FOTOS i MÚSICA: Caen, el memorial de guerra i les platges de Normandia (FRANÇA)

Una ciutat... un museu... unes platges històriques... i un cementeri ..tot forma un conjunt que recorda la barbàrie i la violència 

però vol ser símbol de PAU.

Música:

Loreena Mckennit

Ancient Pines

RECINTE ARQUEOLÒGIC de PALENQUE (Mèxic)

Palenque és, dins de la cultura maia del passat, un lloc impressionant.

En el nostre viatge seguint les petjades maies anem a Palenque, que és un jaciment arqueòlogic que està a Chiapas, a prop estan les cascades de Misol ha o d’aigua azul que hem visitat. I també hem estat a la capital San Cristóbal de las Casas

Palenque és un lloc impressionant dins de la cultura maia del passat. I això que no és massa gran, són al voltant d'uns 7 quilòmetres d’est a oest, és menor que Tikal a Guatemala o Copan a Hondures. Tanmateix destaca per les escultures que guarda i per l’arquitectura emprada. Hi ha un 2% explorat i es creu que encara hi ha més de mil estructures per traure a la llum. Tot cobert per la selva.

Palenque...envoltat de selva...

El recinte arqueològic de PALENQUE, parc nacional des de 1981 i Patrimoni de la Humanitat per Unesco des de l’any 1987, s’hi troba enmig de la selva. El nostre hotel també. Dormim a 5 km del poble, l’hotel té una piscina natural que és el mateix riu Usumacinta que donà vida als antics habitants. Ens envolta la natura frondosa i verda, quasi inhòspita. A la zona hi ha molts corrents d’aigua i fonts naturals, de fet el seu nom significa moltes aigües, resultat dels nombrosos rius que conflueixen al parc. I en idioma chol, el dels habitants de la zona, significa recinte tancat.

      

Un hotel privilegiat...enmig de la selva...

Entre tant de verd espès i fosc sembla que en un moment apareixerà Tarzan amb la companya Jane, tots dos penjants d’una liana. Ah! i sabíeu que les lianes són paràsits de la selva?. Mentre caminem per la selva en trobem moltes i també observem altres ruïnes maies encara per reconstruir cobertes per matolls. Tots els recintes maies són una meravella, els grans mes explotats turísticament o el menuts que guarden el sabor d’estar abandonats a la mà de Déu i conservar més autenticitat.

La selva on està Palenque...

Quan entrem al recinte arqueològic, entre ceibes i caobes, trobem una veritable joia. Mostra la saviesa maia de la qual encara falta molt per saber. A Palenque s’inventà el “zero” i un calendari molt més exacte que el que a hores d’ara utilitzem. I que dir de l’arquitectura, escultura i mitologia? Sense ser una entesa ni en art ni en història, sé que és una meravella. Palenque està ben conservat i ensenya molt del seu passat.

Passem per El templo de las inscripciones, un dels més importants. La ciutat va estar governada per la dinastia K'uk' B'ahlam, de la que destaca el famós governant Pakal el Grande, que manà construir este temple l’any 675 a.C com un monument funerari. Entropessar-se amb esta tomba, va ser una de les troballes més importants per al món maia. Estava envoltada  de figures d’estuc i objectes de jade que actualment estan exposades al museu nacional d’antropologia de Mèxic. Pacal va ser un gran rei que manà construir palaus i temples donant bellesa i importància a la ciutat que rivalitzava amb la de Tikal . En el posterior regnat dels dos fill hereus continuaren la tasca constructora. I aixi anà fins que la ciutat rival Toniná va prendre la ciutat i començà la decadència. Molt abans de l’arribada dels espanyols Palenque havia estat abandonada i no se sap la raó.

El templo de las inscripciones és una piràmide escalonada, que té el nom per uns taulers amb inscripcions jeroglifiques que detallen la història de la dinastia regnant i els fets de Pacal. A la cripta del governant també es mostrava els seus orígens i la seua mort. Es baixa al sarcofag per una escala empinada, claustrofòbica i humida. Ens parem a mirar el relleu que representa la coronació de Pacal.

Anem a veure l’aqüeducte que proporcionava aigua fresca procedent de la serra. És una estructura de tres metres d’altura. Visitem el palau, que més que un edifici és un complex de molts que estan units. Varen ser remodelats al llarg dels 400 anys i contenen escultures i relleus de gran valor artístic.

Hi ha un conjunt anomenat de las Cruces format pel templo de la Cruz, el templo dels Sol i el templo de la Cruz Foliada, sobre piràmides escalonades, cadascú amb relleus molt treballats a l’interior. Les creus a les que es refereixen els noms dels temples, són realment representacions de l’arbre de la creació que es troba al centre del món segons la mitologia maia. El Templo del Sol és una meravella.

També hi és el templo del Leon, dels que queda poc i el templo del conde, anomenant així per un extravagant aristòcrata angles Waldeck, qui el va habitar de 1831 a 1843, acomodant-s’hi com si fos sa casa.

També trobem el joc de la pilota, que són dues plataformes paral·leles.

fotos procedents de google imatges

QUADERN DE VIATGE, MÈXIC ruta maia 1998

FOTOS i MÚSICA: costa de la Bretanya francesa

Ciutats acollidores amb platja i sol, amb bon ambient... 

on de sobte pots trobar-te de cara 
amb la figura d'un pirata del passat.

Música: 

La mer

Albert Larsy

Jazz around the world

IRLANDA, Ruta verda SKY ROAD

Estem de ruta  per Irlanda, sobre tot caminant per paratges naturals de gran bellesa, per alguna cosa es diu que Irlanda és l’illa maragda.

 

Irlanda es coneix trepitjant-la...

    

En estos moments som a la regió de Connemara on està el llac Corrib que ens envolta en cada moment, acabem de visitar Galway i abans altres llocs idíl·lics. En tot moment trobem paratges preciosos.

Irlanda es coneix experiementant la natura...

En molts casos són escenari de pel·lícules, de fet fem una parada en un vell pont, escenari “el hombre tranquilo”, rodada principalment en Cong, que també visitem.

Irlanda es coneix visitant llocs de llegenda...

En esta zona la majoria de gent parla gaèlic i la cultura ancestral es conserva. M’agrada este aspecte, és un gust escoltar la musicalitat d’una llengua tan antiga, no entenc res però tant se val. És important que no es perda.

En este moment, la nostra destinació està clara. Hui volem caminar per un paratge incomparable, estic parlant de "la ruta del cel", Sky road. Són 11 quilòmetres. Segons qui ho mire, serà molt o poc. Amb eixe nom imaginem què podem trobar i tenim ganes de començar.

Anem a passejar per la ruta sky road...

Però abans hem d’anar a Clifden, al comtat de Galway, la ciutat més important de la regió de Connemara, lloc preferit pel turisme que passen per la zona. Està ple de restaurants, pubs tendes i cafeteries... no deixa de ser un poble amb encant pesquer que en agost celebra un festival  dedicat a una espècie de poni autòcton. De fet vegem cavalls en el nostre recorregut... uns quants.. el que demostra estima per este animal.

El passeig és fàcil...

L’oratge és perfecte.  Comencem a caminar per una ruta ben senyalitzada i fàcil de trobar, el camí no té cap dificultat, només s’ha de tenir en compte que no són pocs quilometres i que s’ha d’estar caminant durant hores.

Però val la pena. El millor són les vistes precioses de la badia de l’oceà atlàntic. Fem el passeig amb tranquil·litat... passem per granges, terreny agrícola, anem sense presses amb temps d’assaborir les vistes,  fer fotos, descansar, dinar... l’únic inconvenient és que és carretera transitada per cotxes i no senda per vianants. La  Road sky, de terra i estreta, va per la part baixa, però segons conten qui l'ha feta, les vistes no són tan boniques.

El camí de dalt, per on nosaltres anem,  és el més popular i el que més es fa perquè les vistes són millors, tanmateix jo mire constantment el que va per baix i pense que tal volta el faça en altre moment, és de terra i estret, però  no molestaran el cotxes i el pas de tanta gent.

De camí vegem cases i un hotel, també ruïnes del que seria un castell i mirant l’oceà...s’hi veuen illes. El més bonic és l’agradable passeig i respirar aire pur i sa directe de l’oceà.

procedència google imatges

procedència google imatges

 

I de camí veiem paisatge i castells...

No ha estat una ruta cansada, arribem al final ben contents i contentes perquè l’exercici dóna energia i força.

Va la pena..

QUADERN DE VIATGE, Irlanda, estiu 2008

FOTOS i MÚSICA: Castelo das Mouros de SINTRA a PORTUGAL

Un passeig pel passat àrab...

entre torres, escales de pedra  i roques... 

Música:

de relaxació

UZÈS (França)

Diuen que la seua plaça porticada, la place aux herbes, és una de les més boniques de França...és acollidora... és irregular... i si, a mi també m'agrada.

         

Uzès.

Estem a Montpeller passant una setmana, Nimes està a un tir de pedra, només a mitja hora, i Uzès de Nimes a altra mitja hora més. Ni s’ho pensem, si anem o no anem. Així que amb una combinació horària perfecta de tren i autobús, després d’haver visitat el pont du Gard  pel mati, anem al poble que va ser el primer ducat de França. I amb la fama que arrossega volem saber si és cert el que es diu de la xicoteta població francesa. A més a més també diuen que la seua plaça porticada és de les més boniques de França.

Arribem a l’hora de dinar, i per cert, mengem molt bé una típica crep uzetiana farcida amb brandada de morue, que és una deliciosa pasta feta amb abadejo, all i oli. Després, plànol en mà com sempre, anem carrer amunt i carrer avall. Són carrers medievals, molts estrets i envaïts per botigues d’artesania, antiguitats i galeries d’art.

Uzes

El que és cert és que trobem un poble que no arriba a 8000 habitants però que sembla una gran capital per la gran quantitat de monuments que són tresors arquitectònics.

Uzès.

Alguns carrerons amaguen esglésies.

   

Esglèsies

Hi ha moltes cases renaixentistes perfectament restaurades construïdes als segles XVII i XVIII, que foren residència d’antics rics del teixit, es nota  la riquesa a les façanes que fa que contrasten amb altres cases més modestes.

        

Cases renaixentistes.

Uzès té un palau ducal impressionant, que és un castell fortificat propietat dels ducs d’Uzès des de fa més de dos mil anys. I encara ho és dels descendents. Tanmateix la visita és possible per ser monument històric. Ocupa el centre de la ciutat, construït en diverses èpoques: medieval, gòtica i renaixentista.

          

Palau ducal

Passem pel jardí medieval que està en ple casc antic i un poc amagat, però no hi entrem. És un jardí de flors i plantes emprades a l’antiguitat tant per tintorers com per sanadors, bruixes o mags.

          

Jardí medieval.

De la place aux herbes, el cor del casc antic, diuen que és una de les més boniques dels pobles francesos i tal volta ho siga però en estos moments no ho sembla i és que totes les arcades estan ocupades per comerços i per llocs de menjar o fer-se un gelat.

          

Place aux herbes

La plaça està de gom a gom de turisme, cal esperar per a que es buide i veure-la amb tranquil.litat. Tampoc s’aprecia, si no parem l’atenció, en la singularitat de la forma que té la plaça, que no és quadrada ni rectangular, és totalment irregular.

          

Place aux herbes

Llàstima, seria bonic veure la mateixa plaça buida completament, sense taules ni cadires, amb els comerços tancats i sense el que exposen a la vista. Dimecres i dissabte a la plaça fan mercat, s’omple d’agricultors dels voltants que arriben al poble a vendre els seus productes a l’aire lliure. Sobre tot el mercat del dissabte és famós. Tal volta eixos dies la plaça adquireix l’atmosfera tradicional i no la succedània modernitzada venent vestits i gelats.

Place aux herbes

I té una catedral i al costat la torre fenestrelle d’importància històrica, igualment bocabadant. La torre és un vestigi romànic del segle XII de l’antiga catedral, que destaca per ser l’únic exemplar de campanar circular conservat en França. Sembla la torre de Pisa, no puc evitar comparar. És el símbol d’Uzès, després del palau. Té 42 metres d’altura i té moltes finestretes, que li donaren nom i un sostre cònic amb teulades envernissades. 

          

Torre Fenestrelle

La torre està junt a la catedral de Saint-Théodorit. Des de la part sud hi ha una esplanada d’on es pot gaudir d’una preciosa vista de la garriga uzetiana.

          

La catedral

Al costat de la catedral està el museu municipal Georges-Borias des de 1978, a l’antic palau arquebisbal, que és un gran edifici adequat per a la finalitat que fa.

     

Antic palau arquebisbal, ara museu.

Després de fer la visita parem de nou a la plaça principal a fer-nos un refresc i descansar, fent temps, la parada de l’autobús la tenim al costat i no volem entrar a tendes, això encara es més angoixant. Ens dediquem a observar.

Amb tot Uzès m’ha impactat des del principi, erròniament pensava que era un poblet menudet, quasi despoblat, i m’he trobat altra cosa. Està clar que la majoria de gent que ocupa els carrers és provisional que en unes hores se’n va, de fet compare la quantitat de persones del mati a la vesprada i es nota, per la vesprada ja no en queden tantes. I les que queden en amagar-se el sol ja no estaran, faran com nosaltres que dormin en altra ciutat.

Però no se'n van tots perquè hi ha un tant per cent que és turisme estable. La ciutat atrau als jubilats de tota Europa que busquen tranquil·litat i clima agradable, cultura i monuments, tot junt a activitats que en Uzès no en falten. És considerat un bon lloc per estiuejar perquè a més a més està a una hora del Mediterrani.

          

Un bon lloc per visitar...

Tornem a Montpeller via Nimes. L’autobús a Nimes ens ha dut per uns paisatges preciosos i verds, la garriga incomparable, cert que el trajecte ha estat un regal per a la vista.

QUADERN DE VIATGE, SUD DE FRANÇA, estiu 2015

FOTOS i MÚSICA: Montpeller (França)

A un tir de pedra... en tren directament... hi està Montpeller, una ciutat molt agradable, punt estratègic per moure's pels voltants i descobrir un preciós sud francés.

Música:

Pour un flirt avec toi

Claude François

POLÒNIA -III PART: El barri jueu i el gueto de CRACOVIA

És un goig passejar pels carrers del barri jueu, tradició i moda s’ajunten... i esborrona veure part del mur del gueto, té forma de làpida perquè dins era com soterrar-se en vida.

El cementeri jueu.

No podem deixar Cracòvia sense visitar el barri jueu. Hui hi anem, molt encertadament, de la mà d’una guia local que ens conta detalladament la història i el present jueu, que ens fa veure detalls i anècdotes i ho fa de manera tan clara i interessant, que en acabar dóna gana de més i de quedar-s'hi més temps per descobrir els racons que  només poden fer una ullada.

El cementeri jueu.

Al segle XV es creà Kazimierz una ciutat jueva  autònoma on portaren a tots els jueus que residien en Cracòvia. Aleshores  començaren a conviure la cultura cristiana i la jueva encara que separats per un mur. La ciutat començà a convertir-se en el centre més important  de la cultura jueva i també el nucli més nombrós de jueus a Europa.

En 1800 es decidí que el barri formaria part de la ciutat de Cracòvia i en 1822 s’enderrocà el mur possibilitant així l’expansió dels jueus per tota la ciutat. Quan els nazis arribaren ocuparen  Kazimierz i ho destruïren per complet i als jueus que hi havia els portaren al gueto creat vora el riu Vístula. En acabar la guerra el barri va quedar en un estat decadent, ruïnós i perillós, alguns jueus hi tornaren al barri, però ja no era el mateix. Hi començaren a allotjar-se les famílies més pobres.

Passejant pel barri jueu...

I no va ser fins que es rodara “La lista de Slinder” i la publicitat que comportà, que començaren de nou a donar-li valor. Començaren a arribar artistes i intel·lectuals que descobriren l’encant que guarda el barri. La pel·lícula va ser un abans i un després, els primers turistes foren els cinèfils que volien veure on estava la fàbrica, el gueto o el camps de treball on els deportaven. El barri començà a viure de nou,  renaixia.

A partir d’ací començaren els esforços per recuperar la cultura jueva que es barreja amb els restaurants, clubs i bars de moda. Actualment  és una zona de moda, la gent jove ompli els carrers.

carrers.

Passejant pel barri jueu... trobem uns carrers que s'estan transformant envaits per la gent jove moderna i alternativa.

En el nostre passeig anem veient sinagogues, racons històrics, anem descobrint passatges del passat jueu i anem veient l’ambient.

Passejant pel barri jueu... trobem sinanogues...

Hi ha un grup nombrós de joves adolescents que van amb els professors i en passar per un restaurant on sona una música típica de la tradició jueva, esclaten d’emoció i es posen a cantar i a ballar seguint el ritme. I ho fan amb bogeria, soltant tota l’alegria de trobar-se amb el que busquen visitant els llocs històricament importants per als avantpassats. També ens creuem amb un grup de jueus ortodoxos, que també hi van perquè busquen les arrels.

Passem per la plaça  que abans era l’antic escorxador on sacrificaven els corders segons el ritual jueu i ara és lloc de moda oferint menjar ràpid. Hi ha molt d’ambient i segons la guia, més hi ha a poqueta nit.

L'antic escorxador és ara lloc de moda entre la gent jove...

També passem pel cementeri.

El cementeri...

En el nostre deambular trobem varietat d’edificis...tot el conjunt és el que forma el barri. Actualment hi ha vida però encara queda molts edificis deteriorats, tanmateix estic segura que canviarà i espere que la transformació no ho acabe desvirtuant perdent la identitat.

Passejant pel barri jueu...trobem el sabor antic del que era...

Hi ha una plaça molt acollidora on està la casa verda d’Helena Rubinstein, la coneguda pels  cosmètics.

Passejant pel barri jueu...

Steven Spielberg va filmar fa 20 anys la pel·lícula utilitzant escenaris reals, ara ho tindria més complicat, i estic segura que en uns anys encara hi haurà més canvi als carrers del barri jueu. Fa vint anys el barri tenia el color gris i la tristesa encara impregnada en les cases i en l’ambient i no calia recrear-lo.

Passejant pel barri jueu...trobem escenaris de cine...

I en el punt on començàrem el passeig  pel barri acabem la visita, davant d’una sinagoga i el mur d’entrada.

Passejant pel barri jueu...

Després anem al  barri veí de Podgorze, el gueto jueu, que va ser creat en 1941 pels nazis per ajuntar els jueus de camí a la mort. Hi era el lloc previ on malvivien abans de pujar-los al tren, cap als camps d'extermini però només pujaven els que sobrevivien a la misèria, malalties i l’angoixa de viure sense drets. On abans vivien 3000 ajuntaren 15000, en només 30 carrers. Els  treballadors que anaven amb els  tramvies que el creuaven el gueti són testimonis fidels ho observaven a traves de les finestres.

Del gueto queden en peu alguns edificis de l’època, ho veiem de passada. Anem directes a la plaça, antigament anomenada irònicament "de la pau". Actualment s’anomena dels herois del gueto,  lloc on se seleccionava a la gent,  els que servien per a treballar dels que no. El que no servien se'ls emportaven per a exterminar-los.

Hi trobem el grup de joves jueus que haviem vist abans amb els seus professors que continuen emocionats empassant-se del seu passat.

Barri de Podgorze o del gueto... on trobem jueus d'arreu del món...

Un monument en forma de 70 cadires buides  esgarrifa per la simbologia. És un homenatge de Roman Polanski per a recordar els jueus que per imposició boja alemanya van haver de deixar sa casa i tot dins. Polanski va ser un supervivent del gueto i sap de què parla.

Homenatge als que se'n van anar deixant-ho tot...

Hi també està la famosa farmàcia del Àguila, única del gueto i lloc de refugi del molts jueus.

I a la plaça, està la farmacia que ajudava als jueus...

Hem vist de passada un fragment del mur del gueto que separava, i esborrona veure’l perquè té forma de làpida  per deixar ben clar que el que els esperava una vegada dins era la mort, entrar-hi era la mort segura. El gueto era un cementeri en vida i així va ser, donat que a l’any 1943 tots els que quedaven al gueto foren traslladats als camps, abans els que no servien per a treballar, foren assassinats a la plaça.

Part del que queda del mur que els tancava.
foto procedent de google imatges.

En esta part del riu s’hi troba  la  fàbrica de Schindler, l’empresari alemany amic de les SS. Hi ha qui parla  malament de Schindler dient que va ser un oportunista que es va aprofitar de la mà d’obra barata del gueto. Altres veuen la part bona, són els que admeten que potser és cert que hi va veure negoci però també que amb el temps s’adonà del genocidi que estava passant i intentà salvar el màxim de jueus possible. Al capdavall en foren 1200 jueus els que salvà i malauradament en foren molts altres als que no va poder evitar la deportació.

L’antiga fàbrica acull actualment una exposició de l’ocupació alemanya de Cracòvia i es conserva el vell despatx de Schindler amb la màquina d’ escriure on va fer la famosa llista.

La  fàbrica de Schindler.

Spielberg  va fer més que descobrir al món el barri jueu, el gueto i la seua història, a partir de la pel·lícula  va posar en marxa  una fundació per documentar els fets ocorreguts  i així mostrar-ho a les generacions següents i va finançar un xicotet museu en l’antiga farmàcia del gueto, ajudant a la conservació de la casa. Per tot Cracòvia el va anomenar l’any 2005, patró de la cultura.

QUADERN DE VIATGE , estiu 2016 POLÒNIA