La Bretanya francesa: En vaixell pel GOLF DE MORBIHAN

I en arribar a Morbihan, cal complir el ritual turístic i muntar a un vaixell per donar una volta pel golf, i cert que el passeig val la pena...

Hem dinat a la localitat de Locmariaquer des d’on anem a embarcar en un vaixell per fer un trajecte pel golf de Morbihan que durarà sobre una hora. Morbihan és una paraula que en bretó significa”perqueño mar”. Volem gaudir del sol i de la brisa marina i  veure les illes que l’envolten. 

Vista del golf mentre caminen cap a l’embarcador.

Per anar a l’embarcador passem per un tram de la senda dels duaners. Ja havíem trepitjat altre tram quan estàvem en Perros-Guirec : La senda dels douaners, i en esta ocasió s’hi veu clarament això que ens contaren sobre l’obligació que tothom qui té casa, ha de deixar un pas-senda malgrat tenir propietat privada. El camí pel qual ens enfilem és estret, és la part publica que s'ha cedit . A mà dreta tenim les façanes, les portes i finestres de les cases privades, i curiosament a la mà esquerra estan els jardins, també privats d’estes cases, alguns amb les tauletes i cadires, altres amb sillons i gandules. Tot sempre disposat cara al mar i a la vista preciosa que hi ha.

Per la senda dels duaners caminen mentre no deixem de mirar el golf.

De nou pense en el plaer de viure en una d’estes cases que semblem modestes, no molt grans, però això de la panoràmica tan esplèndida, resulta envejable. En un moment donat deixe escapar la imaginació i em veig propietària d’una d’eixes cases, o al menys d’un d’eixos menudets jardins que hi ha davant, a la mà esquerra del camí dels duaners. Imagine les hores asseguda en una d’eixes gandules, respirant la brisa procedent del mar... llegint un bon llibre...o amb bona companyia...quin plaer...Hi ha alguna casa més gran i semi derruïda amb el seu “jardí” ple de brosses i brutícia. És una casa abandonada. El propietari en deu tenir altres cases i mansions amb millors vistes. Qui sinó deixa esta parcel•la per a que hi visquen les rates?

Vistes marineres amb un sol radiant, què més volem?

Arribem al punt d’eixida dels vaixells i està ple de gent esperant. És una visita turística que cap persona deixa de fer quan s’arriba a esta part de Bretanya i a la cua tenim molta gent per davant. Deixem que tothom munte al primer vaixell que arriba i ens esperem al següent, que s’anomena  Angelus i que de tota la sèrie d’Angelus, aparentment  és el més menut i el més vell.

Estem a l’embarcador...i no som els únics...hi ha molt de turista estranger. Si es para atenció l’orella s’escolta una barreja d’idiomes.

No importa. Nou o vell, estem cansats d’esperar i en el primer que arribe ens enfilem. Quan arriba ja està quasi ple, són embarcacions que la gent empra per moure’s des de les illes als ports i a l’inrevés. Aconseguim seient cara al sol, sense poder escollir, i comença el trajecte. 

Pugem a l’Angelus...que arriba ja ple. Mirem, i tornem a mirar...no queden molts seients buits. Anem com sardines en llauna.

Una veu explica el que tenim a la dreta i a l’esquerra però quasi ni escoltem, estem xerrant i escoltant com altres ho fan també. A més a més cal lluitar per fer fotos, perquè amb tanta gent tot el que veu l’objectiu són caps. A més a més encara que volem saber què diu l’explicació, quan l’escoltem en castellà ja ha passat el que fa fet referència i no sabem ni on mirar.

 Però les vistes són boniques...

El golf és un mar interior de 5 quilòmetres d’ample i 21 de llarg. Està unit a l’oceà per una estreta i perillosa boca que no arriba al quilòmetre. Al golf hi  ha moltes illes, unes més grans i altres menudes, unes deshabitades i altres turístiques. Hi ha qui diu que en són 40 o 42, altres comptabilitzen les submarines i diuen que en són moltes més. Són com taques verdes entre el blau del mar. 

El golf està esguitat d’illes.

Els vaixells de vela predominen. Mentre mire l’aigua i el paisatge també mire qui m’envolta. Molts dels que seuen al meu costat són turistes que només donen la volta pel golf, altres van carregats amb tovalla de bany perquè paren en una de les illes per quedar-se unes hores a gaudir del sol tombats a l’arena de les nombroses platges que hi ha. 

Al golf hi ha moltes possibilitats d’oci però les aigües no són tranquil•les i les corrents són violentes. Té un clima suau on creix vegetació mediterrània, en hivern la suavitat del golf atrau moltes aus migratòries com les garses, cormorans o ànecs salvatges. L’ostreïcultura és una de les principals activitats econòmiques.

És un lloc preparat per al turisme.

Entre illots i penyes, admirant paratges amb desertes cales, passem per una illa que conserva menhirs i un túmuls del neolític, s’hi veuen perfectament...Esta terra bretona és prolífica en menhirs i dolmens i sovint en hem vist, fins i tot al costat de les carreteres, el que ara tenim davant són xicotetes mostres, res a veure amb Lagatjar o Carnac, per posar un exemple. 

Menhirs en una de les illes del golf.

De totes les illes solament dues tenen la condició de municipi, una és Arz, la més salvatge, i l’altra és l’illa dels monjos, Ille-aux-Moines. Des del vaixell vegem esta ultima molt plena. Des de la meua al seient s’hi veu el turisme de sol que hi és. Ara monjos no hi ha, el nom de l’illa li ve de quan el rei de Bretanya va regalar l’illa als monjos de l’abadia de Redon. Nosaltres no parem-hi, però segons ens diuen té un acollidor casc antic amb carrerets plens de camèlies i mimoses entre casetes de pescadors.

 Per a qui li agrade prendre el bany i el sol, l’illa del monjos és la millor.

El nostre passeig en vaixell acaba en Port Blanc, a 15 quilòmetres de Vannes.  Ha fet sol, massa, però millor que no la pluja que altres dies ens acompanyava. 

El passeig pel golf es agradable, és una d’eixes visites turístiques que no ens hem de perdre, malgrat tenir reticències de si són exclussivament preparades.

QUADERN DE VIATGE, BRETANYA, estiu 2012