DESCOBRINT BRETANYA I NORMANDIA

Imatges normandes didàctiques per a la pau i la història... i imatges idíl·liques dels  paratges bretons. I sempre acompnayades amb les cançons de la cantant francesa Zaz de fons.

No oblides entrar als enllaços!

Hui vos mostre una part de França especial, la Bretanya i Normandia, molt a prop de Paris. De fet en París ens deixà l’avió i aprofitàrem abans de mamprendre la ruta preparada per donar una volta exprés per la capital. Fou ràpida i condensada, i així recordàrem quan anys abans hi estarem per temes d’estudis quedant-nos a una residència universitària.

La ruta començà per Normandia. De París anàrem a Caen, on visitàrem el castell i la abadia. Agost i dilluns i tot estava tancat. Fins i tot hi havia un lloc on no podiem entrar perquè el guarda estava de vacances. S’hi respirava tranquil·litat. Tots erem turistes.

A Caen se la cataloga com la ciutat de la història per la pau, pel seu edifici memorial del desembarc de Normandia i contribuir al record d’una guerra per a que no torne a passar.

 Anàrem a Port Bessain, les platges deOmaha i punta de Hoc, que foren els escenaris dels fets històrics. S'hi mostren com símbol de pau, pensant que veure la destrucció, veure els forats que deixaren les bombes, contribueix a no oblidar.

Deixàrem Normandia i entràrem ja a la Bretanya i ho férem  per la ciutat més reivindicativa per la identitat pròpia:  la ciutat de Rennes que té un bonic  centre històric, al que, tot siga dit,  li falta alguna restauració abans no siga massa tard i els edificis caiguen.

Des de Rennes anàrem a Mont StMichel, que és una meravella. Massa gent, però hi havia molta organització general d’entrada. Transcric unes notes escrites al seu dia. “Només l’accés inicial es pot qualificar d’organització desorganitzada i tal volta el motiu de la desorganització és perquè encara estaven organitzant l’organització”. ara em ric amb la frases rebuscada que em va eixir al moment.

El lloc val la pena malgrat la gent i malgrat  alguns muntatges turístics i botigues que desvirtuen l’ambient medieval.

M’agradaren molt St Malo i Dinard, dos llocs costaners molt agradables, molt d’ambient i activitat i amb unes vistes precioses de les aigües verdes, clares i netes. I les places amb actuacions en directe. Lloc idoni per seure en una terrassa i veure passar la gent.

Després visitàrem Dinan, que a mi em portà records d’adolescencia perquè m’escrivia amb una francesa d’este poble.

I de Dinan anàrem a fer una ruta a peu preciosa, la senda dels duaners, una magnífic passeig que recomane, no té dificultat i les visites son incomparables.

De camí a Brest, on teniem reservat l’hotel, paràrem a Guimliau on hi ha una mostra molt representativa de Calvari, un art amb figures simples que representen passatges bíblics.

Brest que no tenia res d’especial, només la de ser punt idoni per visitar els voltants.

De camí a la península de Crozon paràrem a Quimper on hi ha un bon assortiment de cases medievals de fusta, és una ciutat amb molta activitat i m’agradà molt.

Després paràrem al poble de Locroman que sembla que es va parar en el temps passat i es manté intacte, és monumental i es veu en un no tres i no  res. No es veien cap cable de llum per les façanes.

I seguirem camí fins arribar  a Crozon, passant per uns bonics paisatges.

I la ruta per Bretanya continuà visitant Vannes, on les cases medievals es barregen amb cases de rics i la presencia de san Vicent Ferrer està per tot arreu.

I tot seguit de cami a Carnac, agafàrem un vaixell pel golf de Morhiban fent un agradable passeig amb vent i sol molt d'agrair després de dies de ploure i ambient humit i gelat.

I per fi arribàrem als menhirs de Carnac, lloc on tenia moltes ganes d’anar i que em va agradar però em va saber a poc.

La nit la passarem a Nantes, férem visita nocturna i diürna i veritablement és una ciutat que em va encisar, amb una ambient cosmopolita especial.

Després de Nantes, anàrem a Angers on visitàrem el castell i l’espectacular tapis pel qual és famosa la ciutat. Jo mai he vist cosa semblant.

D’Angers anàrem a Le Mans, una ciutat que manté un centre històric ben conservat i on gaudirem d’una nit memorable amb un espectacle de llums,  música i història reflectit sobre els monuments en tres punt determinats de la ciutat. Després de Le Mans, este tipus d'espectacle l'he vist en altres llocs, però aquella primera vegada em va sorprendre.

De Le mans anàrem a  Paris per agafar l’avió, però com teniem temps abans del nostre vol...férem passeig per la ciutat. Aprofitàrem cada minut.

REFLEXIONS POSTERIORS, BRETANYA i NORMANDIA, estiu 2012

TOT JUNT:

BRETANYA i NORMANDIA ANGERS: el tapis de l'Apocalipsi
BRETANYA i NORMANDIA ARLES...........PATRIMONI MUNDIAL

BRETANYA i NORMANDIA BREST i QUIMPER al Finisterre 

BRETANYA i NORMANDIA DINAN 

BRETANYA i NORMANDIA GUIMILIAU: calvari típic bretó 

BRETANYA i NORMANDIA LE MANS Passeig diürn i nocturn

    FOTOS I MÚSICA de LE MANS 

BRETANYA i NORMANDIA LOCRONAN Essència medieval 

BRETANYA i NORMANDIA MEGÀLITS: Lagatjar i Carnac 

   FOTOS i MÚSICA Megàlits a la Bretanya

BRETANYA i NORMANDIA MONT DE SAINT MICHEL ..........PATRIMONI MUNDIAL
FOTOS i MÚSICA MONT DE SAINT MICHEL .....................PATRIMONI MUNDIAL

BRETANYA i NORMANDIANANTES: Passeig cap al castell 

BRETANYA i NORMANDIANANTES: Passeig de nit

BRETANYA i NORMANDIAPLATGES del DESEMBARC de Normandia i museu de guerra
BRETANYA i NORMANDIA CAEN 
    FOTOS i MÚSICA: Caen, memorial de guerra, platges i cementeri de guerra

BRETANYA i NORMANDIARENNES, centre històric 

BRETANYA i NORMANDIASAINT MALÓ I DINARD 

BRETANYA i NORMANDIALa SENDA DELS DUANERS 

FOTOS i MÚSICA La SENDA DELS DUANERS 

BRETANYA i NORMANDIAVANNES
BRETANYA i NORMANDIAPENINSULA DE CROZON
BRETANYA i NORMANDIA  GOLF MORBIHAN 
   FOTOS i MÚSICA ciutats interior
   FOTOS i MÚSICA ciutats i paratges de la costa 
DESCOBRIM BRETANYA I NORMANDIA

FOTOS i MÚSICA: Caen, el memorial de guerra i les platges de Normandia (FRANÇA)

Una ciutat... un museu... unes platges històriques... i un cementeri ..tot forma un conjunt que recorda la barbàrie i la violència 

però vol ser símbol de PAU.

Música:

Loreena Mckennit

Ancient Pines

La Bretanya francesa: En vaixell pel GOLF DE MORBIHAN

I en arribar a Morbihan, cal complir el ritual turístic i muntar a un vaixell per donar una volta pel golf, i cert que el passeig val la pena...

Hem dinat a la localitat de Locmariaquer des d’on anem a embarcar en un vaixell per fer un trajecte pel golf de Morbihan que durarà sobre una hora. Morbihan és una paraula que en bretó significa”perqueño mar”. Volem gaudir del sol i de la brisa marina i  veure les illes que l’envolten. 

Vista del golf mentre caminen cap a l’embarcador.

Per anar a l’embarcador passem per un tram de la senda dels duaners. Ja havíem trepitjat altre tram quan estàvem en Perros-Guirec : La senda dels douaners, i en esta ocasió s’hi veu clarament això que ens contaren sobre l’obligació que tothom qui té casa, ha de deixar un pas-senda malgrat tenir propietat privada. El camí pel qual ens enfilem és estret, és la part publica que s'ha cedit . A mà dreta tenim les façanes, les portes i finestres de les cases privades, i curiosament a la mà esquerra estan els jardins, també privats d’estes cases, alguns amb les tauletes i cadires, altres amb sillons i gandules. Tot sempre disposat cara al mar i a la vista preciosa que hi ha.

Per la senda dels duaners caminen mentre no deixem de mirar el golf.

De nou pense en el plaer de viure en una d’estes cases que semblem modestes, no molt grans, però això de la panoràmica tan esplèndida, resulta envejable. En un moment donat deixe escapar la imaginació i em veig propietària d’una d’eixes cases, o al menys d’un d’eixos menudets jardins que hi ha davant, a la mà esquerra del camí dels duaners. Imagine les hores asseguda en una d’eixes gandules, respirant la brisa procedent del mar... llegint un bon llibre...o amb bona companyia...quin plaer...Hi ha alguna casa més gran i semi derruïda amb el seu “jardí” ple de brosses i brutícia. És una casa abandonada. El propietari en deu tenir altres cases i mansions amb millors vistes. Qui sinó deixa esta parcel•la per a que hi visquen les rates?

Vistes marineres amb un sol radiant, què més volem?

Arribem al punt d’eixida dels vaixells i està ple de gent esperant. És una visita turística que cap persona deixa de fer quan s’arriba a esta part de Bretanya i a la cua tenim molta gent per davant. Deixem que tothom munte al primer vaixell que arriba i ens esperem al següent, que s’anomena  Angelus i que de tota la sèrie d’Angelus, aparentment  és el més menut i el més vell.

Estem a l’embarcador...i no som els únics...hi ha molt de turista estranger. Si es para atenció l’orella s’escolta una barreja d’idiomes.

No importa. Nou o vell, estem cansats d’esperar i en el primer que arribe ens enfilem. Quan arriba ja està quasi ple, són embarcacions que la gent empra per moure’s des de les illes als ports i a l’inrevés. Aconseguim seient cara al sol, sense poder escollir, i comença el trajecte. 

Pugem a l’Angelus...que arriba ja ple. Mirem, i tornem a mirar...no queden molts seients buits. Anem com sardines en llauna.

Una veu explica el que tenim a la dreta i a l’esquerra però quasi ni escoltem, estem xerrant i escoltant com altres ho fan també. A més a més cal lluitar per fer fotos, perquè amb tanta gent tot el que veu l’objectiu són caps. A més a més encara que volem saber què diu l’explicació, quan l’escoltem en castellà ja ha passat el que fa fet referència i no sabem ni on mirar.

 Però les vistes són boniques...

El golf és un mar interior de 5 quilòmetres d’ample i 21 de llarg. Està unit a l’oceà per una estreta i perillosa boca que no arriba al quilòmetre. Al golf hi  ha moltes illes, unes més grans i altres menudes, unes deshabitades i altres turístiques. Hi ha qui diu que en són 40 o 42, altres comptabilitzen les submarines i diuen que en són moltes més. Són com taques verdes entre el blau del mar. 

El golf està esguitat d’illes.

Els vaixells de vela predominen. Mentre mire l’aigua i el paisatge també mire qui m’envolta. Molts dels que seuen al meu costat són turistes que només donen la volta pel golf, altres van carregats amb tovalla de bany perquè paren en una de les illes per quedar-se unes hores a gaudir del sol tombats a l’arena de les nombroses platges que hi ha. 

Al golf hi ha moltes possibilitats d’oci però les aigües no són tranquil•les i les corrents són violentes. Té un clima suau on creix vegetació mediterrània, en hivern la suavitat del golf atrau moltes aus migratòries com les garses, cormorans o ànecs salvatges. L’ostreïcultura és una de les principals activitats econòmiques.

És un lloc preparat per al turisme.

Entre illots i penyes, admirant paratges amb desertes cales, passem per una illa que conserva menhirs i un túmuls del neolític, s’hi veuen perfectament...Esta terra bretona és prolífica en menhirs i dolmens i sovint en hem vist, fins i tot al costat de les carreteres, el que ara tenim davant són xicotetes mostres, res a veure amb Lagatjar o Carnac, per posar un exemple. 

Menhirs en una de les illes del golf.

De totes les illes solament dues tenen la condició de municipi, una és Arz, la més salvatge, i l’altra és l’illa dels monjos, Ille-aux-Moines. Des del vaixell vegem esta ultima molt plena. Des de la meua al seient s’hi veu el turisme de sol que hi és. Ara monjos no hi ha, el nom de l’illa li ve de quan el rei de Bretanya va regalar l’illa als monjos de l’abadia de Redon. Nosaltres no parem-hi, però segons ens diuen té un acollidor casc antic amb carrerets plens de camèlies i mimoses entre casetes de pescadors.

 Per a qui li agrade prendre el bany i el sol, l’illa del monjos és la millor.

El nostre passeig en vaixell acaba en Port Blanc, a 15 quilòmetres de Vannes.  Ha fet sol, massa, però millor que no la pluja que altres dies ens acompanyava. 

El passeig pel golf es agradable, és una d’eixes visites turístiques que no ens hem de perdre, malgrat tenir reticències de si són exclussivament preparades.

QUADERN DE VIATGE, BRETANYA, estiu 2012

FRANÇA: PENINSULA de CROZON a la BRETANYA FRANCESA

Aigua per tots els costats... aigua de pluja que no para... i aigua del mar que ens envolta a la costa atlàntica. 

Camaret sur mer

Estwm a la Bretanya francesa. De camí a la costa de la península de Crozon  no para de ploure. Havíem de visitar unes grutes a la població de MORGAT i per culpa del mal oratge s’ha anul•lat, pot resultar perillós. I encara que la pluja no ha d’entorpir mai cap viatge, que per això estan els impermeables, en estos casos s’ha de tenir precaució. Mai se sap què pot passar amb una mar embravida.

De Morgat no vegem res, fem una parada “tecnica”. La visita  a les grutes en barca s’ha suspès.

On si parem més temps per a dinar és al poblet mariner de Camaret sur mer, però continua plovent a mars, valga la redundància,  i no dona gana de passejar pel port. Massa aigua. 

Camaret sur mer.

És un poblet preparat per al turisme, amb pocs habitants, en temporada baixa només té al voltant de 2700 habitants. Però hi ha sis hotels, dos càmpings i altres llocs de dormir, tres ports esportius i moltes segones residències, així que en estiu la població es triplica. Encara que hui estan tots amagats, els carrers estan buits. Tothom té por a la pluja. Tothom s'hi refugiat en lloc tancat.

Camaret sur mer.

Jo mateixa ho faig. Primer intente el passeig després de dinar i encara arribe a fer alguna foto, banyant-se la càmera, i  jo, també, acabe remullada totalment. Com la situació arriba a ser insuportable, busque on amagar-me. Entre a una tenda de regals, i veig que no sóc l’única, en som molts que no volem comprar i solament ens estem aprofitant del sostre de la botiga. Tanmateix per dissimular done una volta i per fer alguna cosa, li faig fotos a la secció bretona. 

Camaret sur mer.

I plou... Com no para i el pla de les grutes s’ha tergiversat, decidim  anar a la PUNTA DE PENHIR, que és un paratge natural amb penya-segats i vistes precioses. Esperem que en el temps que dure el trajecte fins arribar-hi deixe de ploure.

Però el nostre goig acaba en un pou perquè La Punta de Penhir està molt a prop i quan arribem la pluja continua caient amb gana. És aigua a cànters, tanmateix és molt temptador baixar del vehicle i lluitar contra la pluja i el vent per gaudir d’un un paratge com el que s’endevina des de la llunyania, tan obert, amb sensació de llibertat. Ens deixem emportar per l’emoció i amb un bon impermeable, ens decidim a caminar cap a la Punta i veure les roques i els penya-segats. 

La Punta de Penhir

Un impermeable és el que correspon, però dels que tapen. Així i tot acabe remullada, sense saber per on ha entrat l’aigua, però no passa res perquè el mateix vent l’asseca. En esta ocasió els paraigües no valen, al contrari, qui s’atreveix a obrir-ne un, inmediatament se li trenca. 

La Punta de Penhir

A la Punta de Penhir hi ha dos punts on adreçar-se per mirar, el primer em defrauda un poc, pensé que no ha valgut la pena remullar-nos tant, però el segon és espectacular. Els penya-segats estan molt alts, ens han dit que més de 70 metres, les roques estan escarpades i les aigües xoquen embravides. Diuen, i m’ho crec, que en este lloc es roden moltes propagandes publicitàries de Bretanya. 

La Punta de Penhir

Les tres puntes que s’hi veuen aïllades s’anomenen Tas de Pois. Anem per on anem, sempre mirant l’horitzó hi ha bones vistes, però no hui, el dia està gris i en alçar molt el cap, la pluja ens remulla la cara.

La Punta de Penhir

Ens conten que la gent que vivia durament per estos paratges esperava amb ansietat els naufragis per a apropiar-se del que quedava flotant a la mar o enganxat a les roques. 

Esta zona té una vegetació baixa, el bruc que li dóna el color lila predomina amb flors grogues que l’acompanyen. De camí a la Punta de los Españoles anem per una carretera estreta i plena de revoltes però d’una bellesa extraordinària: és un conjunt de colors que la naturalesa regala, són unes flors silvestres disposades de manera cromàticament perfectament combinada. 

És un paisatge bucòlic. Pensé que tanta bellesa junta és impossible i tal volta són els meus ulls qui ho imaginen, per la qual cosa, incrèdula del que veig, pregunte a qui m’envolta si estant veient la mateixa meravella. I si, no són els meus ulls, tothom està gaudint d’este paratge. Bocabadada com estava ni he gosat traure la càmera de fotos, només quasi al final. I em penedeisc perquè hi ha una imatge, la de les flors silvestres, que no voldria oblidar mai.

De camí a la Punta de los españoles.

Este preciós paratge per on hem anat ens ha portat a la Punta de leos españoles, situada front a la ciutat de Brest. El nom es deu a que l’any 1594, part de l’exèrcit de Juan del Aguila, del que diuen va pasar de soldat a capità, després de desembarcar en Cameret anaren, per ajudar a les tropes contra Enrique IV,  a la punta de la península de Crozon, que estratègicament dominava el port de Brest. 

Punta de los españoles.

Hi construïren un fort que encara es conserva. Però van aparèixer en contra uns 4000 anglesos i francesos, tanmateix el grup de soldats espanyols dirigit per Juan del Aguila, resistiren fins a 6 setmanes. Solament va haver 13 supervivents.

Punta de los españoles.

Mapa de la penisula de Crozon.

QUADERN DE VIATGE, BRETANYA-NORMANDIA , estiu 2012