ANDALUSIA VERDA: Las Alpujarras

Caminar és un plaer, i més si cal, si és per un paratge natural respirant aire benvolent. 

Las Alpujarras és una zona andalusa que té un encís especial, encara que, tots els pobles blancs de l’àrea ho són, tots són bonics i tenen les seues particularitats. Amb una ruta caminant a peu de poble a poble, el sabor és més fort i eixe poble que trepitges perd realment  la singularitat. 

Nosaltres ho fem, caminen per un sector, l’altre el fem en cotxe. Ens agrada trepitjar i no ens importa que siga per pla o per barrancs, també la natura, així com ens agrada respirar l’aire sa de la muntanya andalusa.  

La nostra ruta va pel barranc de Poqueira i pels pobles que el formen: Pampaneira, Bubión i Capileira.

I és cert, sense exagerar, que la caminada de poble a poble ofereix uns paisatges espectaculars. Tanmateix si no es vol anar a peu, perquè no s’hi veu amb cor de caminar i caminar sense treva... sense parar... la ruta també la pot fer en cotxe... però no és el mateix... trepitjar el camp i respirar l’aire amb vistes al Mulhacén no té preu.

Antigament la senda per on anem era l’única existent per comunicar uns pobles entre altres. Ara hi ha més facilitats i més opcions per anar d’un poble a altre.

El poble de Pampaneira és menut, al voltant d’un 300 habitants, és un dels llogarets  més típics de l’Alpujarra, el qualificatiu se l’ha guanyat a pols, per bonic... per l’entramat de carrers estrets... i pel temple gòtic de Santa Cruz amb sostre de fusta d’estil mudèjar.

Procedència de les fotos: google imatges

Bubión també és menut com el seu poble veí, dalt o baix hi haurà el mateix nombre d’habitants i ofereix unes boniques vistes al barranc.

Procedència de les fotos: google imatges

Capileira és dels tres pobles que visitem i que formen el barranc de Poqueira el més gran, amb més de 500 habitants... i també és el que està a més altura, a 1436 metres. Té una església mudèjar i un museu d’arts i costums populars. En estiu s’organitzen excursions per pujar al cim del Veleta a peu, només són 16 quilòmetres de distància. Com m’agradaria tornar a esta zona en estiu i fer la ruta, veure de nou estos pobles per comprovar si han canviat o no han canviat i com gaudiria perdent-me pels seus carrers quasi deshabitats, encara que turistes mai en falten. I també m’agradaria per veure de primera mà un projecte singular que m’han contat s’hi fa i s’hi viu al poble, des de fa uns anys.

Procedència de les fotos: google imatges

Es tracta de Colorearte, i és singular perquè més que projecte és una forma de vida. S’ajuntaren pintors, poetes, escultors, fotògrafs, alguns d’ells cansats de la gran vida urbana estressant, i tots junts fan difusió de l’art que s’hi respira al poble i a la zona. És un somni fet realitat que ajuda fer somniar a la resta de gent que els visita i que fan de difusors del seu art. Ells no necessiten les xarxes socials, ni mòbils ni telèfons, és suficient la promoció que fa la galeria d’art situada a la plaça del poble i que es visitada per nombrosos turistes que visiten el poble.

Però tota ajuda és vàlida, i el grup buscava un mecenes que els done l’empenta econòmica  necessària per a dur endavant tots els projectes que pensen. No sé si els haurà arribat el promotor que desitjaven, però per si de cas hi llance la proposta per si algun lector li ve en gana recolzar esta comunitat d’artistes de l’Alpujarra.

Altres pobles blancs, bonics i amb encant són:

Lanjaron, amb quasi 4000 habitants i conegut per la seua aigua mineral i amb un castell del segle XVI.

Trevélez, amb quasi 900 habitants, és el  poble on es cura l’afamat pernil i és que el poble és el més alt de tota la península a 1476 metres contant solament amb els pobles amb ajuntament propi i de més de 500 habitants.  

Juviles que no arriba a 200 habitants té una de les esglésies més boniques de l’Alpujarra granadina.

Mecina Bombarón no arriba  a 150 habitants, té un pont romà i la població està envoltada d’un paisatge de vegetació mediterrània.

Yegen també menudet com la resta és in va viure l’hispanista angles Gerald Brenan a la dècada de 1920. Del segle passat. Té una bonica panoràmica de la muntanya.

Válor és un poble un poc més gran, amb més de 500 habitants, té una església mudèjar.

La calahorra amb més de 700 habitants i envoltada d’ametlers té un castell palau renaixentista.

Jeres del Marquesado, amb més de mil habitants, és un poble amb encant on podem trobar uns edificis molt ben conservats.

Guadix, amb més d e20000 habitants, te fama per les cases cova, també hi ha convents i esglésies. 

Bayarcal amb més de 300 habitants i església mudèjar està envoltat de bosc de carrasques.

Laujar amb més de 1500 habitants, situat junt al naixement del riu Andarax, té barris àrabs i fonts i cases senyorials.

Ohanes, de més d e700 habitants és el típic poble blanc, amb església de pedra i vistes panoràmiques espectaculars.

Alhama d’Almeria, amb més de 3000 habitants envoltat de tres paisatge diferents.

Los Millares amb un poc més de 200 habitants on hi ha un jaciment arqueòlogic de la l’edat del coure més important d’Europa. Almeria tranqui-la capital de província on destaque ala catedral fortalesa i l’alcassaba àrab.

Són uns pocs pobles entre molts, seleccionar és difícil i cadascú aconsella segons el que coneix. Jo aconselle la ruta a peu pel barranc de Poqueira, que és la que he fet.

QUADERN DE VIATGE, primavera ANDALUSIA VERDA 1993

*Fotos de http://www.minube.com/
*Les fotos que no posa la procedència pertanyen a l'àlbum propi.

FOTOS i MÚSICA: Pobles de Burgos en blanc i negre

Pobles de Burgos...

com si el temps no haguessi passat...

Música: 

Pascal Comelade

Pinzellades d’ ANDALUSIA amb un color especial

Diu una famosa cançó que Sevilla té un color especial, però jo em pregunte... acàs no el té tota Andalusia?

CARMONA

CARMONA és història pels quatre costats, una mirada no és suficient, Carmona requereix més. He de tornar a esta ciutat testimoni de tanta vida contada als llibres d’història: jaciments neolítics, participació en la segona guerra púnica en temps ibers... en temps romans per Carmona passava la via augusta, va ser capital d’un dels regnes Taifa a l’època musulmana.... Només la separen de la gran urbe Sevilla 30 quilòmetres i tal volta és la raó per la qual actualment queda un poc eclipsada.

CORDOVA

La seua mesquita construïda quan Còrdova era capital de Al-Andalus és l’anima i visita obligada. És un plaer encisador perdre’s entre les seues columnes i arcs, sembla un bosc de marbre on la part principal és el Mihrab amb inscripcions de l’Alcorà fetes en or i on trobem rics mosaics. Des de 1523 també és catedral cristiana, va ser després de la reconquista, afegint capelles i retaules. Però la ciutat de Cordova també altres monuments...altres racons preciosos,... cal anar-hi. I eixint de la ciutat, està MEDINA AZAHARA...que mereix capítol a banda.

GRANADA

Irving va escriure sobre la ciutat: Granada és una roca musulmana enmig de terra cristiana, un elegant record d’un poble valerós, intel•ligent i artista, que va conquistar, governar, florir i desaparèixer.

Granada, ciutat distinta i singular, es necessita el seu temps per poder descobrir tota la barreja de cultures que acull. Jo he anat, he tornat i tinc ganer de retornar. Plena de contrastos, hi conviuen els costums més arrelats àrabs amb el bullici de la vida actual. Un agradable i actiu  ambient universitari dóna animació als carrers. Fa anys que hi vaig estar, era la segona vegada i com no hi ha dos sense tres, estic segura que tornaré a esta bonica ciutat on s’hi respira la barreja històrica que tots hem heretat.

RONDA

RONDA, no sé que té este poble-ciutat que la fa diferent, especial. És blanca i lluminosa com moltes altres andaluses, també té sabor àrab...però eixa panoràmica pintoresca mirant al riu i a les serres és única. Al segle XIX la  serrania de Ronda va ser refugi de nombrosos bandolers, nombroses llegendes ho conten, el grau de realitat mai el sabrem veritablement. Val la pena anar a Ronda per gaudir de la vista al riu, i de la passejada pels carrers. I la plaça de bous...tan afamada...tan la serrania com la plaça, són símbols que donen a conéixer el nom de Ronda arreu del món.

SEVILLA

A Sevilla he anat, i he tornat... m’agrada la ciutat. Sempre és un goog passejar per la plaça d’Espanya, trobar-te amb la torre del Oro o la giralda, i anar descobrint  el color albero a les façanes... endinsar-se en els carrers estrets de Triana i escoltar la sonoritat de la parla dels habitants, sempre amb "deje" i gràcia.

REFLEXIONS POSTERIORS, ANDALUSIA: anys 1986,1991,1992,1993,1995 i 1999

RESSENYA LITERÀRIA: Rastros de sándalo

Rastres de sàndal

Asha Miró i Anna Soler-Pont

Hui ressenye “Rastros de sándalo”, el llibre. I especifique que és llibre i no cine, perquè el que la majoria de gent ha vist o ha escoltat nomenar és la pel•lícula i no la base inicial, l'essència, amb la qual s’ha fet el seu guió.

Sol passar, la pel•lícula es més coneguda que el llibre, es més comercial, es ven més fàcilment. Malauradament. És més còmode per tothom veure pel•lícula que llegir. Llàstima que així siga, perquè en casos com és este, si no es llig el llibre es perd la meitat de la trama original. No he vist la pel•lícula, i no per ganes, diverses circumstàncies han impedit que anara a veure-la quan la posaven en cines a prop de casa, però sé el contingut.

I eixe intent fallat reiterat em va portar un dia a escodrinyar en les prestatgeries d’una llibreria. Hi estava la novel·la suport-base de la pel•lícula que tant desitjava veure. No vaig dubtar en comprar el llibre i emportar-me’l a casa. I perquè tenia tanta gana? Doncs per ser viatgera amant de saber d'altres cultures i perquè la pel•lícula parlava d'India i d'Espanya, dos països units per dues germanes. És el que esperava del llibre segons la sinopsis de la pel·lícula. La meua grata sorpresa seria comprovar que a més a més, el llibre, mostra altres realitats diferents: mostra també Etiòpia, també mostra la Barcelona actual, turística i cosmopolita. 

La novel•la ens fa conéixer l’Addis Abeba de l’any 1974 i al final ensenya la de l’actualitat. Solomon és el protagonista, fill d’un cuiner de l’emperador. El narrador conta la vida social convulsa que envolta el país amb  manifestacions que volen acabar amb el regim feudal. Mentrestant el xiquet va a l’escola, fa vida normal, és bon alumne, amb possibilitats intel•lectuals de ser algú important. Però les circumstàncies de vida són altres. Així i tot, Solomon és un privilegiat i aconsegueix eixir i prosperar.

Pàgina a pàgina mostra com el país s’enfonsa, qui pot se’n va. Solomon forma part d’un grup de becats que se'n van cap a Cuba a formar-se. Els episodis contant la vida al vaixell Africa-Cuba m’han agradat en especial perquè mostra les parades portuàries i explica detalladament la dura vida a l’interior del vaixell, vaixell que al final arriba a "l’illa de la joventut", al pais caribeny on tot és tan diferent. Solomon ho viu tot sense perdre detall i ho dibuixa, té traça. Vol ser en un futur arquitecte .

També la novel•la ensenya India i a les dues protagonistes Sita i Muna. És l'any 1974, Muna viu a India quan naix la germana Sita. La mare es debilita i acaba morint. Hi comencen les desventures de les dues germanes. En un principi se’n van a viure amb una amiga de la mare, però al cap d’un temps per imposició patriarcal en la casa d’acollida, Sita es enviada a un centre d’orfes i  passats uns anys Muna és enviada a una factoria d’estores. 

Sita viu mimada entre monges però amb el reiterat desig que vol uns pares. Al final una família catalana es fa càrrec. Per altra banda Muna viu en condicions infrahumanes. Per sort passat un temps A Muna la posen a servir a casa d’un enginyer i canvia la seua situació en trobar una filla que l’ajuda i l’ensenya llegir i escriure. A més el fill major s’enamora d’ella i la du pel camí professional que li donara fama.

A la segona part del llibre els xiquets s’han fet grans i coincideixen a Barcelona. Solomon és arquitecte a Addis Abeba i ha acceptat un treball en Barcelona. Sita és doctora i viu feliç sense plantejar-se res de la vida a la India de la qual no recorda res. I Muna és l’afamada actriu que un dia decideix buscar a la germana i va a Barcelona a buscar-la.

Està escrit en tercera persona, el narrador es posa primer en el paper dels xiquets i passats els anys en la pell dels xiquets ja adults. Mostra temes importants: l’esclavitud infantil, els matrimonis concertats, els maltractaments, l’explotació en el treball i les nombroses adopcions que es veuen obligats a fer per donar al món infantil una eixida a la que els ha tocat viure per naixença. Esta part que relata i explica el tema de l’adopció és interessant, tinc amics i amigues que tenen filles d’Etiòpia i ja havia escoltat relats semblants sobre les condicions de vida que tenen els xiquets i xiquetes allà.

La primera part on narra la infantesa m’ha agradat més que la segona on els protagonistes són adults. Tal volta tenia més expectatives o potser ho he analitzat massa. Però al final, en conjunt, he de dir que m'ha agradat la novel·la perquè gaudeisc llegint ficció barrejada amb vivències personals. M'agrada agafar entre mans vides de personatges inspirades en vides reals que existeixen o han existit. I eixa realitat infantil que detalla, tan poc coneguda per tothom,  és el que més destaque del relat. 

S'haurien d’escriure més llibres sobre estos temes per obrir els ulls a molta gent que es preocupa per insignificances, llibres que ajuden a fer cosciencia social. Hem d’aplicar l’empatia, hem de saber què passa pel món i entendre’l i en la mesura de les possibilitats ajudar-los. Solament perquè este llibre ho mostra, ja val la pena llegir-lo.

EL VATICÀ un estat independent

El Vaticà és un estat independent dins de la ciutat de Roma, estrany no? Però així és, és el país més xicotet del món i l’únic que té per llengua oficial el llatí.

La plaça de san Pedro.

Hui parem l’atenció a la ciutat del Vaticà que acull la Santa Sede, màxima institució de l’església catòlica. El Vaticà és un estat independent dins de la ciutat de Roma, estrany no? Però així és, és el país més xicotet del món i l’únic que té per llengua oficial el llatí. A Europa hi ha sis microestats, en este bloc ja us he parlat de San Marino i este que m’ocupa hui també és un d’ells. Sincerament, em sembla una exageració que se li diga a esta ciutat de al voltant de 900 habitants, estat independent, però allà ells i les seues raons. Tot començà l’any 1929 quan es firmaren uns pactes entre la Santa Sede i el regne d’Itàlia que l’any 1870 havia conquistat els estats pontificis.

Però el que més m’interessa motrar és el conjunt arquitectònic i històric-artístic que hi ha, que va ser declarat  patrimoni de la humanitat per UNESCO l'any 1984, tot just un any després que jo hi anara per primera vegada.

Llàstima no tenir fotos de més qualitat, ni del primer ni del segon viatge! Tanmateix us mostre per escrit  el que vaig visitar, us conte el que vaig sentir en trepitjar aquell lloc tan simbòlic, us explique el que no he oblidat. 

Recorde el primer viatge al Vaticà no perquè fora viatge d’estudis i anava amb una colla divertida... ja us podeu imaginar... sinó perquè, casualitats de la vida, que sempre hi ha, vàrem conèixer a un jove sud-americà, que s’hi movia per fora i per dins del Vaticà com si fóra sa casa. Vàrem tenir una sort bàrbara. El jove en qüestió  ens va descobrir l’interior del Vaticà, ens va portar per racons amagats i insospitats, per on incomprensiblement no hi havia gent, entràrem a capelles, dependències, corredors... llocs que, quan anys després he tornat mai he pogut entrar i encara a hores d’ara em pregunte com aquell xicot s’ho va fer per accedir-hi amb tanta facilitat. 

Recorde com la meua colla estudiantil, bocabadats, li preguntàrem com podia anar per on altres no entraven. I és quan ens digué que era guia de viatge i que feia molts anys que hi anava amb grups, que tenia "influències" i que en eixe moment, que no tenia cap grup, li abellia “regalar-nos” el seu servei. I així va ser, tot un  privilegi per ser hispanoparlants com ell. Segurament endevinaria que no podia cobrar-nos ni “un duro” perquè de “duros” en portàvem pocs i se’ns notava a una hora de camí. Així i tot, això de la influencia tenia que ser cert, i a més a més vinguda d’alguna part elevada perquè les dependències vaticanes eren per a ell molt familiars.

De vegades ho recorde com un somni i pense que no va passar i és que fa molts anys! Però tot seguit em ve al cap la seua cara, la seua corpulència i el seu caminar a grans passes. Recorde com per parlar amb ell, jo, més bé menudeta, alçava el cap perquè ell era molt alt, i recorde com ens va agradar eixa visita guiada especial que fèiem seguint-lo sense perdre cap detall. El jove també ens va fer de guia per Roma, així que les tres dies del periple romà ens va acompanyar als llocs clau turisticament parlant.

Però ja deixant a banda l' anècdota de com vaig ho visitar, he de mostrar-vos les parts principals. En una visita al Vaticà, en primer lloc, s’ha de parar l’atenció a la plaça creada l’any 1657 en forma d’eclipse envoltada de columnes rematades per estàtues amb sants de l’església catòlica. Curiosament la famosa plaça de la Concòrdia de Paris es faria seguint el mateix esquema. 

La plaça és el lloc on se celebren actualment les audiències, liturgies i altres esdeveniments religiosos.

La basílica és l’edifici principal de la plaça, m’agradà la primera i també la segona vegada, i m’agradaria veure-la una tercera i una quarta... El monument s’ho val. És espectacular la imponent façana, obra de l’arquitecte Maderno inaugurada l’any 1612, de més de 110 metres d’amplària i 48 d’altura, amb columnes i pilastres que recolzen el frontó. Ressalta la balustrada amb nombroses estàtues que tenen al voltant de 6 metres d’altura. En la segona visita, l’any 1996, la façana estava restaurada i s’havien recuperat algunes tonalitats originals que pel pas del temps s’havien desvirtuat.

Es imperatiu, una vegada al lloc, entrar a la basílica de sant Pere, tan si ets o no creient. I és que de l’interior de la basílica de san Pere...què dir? No hi ha paraules per descriure el que se sent entre unes parets amb tanta història, unes parets i ornamentació en les quals es tardà 150 anys. Hi ha diversitat d’estils, degut als diversos artistes que intervingueren, els més famosos de l’època. Les obres s’enllestiren l’any 1626, consagrada solemnement sota el pontificat d’Urbano VIII. Entre 1656 i 1667 per voluntat d’Alejandro VII, Bernini construí el monumental pòrtic de columnes de la plaça, col•locant enmig l’obelisc.

L’obelisc central de la gran plaça fou portat des d’Egipte a Roma l’any 37 dC per Caligula, l’emperador per ser col•locat en el lloc on san Pere fou assassinat  quan començà la persecució dels cristians.

La basílica té cabuda per a  20000 persones. No vaig a parar-me en detalls arquitectònics ni artístics, la Piedad de Miguel Angel és imprescindible no perdre’s, només us mostre unes pinzellades per evidenciar la seua importància.  L’interior guarda tresors artístics i religiosos, tresors històrics perquè formen part de l’engranatge viscut i que han plasmat els llibres de text i formen part dels aprenentatges estudiantils.

Al Vaticà també es poden visitar els museus on s’exposen col•leccions privades dels papes que han anat augmentant amb el temps. Personalment esta part no m’agrada, em fa pensar-hi en la contradicció humana continuada que existeix a l’església, tant d’or i la gent morint-se de gana.

Encara que totes les reticències del món s’obliden front la magnificència de la capella Sixtina, manada construir pel Papa Sixto IV, raó del nom que se li posà a la capella. No té façana principal ni exteriors sumptuosos, s’entra a traves del palau apostòlic. 

I una vegada dins, front tanta bellesa pintada, no hi ha temps per a pensar en  contradiccions. Molts artistes intervingueren  pintant però “El juicio final” de Miguel Angel, és el fresco més valorat.

 Recorde en la primera estada, amb el jove guia sud-americà, poguérem veure la capella amb temps i deteniment i amb detallades explicacions del jove guia que sortosament ens brindà el seus serveis de manera desinteressada. Hi havia gent, però no tanta com en l’actualitat, on les cues per entrar-hi són llargues,i una vegada enfilats en una, s’ha de seguir amb rigor des de l’entrada fins el final perquè hi ha tanta gent que quasi no es pot ni parar per a mirar, s’ha de seguir el ritme que la fila marca.

La capella també imposa un gran respecte quan es pensa que és el lloc concret on se celebra el conclave, on es reuneixen els cardenals per elegir nou papa. Durant el conclave es col•loca una xemeneia a la teulada de la capella, en la qual el fum indica la senyal, si és blanc ( (fumata bianca), format quan es crema les paperetes de l’elecció, significa que el conclave ha acabat i ja hi ha nou papa. Si no hi   ha consens, dos terços dels vots, eix fum negre (fumata nera) format quan es crema el paper amb palla i productes químics indicant així que no hi ha elecció satisfactòria.

Tot es fa ressentir amb el pas del temps i la capella sixtina no és una excepció, el grau d’humita de fred o calor s’ha de complir a detall i els nombrosos visitants s’haurien de controlar perquè amb tanta afluència, poden fer malbé la joia pictòrica. S’està pensant la idea d’un aspirador que netege la pols de la roba dels visitants i alhora els condicione amb la temperatura que l’interior de la capella necessita. Sembla una idea extravagant però té molt de sentit, les partícules de pols volen per l’ambient i es posen en qualsevol lloc, i la temperatura corporal de cada visitant pot alterar la pigmentació de les obres pictòriques.

Són més de 500 anys des que el papa Julio II admirara primer que cap persona l’obra mestra del renaixement i hem d’aconseguir que en siguen molt més de 500 els que perduren. No sé com acabarà, s’ha de tenir en compte que també estan els interessos creats, els beneficis que comporta tan econòmics com de prestigi són enormes per a l’estat vaticà, i la capella no es pot tancar.

També hi ha al vaticà una biblioteca, una de les millors del món. Qui poguera perdre’s entre tanta saviesa!. I jardins... preciosos  envoltant.

I sobre la guàrdia suïssa... és curiós observar-los, tan impassibles a la gent, tan ben equipats... i formant part de l’exèrcit professional més xicotet de  món. Són  només un centenar de soldats, és curiós saber que són d’origen suïs des del segle XVI després d’una aliança política.  Tots, han de passar uns requisits: ser suissos  i solters, medir més d’1 metre i 74 centímetres, tenir entre 19 i 30 anys, posseir certificat d’estudis de secundaria i instrucció en les forces armades.

Des les dues vegades que he estat al Vaticà, ni una vegada, ni l'altra els he fet cap foto, em causen molt de respecte, així que us els mostre emprant fotos del google imatges.

REFLEXIONS POSTERIORS ROMA, estiu de 1983, estiu de 1996