Pàgines

dimarts, 23 de gener del 2018

RESSENYA de cine: UNA BOLSA DE CANICAS


Una bolsa de canicas
Christian Duguay

“Una bolsa de canicas”, és una dolça pel·lícula francesa dirigida per un canadenc. La pel·lícula m’ha agradat molt perquè tracta el conflicte bèl·lic i el dramatisme que comportà el nazisme alemany des d’altra perspectiva diferent al que generalment ens mostren: la dels xiquets que es veuen separats de les seues famílies. I dic generalment perquè estem acostumats a veure l’horror nazi des de la perspectiva adulta. Hi ha excepcions que van funcionar molt en pantalla o en novel·la com “ La vida es bella” o "El niño del pijama de rayas” on es conta l’holocaust des de la perspectiva infantil, però esta vegada és diferent. A més a més la diferència està en que es mostra la duresa del que es va patir en aquella bogeria hitleriana sense mostrar en pantalla la realitat de dins dels camps d’extermini, ni es veu cap seqüència de jueus famolens o amuntegats a punt de ser soterrats. La situació dramàtica que estan vivint els jueus de la que es parla no es veu però s’intueix, està en l’ambient i la podem imaginar en cada moment.

En “Una bolsa de canicas”, els xiquets jueus protagonistes fugen per evitar el final fatídic als que estan condemnats només per qüestió religiosa: el final dràstic que van viure gran part dels seus paisans jueus. Els xiquets fugen sense saber per què. Escapen d’una realitat que els atrapa sense voler. Compleixen l’ordre dels pares. I en el dur camí els espectadors els acompanyem seguint les seues mirades innocents que no entenen el que passa, especialment el xiquet més menut de 10 anys que no sap les conseqüències mortals que els esperen si no arriben al final, a la ciutat francesa de la costa francesa on estan els germans. Però sortosament, malgrat fer patir a l’espectador amb tot el que han de suportar, són  xiquets astuts, espavilats i intel·ligents que se’n surten de tots els perills.

La pel·lícula està basada  en un llibre escrit l’any 1973 pel protagonista, el xiquet més menut,  Joseph Joffo. Joseph era perruquer, l’ofici familiar heretat com es veu a la pel.licula, i en una època que estava convalescent per un accident va decidir escriure les seues memòries. Este detall em fa pensar en la quantitat d’històries que s’hauran  quedat per contar, algunes ni les hauran conservat l’entorn familiar! Però Joseph havia d’explicar aquella dramàtica aventura que començà quan el pare va donar als dos fills menuts, a ell i al germà, 5000francs per a que eixiren de París en tren. El pla que havien de seguir era creuar com pogueren la frontera a la França lliure i anar a Menton on estaven ja els germans majors. Hi és on es reunirien tots. La pel·lícula mostra el viatge dels dos germans Joseph, el menut de 10 anys i Maurice uns pocs anys més major. És una road movie creuant França  buscant la llibertat i lluitant per la supervivència. Cert que va ser tota una odissea, contada en to melancòlic, portada endavant sortejant els soldats alemanys desitjosos d’apressar jueus i pujar-los als trens que anaven cap als camps. Va ser tota una epopeia, i dur per a ells,  haver de  negar en tot moment la procedència jueva.

I m’ha agradat perquè podria ser una pel·lícula plena d’odi i venjança però més bé és al contrari,  un cant d’esperança i amor. La relació familiar que hi ha entre tots és essencial i la connexió entre els dos germans que mamprenen  el viatge-fugida junts és molt bonica i tendra. La innocència impera en cada imatge. Els xiquets ho són i marquen el fil temàtic. Són valents, tenen coratge, són astuts i especialment Joseph té una careta que enamora, amb uns ullets blaus que entendreixen a qualsevol, una mirada capaç de captar l’espectador i fer que empatitze amb ell i amb el sofriment que està patint ell i tots els jueus en aquell moment.

Mostra una tragèdia però el dramatisme queda minorat per la tendresa i la humanitat, amb els tocs d’humor i d’ingenuïtat. Els xiquets creixen en maduresa i acaben assumint el rol encomanat pels pares: el de fugir per salvar-se. Tal volta en este apartat, quan cap al final, el xiquet menut va entenent la transcendència del problema, hi ha alguna frase que diu i que és massa cabal i sentenciosa per a ser dita per un xiquet tan menudet. Però no cal buscar tres peus al gat, cal veure el missatge i el treball ben fet.

Potser alguns crítics cataloguen esta pel·lícula de melodramàtica i diuen que busca la llàgrima fàcil però no ho és tant. I si ho és, tant se val! També es bo soltar l’emotivitat de tant en tant. Hi ha qui ho castiga en el cine i no vol veure pel·lícules de “plorar”. Per a mi no és criteri per descartar.

Els xiquets no són actors professionals i eixe fet dóna més relleu a la pel·lícula perquè fan una actuació  magistral, mostren espontaneïtat, com si tota la vida estigueren davant d’una pantalla i ens fan creure els seus personatges quan riuen i quan ploren, quan s’enfaden o quan tenen por. Realment actuen molt bé.


Recomane esta pel·lícula basada en l’heroïcitat dels xiquets Maurice i Joseph i que fa patent el racisme, la discriminació, l’odi, la traïció, la por, la culpa, la solidaritat, l’estima i també el perdó. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada