bonica! El sabor medieval en cada casa... I ara...acabe d'arribar de Montpellier...ja us contaré...sobre este lloc tan acollidor i proper.

Després d’aquell primera estada en una residència universitària parisenca, vindria un circuit per Suïssa, Àustria i d’Alemanya, la selva negra... una viatge llamp però que va servir per crear ganes de més...De fet anys més tard tornaria a Àustria però per trepitjar les seues muntanyes... si, a més de visitar grans ciutats com Insbrick, Salsburg o Graz...i xicotets poblets del Tirol, el que siguè realment interessant va ser fer rutes caminant pels Alps. Tota una experiència. A Alemanya, la considere pendent, perquè malgrat caminar per alguns dels seus fabulosos llacs i visitar dues vegades Munich em falta molt més per conèixer.

També he estat als Països Baixos i voldria tornar, perquè fa temps que hi vaig anar i perquè vull parar més  temps en cada ciutat.

Fa molts anys vaig visitar Portugal i també he tornat este estiu a la capital fent rutes pels voltants. Així com fa anys vaig visitar Escandinavia i anys després vaig voler tornar a Noruega centrant el viatge en la part lapona: El Cap Nord.

Una ruta per Anglaterra- Irlanda em va despertar el cuquet per eixos paratges. A Irlanda he tornat, també a caminar pels seus paratges naturals i a visitar ciutats; i a Anglaterra...espere no tardar en tornar-hi....

El viatge a Grècia em va encisar...el Pelopones, la capital i les illes...un deliri que va arribar fins a Efeso en Turquia...

Recorde una setmana a Praga, amb fred i neu...que bonic el seu casc històric...i fent escapades en tren pels voltants també.

I què dir d’ITÀLIA? Va ser el primer viatge final de carrera fent circuit per les ciutats més importants i des d’aleshores a Itàlia l’estic visitant racó a racó, ciutat a ciutat. Una setmana a Roma, o una setmana a la Ligúria, una setmana a Nàpols, una setmana a Venècia o una setmana a Bolonya.

 I també he visitat SICILIA, que em va sorprendre, per moltes coses.

A Europa trobem altres zones que ens creen dubtes en si estem a Europa o Asia...és el cas de RUSSIA i ISTAMBUL, a Turquia. Istanbul és altre món...i encara que té la seua part europea i els aires són més occidentals que en altres països musulmans, cert que entrar a Istanbul és capficar-te en un indret molt diferent al que en la resta d’Europa et pots trobar.

De Rússia vaig fer la ruta anomenada anell d’Or visitant les grans ciutats de Moscou i San Petersburg, va ser tot un descobriment visitar la zona fa anys quan encara no estava tan obert al món, tal volta seria hora de tornar per veure els canvis que ha experimentat ....

REFLEXIONS POSTERIORS, setembre 2015, 4t aniversari del bloc viatger

dimarts, 15 de setembre del 2015

AMÈRICA: CURRÍCULUM VIATGER amb enllaços directes



Un poc sobre Amèrica

Sóc una privilegiada, no per haver fet magnífics viatges, sinò per gaudir amb ells. Ho dic ara i sempre ho repetiré.

Viatjar fa veure la vida de diferent manera. Estic segura. Després de visitar-los, els països grans, no els veiem tan poderosos i els menuts i discriminats, els veiem amb una mirada solidaria, tal volta protectora.

He estat en CANADÀ, en ciutats com Otawa, Toronto o Quebec, són ciutats boniques i acollidores, i no m’importaria tornar per trepitjar-les amb més deteniment, però com contra gustos no hi ha res escrit jo em decante pels nuclis més menuts, pels rurals i sovint infravalorats per deconeguts. I de Canada també conec Niàgara... quanta bellesa!... quina força que té la naturalesa... però quin mal que fem els turistes... convertint de vegades en circs, paratges màgics.

He estat a ESTATS UNITS, en la gran urbe Nova York que em va meravellar malgrat les paraules anteriors, perquè considere que és una ciutat formada per mil minicomunitats internes que saben conviure i que no desentonen quan es posen unes al costat de les altres. A Nova York vull tornar per caminar avinguda amunt i avall i repetir experiències que fa temps vaig experimentar. I d'Estats Units hi ha molt més que veure, de passada conec Washington o Philadelphia i de passada, molt de passada vaig veure les comunitats d’Amish amb les seues regles i normes ancorades al passat. com m'agradaria endinsar-me, camuflar-me a dins d'una comunitat, però només per veure i poder entendre.

D’Amèrica central he tingut la sort d’anar a COSTA RICA, amb un viatge lliure i a soles... molta gent desconeix estos paratges. I és el que els costa-riquenys volen... un turisme però controlat. Només perquè és un país sense exèrcit ja deuria de ser considerat una joia, si a este fet afegim que Costa Rica, com diu encertadamnet el seu eslògan publicitari, és pura vida, és verda i natural... Costa Rica val la pena.

I de MÈXIC... he trepitjat un poc la part maia... De tot em quede amb la ciutat de San Cristobal de las Casas, a Chiapas... la part més indígena i discriminada, on les reivindicacions cobren vida perquè són necessàries. I és que Chiapas està al mateix costat de GUATEMALA, on he estat ja dues vegades i tornaria amb els ulls tancats... La primera vegada va ser buscant el passat maia...i la segona vegada per veure els maies en l'actualitat una vegada ja coneguda la part maia del passat i a més amés fent una escapada a les ruïnes de Copan a HONDURES; el viatge guatemalenc es va centrar en conèixer la realitat actual, entrant a les seues cases i convivint am la gent, amb maies que conserven les arrels i tradicions, també visitant les escoles, anant als seus mercats locals o parant a xerrar amb agricultors que treballaven els camps des de primera hora. És un goig trepitjar un país endinsant-se en l’essència.

També de passada vaig estar a Belize, però tan poc de temps que quasi no compta. Va ser una mirada ràpida als seus carrers plens de jovens que ens escudrinyaven amb unes cares no molt acollidores i una mirada als paradisiacs callos... i una conversa llarga amb una jove, Regla era el seu nom, que em va contar la seua vida digna de plasmar-la en una novel·la.

REFLEXIONS POSTERIORS, setembre 2015, 4t aniversari del bloc viatger

dissabte, 12 de setembre del 2015

ASIA: CURRÍCULUM VIATGER ( tots els enllaços)



Un poc sobre Àsia…

Són pinzellades, només. Àsia és gran, enorme i variada, jo us mostre una part, ja m’agradaria a mi poder haver escrit més.

TAILÀNDIA és un gran país, reconec que tenia reticències en anar-hi perquè pensava que estava turísticament explotat. I em vaig (un poc) equivocar. Em va encisar la gent i  el seu somriure permanent. I fins i tot, jo que sóc més amant del nuclis rurals que de les grans ciutats, el caos de la capital em va agradar. És cert que no em quedaria a viure enmig de tanta contaminació, ni seria agradable veure en tot moment tanta desigualtat social, però la mirada primera no em desagradà. És un exotisme tan diferent... és una mentalitat tan contrastant amb la nostra. Em desagradà el fet del turisme sexual que s’hi veia, i que no feien res per amagar. Absorta vaig visitar una ciutat per excel•lència dedicada al comerç carnal. Els meus ulls no tenien prou capacitat per retenir les sensacions que veia. Al meu cor no li cabia més angoixa per veure la situació de la dona oprimida. També la ciutat és niu de llocs “d’alterne”, o de contactes amb drets més enllà, però com en Pattaya, no ho havia vist mai tan evident i degradant. Pobres xiques condemnades a eixa vida, donen companyia transitòria i durant eixos dies gaudeixen de comoditats i menjar, així que el que fan és aprofitar quan troben la companyia masculina. És una prostitució, se li diga com se li diga. Sobre tot són americans, grandots i tatuats, ja entrats en edat,  i elles contrasten al costat, menudes i fràgils. Tot constitueix una visió difícil d’oblidar.

Però no cal recordar la part negativa, de Tailàndia em quede amb les muntanyes del nord on viuen algunes tribus expulsades d’altre països i que entre paratges inhòspits han trobat una nova casa. Estan desarrelats, però s’han acostumat, algunes conserven les tradicions, com en temps passats. També ja no s’estranyen que els viatgers anem a visitar-los. Les dones girafa és el més impactant que he vist a la meua vida i a hores d’ara, encara no sé què pensar: les veig submises i explotades, les veig abocades a un destí que no poden controlar. 

I també he visitat Orient pròxim: primer JORDÀNIA, amb la meravellosa Petra, un lloc on tornaria una i mil vegades perquè cada roca convida a somniar, però també Jerasa i també Amman, on he estat dos vegades i m’agrada. 

He estat en ISRAEL, fent una trajecte visitant el mes important però sobre tot destaque Jerusalem, un cresol de cultures, un maremàgnum de mentalitats, un lloc digne de visitar. La ciutat té un encant especial i s’hi respira l’ambient de religiositat, sense poder definir-se quina de totes les religions és la que predomina. 

I sobre tot em va atrapar SIRIA, tal volta perquè és el país més turisticament desconegut encara que malauradament isca en premsa cada dia. Ara, com el país, tinc una ferida de guerra que no acaba de curar, per la sanguinolenta situació patida i que continua. Qui coneix un país no pot desvincular-se d’ell tan fàcilment. Pense en el que jo vaig visitar i m’ho imagine destrossat, la maleïda guerra i la intransigència han estat les culpables de trencar monuments i vides humanes, de separar famílies i deixe xiquets i xiquetes orfes... de fomentar un exode humà que fuig de la barbàrie. Palmira és el seu desert, que a hores d'ara tampoc respira tranquil•litat entre les palmeres dels seu palmeral. Malauradament l'esperit de la reina Palmira que ho va governar no ho ha pogut  perseverar de les bombes i de la sang. 

REFLEXIONS POSTERIORS, setembre 2015, 4t aniversari del bloc viatger

dimarts, 8 de setembre del 2015

ÀFRICA: CURRÍCULUM VIATGER ( tots els enllaços)



Un poc sobre Àfrica…

El que jo conec d’Àfrica és solament una xicoteta porció, sobre tot de la part del Magreb. Tan de bo algun dia ampliara fronteres... m’agradaria conèixer millor l’Africa negra, potser algun dia puga escriure sobre ella. 

El primer contacte amb el món àrab va ser EGIPTE, l’Egipte faraònic, el de les piràmides i temples, el grandiós, el que Ramses es va entossudir en crear per a mostrar a tothom del futur la grandiositat d’una civilització, el que meravella i crea dubtes sobre com podrien haver fet els avantpassats tot el que van fer. Anys més tard vaig tornar a Egipte i vaig ampliar trajecte, em vaig endinsar en el llac Nasser i en poblats nubis, alguns fets ruïnes però altres vius, poblats amb gent que ha deixat la vida nòmada més incomoda i pesada per altra més estable. Els nubis viuen de manera senzilla i l’amabilitat impera sempre quan reben gent desconeguda.

He tingut la sort de viatjar per MARROC, durant un final i inici d’any. Va ser exòtic i divertit, va ser diferent i va ser magnètic, com tot país àrab. El viatge el vaig fer amb baix pressupost, i així  recorde llocs de dormir dels quals em vull oblidar perquè fins el moment són els meus roïns que mai he patit. Però per al viatger, tot és bo per assaborir el país. Qui sap si algun dia torne per compensar, i ho faça gaudint d’un dels luxosos hotels que hi ha al país!. No crec que ho faça, em sentiria incomoda mirant les penúries que l’envolten. Perquè el que si que hi ha, i molt al Marroc, és desigualtat social i econòmica.

TUNISIA també la vaig visitar durant una primavera, i recorde que la primera mirada va ser d’incomprensió, perquè vaig parar a la zona costanera on el turisme de sol està envaït per alemanys que han pres possessió d’hotels i llocs d’esplai. Tunísia és de tots els països àrabs que conec, el més occidentalitzat. Tanmateix endinsant-nos en el país trobes l’essència no desvirtuada, estan els oasis de muntanya i les ciutats sagrades, està la gent que rep gustosament el visitant que aporta divises i guanys a l’economia familiar, però si no aporta també el reben amb la mateixa amabilitat. El turisme és bo allà on va. Encara que tot té un límit i les normes del viatger haurien de ser complides sempre.

I he visitat ALGÈRIA. Va ser un viatge especial, em sent una privilegiada per poder-ho contar. Poca gent ha visitat este país i més si cal menys ho podrà fer ara. Per això de tot el que vaig veure i sentir he escrit una novel•la: ENTRE DOS MONS, amb una editorial valenta que ha apostat per ella, Nova Casa Editorial. Vull que tothom puga gaudir del viatge com jo ho vaig fer, vull que tothom li perda la por a este raconet, tan proper i desconegut i en general a tot el món àrab, simplement perquè és una por sense raó de ser. El que hem de tenir és por a la intransigència i als fanatismes, a la poca tolerància i al negar-se a obrir-se a altres maneres de pensar. Hui per hui estes actuacions estan escampades arreu del món i no solament està als països àrabs.

REFLEXIONS POSTERIORS, setembre 2015, 4t aniversari del bloc viatger

dissabte, 5 de setembre del 2015

RESSENYA LITERÀRIA : Entre dos mons-Entre dos mundos






La resenya en valencià es va fer el 5-9-15
El post s'actualitza afegint la resenya en castellà el 9-3-16.

La reseña en valenciano se publicó el 5-9-15
El post se actualizó añadiendo la reseña en castellano el 9-3-16.

ENTRE DOS MUNDOS
Mariló Sanz Mora

Hoy hablo de un libro propio, ya lo hice sobre la novela “En primera persona”, y también sobre algunos cuentos. Tal vez hay quien lo critique y diga que no está bien hablar de libros escritos por uno mismo, aviso pues, que primero lea y que luego hable, porque simplemente voy a presentarlo. Ya lo juzgarán otros.

¿Por qué no he de incluir esta novela en este rincón viajero? "Entre dos mundos" es un libro de viajes y se merece en este bloque su espacio. Aunque aviso, para quien no sea amante de leer sobre exotismo y otras mentalidades, que no solamente es un libro de viajes, también incluye una bonita historia de amor que tiene a una mujer por protagonista, una mujer madre y esposa, un prototipo de mujer fácilmente identificable.

Los que leéis este bloc ya sabéis como me gusta viajar y también como me gusta escribir. "Entre dos mundos" es un relato especial, fruto de mis dos pasiones. La novela fue consecuencia de un viaje fascinante por Argelia hecho por casualidad, porque el azar aquella primavera del año 1990 así lo decidió. Era un viaje a un lugar totalmente diferente y eso me atraía sin saber muy bien a dónde iba, ni cómo estaba la situación religiosa, social ni política, que pocos años después se volveria tan tensa. Quizás sea una inconsciente viajera que no ve peligros donde la mayoría de gente los ve. En este caso fui a ciegas, como pocas veces voy cuando viajo, y quise saber y entender el país después, a la vuelta, cuando el efecto fascinante del país ya me había cautivado. Y empecé a investigar e informarme, siempre contrastado, por ser fiel a la realidad. Soy consciente que mi mirada es externa, extranjera y subjetiva, puede haber errores, aunque en el proceso de escritura haya tenido mucho cuidado para no cometerlos.

La novela muestra la historia de Mariona, la joven catalana que se aventura frente a todo pronóstico en una relación amorosa con Hamid, un joven, hijo de argelinos residentes en España. Unas cartas escritas por la familia de Hamid en el pasado, le servirán de guía en el descubrimiento de un país que poco a poco enamora a la protagonista, y los lectores descubrirán las razones de esa seducción a través de su mirada sencilla, humana y emotiva. Y así partiendo de escenarios reales argelinos, y envolviendo la historia de amor sincero y valiente, a la vez que  dulce y tierno, muestro otros pasajes y sentimientos vividos en otras zonas árabes visitadas.

Me atrae el mundo árabe, con sus contradicciones y sus tradiciones de las cuales, muchas no entiendo y no comparto. El primer contacto con un país musulmán fue tres años antes del viaje a Argelia, fue a Egipto, pero el Egipto faraónico que descubrí entonces eclipsaba el Egipto actual y su mentalidad. Después de Argelia vendría Marruecos en 1992, Estambul 1993, Siria y Jordania en 1997, Túnez, en 1998, en 2000 volví a Egipto donde encontré más la esencia actual del país y en el 2001 estuve en Amman. También he buscado la parte árabe en España yendo a Sevilla, Córdoba o Granada.

"Entre dos mundos" es, como he dicho, una historia de viajes: el viaje de Mariona y Hamid a Argelia y el de la familia argelina cuando vinieron a España, también está el del propio suegro Hassan, que tiene un oficio que le obliga a viajar y nos los relata. Hay unas tramas al inicio que  avanzan con cierta dosis de intriga,  todo ficción pero basado en la realidad cotidiana. Es tarea del lector jugar a adivinar qué parte es real y cuál inventada.

Me gusta en mis novelas, mostrar las diferentes perspectivas sobre los hechos, y en esta novela, Argelia también aparece desde diferentes puntos de vista, por un lado vemos la visión occidental que todo le resulta chocante y por otra la del nativo oriental, que como le pasa a Mariona, también vive entre dos mundos y ama a los dos países que conoce de primera mano.

La novela muestra la vida tal como es, con rayos de felicidad mezclados con lucha permanente, y así Mariona es una mujer feliz y luchadora: lucha porque debe seguir un camino diferente en el trayecto que tiene destinado al nacer, tiene que vivir entre dos mundos contrapuestos, debe explicar a sus hijos esa doble nacimiento contándoles las ventajas de tener impregnadas dos culturas con las que tienen que convivir y al final tiene que luchar para superar un obstáculo que se le presenta.

Entre líneas, la novela muestra temas de actualidad que pasan en un mundo y en otro, por parte de un tipo de mentalidad y otra: está el becario supeditado al jefe de la empresa, también los prejuicios raciales injustificados, los lazos familiares con dolor cuando hay una rotura y alegría inmensa cuando hay reencuentro, están los arraigados lazos que se forjan en el país de nacimiento, las tradiciones ancestrales dignas de admiración y otras que es necesario erradicar totalmente y lo antes posible. También se habla de maltratos físicos, del fanatismo religioso y el político en forma de terrorismo, de la familia...

Alguna parte llega a ser dura porque muestra hechos reales que han pasado o que existen en la actualidad pasando, pero por estilo y forma "Entre dos mundos" es de fácil lectura. 

Desgraciadamente en tiempos actuales tenemos que pensárnoslo dos veces antes de ir a cualquier país musulmán, por seguridad, porque hay inconscientes que se quieren hacer notar. Mientras las cosas cambian, os invito a leer Entre dos mundos, cojáis el libro paséis página y os adentréis en su lectura.
ENTRE DOS MONS
 Mariló Sanz Mora

5-9-15
Hui us faig una ressenya en la qual parle d’un llibre propi, ja ho vaig fer en la novel•la En primera persona, i també en alguns contes. Tal volta hi ha qui ho critique i diga que no està bé parlar de llibres propis, avise doncs, que primer llisga i que després parle, perquè simplement vaig a presentar-lo. Ja el jutjaran altres. 

Per què no he d’incloure'l al llistat del racó viatger? “Entre dos mons” és un llibre de viatges i es mereix en este bloc el seu raconet en el qual parle de tants altres llibres i viatges. Encara que avise, de bestreta, per a qui no siga amant de llegir sobre exotisme i altres mentalitats, que no tot és viatge, també inclou una bonica història, que és de vida i d’amor, que té de protagonista a una dona valenta, mare i esposa.

Ja sabeu com m’agrada viatjar i també com m’agrada escriure, “Entre dos mons” és un relat especial, fruit de les dues passions. La novel•la va ser conseqüència d’un viatge fascinant a Algèria fet per casualitat, perquè l’atzar aquella primavera de l’any 1990 així ho va decidir. Era un viatge a un lloc totalment diferent i això m’atreia sense saber molt bé on anava, ni com estava la situació religiosa, social ni política, que pocs anys després esdevindria tan tensa. Potser siga una inconscient viatgera que no veu perills on la majoria de gent en veu, en este cas vaig anar a cegues, com poques vegades vaig, i vaig voler saber i entendre el país després a la tornada, quan l’efecte encisador del país ja m’havia captivat. I vaig començar a investigar i informar-me contrastat tot el que m'empassava, per ser fidel a la realitat. Així i tit sóc una mirada externa, estrangera i subjectiva, pot haver errades, encara que en el procés d’escriptura haja tingut molta cura per no cometre’n. 

La novel•la mostra la història de la Mariona, la jove catalana que s’aventura a front tot pronòstic en una relació amorosa amb Hamid, un jove fill d’algerians residents a Espanya, concretament a un poblet de la Vall blanca. Unes cartes escrites per la família de Hamid al passat, li fan de guia en el descobriment d’un país que a poc a poc l’enamora i la captiva, i els lectors descobriran les raons d’eixa fascinació a traves de la seua mirada senzilla, humana i emotiva. I així partint d’escenaris reals algerians, i envoltant una història d’amor sincera i valenta, alhora que dolça i tendra, escric altres passatges i sentiments viscuts en altres zones àrabs visitades mentre es gestava la novel•la. 

M’atrau el món àrab, i m'atrau amb les seues contradiccions i les tradicions, algunes lloables, altres que no entenc i no comparteisc. El primer contacte amb un país musulmà va ser tres anys abans del viatge a Algèria, i va ser a Egipte, però l’Egipte faraònic que vaig descobrir aleshores eclipsava l’Egipte actual i la seua mentalitat. Després d’Algèria vindria Marroc en 1992, Istanbul l’any 1993, Síria i Jordanià l’any 1997, Tunísia, l’any 1998, l’any 2000 vaig tornar a Egipte on vaig trobar més l’essència actual del país i el 2001 a Amman. També he buscat la part àrab a Espanya anant a  Còrdova o Granada. 

“Entre dos mons” és, com he dit, una història de viatges: el viatge de Mariona i Hamid a Algèria i el de la família algeriana quan vingueren a Espanya, també està el del mateix sogre Hassan, que té un ofici que l’obliga a viatjar i ens els relata. Hi ha una doble trama que s’inicien i avancen amb certa dosi d’intriga, tot inventat però basat en la realitat quotidiana. És tasca del lector jugar a endevinar quina part és real i quina inventada. 

I també us dic que m’agrada mostrar les dobles vessants i en aquesta novel•la Algèria també està vista des de perspectives diferents, per una banda veiem la visió occidental que tot li resulta xocant i per altra la del natiu oriental, que com la Mariona també viu entre dos mons. Per ambdues parts hi ha estima a dos països que coneixen de primera mà.

La novel•la mostra la vida com és, amb rajos de felicitat barrejats amb lluita permanent, i així la Mariona és una dona feliç i lluitadora: lluita perquè ha de seguir un camí diferent en el trajecte que té destinat en néixer, ha de viure entre dos mons contraposats, ha d’explicar als seus fills eixa doble naixença contant-los els avantatges de tenir impregnades dos cultures amb les quals han de conviure i al final ha de lluitar per superar un entrebanc que se li presenta. 

Entre línies la novel•la mostra temes d’actualitat que passen en un món i en altre, per part d’un tipus de mentalitat i altra: està el becari supeditat al cap de l’empresa, els prejudicis racials injustificats, els lligams familiars amb dolor quan hi ha un trencament i alegria immensa quan hi ha retrobament, els arrelats lligams al país de naixença, les tradicions ancestrals dignes d’admiració i altres que es necessari eradicar totalment i quan més aviat millor, els maltractaments físics, el fanatisme religiós i el polític en forma de terrorisme, la família, l’estima... 

Alguna part del contingut arriba a ser dura perquè mostra fets reals que han passat o que existeixen en l’actualitat, però per estil i forma “Entre dos mons” és de fàcil lectura. Té dos parts, i cada part uns capítols diferenciats. 

Malauradament en temps actuals s’ho hem de pensar dues vegades abans d’anar a qualsevol país musulmà, per seguretat, perquè hi ha inconscients que es volen fer de notar. Mentrestant les coses canvien us convide a llegir Entre dos mons, agafeu el llibre, passeu pàgina i endinseu-vos en la lectura. 

facebook ENTRE DOS MONS


dimarts, 1 de setembre del 2015

4t ANIVERSARI del racó viatger de Mariló




El racó viatger compleix anys, esta vegada en són quatre. El temps passa volant i més quan es viatja, que  és just el que fem en este raconet, jo recordant el que he visitat i vosaltres còmodament llegint el que us mostre. 

Gràcies per ser lectors del racó viatger, especialment gràcies als fidels que periòdicament busqueu dins de l’enorme oferiment que fa la xarxa, l’espai que comparteisc amb vosaltres. Les visites diàries em diuen que el bloc agrada i eixe fet m’encoratja a seguir, ser constant  i no parar. La periodicitat i assiduïtat és una constant en este bloc, El racó viatger ha mantés el ritme. 

Són més de 70 mil visites, són més de 400 entrades... amb una mitja de 70 a 80 diàries. Tampoc importen les xifres però em demostren que entreu al racó viatger. I una cosa porta altra. El racó no para d'escriure perquè vosatres no pareu de llegir-lo, és com una roda.

El bloc va fent-se gran, va omplint-se de més relats viatgers, més fotos amb música i també amb seccions noves. Este any al llarg del mes-aniversari, i per a celebrar-ho, aniré incorporant pàgines que us ajudaran a trobar millor els continguts: són pàgines anomenades CURRICULUMS VIATGERS centrades en diferents continents, així només entrar-hi, teniu els enllaços a l’abast. Al llarg del més us les aniré mostrant perquè aneu familiaritzant-vos amb elles.



I les altres pàgines existents han anat també augmentant de contingut, així que no us oblideu de mirar-les de tant en tant.

Està la pàgina de postals i segells, creada per la nostàlgia dels viatges més antics, quan comprar una postal era una necessitat perquè no portàvem càmera apropiada, i també quan mirar segells substituïa l’absència del viatge real.



I la pàgina de pensaments viatgers  que  tant agrada i que ha canviat la foto de capçalera...





També està la pàgina de les ressenyes literàries i de cine... que també ha canviat de foto...hi estic jo, boli en mà...el que més m'agrada.




Està la pàgina de publicacions pròpies, que s’hi va actualitzant segons nous llibres o contes editats. Este any hi ha dos contes nous: “El pollastre de Nadal”, editat en desembre de 2013 i “La llegenda de la cara del castell” editat en desembre de 2014. I també hi ha una segona novel•la, “Entre dos mons” que us agradarà perquè és sobre un viatge.


.

I referent a esta segona novel•la ressalte la novetat. Li he creat una pàgina pròpia: ENTRE DOS MÓNS. La novel•la que parla d’un fabulós viatge a Algèria i també relata una història amorosa molt humana i dolça. No deixeu d'entrar-hi! també podeu fer-vos seguidors de la seua pàgina de facebook




Qui vulga saber sobre la primera novel·la escrita, té la pàgina de “En primera persona” .

En la columna lateral ho teniu tot i  més coses, com els symbaloos, el canal youtube, pinterest... arxiu, els comentaris...i fotos i vídeos propis dedicats als meus contes infantils...

Ja sabeu com m’agrada escriure, però també crec en el poder de la imatge. No en el sentit estricte de “Una imatge val més que mil paraules” perquè seria contradir-me, però si com “Una imatge et convida a llegir mil paraules”. Per això vaig iniciar l’etiqueta Fotos i Música, que en este aniversari vull donar-li protagonisme, i una de les maneres serà mostrant a les xarxes socials,  face  i twiter, i durant cada dia que no hi ha post de text, un vídeo dels guardats a l’arxiu.


Així sota el lema "Una imatge convida a llegir mil paraules" els tornarem a veure i que no queden oblidats. És una manera de tornar a visitar llocs que ja he mostrat i ho complementaré amb informació sobre algun aspecte de la música o els intèrprets. Crearé nova pàgina per a que ho trobeu amb facilitat i aniré omplint-la segons us les vaja mostrant.

I ara... a seguir...vosaltres a llegir i jo escrivint, viatjant...creant... I no us oblideu de la novel•la, us agradarà, pel viatge i per la història que conta.