Va ser una guerra nascuda pel
creixement dels nacionalisme: parle de la guerra dels Balcans. Hi havia odi ètnic. Allò que passà, i que passa en tota guerra, em sembla una atrocitat.
Croàcia té un passat recent dur de violència, les ferides de la guerra dels
Balcans estan obertes malgrat que cara el turista vulguen girar la cara. Els croates
no parlen de guerra, no sé si per no
recordar els durs i sanguinolents moments viscuts o per pesar d’haver viscut
tanta incongruència i tragèdia o ser protagonistes, alguns directament i altres
de manera indirecta. En una guerra tots
son culpables i ningú ho és. Tothom fa crueltats. Es diga el que es diga tots
son víctimes i botxins alhora. Va ser una guerra brutal per part de tots esl
bandols i especialment impactant perquè se suposava que estavem en una Europa
civilitzada i moderna on s’ha d’emprar el diàleg i no les armes.
La guerra de Croàcia va durar de 1991 a 1995. Va ser una guerra nascuda pel
creixement dels nacionalisme i l’enfrontament va arribar per la lluita per
la supremacia entre ètnies. Hi havia odi
ètnic.
La guerra va començar en els llacs de Plitvice quan el 31
de març de 1991 els servis prengueren el control del quarter general del Parc i
expulsaren els 4000 croates que vivien als voltants. Un policia croata
Josip Jovic, assassinat a Plitvice pels servis, va ser la primera víctima
d’aquella irracional guerra.
En el meu viatge per Croacia, quan visite el paratge natural i veig tanta bellesa pense en el
contrast, Com és possible que en un lloc tan bonic, amb unes aigües tan cristal·lines, s’iniciara una
època tan turbulenta i negra.
I la guerra va continuar. Ciutats com Dubrovnik, Sibenik o Zadar, que he visitat foren atacades cruelment per les forces sèrbies.
Especialment brutal va ser l’assetjament a Dubrovnik l’1 d’octubre de 1991
per part de l’exèrcit iugoslau comandat per forces serbo montenegrines. L’assetjament
bombardejant des de l’aire i des del mar amb l’únic motiu de destruir una preciosa ciutat,
va durar 7 mesos. El pitjor dia va ser el 6 de desembre de 1991. Més del 805
dels edificis es feren malbé. En maig de 1992 l’exèrcit croata alliberà la
ciutat, però l’amenaça serbo montenegrina va continuar durant anys. La ciutat
amb quasi 50000 habitant es va reconstruir i torna a ser la capital del
turisme, però el que passà serà difícil d’oblidar. Em bocabada la rapidesa com
han tornat a refer tot el que s’havia destruït. Em bocabada i m’alegra.
Mirant la ciutat des de les altures, siga pujant al telefèric o fent el
passeig de ronda per les muralles* s’identifiquen les teulades renovades després
de la destrucció en el conflicte.
A la ciutat de Dubrovnik hi ha un museu, el de la guerra de la independència
obert l’any 2008, però qui l’ha vist i analitzat conta que no és objectiu,
només conta la visió croata. Va ser una guerra
dura i violenta. En sis mesos ja havien mort 10000 persones i milers havien
fugit i altres tantes cases havien estat destruïdes.
Imatges de google. |
Mentrestant la política internacional
mirava a altra part, cap a la guerra del golfo de 1991 després de la invasió de
Kuwait per Irak, hi havia interessos econòmics pel mig, el Petróleo podia pujar
de preu. També segons diuen algunes veus crítiques, es va silenciar el
conflicte per no fomentar la influencia dels nacionalisme i les idees separatistes
en els països occidentals. Les nacions europees tampoc interveniren en el
conflicte de Ruanda l’any 1994. Em sembla greu que estem parlant de fets tant
horribles que passaren en dates recents,
relativament parlant.
I pensar que en Plitvice començà tot! Amb la pau que s’hi respira entre
tanta natura! Precisament de camí a este fabulós Parc Nacional Patrimoni de la humanitat, veig per la finestra de
l’autobús vora a la carretera tanques, hi estan en exposició. Però sobre tot veig
làpides, algunes solitàries, altres en un conjunt de tres o quatre. I és que
estem passant per una zona que va ser molt devastada per la guerra i n’eren
tants els morts que on queien els enterraven. Estes làpides són de soldats
morts i soterrats al moment. No hi havia
temps per a més. Hi ha soldats enterrats
en propietats privades i per respecte els amos que viuen en les cases o són
propietaris dels camps, deixen entrar als familiars per a que honren el seu
mort.
Als pocs quilòmetres parem en una població que va
ser totalment destruïda. El poble es diu Karlovac, està a 55 quilòmetres de
Zagreb i té uns 60000 habitants.
Malgrat que la població té una disposició de
carrers en forma d’estrella segons l’esperit renaixentista, que deu ser curiós
veure-la, no la visitem, només és una parada tècnica que ens permet veure una
exposició de guerra.
Actualment manté a l’aire lliure una exposició de
tancs i explosius. Hi ha cases enderrocades i no restaurades i altres on es veu
el senyal de la metralla. Generalment els croates no volen mostrar els senyals que queden de
guerra. És un capítol que volen oblidar.
A Croàcia encara hi ha molts signes evidents d’esta
dolenta guerra però per als turistes ens tenen preparada la ruta
restaurada. Ho entenc, a tothom li
agrada ensenya la casa neta i arreglada.
Quan preparava el viatge uns bons amics, l’Enric i
la Cèlia de Quaderns de bitàcola, em van aconsellar que anara a un lloc prop de
Dubrovnik: Kupari, una platja plena d’hotels, però la platja estava buida i els
hotels estaven destruïts per les bombes. Al final no vaig poder anar-hi però és
interessant que feu una ullada clicant al nom del lloc, és interessant, il·lustra allò que en un viatge a Croàcia
s’amaga.
QUADERN DE VIATGE, estiu 2017,
CROÀCIA
DUBROVNIK-I PART...............PATRIMONIO DE LA HUMANIDAD
DUBROVNIK-I PART...............PATRIMONIO DE LA HUMANIDAD
DUBROVNIK-II PART..............PATRIMONIO DE LA HUMANIDAD
DUBROVNIK-III PART.............PATRIMONIO DE LA HUMANIDAD
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada