Una bolsa de canicas
Christian Duguay
“Una bolsa de canicas”, és una dolça pel·lícula
francesa dirigida per un canadenc. La pel·lícula m’ha agradat molt perquè
tracta el conflicte bèl·lic i el dramatisme que comportà el nazisme alemany des
d’altra perspectiva diferent al que generalment ens mostren: la dels xiquets
que es veuen separats de les seues famílies. I dic generalment perquè estem
acostumats a veure l’horror nazi des de la perspectiva adulta. Hi ha excepcions
que van funcionar molt en pantalla o en novel·la com “ La vida es bella” o "El
niño del pijama de rayas” on es conta l’holocaust des de la perspectiva
infantil, però esta vegada és diferent. A més a més la diferència està en que
es mostra la duresa del que es va patir en aquella bogeria hitleriana sense mostrar
en pantalla la realitat de dins dels camps d’extermini, ni es veu cap seqüència
de jueus famolens o amuntegats a punt de ser soterrats. La situació dramàtica
que estan vivint els jueus de la que es parla no es veu però s’intueix, està en
l’ambient i la podem imaginar en cada moment.
En “Una bolsa de canicas”, els xiquets jueus protagonistes fugen per
evitar el final fatídic als que estan condemnats només per qüestió religiosa:
el final dràstic que van viure gran part dels seus paisans jueus. Els xiquets fugen
sense saber per què. Escapen d’una realitat que els atrapa sense voler. Compleixen
l’ordre dels pares. I en el dur camí els espectadors els acompanyem seguint les seues mirades innocents
que no entenen el que passa, especialment el xiquet més menut de 10 anys que no
sap les conseqüències mortals que els esperen si no arriben al final, a la
ciutat francesa de la costa francesa on estan els germans. Però sortosament, malgrat
fer patir a l’espectador amb tot el que han de suportar, són xiquets astuts, espavilats i intel·ligents que
se’n surten de tots els perills.
La pel·lícula està basada en un llibre escrit l’any 1973 pel protagonista,
el xiquet més menut, Joseph Joffo. Joseph era perruquer, l’ofici
familiar heretat com es veu a la pel.licula, i en una època que estava convalescent
per un accident va decidir escriure les seues memòries. Este detall em fa
pensar en la quantitat d’històries que s’hauran quedat per contar, algunes ni les hauran conservat
l’entorn familiar! Però Joseph havia d’explicar aquella dramàtica aventura que
començà quan el pare va donar als dos fills menuts, a ell i al germà,
5000francs per a que eixiren de París en tren. El pla que havien de seguir era creuar
com pogueren la frontera a la França lliure i anar a Menton on estaven ja els
germans majors. Hi és on es reunirien tots. La pel·lícula mostra el viatge dels
dos germans Joseph, el menut de 10 anys i Maurice uns pocs anys més major. És una
road movie creuant França buscant la
llibertat i lluitant per la supervivència. Cert que va ser tota una odissea, contada
en to melancòlic, portada endavant sortejant els soldats alemanys desitjosos d’apressar
jueus i pujar-los als trens que anaven cap als camps. Va ser tota una epopeia, i dur per a ells, haver de negar en tot moment la
procedència jueva.
I m’ha agradat perquè podria ser una pel·lícula
plena d’odi i venjança però més bé és al contrari, un cant d’esperança i amor.
La relació familiar que hi ha entre tots és essencial i la connexió entre els dos
germans que mamprenen el viatge-fugida
junts és molt bonica i tendra. La innocència impera en cada imatge. Els xiquets
ho són i marquen el fil temàtic. Són valents, tenen coratge, són astuts i especialment
Joseph té una careta que enamora, amb uns ullets blaus que entendreixen a
qualsevol, una mirada capaç de captar l’espectador i fer que empatitze amb ell
i amb el sofriment que està patint ell i tots els jueus en aquell moment.
Mostra una tragèdia però el dramatisme
queda minorat per la tendresa i la humanitat, amb els tocs d’humor i d’ingenuïtat.
Els xiquets creixen en maduresa i acaben assumint el rol
encomanat pels pares: el de fugir per salvar-se. Tal volta en este apartat, quan
cap al final, el xiquet menut va entenent la transcendència del problema, hi ha
alguna frase que diu i que és massa cabal i sentenciosa per a ser dita per un
xiquet tan menudet. Però no cal buscar tres peus al gat, cal veure el missatge
i el treball ben fet.
Potser alguns crítics cataloguen esta pel·lícula
de melodramàtica i diuen que busca la llàgrima fàcil però no ho és tant. I si ho
és, tant se val! També es bo soltar l’emotivitat de tant en tant. Hi ha qui ho
castiga en el cine i no vol veure pel·lícules de “plorar”. Per a mi no és
criteri per descartar.
Els xiquets no són actors professionals i
eixe fet dóna més relleu a la pel·lícula perquè fan una actuació magistral, mostren espontaneïtat, com si tota
la vida estigueren davant d’una pantalla i ens fan creure els seus personatges quan riuen i quan
ploren, quan s’enfaden o quan tenen por. Realment actuen molt bé.
Recomane esta pel·lícula basada en l’heroïcitat
dels xiquets Maurice i Joseph i que fa patent el racisme, la discriminació, l’odi,
la traïció, la por, la culpa, la solidaritat, l’estima i també el perdó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada