Pàgines

dissabte, 28 de novembre del 2015

VALÈNCIA: La plaça redona

Amagada, quasi invisible... encara té sabor antic malgrat haver estat envaïda per la modernitat.


La plaça redona de València està situada al barri del mercat, a la ciutat vella, en un lloc estratègic enmig de la plaça del Mercat, la plaça de la Reina i la plaça de l’Ajuntament. Diuen que va ser construïda a trossos així i tot forma un diàmetre perfecte de 37 metres. 


Sempre que passe per la plaça redona entre a escodrinyar-la, m’agrada per la seua situació amagada, quasi invisible, per acollidora, per familiar, per entranyable per les quatre entrades- eixides a uns carrers estrets que li donen vida... no obstant això només hi ha un accés a un carrer principal, és l’entrada per carrer sant Vicent. 


I també m’agrada per menuda…tant és així, que està prohibida l’entrada a cap vehicle. Les cases de quatre plantes que l’envolten formen una paret que fa la volta sencera a la plaça.  Hi ha trenta quatre edificis de diferents grandàries i característiques. Els edificis tenen tres plantes, els dos primers amb balcons de forja i el tercer amb finestres.


Una font central que està perenne des de 1850 la decora i un fanal la il·lumina. Envolta la font un espai que permet al vianant donar la volta. I un anell de botigues l’envolta amb coberta en forma d’anell. Al baixos de les cases hi ha també botigues que amb el pas del temps canvien.


 La plaça no és més que la continuació del mercat que està tan a prop però no es ven menjar sinó roba teixit i records turístics.


 Va ser dissenyada l’any 1837 en un espai comercial, especialment dedicat, aleshores, per a la venda de carn i peix, es per això que un dels carrers obert a la plaça s’amoneda encara actualment carrer de la pescateria. És un indret popular segons es dedueix pels nombrosos bars i negocis familiars. Són locals menuts on no tenen cabuda les franquícies que empren locals grans. I a més a més es conserva esta particularitat.


La plaça va ser catalogada com bé d’interès local i quan va ser construïda estava just al centre geomètric de la ciutat, ara ja ha variat. Si pareu per València, busqueu-la, està a les guies turístiques, val la pena endinsar-se, escodrinyar-la detall a detall, malgrat i estes paraules les dic amb pesar, no tenir l’encant del passat.

Des de l’any  2008, i durant uns anys,  ha estat d’obres per a dur a terme la restauració de les cases que estaven en estat ruïnós. Tanmateix, mentrestant la plaça no ha tancat, s’hi podia entrar per veure el que estaven restaurant. La nova plaça quedà inaugurada a l’estiu del 2012.

A uns els agrada a altre no tant. Desconec que han canviat o no respecte als plànols originals, jo parle del que he conegut des d’uns 30 anys enrere. Particularment la trobe un tant artificial, això si, sense brutícia, però al meu parer ha perdut un poc l’encant, l’autenticitat popular que la caracteritzava fins i tot en temps on el turisme ja l’havia descoberta.

Pense que s’han esborrat les petjades de la seua història. Restaurar deuria ser conservar i no adaptar a la contemporaneïtat.

La plaça redona d'abans...fotos procedents de google imatges.

Queda per a l’oblit, malauradament, la imatge idíl·lica de la fusta que s’endevinava corcada, dels colors de les parets deslluïts i la dels cartells antics. Ara queda per a la posteritat l’estructura de metall i vidre, que, sibjectivament pense, està fora de lloc. I també queda soterrat per a la història valenciana el treball del comerç valencià plenament representat en els oficis que hi havia a la plaça. Alguns establiments s’hi dediquen al mateix de temps enrere, altres han canviat al producte més rentable turísticament i també estan els que s’han reconvertit en bars i cafeteries. Eliminant els cartells a la porta de la botiga ha desaparegut un ingredient que podria contribuir a mantenir viu el record a la memòria de les noves generacions.

Comerç hi havia i hi haurà, continuen els diumenges afegint-se als que hi estan habitualment, uns venent quadres i gravats altres animalets majoritàriament aus, i sobre tot segells cromos, monedes i llibres d’ocasió. Però tot estos elements quedaven millor emmarcats amb l’altra plaça, l’antiga, la vella, la de sempre, a la que hagueren pogut restaurar sense modernitzar.

Però ara ja està, és el que hi ha.

QUADERN DE VIATGE: VALÈNCIA, tardor 2014

Si vols llegir més de València, clica ací.
    

dimarts, 24 de novembre del 2015

LISBOA: I seguim passejat per la ciutat més apartada del centre.(II-PART)

I seguim el passeig per Lisboa partint des de praça do Comerço...ens allunyem del centre...


Praça do Comerço és el punt neutàlgic de Lisboa. Hi anem i retornem, una i moltes vegades, ens agrada l'aire fresc que s'hi respira i la llum tan clara del dia. Tambè anem de nit, encara que la ciutat compta amb altres zones més ambientades per gaudir una vegada s'amaga el sol.

Hem visitat la part dreta seguint l'avinguda da Ribeira das naus i hem arribat fins a la zona on hem agafat el tren cap a Betlem, que per importància monumental i històrica es mereix capitol a banda. 

Ara canviem de terç. Retornem a la plaça principal, praça do Comerço des d'on haviem iniciat este primer passeig vora el riu i fem el trajecte cap a l'altre costat. De nou ens situem mirant el riu  Tajo però  anem cap a l’esquerra.

Molt a prop de la plaça, rua dos Bacalhoeiros, i molt a prop del riu, en ple barri d’Alfama, està la casa dos Bicos del segle XVI,el nom és perquè la façana, amb aire renaixentista,  està feta amb pedra tallada en punta de diamant simètricament col•locada És un edifici peculiar per l’estil emprat manuelí i influences italianes.

Fundació José Saramago


Les portes i finestres són totes diferents i de grandàries variades. La façana em recorda a la casa de los picos de Segovia i a la casa de las conchas de Salamanca, i és que totes tres pertanyen a la mateixa època i l’estil era molt popular en l’europa del segle XVI. Una peculiaritat més, també es important històricament donat que pertanyia a Alfonso de Albuquerque, virrey de la India, així com per hi haver trobat vestigis arqueològics romans. Durant el terratrèmol de 1755 va sobrir desperfectes i va perdre el pis superior, va ser restaurat i durant la major part del segle XX va ser utilitzat com magatzem de bacallà.

Casa on està la fundació de Saramago.

Des del 13 de juny 2012 és la seu de la fundació Saramago, l’únic premi nobel de literatura portugués. Ës una institució privada cultural s’hi fan representacions d’obres de teatre, conferències o col•loquis.  A la casa do Bicos hi ha una exposició permanent dedicada a l’obra i vida de l‘escriptor. I conserva sota una olivera part de les cendres de l’escriptor. L’edifici es propietat municipal però deixat a la fundació per deu anys.

Cartell a l'entrada

Vora riu, quasi, també es digne de visitar el museu del taulell, a qui li dedique capítol especial. Com em va agradar! Està massa allunyat per anar a peu des del centre, però hi ha transport per anar-hi amb facilitat.


Un museu que és una meravella...

També mirant el riu està el modern Parque das Naçoes, nosaltres hi anem amb autobus, també s’hi pot anar amb metro parant en la moderna estacio ferroviraia Oriente. 

Esta part de Lisboa va ser protagonista durant l’exposició Universal de 1998, Parque das Naciones, va ser un gran esforç de modernitat i d’aprofitament del terreny fins apropar-se al riu. Nosaltres fem la visita curta, donem una volta i se’n tornem. Tot depèn de gustos i jo prefereisc perdre’m més per la zona vella que per no esta.

L’estació de trens on està el metro, va ser creada per a l’ocasió, és moderna i funcional, L’exterior sembla una xarxa de mar.  És impossible no parar l’atenció per ser una estructura que als espanyols ja ens resulta familiar perquè està dissenyada per Calatrava. I a l’interior del metro, la línia roja, destaquen del metro les estacions decoradesper artistes moderns, tot un goig per a la vista.

Parc de les nacions...

El Parc de les Nacions és un espai viu i multi funcional, residencial i amb totes les infraestructures necessàries per portar una vida moderna, just és la contraposició al sabor antic que s’hi respira al centre lisboeta. Hi ha tota classe de serveis que necessiten la gent que viu a la zona residencial i els que  s’escapen a esta part de Lisboa per canviar o passejar en família una vesprada.

Parc de les nacions...

M’agrada un aspecte, el fet que els lisboetes han sabut aprofitar tot allò que  es creà per a un esdeveniment esporàdic i ho estan amortitzant, no com en altres països on els espais creats, on s’invertiren molt de pressupost, s’han deixat perdre.

Hi ha centre comercial i bars... i terrasses per gaudir del sol vora el riu i restaurants, jardins, l’ oceanografic i altres edificis d’esplai...

Parc de les nacions...


Hi ha un detall que em crida l’atenció, és la telecabina que permet un passeig per l’aire sobre el Parc de les Nacions en un recorregut junt al Tajo.

Parc de les nacions...

El pont Vasco de Gama és una de les obres magistrals, és el pont més llarg d’Europa, va ser inaugurat també l’any 1998 amb moriu de l’exposició mundial.  I no va estar lliure de controvesia donat que passa molt a prop del parc natural de l’estiari del tajo que és una important area de nidificació d’aus aquatiques per la qual cosa van haver de prendre’s moltes mesures de precaució. També la construcció d’esta pont va suposar reallotjar a unes 300 families. Es una obra colossal, tan llarga que l’objectiu de la camara no arriba a trobar la prespectiva que alamce tot. Té 17 quilòmetres i 10 van sobre les aigües del riu Tajo. Em deixa bocabada, és espectacular, és el que més m’ha agradat en esta part moderna de Lisboa.  

Pont Vasco de Gama al parc de les nacions.

Tornem agafant el metro i admirem la decoració de les estacions de metro de la linia roja, que es creà com escaparate d’art durant l’expo 98 mostrant escultures i murals de ceramica d’artistes de fama internacional inspirades a l’oceà.

Interior de l'estació del metro.
Ja has llegit la primera part?


QUADERN DE VIATGE, LISBOA: estiu 2014

dissabte, 21 de novembre del 2015

LISBOA vorejant el riu Tajo partint de PRAÇA DO COMERÇO ( I-PART)


Vorejant el riu…de fons el pont del 25 d’abril…

Estem a praça do Comerço  i anem a fer un passeig vora riu. Comencem anant cap a la dreta en senfilem per l'avinguda da Ribeira das naus.

La praça do Comerço, punt neuràlgic de Lisboa.


De lluny veiem el crist, germà bessó del crist de Rio de Janeiro. L’any 1940 un concili episcopal va decidir crear este santuari per demanar a Déu que Portugal no entrara a la segona guerra mundial, com al final es va mantenir neutral començà la construcció l’any 1951 i finalitzà set ants més tard.


El Crist, germà bessó del de Rio de Janeiro.
  

També s’hi veu el pont 25 d’abril, similar al que infinites vegades hem vist de Sant Francisco, En un principi era el pont Salazar, pel dictador que manà construir-lo l’any 1966, però canvià de nom després de la revolució dels clavells que canvià el destí dels portuguesos.


De lluny, el pont 25 d'abril i també el Crist...

Quan baixa el sol decidim fer un passeig vora riu fins l’estació Casi do sodré. Està Avinguda da ribeira da naus està molt ambientada de gent prenent el sol i passejant, gent jove sobre tot.






El passeig és agradable, per tot arreu hi ha gent gaudint del bon oratge...

Hi ha vaixells que fan passejos pel riu, m’agrada l’embarcació, està coberta de taulells o m’ho sembla? Com no faig el passeig no tinc oportunitat d’apropar-me i comprovar-ho, però en la distància és molt bonic, sent o simulant ceràmica portuguessa pintada en blau.

Despres m’informe. Resulta ser una obra d’art flotant, Trafaria Beach, que permet gaudir d’un passeig junt al riu gaudint de les il.lustracions de Joana Vasconcelos, representant de la cultura prtuguesa. El trafaria beach, un vell cacilheiro, va ser recuperat i treballat per l’sartista per al pavilló de portugal en la Bienal de venecia l’any 2013, una fira internacional d’art internacional. L’artista v avoler representar una al.legoria entre la trelació entre el cacilheiro portugues i el vaposretto italià. Va ser tot un èxit. Duarmnt la bienal el vaixell operava en aigües venecianes, fent dos travessies diaries  d’una hora front a la plaça de san marcos. Set mesos va estar el buc en venecia passejant gent que alhora gaudia d’art. Per tronar a lisboa es va desmantellar.

Vaixell-obra d'art.

A prop de Casi da Sodré està el mercado da Ribeira, diuen que la millor llotja de Lisboa. Està activa des dels segle XII encara que estava en altre lloc i va canviar d’emplaçament després del terratrèmol de 1755. L’edifici actual  data de 1882 i està fet amb ferro i cristall.


Mercat da Ribeira

Si seguim més cap a l’est s’arriba a les Docas, un dels molls situat al barri d’Alcantara, a la zona del pont 25 d’abril, on hi ha molts restaurants i terrasses, hi ha molta gemnt per ser lloc de moda.

I si seguim caminant més encara podríem arribar fins al barri de Belem, però nosaltres agafem el tramvia 15 i així ens estalviem la llarga caminada, una vegada a Belem ja es camina prou anant d’un lloc a altre. Belem té molts punts visitables, li dedique espai complet per poder explicar amb deteniment cada aspecte.

Zona de Belem on hi ha molt que veure...

I el passeig continua...cap a l'altre costat...

QUADERN DE VIATGE, LISBOA: estiu 2014



dimecres, 18 de novembre del 2015

RESSENYA de cine: CONDUCTA

Conducta
Ernesto Daranas

Conducta és una gran pel·lícula de l’any 2012, que ha estat guardonada, en Espanya li donaren el goya  la millor pel·lícula hispanoamericana l’any 2014.

És imprescindible per a docents i recomanable per qui vulga conéixer un poc de Cuba, però em refereixo a la Cuba profunda, la que no té res a veure amb estereotips turístics, la Cuba que no és en cap moment bonica. Es veu i quan no es veu s’endevina, com  la ciutat cau a trossos, els edificis i les persones, es veu en les imatges i arriba a l’ànima contemplar-ho. Però el que més arribà i dol profundament és la vida o millor dit, les vides que es mostren, la situació difícil d’unes famílies desfetes.

La pel·lícula conta la història de Chala, un xiquet d’11 anys que interpreta el seu paper a la perfecció, m’atreveixo a dir que millor que altres adults catalogats de professionals que he vist en altres pel·lícules. Chala és un xiquet però ha d’assumir la responsabilitat d’un adult. Chala no sap qui és son pare i sa mare és drogoaddicta i alcohòlica i a més a ,és rep maltractaments. El xiquet ha d’aportar guanys a casa i ho fa tenint cura de gossos de lluita.  Així és com tot el que envolta a Chala és violència. Le imatges dels animals lluitant són esgarrifoses, són realment dures, i complementen la violència social, no física que pateix el protagonista. Per contrarestar  tanta imatge i situació negativa i que deixen mal sabor de boca, el director empra un element extern a manera de simbologia, es tracta dels coloms, que són la metàfora que parla de lliberta i pau que és el que més necessita el protagonista, els seus companys i també, per què no, la societat cubana.

Chala acudeix a l’escola sense desatendre els problemes que arrossega, està clar que la mare és davant tot, malgrat que l’escola és un refugi on troba estima,  la de la seua mestra Carmela, mestra d’ell i de moltes generacions, que  li tira un cop de mà mantenint un relació especial  que a mesura que avança la pel.icula augmenta, basada en la de comprensió, l’ajuda constant estant al seu costat front a tots els problemes que sovint li se presenten voluntària i involuntàriament. Un dia Carmela agafa la baixa per malaltia i ha d’agafar la baixa i es quan la nova mestra substituta, no sabent com encarrilar la conducta de Chala l’envia a una escola  reformatori que l’impedeix ajudar a sa mare com voldria.

Quan Carmela torna a l’escola actua contra tota llei i comença la seua particular guerra contra les institucions i la manera de treballar en la qual s’educa els xiquets sense pensar que la seua realitat és la que hi ha i no es pot evitar. El paper de Carmela, com a mestra s’excedeix en els seus límits perquè al final ha de fer de mare, o iaia protectora.

La pel·lícula emociona, i a qui no li arribe este melodrama és perquè té la sensibilitat atrofiada. Particularment m’ha afectat especialment perquè tinc en ment casos coneguts similars amb noms i cognoms que han viscut i viuen situacions similars. La roda de la vida ens porta per molts llocs  i ens mostra totes les dures cares de la realitat. Per això dic amb tot convenciment que el que conta la pel·lícula, el que li passa a la família de Chala és una situació que al nostre voltant també pot passar i passa a Espanya, a “casa nostra”. Cada situació té la seua variant, de vegades és un poc més ligth i altres és tremendament més insuportable i bocabadant. 

S’ha de valorar el treball del director dirigint els xiquets, perquè tots sense excepció, fan papers complicats, encara que el de Chala és el que catalogue d’excepcional, per dificultat i per ben interpretat.

Pot ser conforme avança la pel·lícula vages  endevinant què va  a passar, potser siga esta una de les crítiques que els experts en treure aspectes negatius vulguen ressaltar, però per a mi no és cap aspecte negatiu perquè el guió segueix una línia amb coherència i és el que s’ha de valorar. Si és critica social o és crítica moralista, tampoc m’importa, perquè al remat mostra una realitat que no s’ha d’obviar i que la societat i els politics en general deurien aconseguir que no arribara mai: és la pobresa, és la marginalitat o el tracte al indocumentats. També pot ser criticat el fet que s’empre el tema escolar. Però és que l’escola és el lloc des d’on es detecten molts problemes i des d’on s’intenta, amb més o menys grau de participació, ajudar a solucionar-los.

I el que m’agrada és que és una pel·lícula que no deixa impassible, obri debat, ens obliga a pensar.


dilluns, 16 de novembre del 2015

TAILÀNDIA nord: TRINGLE D’OR

El triangle d’or és  punt de conflicte per la guerra de l’opi.

Triangle d'or

Iniciem la visita del triangle d’or en la població de MAE SAE, que és la frontera de país amb Birmània, sols cal creuar un pont i ja estem en altre país. És un punt de conflicte per la guerra de l’opi. Al menys abans ho era. En Tailàndia parlar de drogues és un tema seriós però la realitat és que a les muntanyes els camps d’opi proliferen.

Punt concret de la frontera amb Birmània.

Per ser lloc de frontera es venen productes de Birmània, hi ha un gran comerç en la ciutat. Hi ha molta activitat no només de venedors, també hi ha molta gent comprant i carrets de menjar ambulant també se’n veuen molts. No hi ha occidentals. Encara que esta zona del triangle d’or és visita ineludible si es visita el nord de Tailàndia.



Nucli de població i de comerç creat a la frontera, al triangle d'or.

El nostre guia local ens conta coses, ens fa entendre el que estem veient, el que estem vivint. Ens fa adonar-nos de la quantitat de gent birmana que trobem, ens diu que es nota la gent birmana perquè tenen la pell més fosca. I quants xiquets! Intenten traure alguna moneda venent o demanat...qui sap? De tot cap, este és un bon lloc per la quantitat de gent que entra i ix per la frontera.


Hi ha molts punts de venta.

El triangle d’or és un punt des d’on es veuen tres països: Tailàndia, Birmània i Laos. I el nom ve per la riquesa que genera la droga en la zona.

És un punt molt turístic. Vegem xiquets preparats per a traure monedes als turistes, porten roba tradicional de les seues tribus i canten en diferents idiomes, cert que resulten graciosos.

´És un lloc turístic i s'explota.


També hi ha una pagoda del segle XIII-XIV, és interessant però el que realment venim a visitar és este punt confluència de països i de conflictes.


Pagoda del segle XIII i XIV

Parem l’atenció en un lloc determinat perquè tenim davant els tres països, este és el triangle d’or, per on en uns minuts anem a navegar per apropar-nos als tres països fronterers.


Dos fotos juntes per mostrar el riu Mekong.

Ens embarquem pel riu Mekong, el trajecte dura quasi una hora.

Embarquem per donar un passeig pel riu.

És un  passeig tranquil i relaxat mentre escoltem les històries que ens conta el guia local. Passem per Laos...on vegem una gasolinera...

Anem canviant de país en un tres i no res... Ara Laos...


I una gran estàtua de Buda ens diu que estem a les costes de Birmània...

...ara estem a Birmània...

Se’ns fa curt el trajecte, ja estem de nou a Tailàndia. Ara en dirigim a CHIANG SAEN.

...i de nou estem a Tailàndia...

En Chiang Saen visitem les ruïnes de l’antic regne.

Ruínes a Chiang Saen.

La nit és personalment especial, és el meu aniversari. Donem una volta per la població on hi ha llocs de menjar  i carrets de venda ambulant que estan situats a la vora del riu. Els donem una ullada però ens allunyem aviat, massa mosquits. Fa xafogor, és el clima habitual. Escollim un lloc bar-tasca per celebrar que faig anys.

M’agrada la coincidència de complir anys quasi sempre quan estic de vacances, cada any el celebre en un lloc diferent.  El lloc on entrem és acollidor, no és el típic tailandès perquè el que escoltem és la música de Dire Straits. Estrany, no? però així és. En esta zona de la muntanya hi ha molts viatgers que després de vagar per terres al final han trobat el seu lloc ideal per assentar-se i este local on acabem la nit, està regentat per un d'ells.

QUADERN DE VIATGE, TAILÀNDIA estiu 2001 




dimarts, 10 de novembre del 2015

MONTPELLIER La catedral i el que l’envolta

I Montpeller m’agrada, també, perquè he estat dies observant-la i no ha estat una visita ràpida. A Montpeller hi ha qualitat de vida.

Estem al Llenguadoc-Rosselló, concretament a Montpeller,  i m’agrada. Els carrers exclusivament per a vianants són un encert, a Montpeller i en qualsevol ciutat, el barri històric ens convida a trepitjar-lo sense impediments de vehicles i sorolls innecessaris. És un lloc tranquil on cal seure i respirar el seu aire, un aire multicultural i alhora familiar per haver tants descendents espanyols. Això em fa reflexionar-hi en algunes consideracions a tenir en compte per entendre, m’afage doncs, la llicència de mostrar-vos unes pinzellades d’història passada i present...

Les visites ràpides comporten visions lleugeres i sense fonament...
a mi m'agrada Montpeller, he estat dies trepitjant-la i ho sé.

Els emigrants han estat els que han repoblat la zona i l’han feta gran. I d’espanyols... hi ha molts. Un dia sopem a un lloc on l’ama és néta d’espanyols. Ens diu que no sap parlar molt bé el castellà però es defèn. Li agrada xerrar i traure del subconscient la llengua que li van ensenyar i no practica. Ens conta que en són molts els descendents d’espanyols residents a la ciutat, tots emigrats com en el seu cas. I a més a més ens diu que si a Montpeller en són molts, encara en són més a un poble proper anomenat Mauguio. Diu la dona que hi en viuen moltíssims  i que fins i tot celebren totes les festes com si foren encara a Espanya, i es nota en els cognoms familiars que són delators de la precedència. Són fills d’emigrants que vingueren buscant oportunitat de treball, alguns també per raons politiques. I una família reclama altra i altra a altra més...això és el que passa.

Una forta aportació migratòria seria la dels Pìeds noirs, procedents d’Algèria durant la guerra de la independència. A Montpeller també hi ha molta gent de raça negra de les colònies. Tota una barreja cultural que m’encanta.

Entrant en tema històric i de llegenda, també cal dir, que  Jaume I el conqueridor, tan vinculat a la nostra història, va nàixer a Montpeller, com no fer referència? Si, Jaume nasqué a Montpeller l’any 1208 i el seu naixement està envoltat de llegendes. Hi van unes quantes curioses.

Sobre Jaume I es diu molt. Fill de Pedro II  i Maria de Montpeller, hi ha històries que conten sobre el casament dels pares, diuen que fou per la dot i que no hi havia estima i no dormien junts, Pedro tenia moltes amants per satisfer el plaer. Hi ha històries que expliquen sobre el seu naixement i és que la noblesa preocupada per la falta d’hereu pensaren una estratagema Els propis homes de confiança enganyaren al rei preparant-li una nit especial amb Lavinia, la seua amant preferida. Va arribar la nit i l’habitació estava disposada, tot a fosques per crear misteri i màgia i la dama esperant. El rei impacient feu l’amor una vegada darrere d’altra. A l’alba aparegueren en l’habitació tots els assessors i gent de confiança per comprovar si la trama havia estar o no encertada. Aleshores va ser quan el rei s’adonà que havia estat tota la nit junt a la seua odiada esposa i no junt a la desitjada amant preferida com ell pensava. Fou la primera i l’única vegada que Pere va fer ús del matrimoni amb Maria i sortosament quedà prenyada. El xiquet nascut fou Jaume I. També conten històries sobre com s’escollí el seu nom de manera peculiar. La mare va encendre 12 ciris i a cadascú li posà un dels noms dels apòstols, el ciri que tardara més en apagar-se seria el nom que li tocaria al nounat.Conta també la història que fou empresonat per Simon de Montfort quan tenia tres anys al castell de Carcassona utilitzat per son pare com símbol de pau per a que no envaïren les seues terres. El pare volia que rebera educació i pactaren un matrimoni que no s’arribà a celebrar. Continua la llegenda dient que sa mare Maria s’enfadà i demanà ajuda al Papa de Roma. La intervenció papal ajudà a alliberar-lo quan tenia 5 anys. Des d’aleshores Jaume tenia clar que volia mantenir el interessos amb els nobles dels Pirineus. I així fins fer-se gran, formant família, sempre escollint per interessos, criant hereus i fiançant-se com guerrer. I es que es casà tres vegades, tingué molts fills i nombroses amants.

Jaume I passà a la història perquè va conquerir tres regnes: Mallorca, Murcia i València. Cada 9 d’octubre a València se celebra que l’any 1238 entraren  a la ciutat les seues tropes victorioses. Així fou, després d’un tracte pactat, entraren a una València on els moros eren valencians i els que eren estrangers eren els cristians. València fou l’obsessió del rei i la preparació de la seua conquesta durà 15 anys. Sobre Jaume i la seua aventura conqueridora hi ha molt escrit i no tot parla bé, hi ha qui fa la crònica de l’afamat rei, posant-se en la part musulmana i és quan la versió canvia totalment. El que tothom està d’acord es que va morir l’any 1276 a València als 71 anys, quan anava cap al monestir de Poblet  per a descansar. Hi queden doncs les despulles del monarca en un descans etern.

L’any 2008, se celebrà a Montpeller uns actes homenatge, el primer de la història en honor al monarca, quan es complien els 800 anys dels naixement, a banda, sobre Jaume poc més s’ha fet i els locals poc en saben sobre esta figura.

El passeig des de la place de la comedie  que començàrem des de la rue de la Loge, pot seguir. Montpeller té molts llocs a descobrir. Seguint la rue Folch arribem a l’arc de triomf. Abans de traspassar-lo hem vist a un lateral un gran edifici que és el palau de justícia, neoclàssic construït l’any 1853 ocupant el lloc que ocupava el castell de Guilhem.

Rue Folch

Palau de justicia.

            
L’arc de triomf és en honor a Luis XIV imitant les portes parisenques, va ser construit en el lloc on antigament existia una de les 8 portes antigues.

Arc o porta de Peyrou.

L’arc dóna entrada a la place reial de Peyrou i els jardins, on hi ha una estàtua eqüestre de Luis XIV. Cal fer la passejada de Peyrou, passeig dissenyat l’any 1688.

Jardins de Peyrou

Al fons hi ha un edifici. Ens apropem. És Le chateau d’eau, molt menudet i que ofereix vistes a l’altra part on està l’aqüeducte saint Clement del segle XVIII, que portava l’aigua des del naixement del riu Lez a un dipòsit.
Chateau d'eau.

Jardins que porten a le chateuau d'eau i a l'aqüeducte.

Els dos pisos de l'aqüeduucte amb arcs de 22 metres estan inspirats en el pont du Gard. Dissabtes per la vesprada sota els arcs es munta un mercadet de vell.

Aqüeducte

Seguint la nostra visita descobrim nous carrers i avingudes.

Carrers i carreronests, places i avingudes...Montpeller és un entramat agradable de passejar...

I arribem a la catedral de Saint Pierre amb aparença de fortificació. Les columnes externes circulars són imponents i semblem més pròpies d’un castell que d’un edifici religiós. Té silueta massissa  el papa Urbano V, antic estudiant de Montpeller l’any 1364 va manar construir un monestir i l’església que seria transformada en catedral en 1536.

Façana de la catedral...amb les torres...

Exterior de la catedral que sembla una fortificació.

Interior de la catedral

 I just al costat està l’antiga universitat.

Just al costa de la catedral està la famosa universitat de Montpeller de la qual ja he parlat.

Una vegada fet un passeig general del casc antic, retornem a la place de la Comedie per altres carrerons diferents, passem per uns  en els que es nota per l’ambient dels establiments que són propis d’estudiants, també passem per altres més comercials, altres més amagats... per places que estan de gom a gom i veiem restaurants amb carta que inclou menjars espanyols.


QUADERN DE VIATGE, SUD DE FRANÇA, estiu 2015