RUSSIA: RUTA Anells d’or VLADIMIR i SUZDAL (I part)

I em venen a la memòria les cúpules particulars i úniques, i els poblets amb les dones amb el mocador al cap... a Rússia vull tornar.

L'itinerari del viatge a Rússia el canviàrem a última hora, volíem fer un trajecte amb el transsiberià però per diverses circumstàncies es va frustrar. Així que optàrem per altre rumb dins del mateix país: la ruta dels anell d’or. Amb estada a les granc ciutast San Peterburg i Moscou.

I la férem partint des de Moscou i la primera parada era VLADIMIR ciutat mil•lenària, a 190 quilòmetres de Moscou. 

De camí a la ciutat anomenada el cor del l’anell d’or, trobàrem una realitat ben diferent a l’urbana de la capital.  Ara començàvem a veure el món rural, les aldees i altres menudes poblacions que res tenien a veure amb el que havíem vist fins el moment.

Vladimir va ser fundada l’any 1108, forma part del Patrimoni de la Humanitat “Monuments blancs de Vladimir i Suzdal”, està banyada pel riu i envoltada de bosc. Des de 1972 es coneguda entre estrangers i entre els russos és molt popular. La ciutat és testimoni urbà dels temps medievals perquè al segle XII va ser capital del principat homònim i va ser engalanada amb valuoses construccions. 

En Vladimir, situada en zona agrícola que  es va desenvolupar com un important centre industrial en la dècada de 1930, teníem una destinació ben clara, visitar la catedral de La Asunción i la Natividad, i la catedral de san Demetrio. 

La catedral de la Asuncion és del segle XII amb les cúpules daurades característiques disposades en cada angles del temple envoltant a una central. El campanar també és daurat i rematat per una fina agulla que li dona un toc elegant.

Dins del recinte hi ha sepultures de personatges afamats i els murs estan coberts amb pintures d’un artista local també molt conegut en Rússia, Andrés Rublev. L’església va servir de model per a la construcció de la catedral principal del kremlin de Moscou.

L’altra joia arquitectònica que visitàrem fou la Catedral de San Demetrio, que va ser l’església del desaparegut palau dels príncep Vladimir. Està feta amb pedra i decorada amb relleus d’influència bizantina arribada des d’Armènia. Afamada per la decoració de filigrana amb pedra blanca.

La porta daurada de Vladimir del segle XII, és l’únic testimoni d’art d’enginyeria militar rus antic.

La ruta pel país era guiada, i encara que ja estàvem acostumats a la rigidesa de la guia Nadia, en estos menudets poblets encara s’havia de complir totes les normes de manera més estricta. Per la nit ens “obligaren” a assistir a un espectacle de teatre tradicional. Era fora de programa i s’havia de pagar, sense opció a dir que no es volia anar-hi . Jo era una de les que no volia perquè no sóc partidaria dels muntatges turístics i no em va agradar la imposició, tanmateix com sóc persona optimista que trau la part bona de tot, ho valore com un espectacle per veure folklore, encara que  fóra mediocre, com va ser en esta ocasió.

I és que els carrers a mitjan vesprada estaven deserts, o anàvem a l’espectacle o ens quedàvem a l’hotel, no hi havia altra alternativa possible.

La segon parada va ser a SUZDAL una interessant ciutat museu que guarda perfectament l’estil rus amb construccions baixes fetes de fusta. Així es coneix l’essència de Rússia entrant en pobles com este que ajuden a entendre la història que l’ha configurat com a poble.

Suzdal està a la part central de Rússia i se l’anomena la perla de l’anell d’or, és la part millor considerada del patrimoni de la Unesco que agrupa estos monuments de la zona. Va ser un important centre religiós que en un moment donat comptà amb quaranta esglésies per a quatre-centes famílies per la qual cosa, quan s’hi passeja pels seus carrers, sembla que cada dos cases hi ha una església. Recorde  que hi visitàrem la catedral de la Asunción amb cinc cúpules blaves, i el museu amb la porta d’or.  També el monestir del Salvador i la catedral de la transfiguració.

I el monestir de la intersección de la Virgen.

Atrau molt veure l’arquitectura tan diferent a la que nosaltres estem acostumats a veure, amb eixes cúpules tipus ceba sempre predominants. Passejàrem pels acollidors carrers de Suzdal, trobàrem les galeries comercials i un poc més endavant la imatge més típica en esta part més rural, la de les dones, mocadors al cap, venent els seus productes, una al costat de l’altra, sense competència ni rivalitat.

Però el viatge no s’havia acabat encara... 

REFLEXIONS POSTERIORS, estiu, RUSSIA 1995

RESSENYA LITERÀRIA i de cine: LA CHICA DEL TREN

LA CHICA DEL TREN

Paula Hawkins

EL LLIBRE

Hui us escric la ressenya d’un best seller. Diuen d’este llibre que és un fenomen mundial, un thriller com pocs s’han escrit abans. I la fama, sempre porta més fama darrere. En cap llibreria, de més de trenta països, falta.

Comence a llegir el llibre amb incredulitat per corroborar si és cert. No puc evitar ser escèptica front a tantes bones paraules, però alhora m’agrada comprovar sempre fins on hem de fiar-nos de les “grans” critiques, de les que avalen importants periòdics i periodistes, les que la majoria de gent creu a cegues perquè estan fetes amb mestria per a convidar a comprar el producte.

A mi em motiva llegir-lo perquè parla sobre un tren, i a mi, ja sabeu els qui em coneixeu,  que tot el que sona a viatge m’agrada. El títol capta, la portada també. Així que, quan estic a punt de llegir les primeres línies em dic a mi mateixa que tal volta este llibre està bé i no és un simple producte del màrqueting pensat en els diners.

Ara ja puc jutjar, “La chica del tren” és un llibre que  "puc recomanar", però en certa mesura, no és el gran llibre perfecte mereixedor de tantes lloances. De vegades ens deixem arrossegar pel màrqueting i llegim el que els “grans” volen. Des d’ací llance un clam de part dels autors amb llibres quasi desconeguts que són bons per temàtica, estil i contingut, però per falta d’un suport de màrqueting fort, fins i tot els amics deixen de costat perquè no és el llibre de moda que impera en totes les llibreries.

Sobre “La chica del tren”, no em desagrada ni el contingut ni la forma. Pense que està ben escrit,  però la primera part es fa reiterativa i lleugerament llarga, a més a més el final és precipitat i pense que un poc pensat per portar-lo a la pantalla cinematogràfica.

Sobre el contingut opine que està ben perfilat i la manera de presentar-lo és original: el fil conductor és la finestra del tren. Així  mostra tot allò que es veu o es creu veure a traves de la finestra. És el tema dels “voyeurs” o “mirons”, els que es capfiquen en la vida dels altres obsessivament. A més a més tracta el tema de l’alcoholisme i les conseqüències de ser depenent d’una botella.

Sobre la forma en que està escrit, en primera persona i en present, fa que siga un relat directe, trepidant, intens. És el que especialment m’agrada, no en este solament, en qualsevol llibre. No és un recurs que l’autora ha inventat, encara que haja algun lector que ho pense, hi ha altres novel•les  escrites de la mateixa manera. Particularment els textos escrits quasi seguint el pensament del protagonista m’atrapen. En “La chica del tren”, ho aconsegueix, perquè és de lectura fàcil.  I no només seguim pas a pas el que fa o pensa la protagonista principal, Rachel, sinó també la resta dels personatges parlen de manera directa.

La novel•la és un thriller psicològic que tracta les relacions de parella i el que m’agrada és el joc de donar veu a diversos narradors parlant del mateix fet. I tampoc és l’única vegada que s’empra esta tècnica ni cap innovació de l’autora: la vida està formada per diverses perspectives i és un encert mostrar-les.

Esta ressenya no és fàcil fer-la. No puc contar molt al voltant de què passa per a no destapar la intriga que cap al final va desenvolupant l’autora. He de tenir cura de no fer comentaris que delaten pistes que desvetllen els interrogants que a poc a poc es generen. Així i tot us done unes pinzellades per introduir la temàtica d’esta  novel•la d’intriga, on l’escriptora mana i els lectors som titelles a qui convenç en cada pàgina de qui pot ser o no ser el o la culpable .

Rachel, la protagonista no és un personatge agradable, ni dels que cauen bé. Més bé al contrari, el seu comportament irrita per la seua dependència incontrolable a la beguda. De vegades el lector pot sentir compassió per ella perquè és una víctima més pel seu problema. És inestable, té falta d’afectivitat i per estar borratxa la tiren de la feina. Però ella, incapaç d’afrontar la veritat cada dia puja al tren i va cap a Londres com si la seua vida fora la mateixa. I cada dia, mati i vesprada i a meitat trajecte, el tren para en una semàfor davant d’unes cases, que a ella li resulten familiars perquè es on vivia abans i on viu el seu ex marit amb la seua nova família. Rachel està obsessionada amb ells i sovint els assetja. Quan el tren para al semàfor a Rachel  li dóna temps a escodrinyar la casa que enfronta, la casa de Megan i Scott. I els observa i analitza inventant alhora una vida ideal. Un dia Megan desapareix. I ella ha vist un detall que la resta de la gent no pot saber. Comença doncs la seua particular manera d’investigar partint del fet que va estar en la zona el mateix dia que la jove desapareixia. Però la protagonista té una llacuna mental degut a l’alcohol i no recorda res del que passà eixe dia.

En “La chica del tren” res és el que sembla. Ben aviat veurem la novel•la en pel•lícula, ja he vist el tràiler, però no us espereu, ja sabeu que sempre és millor la lectura.

Extracte de la ressenya publicada a VILAWEB 30-9-2016

LA CHICA DEL TREN

director:Tate Taylor

LA PEL·LÍCULA

Passats uns mesos de la lectura de “La chica del tren”, he vist la pel•lícula i no m’ha agradat i és més, ha aconseguit que oblidara les poques coses bones que veia del llibre, perquè al capdavall m’ha fet veure que tan l’obra escrita com la de pantalla, que és prou fidel al text original, són simple entreteniment, del que arriba i passa, i s’oblida fàcilment.

La primera part és avorrida i massa lenta, sense cap ingredient que enganxe, passa com en el llibre. I jo em pregunte, no és premissa d’este tipus de pel•lícules mantenir en constant intriga? Reconec que els ulls se me tancaven i si no ho feia era per no desaprofitar els diners que costa l’entrada del cine, que no en són pocs.

Per dir algun aspecte positiu, pare l’atenció en la interpretació de la protagonista. No és fàcil fer el paper d’alcohòlica, encara que en alguns moments el doblatge queda sobre actuat i li lleva mèrit. I si algun ensenyament aporta, és el fet de mostrar clarament la vida infernal que suposa el alcoholisme i en este cas, veure l’actriu poques vegades èbria és més efectiu que llegir l’horrible vida que comporta estar borratxa constantment.

Si la pel•lícula acaba sent un de les més taquilleres de l’any acabaré preocupant-me, perquè voldrà dir que ni com lectors ni com espectadors sabem jutjar, significarà que ens deixem arrossegar i que no sabem distingir els productes de qualitat. I tot junt, no porta res bo a la societat.

.

FRANÇA: LE PONT DU GARD

L’aqüeducte romà per excel•lència es mereix la fama i la importància: són tres nivells d’alçada! I està ben conservat!

Anem a Nimes, però no a visitar la ciutat, anem directes a l’estació d’autobusos a pujar en el bus que ens portarà a Gard i després a Uzes, amb una combinació horària exacta i quadrada ja prevista des de casa. 

Eixim cap a  Gard a les 9’30 i arribem només en 45 minuts, entrant a poblets i tot.

Una vegada al lloc, qui vol veure el museu compra entrada. Nosaltres optem per fer passeig lliure sense pagar res. Hi ha un grapat de famílies amb xiquets, ciclistes i senderistes perquè que al voltant del pont hi ha una sèrie de caminals propicis per al passeig, està la garriga que és un paratge especialment dissenyat per a veure els cultius de la mediterrània.

El pont és fascinant. Enmig de la natura està l’obra d’arquitectura antiga que és Patrimoni de la humanitat des de 1985. El pont du Gard és una de les més boniques construccions  romanes de la regió. A mi m'agrada.

 És turístic, com no ser-ho? Fa 2000 anys que hi és perenne, donat testimoni de la història i de molts fets.. i ho fa mostrant alhora un paratge natural de singular bellesa.

L’aqüeducte es construí entre els anys 40 i 60 d.C amb la finalitat de transportar aigua a Nimes. Va ser una obra faraònica. Per a fer 59 quilòmetres d’aqüeducte, van necessitar al voltant de mil persones durant cinc anys i durant cinc anys més es feren ajustos i repararen fugues. La major part la canalització està soterrada. El pont ha estat restaurat en diverses ocasions. Al segle XVIII es construí adossat al pont altre nou per poder travessar el riu, es el que s’empra actualment. 

El pont és una de les parts de l’aqüeducte que eix a l’exterior. L’aqüeducte romà va funcionar durant els segles II i III d. C. Al segle IV, per falta de manteniment, va anar perdent cabdal i importància i és al segle VI quan s’abandona definitivament, quan visigots i francs compartiren terreny. A l’edat mitjana tornà a tenir vida atorgant-li la funció de ser lloc de pas de vianants. I anys després es furtaven les pedres per a emprar-les en altres construccions. Malauradament no és el primer cas ni el primer país on passa…allà on vaig trobe exemples del mateix.

El pont impressiona perquè es veu consistent, gran immens, ressalta per la seua magnificencia. El pont és símbol de poder, de fortalesa, també de saviesa…s’hi conserven les petjades de l’organització necessària portada endavant per a la construcció, numeració de pedres, punts de recolzament…

És una obra d’art i d’enginyeria que s’adaptà a l’orografia del terreny. Els tres nivells fan una alçada de 49 metres, 6 arcs al primer nivell, 11 al segon i 47 al tercer,  i es diferència d’altres ponts, a més a més de les dimensions, per l’obertura dels arcs, la més gran mesura quasi 25 metres.

Baixem al riu Gardon on hi ha gent banyant-se. I en altre costat a més a més hi ha lloguer de kayacs. Tot preparat per a poder passar un dia memorable.

El passeig envoltant el pont és molt agradable, malgrat que hi ha gent, però com l’espai és gran estem separats uns dels altres i no ens molestem. Volem veure’l des de tots els costats, des de baix, des de dalt, des d’un costat i des d’altre.

Al voltant del pont, que no al costat, l’any 2000 es creà infraestructura per poder controlar millor la protecció històrica i ecològica del monument i de l’entorn a alhora afavorir  la visita al foraster hi ha panels informatius, serveis, botigues, bars, sales d’activitats diverses, ludoteques per als xiquets... però està en lloc que no interfereix per a res la vista del pont i la grandiositat que representa, no està dins del paratge, i això m’agrada, és un encert que molts altres monuments naturals haurien de copiar, es poden afegir comoditats però no necessariament al costat. 

Val la pena la visita, la fama que té és merescuda. 

Una vegada donada per acabada la visita retornem el camí fet i ens dirigim cap a la redona per agafar l’autobús, esta vegada ens anem cap a la població d’Uzès que està solament a 14 quilòmetres. Arribarem a l’hora de dinar i és el que tenim previst fer.

QUADERN DE VIATGE, SUD DE FRANÇA, estiu 2015

BOCAIRENT (València) ll-PART: Una cava, unes coves i una plaça de bous excavada.

Hui és un dia especial, acompanye a uns amics catalans a veure part de la meua terra. Bocairent no podia faltar. 

Després de fer la visita al barri medieval de Bocairent de la mà dels amics Fina i Ximo, que ens han anat explicant històries i peculiaritats, anem al pont medieval des d’on es pot fer una foto  bonica de Bocairent, la que es veu com pengen les cases, diuen que és la millor prespectiva, des d'on la foto eix més bonica. Tot el poble té racons encisadors i este també ho és. El que veig des d'este punt em recorda Conca, però estes cases seguint l¡orografia de la muntanya, m’agraden més perquè les sent més "meues". 

Si ens allunyem un poc, la perspectiva millora, amb el pont medieval davant.

Pont medieval

I si ens apropem al pont  veiem clarament el cami que segueix la ruta màgica senyalitzada  i noctuna que envolta el perimetre del Barri Medieval

Tram per on es fa la ruta màgica nocturna.

De lluny també es veu l’ermita del Santo Cristo, altre punt per a visitar.

A un costat el campanar, a l'altre l'ermita.

Però hem de seguir la ruta. Volem visitar la Cova del Colomer que és centre d’interpretació de les Covetes dels Moros i espai d’informació sobre el conjunt de coves- finestra de la capçalera del riu Clarià. La Cova del Colomer és altra agrupació de coves-finestra que foren rehabilitades l’any 2011. Són de fàcil accés i han estat utilitzades al llarg del temps per a diversos usos: magatzem, refugi o cria d’aus, la qual cosa ha fet que patiren modificacions adaptant-les a l’us que s’hi feia. Des de la cova s’accedeix al pouet de sant Vicent.

Entrada a les coves del Colomer.

Interior de les coves del Colomer.

Una vegades vista, eixim de la Cova del Colomer, uns amb ganes d’entrar a les Covetes dels Moros i altres tenen clar que mai podrien endinsar-se per eixe entramat de corredors que donen accés a cambres i que tenen orificis, tenen por a sentir claustrofòbia. En total hi ha unes cinquanta finestres i des de l’exterior s’hi veuen en una paret vertical.

Nosaltres no entrem-hi, al menys esta vegada. Ens fem una mitja idea del que són però a mi se me queda com assumpte pendent. No ha pogut ser per falta de temps però hi tornaré un diumenge de bon mati i serà el primer que visitaré.

Les covetes dels moros.

Després ens dirigim a la Cava de San Blai, una antiga nevera o dipòsit de neu circular, d’11 metres de profunditat. Accedim per una galeria subterrània excavada en la roca que no arriba a dos metres d’altura i un metre d’amplària. Angoixa un poc per la foscor però es curta. Es veuen les canaletes excavades a la roca per on corria l’aigua. Una vegada a l’interior, trobem unes parets rogeques i trepitgem per canals de conducció. Uns panels expliquen la història de la industria del gel i on es troben altres neveres o caves  de la zona. 

La cava de san Blai

I ja deixem la part baixa del poble, per anar a veure altra peculiaritat, és la plaça de bous. No entre ni eisc en el debat taurí però este monument no deuria de ser marginat en la visita a Bocairent per raons de si estem a favor o en contra de l’espectacle taurí. Es tracta d’un monument, que ha de desvincular-se de la polèmica, és arquitectura i és patrimoni.

I és que estic parlant de la plaça de bous més antiga de la Comunitat Valenciana, és de 1843, amb un aforament de 3760 localitats. Actualmemt s’utilitza, a més a més, per a fer espectacles culturals o artístics. Just al dia següent de quan nosaltres hi som, hi ha opera i sarsuela. És plaça de segona però han torejat els grans, es veuen els cartells exposats només entrar-hi.

Alguns estareu pensant que fins el moment ara no he dit res d’especial, només el que respecta a l’antiguitat, és cert, no he dit encara altre aspecte realment impressionant: és una plaça de bous excavada manualment en la roca. 

Entrada de la plaça de bous.

Manualment! és el que a mi em deixa bocabadada.

Després d’escoltar la detallada explicació de la persona que ens ha atés a l'entrada i passar per visitar la capella per on passen els toreros, accedim al recinte taurí i el primer que veiem són els 6 corrals, l’escorxador o la infermeria.

Corrals i infermeria

Em pose les mans al cap pensant en la faena feta! Tot construit amb pic i pala, tot sense excepció, des de les graderies fins els corrals. No puc deixar d'observar. Quan més la mire, més em pareix un teatre romà, és inevitable no veure la semblança. I la magnitud del treball s'aprecia amb la fondària, de fet des del carrer de dalt hi ha porta d’entrada que dóna a la tribuna que està a la part alta.

Interior, porta d'entrada a la part alta.

És impressionant. La idea va ser d’un fabricant tèxtil que en una època de crisis del sector, a meitat del segle XlX, va voler posar remei a la desocupació construint una plaça de bous durant els dies que minvava la feina. Van estar 13 anys per enllestir-la. Els treballadors agafaren les pales i es posaren a cavar desmuntant el monticle anomenat La Serreta, que a poc a poc anà prenent forma fins a crear un monument espectacular. Els beneficis que s’aconseguiren eren per a la Beneficència.

Interior a punt per a espectacles de tot tipus: cine, actuacions musicals i bous...

Per a hui ja està bé! El passeig acaba. Que bonic és Bocairent. Nosaltres ens anem a dinar, i ho fem al restaurant El Cancell on, entre plat i plat, tastem la pericana i per a acabar bevem el típic herbero fet amb les herbes de la serra Mariola.

La visita per Bocairent continuarà més endavant perquè em falta per mostrar els nombrosos museus i l’església parroquial dedicada al San Blai. Promet que  algun dia faré el recorregut, càmera i llapis en mà.

QUADERN DE VIATGE, BOCAIRENT, estiu 2016



Vols llegir la I PART? 
BOCAIRENT: barri medieval

Vols llegir la prespectiva de Mercè, l'autora del blog MILCAMINS, que formava part del grup que vistàrem junts en este dia Bocairent?

I la III part:

BOCAIRENT: un poc més III PART