RESSENYA de cine SUFRAGISTAS

SUFRAGISTAS

Sarah Gavron

Fa uns dies vaig anar a votar i ho vaig fer gràcies a les sufragistes angleses de principi del segle XX que lluitaren pel vot femení. La pel·lícula “SUFRAGISTAS” m’ha agradat per moltes raons, però sobre tot pel que representa: un viatge a la llibertat i un pas endavant en el camí de la igualtat en els drets socials. Però cal seguir caminant... encara hi ha molt per aconseguir en el trajecte de la justícia i l’equivalència.

“Sufragistas” mostra una realitat dura i emotiva. La pel·lícula mostra la vida de la dona de principi de segle anglesa, ama de casa i mare entregada, treballadora en condicions infrahumanes supeditada a l’home en general i supeditada a l’amo de la faena. La pel·lícula mostra la dona que pateix en silenci els abusos sexuals de qui per llei mana sobre ella, i és una lluita silenciosa i patida des de menuda amb estoïcisme per qui no pot fer altra cosa més que mossegar-se els llavis contínuament perquè ha de callar. Mostra una dona que sap, i els homes que l’envolten li ho recorden en tot moment, què ningú creu en les paraules femenines i alhora les paraules masculines tenen valor i rellevància.

“Sufragistas” és una pel·lícula dura que ens conta com una mare per llei perd el fill, com la dona està mal vista pels veïns, és refusada socialment i perseguida per la justícia simplement per voler parlar i demanar el que li correspon, per voler dignitat i participar en l’escriptura de les lleis, en voler un somni que fins el moment és impossible.

Maud Watts, la protagonista del drama representada per una jove de 24 anys amb molt de bagatge d’injustícies a l’esquena, representa perfectament  un canvi d’actitud que fa entendre a l’espectador el que està passant. Malgrat ser un personatge fictici, molt bé podria ser l'estereotip de moltes vides reals, perquè aleshores hi havia moltes joves mares-esposes-treballadores víctimes que a poc a poc anaven prenent consciència de la necessitat del canvi. I malgrat especificar que existien aleshores, malauradament  he de dir que encara hi ha actualment arreu del món mares-esposes-treballadores víctimes que estan lluitant per aconseguir igualtat.

Maud comença la pel·lícula sent una jove submisa i passiva sabedora que les coses no funcionen com caldria. I comença a observar l’activitat de les lluitadores pel vot femení i pel dret a participar en les lleis, comença a admirar les dones que no volen incomplir-les, simplement volen que siguen justes i que no deixen de costat la dona. Es difícil perquè el poder masclista predomina.

Els homes estan representats en diversos sectors: apareix el poder de l’amo de la bugaderia, que mana i fa el que vol de les dones que treballen per a ell, apareix el marit que no pot suportar els "que diran" de la societat, apareix el representant de la justícia que ha de complir la llei i perseguir el que diu al paper escrit  i també apareix el polític que dictamina eixes lleis injustes que als homes beneficia.

Mau a poc a poc sent la curiositat pròpia de les somniadores i  sense quasi adonar-se’n va entrant en el món del sufragisme fins a acabar radicalitzant-se com una activista important que forma part del grup de líders de la revolució social que estan complunt el rol el destí ha marcat.

Les sufragistes Emmeline Pankhurst i Emily Davison existiren en la vida real i formen part de la història com les iniciadores del camí cap a la llibertat. Pankhurst, paper que dura cinc minuts interpretat per Meryl Streep, és la líder que aportà les idees que totes segueixen, és el personatge mític que està mostrant un camí diferent per on seguir i que ha de mantenir-se quasi oculta perquè és la més perseguida. Emily Davison, una mestra d’escola, és la líder que decideix passar a l’acció amb rotunditat, la que aconsegueix fer-se de notar. 

Pankhurst és la que mana del grup de dones que forme el batalló de soldats en la guerra cap a la llibertat, “dones-soldats” que segueixen cegament les indicacions de la idealitzada i mitificada “comandant”. I és que la lluita arriba a la violència per ambdues parts, i com una roda no para, per una banda està la part de la llei-justícia-masculina cada vegada més enfurismada en fer callar les dones i que no dubta en emprar maltractaments i per altra estan “Elles”, les dones, les protagonistes que cada vegada estan més entossudides en parlar i que no dubten en emprar primer pedres trencant vidres i despres explosius per crear expectació social.

Al final  la guerra la guanya la part de la sensatesa, però les batalles pels drets continuen i han de continuar.

Quan acaba la pel·lícula apareix una llista de països, per ordre de quan aconseguiren el vot femení, i cert que hi ha alguna que altra sorpresa bocabadant quan lliges alguna nació occidental catalogada de civilitzada, rica i important que fins a fa relativament no res, no permetia el vot a les dones. Així que espereu els crèdits finals i no se n'aneu abans d'hora, esta informació afegida també és rellevant.