ELS
POETES DE L’ÀRTIC
Francesc
Bailón Trueba
Només llegir el títol ja volia llegir
el llibre, sabia que l’havia escrit l’antropòleg Francesc Bailón
i no me’l podia perdre. I és que Bailón ja forma part del blog per haver
escrit “Els Inuit. Caçadors del Nord (en castellà), i ser assessor expert de la pel·lícula
“Nadie quiere la noche”. Sé com narra, de quin tema i ja sé de bestreta que
m’agrada. Els inuit és la seua especialitat i sé que tot el que conta ho fa
sent coneixedor del tema.
Llegint a Bailón la primera
vegada, vaig descobrir una cultura que per a mi era totalment desconeguda, però
llegint “Els poetes de l’Àrtic” (català i castellà) he sabut de les seues pròpies aventures des que
va fer el primer viatge obsessionat pels inuit. El llibre és el fruit de deu anys de
treball.
M'agrada perquè llegim sobre una gran realitat: el pas de la teoria a la pràctica i com Bailón comprova que tot no és com els llibres diuen, que experimentar és altra cosa. M’ho he passat molt bé sabent sobre les inquietuds del seus inicis en els estudis, el que pensà quan acabà la carrera l’any 1993 i els primers viatges, eixos en els que tot és nou i són les primeres experiències. M’ha agradat adnar-me'n de la seua obstinació per conèixer als poetes de l’Àrtic que quan discuteixen canten per fer les paus. Eixa obstinació l'ha portat a saber i no voler parar de saber més.
I si, encara que sone a estrany és cert que antigament els inuit feien les paus cantant i a mi em sembla genial. Només per esta característica peculiar val la pena conéixer esta cultura perquè posen de manifest creativitat i inventiva i ja se sap que estos ingredients són els que mouen el món.
M'agrada perquè llegim sobre una gran realitat: el pas de la teoria a la pràctica i com Bailón comprova que tot no és com els llibres diuen, que experimentar és altra cosa. M’ho he passat molt bé sabent sobre les inquietuds del seus inicis en els estudis, el que pensà quan acabà la carrera l’any 1993 i els primers viatges, eixos en els que tot és nou i són les primeres experiències. M’ha agradat adnar-me'n de la seua obstinació per conèixer als poetes de l’Àrtic que quan discuteixen canten per fer les paus. Eixa obstinació l'ha portat a saber i no voler parar de saber més.
I si, encara que sone a estrany és cert que antigament els inuit feien les paus cantant i a mi em sembla genial. Només per esta característica peculiar val la pena conéixer esta cultura perquè posen de manifest creativitat i inventiva i ja se sap que estos ingredients són els que mouen el món.
El títol és suggerent. “Poetes”
a mi em fa pensar en sensibilitat o
calidesa i “Artic” em fa pensar tot el contrari, gelor i fred. Doncs eixa
aparent contradicció és atractiva perquè just el que ens vol mostrar Bailón és la
calidesa entre el gel, la calidesa demostrada amb l’acceptació,
la bona acollida i amabilitat que va trobar quan hi anà per estudiar els pobles
inuit de les terres gelades.
L’estructura del llibre fa que siga
còmode de llegir, malgrat les seus 436 pàgines, perquè són com tres llibres
concentrats en un però alhora cohesionats entre si. Estan els relats històrics de l’expedició britànica
al nord de Grenlàndia l’any 1818 quan el capità John Ross i el tinent William
Parry anaven buscant el Pas del noroest
i contacten per primera vegada amb un grup inuit del nord de Grenlàndia que
havia estat aïllat durant 400 anys. Està la part d’assaig on explica la
societat la política, la geografia, els costums... però en termes generals. I en
tercer lloc està la part que a mi més m’ha atret, l’ autobiogràfica, on Francesc
relata els seus viatges al gran nord seguint les petjades històriques. Així que
quasi dos segles més tard va al mateix lloc que Ross i Perry, i conviu amb els
caçadors del gel. Esta estructura fa que es puga llegir tot d’una tirada o a
elecció pròpia .
Francesc Bailón sap transmetre, sap
contagiar el que sent per mig de l’escriptura. I no és fàcil fer-ho, no tothom
ho aconsegueix, Bailón escriu sense tecnicismes des de les
vivències i des del cor. Tal volta ja ho he dit abans en altra ressenya sobre
ell, però és cert. El llibre té explicació informativa instructiva. és didàctic
i esclaridor del món que descriu, mostra clarament la base per entendre. És un relat
que molt bé podria servir com llibre-guia per al viatger que vulga anar a les
mateixes terres.
El llibre és sincer i divertit. Bailón
mostra tan els moments de felicitat i diversió com les adversitats i ho relata
tot posant-li passió. En cada línia es nota que estima la cultura amb la que conviu
per entendre-la, es nota la seua devoció. Francesc Bailón deu ser la persona
que més sap sobre els inuit i gràcies als seus textos, la resta de les persones podem
saber també un poc més, així que de la meua part, gràcies Bailón pel teu
treball i la teua aportació. Gràcies a Bailon sabem de la importància de la transmissió
oral en la cultura inuit i em dóna un poc de pesar pensar que la meua, la d’esta
societat tecnològica va perdent-se perquè la cultura de la imatge impera i no és
dedica temps a escoltar la saviesa de la gent gran que tan sap dels temps
passats. També llegint el llibre fa pensar sobre el tema de l’escalfament
global i la contaminació, afecta directament i pot resultar perillós.
Tot el llibre és
interessant, la part personal i la històrica, les il·lustracions, les
gràfiques... les fotos.. Tot atrapa i enganxa motivant a voler saber més i més
sobre ètnies i dialectes, a escoltar entrevistes de Bailón que a la xarxa hi ha
moltes... Fins i tot alhora que llegia he anat mirant el mapa per saber de quin territori en
concret parlava. He situat llocs que ni
imaginava allà a la part més septentrional del món, a Grenlàndia, un país que s’autogoverna
i que es convertirà en independent, de fet ja
se sent i ho celebra el 21 de
juny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada