ÀUSTRIA: Poblets del TIROL

Visitar el Tirol és adonar-se’n de la importància del sabor tradicional, un sabor que nosaltres anem perdent buscant la uniformitat en forma de falsa modernitat.

La nostra destinació d’este any són els Alps austríacs, anem a fer cada dia una ruta de senderisme que durarà tota la jornada. Seran caminades per arribar a llocs, alguns dels quals estan molt aïllats, unes vegades per altitud i altres per inaccessibilitat. 

Quin goig serà estar per allà dalt, caminant per eixes altures! Quan vaig estar fa anys en Àustria en una ruta centroeuropea, mirava els Alps i ho pensava, qui poguera hi estar!. Així que per “matar el cuquet” del desig del que no s’ha fet i per fer un poc d’exercici, cap allà que ens anem a caminar, sense saber exactament quin grau de dificultat tindran les rutes previstes i si tindrem alè o no per poder fer-les.

Des de l’avió, d’on he començat a escriure este quadern i mentre estem aterrant, s’hi pot vore els paisatge que ens espera i que anem a trepitjar, són muntanyes altíssimes i la majoria amb neu als cims. A les valls es veuen nombrosos llacs, grans i menuts. Molts, en són molts. I els nuclis de població sempre es veuen envoltats de verd, res d’edificacions altes. I també s’hi veuen nombroses cases disseminades. 

Per damunt dels núvols apareixen els pics elevats dels Alps.

Ja estem en Àustria, al Tirol, la nostra parada serà al gastoff quasi en la frontera amb la Baviera alemana, aproximadament a uns 60 km de Salzburg. El gastoff és el nom com es coneix al país els llocs de dormir. De camí hem vist, ara de prop, els poblets i els llacs envoltats de verd, que hores enrere miràvem des de les altures. Quant de verd!

Des del seient de l'autobús continuament vegem la verdor predominant, les cases aïllades, els poblets menudets...

Hem arribat a l'hospedatge que serà casa nostra durant els deu dies que dura esta estada en Àustria que és la nostra intenció siga pur contacte amb la natura. Martina i Hans els amos de l'hotel, ens estan esperant i ens reben amb molta amabilitat.

El gastoff és un lloc acollidor, encara que la primera impressió és que a l'indret on està situat fa un  fred que pela, però hem d’acostumar-nos perquè és el que tindrem durant estos dies. Està format per dos edificis i un càmping enmig i forma part d’un paisatge encisador, tot verdor, altes muntanyes envoltant, aire pur i fresc per a respirar... No està situat en un paratge molt alt, només a 650 metres d’altitud, res si es compara amb les immenses muntanyes que l’envolten

El gastoff és molt acollidor i per dins provist de bona calefacció.

Just al costat de l'edifici principal hi ha un bar, un lloc de tertúlies de vesprada i de copes nocturnes, un lloc on sona musica tradicional, de vegades en directe. Ja imagine que serà el nostre lloc de trobada després de la dura jornada de caminada. Ho imagine perquè al primer colp d’ull ens adonem que és el lloc preferit de tota la gent que dispersada viu per la rodalia, també dels veïns de San Johan in Pongau, la població més propera i altres poblets del voltant. Així que sembla hem tingut sort, tindrem marxa de matí i marxa de nit. 

Té les flors a les balconades, com la majoria de les cases al Tirol.

I així ha sigut, com ho havia imaginat ha passat. Cada nit el bar CAMPINO està de gom a gom, és el lloc de moda dels solters tirolesos de la zona, sobre tot dels més  madurs. I una cosa em resultà xocant la primera vegada. Malgrat predominar la gent "entrada en anys" també hi ha joves, i no pocs. Es conseva el costum de traure a ballar i són ballarins amb destresa quasi professional. Molts d’ells i d’elles porten la vestimenta tradicional, i no ho vesteixen enfocant-ho al turisme, és perquè en la zona es conserva eixe tipisme i posar-se la roba típica és considera elegant. De fet és en cap de setmana quan més homes i dones vestits amb roba tirolesa vegem.

Sembla que a la gent local els agrada tenir forasters rondant,  pense que ells poden pensar que nosaltres som “gent de pau”, sent com som gent amant de la natura i la majoria esportista, gent que pel matí gaudeix de les muntanyes i per la nit l’únic que vol és passar un ratet agradable escoltant música. 

Perquè està clar que qui va a sant Johan és per assaborir les muntanyes i respirar el bon oxigen que desprenen.

Així que des del primer dia la rutina ha quedat establerta. De bon matí, al desdejuni, Martina i Hans per tenir clar les racions per al sopar, ens passen un llistat de menjars amb 24 plats diferents, dels quals hem d’escollir-ne tres. Cal triar i ho fem unes vegades preguntant què és i altres a l’atzar segons la sonoritat del nom escrit en llengua austríaca o germànica, no ho sé ara molt bé, el cas és que és un idioma no dominat per la majoria dels que hi estem. 

El dinars són lliures, unes vegades de picnic i altres als refugis de muntanya convertits en llocs de menjar on mai falta la cervesa per acompanyar. I és que el temps per a dinar és limitat, sempre supeditat al que cadascú utilitze per fer la caminada. Perquè cada persona té un ritme i tarda segons les seues possibilitats.

I per les nits després de la reconfortant dutxa anem a sopar. La veritat és que el menjar no falta...són plats ben plens els que ens posen. I acabem la vetllada en Campino on anem a ballar i vore ballar.

El poble de SAN JOHAN IN PONGAU, capital de la seua comarca, para un poc allunyat del gastoff però és el que està més a prop. Cal matisar això d’estar allunyat perquè tot és relatiu. Dic que està allunyat perquè nosaltres anem hi a peu i tardem uns 20 minuts. 

El poble és bonic amb les seues cases amb les balconades, finestres i portes de fusta;  tot guarnit amb flors de colors variats simètricament col•locades combinant matisos. San Johan és un poble dispers, té molta extensió,  moltes granges riques i grans que s’hi poden vore en el nostre camí mentre anem del gastoff al poble. El poble sembla menut però té una població total de 10.100 habitants.

San Johan és el primer poble tirolés que visitem  i el primer contacte amb l'arquitectura que predomina.

En realitat no té cap monument interessant solament la “dam”, la catedral construïda en 1322, amb unes torres espectaculars i un interior auster. Històricament es recorda San Johan com un dels campaments que utilitzaren els nazis durant la segona guerra mundial per tancar presoners, fonamentalment russos. Queda un monument testimoni d’este fet però nosaltres no anem a vore’l. 

És un poblet net, amb tendes boniques i carrers ben conservats. És un lloc ideal com a seu de vacances d’esquí per estar enmig de molts paratges per poder practicar l’esport d’hivern. Tanmateix malgrat semblar una vida bucòlica envoltada d’enormes muntanyes, pense com deu ser de dur el dia a dia en hivern, sempre nevat, sempre fent un fred impressionant. Així que a estos poblets de vacances si, però després tornar-se’n a buscar l’escalforeta pròpia mediterrània. 

La catedral impressiona, sobre tot les torres en agulla. L'edifi ressalta entre la resta del poble que són tots més baixets.

Però si de poblets bonics parlem, el que destaque en este viatge és BISCHOFHOFEN, aparentment, com San Johan és menudet però té al voltant d’11000 habitants. És un poble especialment acollidor, té racons preciosos i un riu, el Salzach, que el travessa. Està al districte de Pongau com San Johan, en Salzburg, en una coneguda ruta que travessa els Alps. 

Quin poblet!, sembla tret d'un conte infantil...

El poble és conegut per les excel•lents instal•lacions per al salt d’esquí que té, utilitzades per celebrar les competicions esportives i en estiu és punt de partida de rutes de caminar. El nostre passeig és breu i no dóna temps a visitar el museu que mostra un grapat d’història, però el que veiem és suficient per admirar raconets interessants i encisadors.

Sembla un poble tret d'un conte infantil. No puc eviar pensar-ho i mentre faig el tranquil passeig imagine que de sobte m'apareixen fades, prínceps encantats i princeses, dracs, monstres i gegants... i que tots junts m'acompanyen en este agradable deambular.

Cada racó té el seu encís. 

QUADERN DE VIATGE: CAMINS DEL TIROL I BAVIERA 2005

ALGÈRIA: ciutat d’ALGER

En escoltar la crida a l’oració em quedava capficada, absorta, com hipnotitzada escoltant els altaveus. Pareixia que volia comprendre el què l’imam deia. Silenciosa, buscava la torre de la mesquita d’on procedia la veu del muetzí. Des del minaret, es repetia cinc vegades al dia.: “Gran és Déu, no hi ha més Déu que Al.là i Mahoma és el seu profeta”. 

ALGER pareix València, pel mar, per moderna, amb un ambient quasi més espanyol que àrab, amb molta animació i bullici. 

La ciutat d’Alger és blanca. Enlluerna. I és que a la ciutat d’Alger se la coneix com la Blanca per la lluminositat que es desprèn de la mar que la banya i que contrasta amb la pols tan propera del desert. 

En estos moments estem a la zona del port. Mire la mar i per un moment imagine que estic en un vaixell allunyada però apropant-me a la ciutat. Imagine la vista que s’hi veu  dels edificis més elevats: el castell nou, la ciutadella construïda pels espanyols i també la gran mesquita de Pachà que es manté perenne al barri espanyol, i que va ser construïda per a commemorar l’expulsió d’estos d’Algèria. 

L'ampla plaça dels màrtirs, punt d'inici del camí cap a la casbah.

Hi ha una brutícia desmesurada enmig de nombrosos cartells amb frases que conviden al ciutadà a la neteja. Veig pobres asseguts a les voreres dels carrers pidolant... i la resta del món impassible passant per davant. Hi ha molts, de pobres i d'impassibles.No deixa de ser una gran ciutat.

Hi ha molts racons on s'hi veu molta brutícia, sobre tot als carrers poc habitats de  la casbah.

Als balcons dels alts edificis, que temps enrere foren seu de riquesa i benestar, pengen animals morts dispostos per a la dissecció prèvia a la cocció, i estan junt a la bugada assecant-se al Sol. És un compendi d’empobriment i deixadesa que em fa dubtar si és cert que estic a la capital. 

En edificis que tendrien esplendor en temps de dominació francesa s'hi veu algun balcó on hi ha roba estesa i algun animal penjat. A poc a poc els ulls s'acostumen a esta realitat i ja no ens sorprén.

Situat a l’ample carrer que fa de façana al mar, un carrer format per edificis importants amb arcs i d’estil francès que recorden els qui foren amos temps enrere, està l’hotel Safir. Passem per la porta i s'endinsem per escodrinyar. Volem saber per què esta catalogat de luxe. El luxe que trobem no és el mateix que trobem a un país occidental. Mire amb deteniment les parets, els seients, les taules rodones cobertes amb diverses estovalles...està tot deixat un poc de la mà. Cert que l'hotel està abandonat, té una falta de pintura a les parets, mobiliari per renovar...Des dels ulls occidentals cert que no li corresponen les estrelles que té però això és arbitrari i cada país té els seus requisits per atorgar-les. 

Edificis d'estil francès que fan de façana al mar.

Des de la plaça dels Màrtirs, d’estil totalment francès, pugem a la Casbah per capbussar-nos en l’essència del món àrab. La Casbah em sorpren per la seua situació en un turó. Per arribar al cim, a la ciutadella, accedim per rampes, escalinates, carrerons laberíntics estrets i de vegades de difícil accés. Este entramat de carrers esta farcit de xiquets juganers i cridaners. S’hi veien per tot arreu, són els fills dels artesans establerts al barri. 

Ho mire tot amb curiositat, no deixe d’escodrinyar. Tot és objectiu de les meues indiscretes mirades, les cares de les persones, la dels xiquets, les vestimentes, les façanes, fins i tot l’interior de les cases quan trobe una porta entreoberta. Endevine l’existència, portes endins, d’uns menuts tallers, alguns de tèxtil, altres de ferro o cuir. Però tendes en queden poques, segons ens expliquen els locals, els comerços s’han anat traslladant a carrers més transitats on pot haver més negoci. El que hi queda és algú pastisser i també hi ha més d’un carnisser que exposen la mercaderia al carrer.

La Casbah és un entramat de carrerons, estrets i laberíntics, és l'essència de la ciutat.

Les botigues al carrer, com la carnisseria de la foto, és totalment habitual. 
En els carrers destartalats s'hi veuen molts xiquets jugant. Ens miren encuriosits, no és usual vore occidentals en Algèria. 

.

Avançant sempre carrers amunt, arribem a la part més alta. M’impressiona la relativa modernitat d’un gran monument, que té al voltant d'uns 90 metres d’alçada, erigit al final del camí, al llarg del qual he vist tanta casa vella i desarranjada. El contrast és un cop per a la vista, per modern, per alt i per l’enorme espai que ocupa. Al seu voltant hi ha tot un complex cultural, amb biblioteques, teatre a l’aire lliure, cines, tendes i restaurants. Malauradament esta buit i desaprofitat, segurament pense, perquè la majoria dels algerians no tenen temps per al lleure, preocupats per les necessitats vitals del dia a dia.

Element de modernitat que trobem en travessar la part més antiga de la ciutat que és la Casbah.
 Està situat en un centre cultural, malauradament buit i desaprofitat.

Visitem molts mercats, però el més animat, sense cap dubte, és el de Mustapha situat al sud de la ciutat. Hi comprem algunes de les espècies que condimenten tots els plats i  begudes al país.   Els olors   als   mercats absorbeixen tots els sentits, pels colors, pels sabors, per les textures...Olors de menta, absenta o clau, sobre tot emprats per perfumar el te, sèsam, comí i anís negre,  per  donar sabor a  pans i  pastissos,  pebre, timó, canyella...Tot allò es barreja en aquell souk tan atapeït. 

Visitant els mercats, te n'adones del significat d’anar a comprar al món àrab, va molt més enllà del fet d’avituallar-se del què es necessita. Per als algerians és un encontre social amb temps reservat per prendre el te amb els venedors, amb parades esporàdiques al camí per fer salutacions als coneguts, o emprant minuts, fins i tot hores, per fer una xerrada amistosa enmig del bullici. És temps també, per dedicar al regateig en el preu del què es vol adquirir...Quan es va a un mercat les presses s’han d’oblidar.

QUADERN DE VIATGE: ALGERIA 1990

Este relat, junt a altres sobre Algèria que pots trobar en este bloc, formen part de la novel·la 

ENTRE DOS MONS, 2015, Ed Nova Casa Editorial. 

Face de la novel·la

CASCADES DE NIÀGARA

Quin impacte visual vore la naturalesa en esta pur, la brutal força en caure l'aigua al riu...allò era com un tro, "un tro d'aigua".

Les cascades del Niàgara són conegudes arreu del món i es poden considerar una de les meravelles naturals més visitades.  Les constitueixen un grup de grans caigudes d’aigua del riu Niàgara que estan en la frontera entre Estats Units i Canadà. Comprenen tres salts d’aigua diferenciats: la cascada de la Ferradura o canadenca a la província d’Ontàrio, la cascada nord-americana a l’estat de Nueva York i la més menuda, la cascada del Vel de Núvia. 

En conjunt no tenen molta altura, però si són molt amples. Durant milers d’anys este impressionant espectacle solament era conegut per les tribus natives de la regió que escoltaren el rugit de l’aigua molt abans d’arribar a vore-les. Era com el so d’un tro. Niàgara deriva d’una paraula d’una tribu india iroquesa que significa “tro d’aigua” i això són, per la força que tenen. 

Meravellats per la majestuositat i bellesa, moltes tribus reclamaren les cataractes com a pròpies. Per a totes aquelles tribus natives les cataractes tenien un significat espiritual perquè creien que un déu poderós habitava en elles.

Jo sóc amiga de les paraules i no vull potenciar allò de "una imatge val més que mil paraules" però este és altre cas en els que ni ajuntant paraules i imatges, s'arriba a explicar la sensació que se sent.

Des que foren descobertes pels colonitzadors europeus s’han fet molt populars, per bellesa i espectacularitat i també per ser una gran font d’energia. Diuen que també són importants per portar endavant un projecte de conservació ambiental.

I, per suposat, i com no aprofitar-se’n?. Són un focus turístic impressionant que gaudeixen, o pateixen segons com es mire, les ciutats bessones Niàgara Falls, l’una a l’estat nord-americà de Nova York i l’altra a la província canadenca d’Ontàrio.

Estàvem a la part de Canada i la policía amb bicicleta controlava la situació.

I això de patir, ho dic sincerament amb cert pesar. S’ha creat un muntatge al voltant de les cascades que li lleven l’encís d’entorn natural, creant un aura d’artificialitat que no em va agradar.

Em sembla perfecte que es facilite a tothom l’accés a les cascades per viure la sensació d’estar a prop, d’estar baix d’elles, de poder mullar...jo mateixa vaig gaudir de l’experiència irrepetible per la qual cosa no puc estar en contra de  l’obertura al turisme d’este paratge natural. 

Però tot té un límit i unes maneres. 

Entenc que les cascades són un gran negoci i entenc que tothom vol emportar-se la seua part. Hi ha restaurants de tot tipus i preus, tendes, camps de golf, spas...parcs infantils... divertiments per al dia i també per a la nit. Hi ha hotels per a tot tipus de turisme i recorde que en vaig adonar que predominaven els destinats als recent casats. Recorde com de cridaneres estaven exposades les ofertes destinades per passar la millor lluna de mel. 

Niàgara falls era quan jo ho vaig visitar, i segurament continuarà sent, un complex totalment artificial i banal que em deixà la sensació, que tanta parafernàlia turística al voltant trencava el sabor autèntic del que realment s’anava a visitar.  

Parlava abans de límits però també de maneres. Si tot l’engranatge turístic d’este paratge natural s’haguera fet pensant més en buscar la consonància amb l’entorn natural tal volta no tindria eixe record agre-dolç de lloc falç. Hi ha molts països on la natura mana sobre tot sense oblidar el turisme i la font d’ingressos que suposa. I és el que em dol de Niàgara, la falta d’un urbanisme adequat amb l’entorn natural.   

I especifique que el lloc té també part “dolça” perquè les cataractes, oblidant tota l’artificialitat, la massificació de gent i el negoci creat, són  realment una meravella digna d’admirar.

Apropar-se a la cataracta és emocionant. Es fa a peu i en vaixell. A la dreta de la imatge es pot vore la gent amb impermeable groc. Seguint una senda a peu s’arriba al peu de la cataracta.

Nosaltres estàvem en Canada i visitàrem les cascades des de la part canadenca. El parc Reina Victòria tenia unes plataformes que oferien una espectacular vista a les cascades d’Estats Units i les canadenques. També recorde caminàrem per senderols i túnels que ens portaren sota les cascades i que ens deixaren per protegir-nos de l’aigua uns impermeables grocs. I estava la torre Skylon que des de l’any 1965 ofereix la visita més elevada sobre les cascades. 

Hi ha diversos punts claus on estan  les milors vistes.

Pujàrem, junt a un muntó més de visitants, a bord del transbordador Maid of the Mist, que s’endinsava dins la gola de la cascada. No sabíem exactament fins on arribaríem a apropar-se però ens donaren uns impermeables a tots per a no mullar-se, esta vegada de color blau. Tot augurava una vista emocionant de les cascades....i vaja que ens emocionàrem. 

Ens divertírem quan ens apropàrem, quasi fins tocar-les...quan es podia sentir la força i l’esplendor de la natura verge, allunyats com estàvem dels muntatges turístics.

Els impermeables que proporcionen al vaixell, esta vegada blaus, són imprescindibles per no banyar-se.

Després pujàrem al telefèric anomenat Spanish Aero Car, per admirar els ràpids. El telefèric creua el canó per damunt del remolí d’aigua, conegut com Niàgara Whirlpool i per damunt del pont Rainbow. Va ser construït per una companyia espanyola i oficialment inaugurat en 1916, segons un disseny de l’enginyer espanyol Leonardo Torres y Quevedo (1852-1936). Una placa a l’entrada ho explica. Una referència curiosa al voltant d’esta persona, que no diu la placa i tampoc és molt coneguda, és que  Torres Quevedo va ser qui va inventar el primer ordinador del món.

El telefèric ens permet vore les cataractes des d’altra prespectiva.

El telefèric està penjat en dos punts de Canada, malgrat creuar la frontera d’estats Units i Canada quatre vegades en un viatge complet a una velocitat de 7 km l’hora. L’altura en el tram central és de 61 metres sobre el riu i la longitud és de 539 metres.

Des de la cabina de l’aerocar hi havia vistes impressionants de totes les parts de les cataractes, també s’hi veien des de les altures els visitants seguint els senderols naturals i els transbordadors que s’apropaven a les cortines d’aigua que formaven les aigües en caure, de la mateixa manera que ho havíem fet nosaltres. 

Des del tranquil passeig en aerocar vegem, no solament les cataractes, també el pont Rainbow i els remolins que es formen al riu.

A peu, des de l’aire o des l’aigua les vistes eren immenses, l’experiència emocionant...I què dir més de les cataractes? 

M’agradaria que la fúria turística no fóra tanta. 

M’agradaria  que es pensara més en la natura i no tant en el negoci.

M’agradaria que tot retornara a quan les tribus natives eren les ames del paratge i tot era vegetació i aigua...o a uns segles després quan començaren a obrir l’accés per apropar-se i poder tocar l’aigua.

El turisme és bo, però s’ha de saber controlar.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre CANADÀ 1993

GRÈCIA: Monestirs de METEORA al Peloponeso

Quin paisatge més espectacular, faltava no res per tocar el cel... per trobar-nos tan a prop i per estar envoltats de tanta religiositat.

Grècia, és molt, no només és passat històric. Té grans ciutats, té menudes poblacions, té illes, té vestigis d'ascendents carregats d'esplendor i també té un ingredient religiós. 

Hui toca vore esta part de Grècia, la zona on estan els monestirs al Peloponeso, Patrimoni de la Humanitat per l’UNESCO des de l’any 1988. Per a mi, sense voler menysprear cap altre lloc de Grècia dels que he vist fins el moment, el que tinc davant meu, just ara mentre escric, és la joia entre les joies que este país guarda i conserva. 

M’agrada fer fotos dobles, les faig per separat i  amb molt de pols quadren, després  les ajunte per a que s’aprecie tot el conjunt.
M’agrada no retocar-les i que és note que no hi ha truc.

No sabria donar cap raó en concret per què m’agrada tant este paratge, tal volta és la natura agrest que l’envolta, tal volta és el poder assaborir la solitud que s’hi respira, no ho sé. I no cal buscar raons, cal gaudir del moment. 

Ens envolta naturalesa en estat pur creant formes diverses, màgiques…este paratge és dels llocs especials que guarde en la retina i no s'obliden mai.

El paisatge de la regió de Kalambaca, la ciutat més propera, amb els seus inaccessibles monestirs és simplement espectacular. Hi estan construïts, dalt del cim, sobre imponents roques per protegir-se d’atacs. Semblen penjar del cel.  Tanta inaccessibilitat ha afavorit  preservar tradicions religioses protegint un reducte de cultura hel•lènica durant segles. 

Fins fa no res no hi havia cap camí per pujar, solament un caminal empinat, estret i en males condicions per on ho tindrien difícil els monjos per a pujar i per a baixar. Però tampoc els feia molta falta, buscaven l’aïllament i el trobaven en les altures. 

I dalt del cim estan els monestirs...aïllats...situats ben alts com buscant el cel...

Visitem Gran Meteroro, Varlaam i San Nicolas, amb frescos preciosos a l'interior i a l'exterior vistes que per poder descriure no sé ni quines paraules emprar. Perquè si ja ens quedem sense paraules contemplant els monestirs allunyats, allà dalt, alguns a 600 metres i  pensant que hi anem a pujar, estar a la part alta de la muntanya on està l’edifici enclavat i mirar cap avall, encara és més impressionant.

Antigament era difícil hi accedir. Les coses han canviat.

Actualment a alguns monestirs s’hi arriba còmodament i es visiten per dins, sempre respectant les normes.

L’estrany paisatge es formà després d’anys d’erosió, on un riu trobà eixida al mar Egeo després de l’enfonsament del lloc per forts terratrèmols. Els primers monestirs es construïren al segle XIV quan un grup de religiosos ortodoxos que es refugiaven en coves decidiren emplaçar monestirs en llocs inaccessibles per als turcs i albanesos que els atacaven. San Atanasio “Meteorito”, va donar nom al lloc i fundà la primer ordre monàstica que s’assentaria a Meteora.

Gaudir de semblant entorn convida a pensar, a imaginar, a fer-se preguntes de quin tipus de vida portarien els  monjos incomunicats, de com s’ho feien en cas de necessitats bàsiques i urgents per baixar. Jo sempre estic a punt d’inventar, de novel•lar, de traslladar-me en la imaginació per entendre millor. I sempre invente quan no tinc respostes però este no és el cas. 

En esta ocasió ho pregunte, tinc curiositat de saber més sobre aquella manera de viure i tinc al meu costat un coneixedor del món grec que em contesta. Una de les coses que em conta és el sistema de pujar i baixar el menjar. Encara s’hi poden vore les corrioles amb cordes que pujaven i baixaven les cistelles amb els queviures.

La vista sobre la vall impressiona, bocabada... 

Quina vida la dels monestirs de Meteora! Tanmateix pense que aquells retirats del món allà dalt serien feliços. Primer perquè era una separació del tot voluntària i segon per haver escollit eixe paratge tan a prop del cel, la seua destinació final.

En la foto central es veu com altres visitants, igual que hem fet nosaltres abans, pugen la costera per accedir al Gran Meteoro, un dels monestirs més importants.

D’un total de 24 existents al segle XV només en queden 6 en l’actualitat, molts foren destruïts pels alemanys a la segona guerra mundial perquè la resistència del país va buscar este paratge per refugiar-se.

Llàstima que desaparegueren molts, però sort que en queden uns pocs. Són testimoni fidel de vida i d'història.

QUADERN  DE VIATGE:  GRÈCIA 1994

BILBAO: EL GUGGENHEIM

I és bo recordar llocs i situacions, rememorar l’engranatge viscut que al capdavall ens va fent com som, ens fa pensar com pensem...i actuar com actuem.

Quina meravella visitar Bilbao. La primera vegada que hi vaig estar no estava l’edifici del Guggenheim, la part de la ciutat on està situat era gris, estava abandonada, era una zona trista. Ara no.

M’alegre d'haver vingut i veure el canvi de primera mà.
M’alegre d'haver vist este edifici que embelleix l’entorn i és símbol de la ciutat.
M’alegre també, per esborrar de la ment un incident que em va ocórrer durant la primera visita a Bilbao que no va ser res, però qui sap què haguera pogut passar.

Simplement va ser una participació involuntària en una manifestació no autoritzada nacionalista durant les festes de la setmana gran bilbaina. Per sort, els nervis alterats, la por que s’hi respirava als carrers, la violència premeditada d’uns encegats inconscients... tot s’ha acabat des de fa no res. Tot ha finalitzat des del dia en què 3 integrants encaputxats de la banda d’ETA, anunciaven públicament l’acabament de la lluita armada. Falta molt per resoldre i molt per tancar però ja és un primer pas.

En aquella ocasió, sense voler i sense saber com, l’amiga Reme i jo ens vam vore, de sobte,  enmig de la manifestació no legalitzada. Veníem de casa d’una amiga a la que havíem anat a visitar. L’excessiu control policial ens va fer sospitar que alguna cosa estranya hi havia en l’ambient, però nosaltres havíem quedat amb la colla d’amics que havíem vingut junts en una furgoneta llogada des de València. Havíem quedat en un lloc en concret i a una hora determinada i ja se sap, que quan no es coneix per on s’hi va...Nosaltres només sabíem un trajecte per anar al punt de trobada i casualment era el mateix que feien els manifestants, alguns dels quals provocaven amb insults els ertzaintzes que perdent el control tiraven gomes que queien a l’atzar. La sort o el destí va fer que cap d’elles, que eixien de manera indiscriminada  ens caiguera damunt i ens ferira.Va ser una sort la nostra, que altres no tingueren.

Vam haver de córrer, ens veiérem obligades a amagar-se en portals i tabernes per evitar entropessar amb la gent que s’apartava de la càrrega policial...Per fi arribàrem al lloc de trobada amb els companys de viatge. Era el teatre Arriaga i es refugiàrem a l'interior. Per fora, l’assetjament encara va continuar. Als amics, companys de furgoneta no els deixaren creuar el pont, fins que la situació es va tranquil•litzar.

Però ara mirant el Guggenheim ja queda tot oblidat. I este incident passa al calaix de situacions extraordinàries no buscades, d’eixes que passen de tant en tant.

La carretera creua l’edifici però l’arquitecte va crear l’efecte com si es tractara d’un peix.

El Guggenheim de l’arquitecte Frank O Gehry, l'estem el veient plovent, amb núvols i amb sol,  de dia, de vesprada i de nit...per un costat i per altre...

Mirant-lo per tots els costats, parcial o totalment, de prop o allunyats, l’edifici impressiona.

L’estructura del museu, per fora i per dins és realment esplendorosa, dominant, ressalta en la distància, brilla fins i tot en dies grisos, que són els que en Bilbao predominen.

Marbre, cristall i titani es barregen fent un impressionant conjunt arquitectònic ple de corbes sinuoses que creen en l’interior sales que en cap moment corresponen a les típiques de qualsevol museu. Les diverses sales, unes grans, altres menudes, unes rectes, altres amb parets redones, alberguen art modern i antic, mesclant diferents maneres de mostrar-lo.

Un entramat de vidre cobreix les escales a l'interior. Hi ha moltes exposicions per visitar...no ens cansem de pujar i baixar.

I el titani extern sembla ser les escates del peix que en conjunt simula ser l’estructura. Tot està pensat, fins i tot es va solucionar el problema que la carretera passava pel mig. Van crear un annex a l’edifici que és una cua a l’altra part de la carretera que sembla emergir de l’aigua.

El titani que ho cobreix li dóna una color especial.

A l’exterior obres d’art l’envolten: de  totes destaquen a l’entrada el gos anomenat Puppy i a la part de darrere l’aranya Mamá, una gegant estructura que es veu des de qualsevol punt.

El Guggenheim no és solament l'edifici, al voltant hi ha escultures dignes de parar l'atenció.

Parlant amb la gent local t’assabentes de coses que no se sabem des de fora. I així sabem que quan es creà el museu va haver polèmica perquè el govern basc va invertir molt i la resta de les províncies no volien que tant de pressupost se l’emportara una ciutat. Aleshores no entenien que el museu atrau visitants per a tot el País Basc en general que sense eixa atracció tal volta no acudirien.

La torre d’Iberdrola competeix amb l’edifici Guggenheim, ha estat criticada per voler fer ombra al museu...I cert que hi està volent ocupar el tron.  Quan es mira el museu de lluny o de prop, no es pot evitar entropessar amb la torre més alta de Bilbao, però el Guggenheim és especial i al meu parer és indiscutible quin és l’edifici

principal, la torre serà més alta però el Guggenheim guanya en disseny i modernitat.

La torre Iberdrola

La torre, per alta, està present quan es mira l'edifici del museu. Sembla, fins i tot formar part de l'estructura del museu, però no és així. Són dos edificis separats, que no tenen res a vore i entre els quals hi ha certa rivalitat.

I ha aconseguit omplir de vida els voltants. La zona de l’Eixample és la part nova que més ha canviat l’aspecte de Bilbao. Abans Deusto era gris per les fàbriques i industries, ara no. Abans estava apartada, relegada a segon categoria, ara amb el museu avantguardista és un focus d’atenció no només per a turistes sinó pels habitants de Bilbao que tenen un lloc d’esplai agradable.

La zona de Deusto, abans era gris, ara està  revitalitzada: s'hi veu el pont i la universitat de Deusto i la zona nova creada davant del museu que és lloc d'esplai habitual.

REFLEXIONS POSTERIORS: BILBAO 1987, BILBAO 2011

* Les fotos amb música que corresponen al museu les pots veure clicant ací.