RESSENYA LITERÀRIA: La paciència del minotaure

La paciència del minotaure

Ivan Carbonell Iglesias

La paciència del minotaure és un llibre de viatges, viatges en l’espai i en el temps, viatges al passat i en el present. Ivan Carbonell és qui ens fa de guía en esta història situada majoritàriament, com ell sovint diu, al cor d’Europa. I dic majoritàriament perquè també ens relata altres viatges. 

I que un llibre convide a viatjar és una temptació per a una viatgera com jo, amant de fer-ne, d’escriure’n i de llegir-ne d’altres. Una temptació difícil d’evitar. I un dia, casualment va aparèixer este títol i este autor a la xarxa social, que tot ho diu i tot ho delata. Ivan Carbonell havia guanyat el premi internacional de literatura de viatges ciutat de Benicàssim 2014 amb esta obra. I així va ser com vaig prendre contacte amb este jove autor, un contacte que s’ha limitat a uns comentaris virtuals i una trobada fugaç un dia a la fira del llibre de València. Va ser poc però suficient per posar rostre a un autor que ha guanyat un grapat de premis i comprovar que de la mateixa manera que és d’actiu escrivint també desprèn una activitat contagiosa a qui l’envolta. 

No he pogut evitar llegir el llibre i posar-li la cara d’Ivan a Evian, el protagonista de la història. Crec que al final els autors ens acostumem a que ens diguen si el que escrivim és o no autobiogràfic i Ivan després de tant escrit ja li ho hauran dit més d’una vegada. I és que de la mateixa manera que l’escriptor té llicència per escriure real i fictici sense frontera, també el lector, té dret a imaginar qualsevol cosa quan llig. Este ha estat el meu cas, jo ara he compli el paper de lectora, la meua visió subjectiva és la que en esta ressenya impera. 

He vist a Ivan-Evian com a professor i com universitari, he vist a Ivan-Evian flirtejant amb les dues xiques que en moments concrets li atrauen, l’he vist de copilot en el cotxe durant el viatge per Europa, l’he vist enraonant sobre història i l’he vist com un experimentat viatger, malgrat fer viatges llamp que personalment procure evitar perquè no són dels que es pot observar gent o ambients amb deteniment. I ja sé que Ivan-Evian està exent de culpa en este aspecte, tot és per Rai, l’amic inseparable que acumula quantitat de països per on ha conduit com qui col•lecciona postals. Rai és prototip d’altra manera de viatjar. 

A Ivan-Evian li agrada viatjar, ampliar fronteres, gaudeix, s’ho passa bé. I m’agrada la seua manera de viatjar en la novel•la que deuria ser la que tothom emprara. Ho fa mirant diferent, amb ulls nous, dels que veuen més enllà del que hi ha. És una mirada més profunda, més enriquidora, (malgrat les presses a les quals es veu obligat) aconseguida prèviament mirant carrers o buscant refugis de guerra a la mateixa ciutat de València.

El senyor Ciscar que li conta passatges cruels de la guerra civil espanyola... Kristal Nekone o Andrea Vaamer, les dues xiques arribades de fora que tenen naturalesa mesclada, com el minotaure al que fa referència el títol de la novel•la, l’amic Raimon, Joan Antoni, Natxo...el borratxo Maymonet... tots són personatges que encarrilen la narració i els viatges. A alguns personatges els uneix l’ambient festiu de la salsa, a altres els uneix  unes sessions de relaxació o les classes. I Evian està enmig de tots i com un nus els encadena. Però també hi ha altres personatges que arriben del passat per fer-se presents entre les línies de “El laberint del Minotaure”: Hitler o el fotògraf Hoffamn, Lenin o Trotski, o Anna Frank i el personatge que la condemnaria a la mort eterna.

Evian esta interessat pel tema de la segona guerra mundial i tota esta gent que l’envolta li mostra referències que l’ajuden a trobar indicis per Europa. Indicis que es traduiran en respostes. Eixa és la seua finalitat obsessiva quan viatja, tal volta, perquè pensa que s’ha de conèixer el passat per entendre el present. Per això també m’agrada quan Evian-Ivan diu que escoltar els majors-vells-iaios és el millor que es pot fer si es vol saber el que els llibres no conten ni contaran mai. Un bon consell que jo intente també fer.

Amb “La paciència del minotaure” viatgem quan els personatges recorden o fan viatges. El viatge d’estiu que comença en Berlin, va a Dresden, desprès a Cracòvia on agafen una quarta passatgera. Visites culturals i històriques no en falten i les nits de salsa tampoc, hi ha de tot un poc. Llegint la nit de salsa a Cracòvia m’ha fer recordar una que vaig passar a un club de salsa cubà a Istanbul, en un cap d’any, un lloc on als amics balladors d’Evian els haguera agradat estar-hi.  El viatge segueix per Viena, on un rellotge de sol li recorda al vallalbaidí  Joan Olivares, fent així un toc de referència a la “terreta”. Segueix per Salzburg, Munich... Friburg, per la Selva negra, i acabà a Estrasburg. Tot un viatge exprés, que pot servir per prendre contacte i així després tornar-hi a la ciutat amb deteniment.

I un detall que poques vegades es veu a les novel•les, són les fotografies que acompanyen el relat i que il•lustren algun passatge narrat. Són fotografies que ajuden al protagonista a resoldre les pinzellades misterioses que pàgina a pàgina, petjada a petjada, conversa a conversa se li plantegen i que al final de la novel•la queden desvetllades d’una manera sorprenent creuant personatges i històries. 

Este viatge literari agradarà als amants de la història i dels viatgers. A mi m’ha fet viatjar i recordar les meues estades als llocs que anomena i m’ha fet ganes de tornar-hi. I sobre tot m’ha animat a agafar entre mans el diari d’Anna Frank que em vaig empassar fa molts anys i que ara rellegiré sense falta. 

“El laberint del minotaure”, és un llibre complet: anima a llegir, anima a viatjar, fa viatjar llegint i convida alhora a llegir per viatjar.

Gràcies a l’editorial Onada per l’exemplar.