SALAMANCA, catedrals i universitats

Passejar per Salamanca és un goig: es passa una i mil vegades pel mateix lloc i el que veus sempre canvia perquè la mirada troba nous elements, hi ha tant per mirar! 

Ja he dit que la ciutat va ser guardonada com Patrimoni de la humanitat per UNESCO l’any 1988? És que realment s’ho mereix.

Després d’haver entrat a la ciutat com ho feien antigament, és a dir pel pont romà, ens hem endinsat pels carrers descobrint racons i monuments, com la Plaça Major.... seguim el passeig.

Passem sovint per davant de la universitat, per la catedral... per la casa de la Conxas i la universitat pontifícia... i és que el centre de Salamanca concentra tot el que s’ha de visitar sense excusa si es va a la ciutat, així que, sovint veiem els mateixos carrers i admirem repetidament les mateixes façanes. Però, no importa perquè cada vegada la mirada canvia.

Primer parem l’atenció en la catedral nova, que és una de les dues catedrals de Salamanca, junt a la catedral vella. És la segona més gran d’Espanya en dimensions i el seu campanar, amb 110 metres, és el segon en altura entre els espanyols. Va ser construïda entre els segles XVI i XVIII mesclant estils, així trobem gòtic tardà, estil renaixentista i barroc.

Catedral nova

L’observem per tor els costats i en una de els portes, front al palau Anaya hi ha una figura anacrònica, és un astronauta. Primer dubte del que veig i la mire de nou. Si que ho és. La meua amiga Silvia, la que està fent de Cicerone, em fa l’explicació i em diu que hi està seguint la tradició de posar un element contemporani en cada restauració, este elemement en concret el col·locaren en la dècada de 1990. Malauradament a no tothom agradà, l’any 2010 l’astronauta, de la nit al dia, va aparèixer amb un braç trencat.  També està el detall del drac amb un gelat de tres boles a la mà que resulta xocant i que és com l’astronauta, resultat de la restauració esmentada.

Catedral nova

Cert que és un goig mirar tots els detalls de les escultures que omplin i decoren no només este, sinó molts altres monuments de Salamanca. Veig que hi ha moltes peanyes escultòriques buides i és perquè estan restaurant-les, la humitat de l’atmosfera fa que les escultures es deterioren, així que cada cert temps se les emporten per restaurar-les, netejar-les i deixar-les a punt durant un temps més.

Catedral nova

I sobre la catedral, el que m’ha agradat molt és Ieronimus:  pujar a les torres emblemàtiques medievals, les més importants de Salamanca, no se sol fer en altres ciutats, la qual cosa li dóna més rellevància.

Catedral nova

La pujada està molt ben organitzada, amb un semàfor que avisa per evitar aglomeracions. I una vegada dalt,  fem un passeig per les torres que marquen el perfil des de l’horitzó. Imposen respecte en la proximitat pels 110 metres d’altura. Per sort no plou quan decidim pujar-hi, així que gaudim de les vistes i de la tranquil·litat per haver-hi poca gent. Només molesta un poc de vent  gelat que està carregat d’humitat. Però que he d’esperar estant en Salamanca? Doncs fred i més fred... és el que hi ha en esta època de l’any. Gaudim del passeig exterior i de les vistes panoràmiques de la ciutat vella i nova,  del riu Tormes, dels camps allunyats, de les muntanyes... caminant tot el temps entre terrasses, gàrgoles, merlets i pinacles.

Catedral nova

Podem tocar les torres amb les mans! És espectacular! I de camí ens permet visitar la sala del rellotge, la cambra de campanes i com un ingredient especial, podem admirar el preciós retaule de la catedral vella. Que bonic! Fantàstic. És un moment quasi màgic, per inesperat per la bellesa del retaule i també per l’espiritualitat que desprèn l’atmosfera catedralícia. És un vist i no vist perquè el corredor per on s’hi passa és menut, el lloc per a poder parar també, però val la pena veure-ho.

Catedral nova

Que bonica és Salamanca! La passejada la fem sota una final pluja, un xirimiri que va calant sense adonar-nos-en. Així i tot és agradable. Quan la pluja es fa més de notar parem la caminada per posar-nos sota sostre i la reiniciem de nou quan la pluja dóna treva. Així fem la visita d’una ciutat que trobe bonica, té el color gris per l’oratge i la boira la cobreix.

Salamanca encisa al visitant i tothom que va, vol tornar..

Passem per la porta de la universitat i no entrem-hi, primer perquè ja l’hem vista i segona perquè els preus són cars. En general tota Salamanca ho és. Encara que dic sense dubte que és digna de ser visitada una i moltes vegades, però no m‘agrada que s’abuse tant en els preus. Recorde de l’altra vegada el claustre, la biblioteca i les aules. Perquè no faciliten que tothom puga admirar la seu de la cultura i els coneixements a un preu més assequible? Entrades a 10 euros tiren enrere i molta gent deixarà de veure les meravelles que a l’interior guarda la universitat més antiga d’Espanya i la tercera en antiguitat d’Europa.

Ens conformem mirant la façana per buscar la famosa granota que com un ritual s’ha de trobar. I la veig, hi és la calavera i la granota damunt, diuen que  representa al Princep Juan, que va morir als vint anys l’any 1497 i la granota és el metge que el tractà.

Sortosament l’hem trobada aviat perquè comença de nou a ploure i no es qüestió d’estar a la intempèrie. Decidim doncs anar a les escoles menors de la universitat, que és l’edifici del segle XV que albergava l’ensenyament de batxiller dels estudis universitaris. Actualment són dependencies de la universitat. Hi anem perquè la pluja no para i hi podem resguardar-nos. Però també perquè en este edifici hi ha una joia pictòrica preciosa que per a la nostra sorpresa té entrada lliure. És inexplicable pensant en el preus dels altres monuments. Està situat en una de les antigues aules, és una part poc visitada de la ciutat em refereixo al conegut com cel de Salamanca.

El cielo de Salamanca.

Preciós. És una tercera part d’una extraordinària pintura mural atribuïda a Fernando Gallego que mostra temes astronòmics i astrològics de finals dels segle XV i estava originàriament en l’antiga biblioteca de l’edifici de les escoles Majors. 

Em quede bocabadada, no puc fer fotos interiors per això intente retenir a la memòria allò que veig. No tinc prou ulls, a més a més, com plou i no tenim cap pressa li dediquem temps a mirar i mirar la volta que hi ha al sostre. És impressionant pensar en  la tasca de trasllat després del descobriment al fer unes obres a meitat del segle XX. A més a més xerrem amb una parella de turistes, ell francès i ella anglesa, que estan recorrent Espanya, als qui expliquem el (poc) que sabem sobre allò que estem veient.

Escoles menors on està el cielo de Salamanca

Quan para de ploure aprofitem per canviar de lloc i visitar llocs posant-se al recer a l'interior. Enfront de la casa de la Conchas està la universitat pontifícia. Entrem-hi.

Universitat Pontificia.

L’entrada a la universitat Pontifícia és més barata que la de la universitat, entrem però la visita la fem molt ràpida, és una visita guiada on s’esmeren poc en explicacions. Hi trobem representat els vitors tan característics dels estudiants. En Salamanca ja l’havíem vist abans, jo recorde també els d’Alcalà d’Henares. Són un anagrama combinant la paraula victor acompanyat del nom del nou llicenciat, una manera de mostrar que ja es tenien els estudis enllestits.

Universitat Pontificia

Salamanca està viva, es ciutat antiga i jove alhora, el fet que siga lloc on van a parar tants estudiants li dóna el toc de  ciutat alegre, dinàmica, el fet d’haver sigut testimoni de la història la converteix en ciutat culta. En tot cas és ciutat acollidora a cada passada on hi ha un grapat de llocs on menjar i on passar el temps, rivalitzant molts d’ells per ser el més original i curiós possible.

QUADERN DE VIATGE: SALAMACA i VOLTANTS, primavera 2016