Pàgines

dissabte, 17 d’octubre del 2015

EL VATICÀ un estat independent

El Vaticà és un estat independent dins de la ciutat de Roma, estrany no? Però així és, és el país més xicotet del món i l’únic que té per llengua oficial el llatí.

La plaça de san Pedro.

Hui parem l’atenció a la ciutat del Vaticà que acull la Santa Sede, màxima institució de l’església catòlica. El Vaticà és un estat independent dins de la ciutat de Roma, estrany no? Però així és, és el país més xicotet del món i l’únic que té per llengua oficial el llatí. A Europa hi ha sis microestats, en este bloc ja us he parlat de San Marino i este que m’ocupa hui també és un d’ells. Sincerament, em sembla una exageració que se li diga a esta ciutat de al voltant de 900 habitants, estat independent, però allà ells i les seues raons. Tot començà l’any 1929 quan es firmaren uns pactes entre la Santa Sede i el regne d’Itàlia que l’any 1870 havia conquistat els estats pontificis.



Però el que més m’interessa motrar és el conjunt arquitectònic i històric-artístic que hi ha, que va ser declarat  patrimoni de la humanitat per UNESCO l'any 1984, tot just un any després que jo hi anara per primera vegada.

Llàstima no tenir fotos de més qualitat, ni del primer ni del segon viatge! Tanmateix us mostre per escrit  el que vaig visitar, us conte el que vaig sentir en trepitjar aquell lloc tan simbòlic, us explique el que no he oblidat. 

Recorde el primer viatge al Vaticà no perquè fora viatge d’estudis i anava amb una colla divertida... ja us podeu imaginar... sinó perquè, casualitats de la vida, que sempre hi ha, vàrem conèixer a un jove sud-americà, que s’hi movia per fora i per dins del Vaticà com si fóra sa casa. Vàrem tenir una sort bàrbara. El jove en qüestió  ens va descobrir l’interior del Vaticà, ens va portar per racons amagats i insospitats, per on incomprensiblement no hi havia gent, entràrem a capelles, dependències, corredors... llocs que, quan anys després he tornat mai he pogut entrar i encara a hores d’ara em pregunte com aquell xicot s’ho va fer per accedir-hi amb tanta facilitat. 


Recorde com la meua colla estudiantil, bocabadats, li preguntàrem com podia anar per on altres no entraven. I és quan ens digué que era guia de viatge i que feia molts anys que hi anava amb grups, que tenia "influències" i que en eixe moment, que no tenia cap grup, li abellia “regalar-nos” el seu servei. I així va ser, tot un  privilegi per ser hispanoparlants com ell. Segurament endevinaria que no podia cobrar-nos ni “un duro” perquè de “duros” en portàvem pocs i se’ns notava a una hora de camí. Així i tot, això de la influencia tenia que ser cert, i a més a més vinguda d’alguna part elevada perquè les dependències vaticanes eren per a ell molt familiars.



De vegades ho recorde com un somni i pense que no va passar i és que fa molts anys! Però tot seguit em ve al cap la seua cara, la seua corpulència i el seu caminar a grans passes. Recorde com per parlar amb ell, jo, més bé menudeta, alçava el cap perquè ell era molt alt, i recorde com ens va agradar eixa visita guiada especial que fèiem seguint-lo sense perdre cap detall. El jove també ens va fer de guia per Roma, així que les tres dies del periple romà ens va acompanyar als llocs clau turisticament parlant.

Però ja deixant a banda l' anècdota de com vaig ho visitar, he de mostrar-vos les parts principals. En una visita al Vaticà, en primer lloc, s’ha de parar l’atenció a la plaça creada l’any 1657 en forma d’eclipse envoltada de columnes rematades per estàtues amb sants de l’església catòlica. Curiosament la famosa plaça de la Concòrdia de Paris es faria seguint el mateix esquema. 

La plaça és el lloc on se celebren actualment les audiències, liturgies i altres esdeveniments religiosos.



La basílica és l’edifici principal de la plaça, m’agradà la primera i també la segona vegada, i m’agradaria veure-la una tercera i una quarta... El monument s’ho val. És espectacular la imponent façana, obra de l’arquitecte Maderno inaugurada l’any 1612, de més de 110 metres d’amplària i 48 d’altura, amb columnes i pilastres que recolzen el frontó. Ressalta la balustrada amb nombroses estàtues que tenen al voltant de 6 metres d’altura. En la segona visita, l’any 1996, la façana estava restaurada i s’havien recuperat algunes tonalitats originals que pel pas del temps s’havien desvirtuat.


Es imperatiu, una vegada al lloc, entrar a la basílica de sant Pere, tan si ets o no creient. I és que de l’interior de la basílica de san Pere...què dir? No hi ha paraules per descriure el que se sent entre unes parets amb tanta història, unes parets i ornamentació en les quals es tardà 150 anys. Hi ha diversitat d’estils, degut als diversos artistes que intervingueren, els més famosos de l’època. Les obres s’enllestiren l’any 1626, consagrada solemnement sota el pontificat d’Urbano VIII. Entre 1656 i 1667 per voluntat d’Alejandro VII, Bernini construí el monumental pòrtic de columnes de la plaça, col•locant enmig l’obelisc.

L’obelisc central de la gran plaça fou portat des d’Egipte a Roma l’any 37 dC per Caligula, l’emperador per ser col•locat en el lloc on san Pere fou assassinat  quan començà la persecució dels cristians.




La basílica té cabuda per a  20000 persones. No vaig a parar-me en detalls arquitectònics ni artístics, la Piedad de Miguel Angel és imprescindible no perdre’s, només us mostre unes pinzellades per evidenciar la seua importància.  L’interior guarda tresors artístics i religiosos, tresors històrics perquè formen part de l’engranatge viscut i que han plasmat els llibres de text i formen part dels aprenentatges estudiantils.

Al Vaticà també es poden visitar els museus on s’exposen col•leccions privades dels papes que han anat augmentant amb el temps. Personalment esta part no m’agrada, em fa pensar-hi en la contradicció humana continuada que existeix a l’església, tant d’or i la gent morint-se de gana.

Encara que totes les reticències del món s’obliden front la magnificència de la capella Sixtina, manada construir pel Papa Sixto IV, raó del nom que se li posà a la capella. No té façana principal ni exteriors sumptuosos, s’entra a traves del palau apostòlic. 

I una vegada dins, front tanta bellesa pintada, no hi ha temps per a pensar en  contradiccions. Molts artistes intervingueren  pintant però “El juicio final” de Miguel Angel, és el fresco més valorat.



 Recorde en la primera estada, amb el jove guia sud-americà, poguérem veure la capella amb temps i deteniment i amb detallades explicacions del jove guia que sortosament ens brindà el seus serveis de manera desinteressada. Hi havia gent, però no tanta com en l’actualitat, on les cues per entrar-hi són llargues,i una vegada enfilats en una, s’ha de seguir amb rigor des de l’entrada fins el final perquè hi ha tanta gent que quasi no es pot ni parar per a mirar, s’ha de seguir el ritme que la fila marca.

La capella també imposa un gran respecte quan es pensa que és el lloc concret on se celebra el conclave, on es reuneixen els cardenals per elegir nou papa. Durant el conclave es col•loca una xemeneia a la teulada de la capella, en la qual el fum indica la senyal, si és blanc ( (fumata bianca), format quan es crema les paperetes de l’elecció, significa que el conclave ha acabat i ja hi ha nou papa. Si no hi   ha consens, dos terços dels vots, eix fum negre (fumata nera) format quan es crema el paper amb palla i productes químics indicant així que no hi ha elecció satisfactòria.



Tot es fa ressentir amb el pas del temps i la capella sixtina no és una excepció, el grau d’humita de fred o calor s’ha de complir a detall i els nombrosos visitants s’haurien de controlar perquè amb tanta afluència, poden fer malbé la joia pictòrica. S’està pensant la idea d’un aspirador que netege la pols de la roba dels visitants i alhora els condicione amb la temperatura que l’interior de la capella necessita. Sembla una idea extravagant però té molt de sentit, les partícules de pols volen per l’ambient i es posen en qualsevol lloc, i la temperatura corporal de cada visitant pot alterar la pigmentació de les obres pictòriques.



Són més de 500 anys des que el papa Julio II admirara primer que cap persona l’obra mestra del renaixement i hem d’aconseguir que en siguen molt més de 500 els que perduren. No sé com acabarà, s’ha de tenir en compte que també estan els interessos creats, els beneficis que comporta tan econòmics com de prestigi són enormes per a l’estat vaticà, i la capella no es pot tancar.

També hi ha al vaticà una biblioteca, una de les millors del món. Qui poguera perdre’s entre tanta saviesa!. I jardins... preciosos  envoltant.



I sobre la guàrdia suïssa... és curiós observar-los, tan impassibles a la gent, tan ben equipats... i formant part de l’exèrcit professional més xicotet de  món. Són  només un centenar de soldats, és curiós saber que són d’origen suïs des del segle XVI després d’una aliança política.  Tots, han de passar uns requisits: ser suissos  i solters, medir més d’1 metre i 74 centímetres, tenir entre 19 i 30 anys, posseir certificat d’estudis de secundaria i instrucció en les forces armades.

Des les dues vegades que he estat al Vaticà, ni una vegada, ni l'altra els he fet cap foto, em causen molt de respecte, així que us els mostre emprant fotos del google imatges.


REFLEXIONS POSTERIORS ROMA, estiu de 1983, estiu de 1996

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada