RESSENYA de cine: 14 KILÓMETROS.

14 kilómetros

Gerardo Olivares

Hui parlem d’un llarg viatge, un viatge que no està fet per plaer, sinó per supervivència, és el que es fa per no voler suportar una vida de misèria, em refereisc al llarg viatge de la immigració africana. En estiu, més que mai, escoltem noticies esgarrifoses de morts en el mar. De vegades ja ni posem atenció, en són tants que ja ens hem acostumat. I no està bé passar per alt una realitat que si bé no és la pròpia, forma part de la nostra societat.

Quan hi ha molts casos reiterats, que sol ser quan comença el bon temps, ja no és noticia i la  premsa ho  deixa en segon lloc. Per altra banda, quan es comenta, la noticia es limita a ser un titular i mai s’endinsa en el que precedeix a cada persona que aconsegueix arribar amb vida a Espanya. El món funciona així, sembla que si no és parla és perque no existeix o bé ja s’ha solucionat. Per sort hi ha pel·lícules valentes i didàctiques com “14 quilometros” que ens mostren la realitat com és. A mi m’ha agradat perquè colpeja les consciències.

Gerardo Olivares té experiència mostrant-nos la natura i la diversitat de pobles, este  film està en la seua línia documentalista i conta el que la premsa no diu, la cara B del viatge, les històries humanes que hi ha al darrere.

14 quilometres és la distancia que separa Espanya d’Africa. Des d’Africa ens miren amb enveja, volen viure la nostra vida i són molts els que s’arrisquen a fer el que siga per aconseguir-la. La pel·lícula mig ficció mig documental, mostra pas a pas el viatge d’uns  protagonistes des del seu lloc d’origen, el que han de patir per arribar a Europa és un camí ple de penúries marcat moltes vegades per màfies que s’aprofiten del desig tan fort d’arribar al destí somniat. Mostra paisatges preciosos i una fotografia fantàstica de Senegal, Mauritània, Mali o Níger. La bellesa del desert que es veu, tan espectacular, endolça el patiment que viuen els protagonistes entre arena.

I els protagonistes són tres africans, Violeta, Buba i Mukela encarregats de representar a  tots els immigrants que, com ells, fan el trajecte de milers de quilometres travessant primer  deserts i després el mar un trajecte perillós i ple d’obstacles. Una critica negativa, la pel·lícula es queda a mitges, just el trajecte per mar no apareix, eixa convivència en el mar, que deu ser penosa, no és veu en cap moment.

Amb tot, la pel·lícula emociona. Sentim prop el que senten, la pel·lícula transmet el que viuen, crea empatia en l’espectador i ajuda a entendre el sofriment. Tal volta haguera sigut millor no doblar la pel·lícula i escoltar-la en versió original, perquè els personatges serien més creïbles. Malgrat tot, la pel·lícula val la pena perquè  una manera bona de començar a millorar les coses és saber de bestreta què passa en eixe viatge que no és cap camí de roses. I és bo saber perquè així una vegada els tenim de veïns els puguem mirar amb els ulls de comprensió i respecte. Perquè una cosa està clara, qui aconsegueix salvar tants entrebancs patint i sobrevivint  tot el que el trajecte li ha presentat és un ser fort,  valent i amb coratge.

És doncs una pel·lícula homenatge i esta ressenya també ho pretén ser, dedicada a tots els que perseguint somnis o fugint d’un destí no desitjat, han aconseguit arribar vius al seu objectiu i als que moriren també. Siga també alhora una denuncia als corruptors i traficants que sense cap escrúpol tenen un negoci muntant aprofitant-se de la gent desesperada per fugir i crear una vida nova.

El món ha de donar un gir. En tots els sentits. Hem d’obrir les portes a qui vulga arribar però també ajudar-los a que els seus països d’origen arriben a ser pròspers, acaben les guerres i que cap persona tinga necessitat d’escapar. Cal ajuntar voluntats, que els dirigents s’ho creguen i actuen.