Isabel i Bernat són dos dels protagonistes. Al fragment, Isabel explica l'etapa quan començà a viatjar amb Bernat i entre altres asssumptes parla del voluntariat.
Enmig de València trobem un edifici singular que és patrimoni històric. Era una fàbrica i ara és un centre cultural, gràcies a la fundació Per Amor a l’Art.
Passejant per València trobem monuments antics i moderns, racons i places, llocs especials…i hui pare l’atenció en una antiga fàbrica de bombes hidràuliques reconvertida en centre d’art modern. Però no és simplement un lloc per visitar exposicions de quadres, fotos o escultures, a més a més també podem descobrir un edifici amb arquitectura singular, podem saber sobre la història de la fàbrica, passejar per un bonic jardí, entrar a un refugi i conèixer un celler medieval. Tot està al mateix lloc.
Mirem la façana amb detalls modernistes que engalanen la façana, resulta estrany en un edifici que era una fàbrica.
Només entrar hi ha un pati amb una decoració curada. L’edifici restaurat barreja elements moderns amb els elements de l’antiga fàbrica. M’agrada. Hi estan els antics forns emprats per a fondre el ferro.
Abans de la visita guiada fem una ullada a les exposicions a les antigues naus de treball, que estan perfectament restaurades conservant el sostre original.
Anem de sala en sala al nostre aire, interpretant el que cada obra ens suggereix
Hi ha de tot, algunes peces m’han agradat especialment pels colors, per la combinació harmònica.
També m’ha agradat l’exposició amb el titol de botanica.
La visita és gratuïta i actualment només es fa de manera guiada amb cita prèvia per controlar l’aforament. La guia, Eva, ens explica amb passió i detalladament. És un goig escoltar-la. Cert que la visita val la pena i és molt interessant. Amb el coronavirus rondant s’han de complir les mesures de protecció, higiene, mascareta, distància reglada i grups reduïts i així amb seguretat gaudim del lloc.
L’única part negativa es que per culpa del coronavirus, el refugi antiaeri no es pot visitar, és massa menut i no es podrien complir les normes de seguretat. Estava pensat per refugiar a unes 30 o 40 persones. Durant les obres de restauració es trobà i es restaurà. Fou construït durant la guerra civil perquè la fàbrica era important i havia de resguardar als treballadors que feien una tasca primordial. Durant la guerra deixaren de fer bombes hidràuliques per a fer bombes bèl·liques.
Comencem la visita escoltant les explicacions sobre els orígens de la factoria. Tot començà amb Carlos Gens i el seu taller familiar dedicat a fer maquinaria menuda i especialment bombes hidràuliques. El taller amb el temps anà creixent. La marca es va fer important i necessitava més espai per la qual cosa es construí l’edifici que estem visitant.
Unes fotos antigues ens situen en el temps, veiem com era abans la fàbrica i com ha canviat l’entorn, abans tota la zona estava envoltada de caserius. Els tramvies i les tartanes eren el mitjans de transport. La façana de la fàbrica de la dècada de 1930 destacava en el conjunt del barri, la idea era fer un edifici amb un disseny innovador per a l’època, i ho van aconseguir. Era estèticament bonic i a més funcional, tenia fins i tot vestuari i dutxes per als treballadors així com un menjador. L’edifici amb tot, es diferenciava de les altres fabriques de la competència que feien productes similars. La fabrica evolucionava, i les instal·lacions per realitzar el procés manual anà sent substituït per maquinaria nova. Durant la guerra civil fabricava bombes bèl·liques. I el treball va anar bé durant moltes dècades. Però a poc a poc el negoci anà minorant fins a fins a l’any 1991 que la tancaren definitivament. I amb el tancament començà el deteriorament que culminà l’any 2014 amb un incendi. Per sort als mesos la Fundació Per Amor a l’Art compraren l’edifici i el restauraren per a finalitats culturals. Estes any 2020 fa tres anys que s’inaugurà.
La fundació comprà uns terrenys darrere de l’edifici amb la finalitat de fer un jardí que completara la visita al centre d’art i mentre es restaurava es trobaren restes d’una antiga alqueria i el seu celler, la coneguda com Casa Comeig de començaments de segle XIV. Era casa rica i important i tenia un celler subterrani. El celler s’ha restaurat i el visitem.
L’entrada a la sala on està el celler impacta. És un disseny modern que contrasta amb el l’antiguitat del que custodia.
Anem per damunt d’una passarel·la transparent que deixa veure el celler que s’hi troba baix. Es veu a traves del forat que va fer l’excavadora quan el trobà. Es veu la bassa on xafaven el raïm en bon estat de conservació. També en esta part, podem veure alguns rajols recuperats de l’alqueria que per material, forma i colors denoten que era una casa important.
En baixar per l’estreta escala veiem el celler amb més detall. Mirant cap amunt veiem el forat que va descobrir el lloc. És una sala de 39 metres quadrats amb sostre de voltes, també hi ha una menudeta bassa on anava a parar el raïm trepitjat a la part alta, quan ja estava convertit en most. Veiem els bancs correguts on estaven antigament les gerres. Hi ha unes gerres originals restaurades en exposició com incrustades en les cantonades.
Parem l’atenció en un forat emprat per ventilar i un ganxo per a subjectar el pitxer utilitzat per a traure el vi de les gerres.
I acabem la visita al menut i acollidor jardí, on hi ha gran varietat d’espècies diferents perfectament classificades i amb cartells explicatius. Hi està present l’horta, com a mostra del patrimoni junt a molts arbres i arbustos amb els tocs dels colors de les flors que ressalten. Podem veure la façana posterior de l’edifici de la fàbrica, que ja no té els elements decoratius que podem trobar a la part davantera perquè esta no era visible com l’altra.
Al jardí tot està col·locat de manera estudiada, es un jardí de disseny, recreant el modernisme dels orígens de l’edifici i que es manté en la façana.
I destaca una escultura de l’artista Cristina Iglesias, “ A traves”, que inspirada en el llit del riu Túria, representa dos sèquies. L’artista ha emprat el bronze per simular les arrels i el fons del riu. Es una escultura molt cridanera que cal observar amb atenció per trobar tots els elements i tot el simbolisme. L’escultura convida a mira-la amb deteniment i a meditar sobre la vida i el temps. Al costa del riu hi ha dos bacs de pedra també recuperats de la restauració.
Mentre passegem pel jardi unes joves ordenen unes cadires perquè en unes hores comença la presentació d’un llibre que commemora l’aniversari de bomba gens com centre d’art. Trobe que és un lloc idoni per parlar de literatura i d’art i de projectes.
QUADERN DE VIATGE, VALÈNCIA estiu 2020
EL SUEÑO DE AFRICA
Javier Reverte
Hui ressenye un gran llibre de
viatges que m’ha fet endinsar-me en l’Africa que desconec. I ho faig per
homenatjar al seu autor que fa poc s’ha mort, concretament el dia 31 d’octubre,
vespre de la festivitats de Tots Sants. “ El sueño de Africa” és un llibre de
1996 i va ser èxit de vendes. Quan el lliges s’entén la raó. Este si que es
mereix el reconeixement i no altres “best sellers” que es venen pel màrqueting
que tenen darrere.
M’alegre molt d’haver
descobert la literatura viatgera d’este magnífic periodista- escriptor-viatger.
No serà l’últim llibre seu que llisga.” El sueño de Africa” és el primer d’una trilogia,
però també en té més escrits que parlen
d’altres països. Amb la lectura d’este llibre em queda clar que l’autor era un
viatger de debò, que gaudia del viatge mateix, sense l’ànsia d’arribar a
l’objectiu final. Quan anà a Africa, Javier Reverte era un mzungu, que no és
simplement ser estranger, significa ser una persona que arriba de fora al país
i que no s’hi queda, és com un vagabund que eix de casa i no sap com acabara el
dia. Un mzungu és un viatger, Javier Reverte no era cap turista, com en una
ocasió al llarg del viatge que conta matisa, per deixar clara la diferència.
A més a més del relat, al llibre
hi ha un mapa que està molt bé per
situar el trajecte que va fer l’autor en el seu viatge. I també cada capítol està encapçalat per la
fotografia d’un personatge històric al
que fa referència l’autor en eixe apartat concret. M’agraden estos detalls
diferenciadors que ajuden a situar-nos en l’espai i a reconèixer físicament els
protagonistes històrics.
“ El sueño de Africa” no és un
llibre d’aventures encara que d’aventures en
conta unes quantes. L’autor conta llegendes i històries de finals del
segle XIX, explica sobre personatges variats, siga exploradors, escriptors,
biòlegs, alguns despietats, altres estrafolaris, altres tendres... compagina
històries del passat amb les del present, i amb les seues. M’ha encantat com acaba barrejant el seu relat personal amb la part històrica.
Javier Reverte era un viatger
dels que miren, analitzen, i sobre tot pregunten al natiu que va trobant, per saber la realitat amb ulls
reals. M’agrada la relació que crea amb conductors o guies. Les converses que
manté estan carregades de molta saviesa. Al llibre es parla del racisme i del
l’esclavisme del passat. Tot és una realitat que de tant en tant rebrota. La
diferència racial no deuria d’existir per marcar diferències, sinó per sumar,
per la diversitat.
El llibre mostra paral·lelismes
entre visions diferents, tots passaren pel mateix lloc i la diferència està en
el temps que fou l’estada. M’ha fet ganes de llegir alguns dels llibres dels
qual parla, tots escrits per grans viatgers que obriren camí per Africa, que
visqueren aventures en un món desconegut
totalment, que feren un viatge que començava un dia i mai se sabia com acabava.
Molts dels primers exploradors moriren en el camí, per malalties o altres fets.
El viatge de l’autor que podem
llegir en este llibre, va de Kampala a Dar es Salam, Tanzania on va visitar
Zanzibar, després arribà a Kenia
emprant el tren lunatico entre Mombasa i
Nairobi i de Nairobi inicià un safari
que el va dur al volcà Ngorongoro i a Serengueti. Al capdavall tornà a Kampala.
De tot el que va visitar l’autor, destaque el volcà Ngorongoro. M’atrauen els
volcans i la descripció del que va veure en arribar-hi, m’ha causat un
magnetisme especial. Si algun dia vaig a esta part d’Africa, este volcà no pot
faltar.
El llibre analitza sovint el
turisme actual. L’autor quedà decebut en alguna ocasió quan el portaren davant d’alguna
tribu, que el que li mostrà és un ball impostat molt allunyat de la realitat.
Les tribus actuals lluiten entre acceptar obrir les portes al turista i així
poder guanyar uns diners que cada vegada necessita més, o fer el contrari, allunyar-
se i preservar l’essènia en costums i tradicions. D’este ultimes, queden poques
tribus així, la cultura pròpia d’estos poblats ancestrals esta morint un poc
cada dia.
Amb tot l’autor aconsegueix crear
en el lector una Àfrica molt propera i està tan ben descrita que de vegades es pot fins i tot
olorar l’aroma del paisatge que trepitja. M’agrada la prosa que ha emprat,
transmet emoció. Em quede amb la diversitat del paisatges i amb els colors vius
i alegres on predominen el rogencs. Em quede amb el desig que el turisme no faça malbé tot este
valor propi. I és complicat perquè la pressió de la societat que ho envolta tot
és molt extrema.
És dels llibres que s'han de tindre
a mà i es poden llegir més d’una vegada, és un llibre guia de llocs i de
personatges, d’història i de vides. És de lectura fàcil, tan la part històrica,
tan ben documentada, com el dia a dia
del viatge personal que descriu, perquè en tot moment barreja el seu parer i ho
fa amb tocs graciosos. Hi ha filosofia i política, hi ha molt de sentit comú en
tot el que enraona.
M’agraden les ultimes
reflexions de l’autor, convidant a tothom a viatjar, a ser mzungus permanents,
a tindre passió per l’aventura, encara que l’aventura ja no siga la mateixa com
la que visqueren els primers en trepitjar aquelles terres. Però si que hi ha
aventura quan somnies sobre un lloc i després hi vas per comprovar que els teus
somnis estan encertats. El somni de viatjar no ha de parar.
Un ciutat amb mil imatges... mil experiències...mil sensacions...
una ciutat per retornar mil vegades...
Alexander platz és un dels cors de Berlín, el de l’Est, perquè a diferència d’altres ciutats aquesta, durant anys per culpa de la separació, ha necessitat les pulsacions de dos punts neuràlgics.
Alexander platz és una de les històriques places imprescindible de Berlín on
s’han de perdre hores anant amunt i avall per conèixer un poc l’esperit de la
ciutat.
Commemora la visita a la ciutat del tsar
Alejandro I de Prusia en el segle XIX. Esta és la millor pista per saber que
està situada al costat Est. No és una plaça usual, no respecta la forma
rectangular ni quadrada, ni ovalada que es poden veure en altres llocs. Està
plaça no té descripció de forma, al menys jo no trobe les paraules adequades.
Perquè no es pot dir que hi ha una, sinó més d’una i estan connectades. I enmig
una estació de trens, tramvies i metro.
Així que és fàcil arribar-hi. Va ser on començaren les protestes que portaren a
la caiguda del Mur.
Hi trobem la icònica torre de telecomunicacions Fernsehturn inaugurada l’any 1969, amb 368
metres és una de les edificacions més altes d’Europa. Es va construir per
destacar i demostrar el poder comunista per damunt del capitalisme. I ho va
aconseguir. S’hi pot pujar pagant a la plataforma d’observació situada a 203
metres on hi ha un restaurant- giratori que proporciona unes vistes de 360º. Hi
ha sempre cues però es pot fer reserva prèvia. La torre és punt de referència.
De lluny es veu.
És una temptació fotografiar-la des de diverses perspectives, amb sol, amb núvols, amb pluja... de lluny, de prop, des de la base... altra vegada tornaré a Berlín per fotografiar la perspectiva des de dalt del mirador. Esta vegada no ha pogut ser. En Berlín hi ha tanta oferta que s’ha de triar i deixar-se coses a veure de costat.
Rotes Rathaus o casa Roja, és l’ajuntament, una enorme construcció renaixentista construïda entre els anys 1861 i 1869.
Des de la Font de Neptú hi ha una bonica perspectiva. Es una font inaugurada l’any 1891 i és gran. En guerra va patir destrosses i després de ser desmuntada i restaurada l’any 1969 es va col·locar al lloc actual. Hi trobem al deu romà dels oceans envoltat de xiquets jugant en l’aigua. També hi ha animals aquàtics com tortugues, cocodrils, foques, serpents i una llagosta.
Trobe la font de Neptuno envoltada a totes les hores de molta gent. A la plaça s’hi veu de tot,
gent ballant, cantant, passejant...gent prenent el sol...
En un costat de la plaça està l’església Marienkirche creada al segle XIII, de les més antigues d’Alemanya, primer catòlica i després amb la reforma passà a ser luterana. Destaca el campanar d’estil gòtic.
En la plaça hi ha molt de comerç. Davant les galeries Kaufhof està la font de l’amistat entre els pobles, com tota la zona, sempre plena de gent al voltant.
Hi ha un rellotge peculiar. És el rellotge universal que assenyala les hores en totes les ciutats del món. M'agrada. A l’Alexander platz hi ha un alt edifici que és un hotel, que en la llunyania, com la torre de TV, serveix de referència orientativa.
Prop de l’ajuntament i a 10 minuts de l’Alexander platz està l’antiga església de Nikolai i el seu barri on predominen les façanes de colors clars i suaus. Nikolaiviertel és la part més antiga de la ciutat, lloc clau en la ruta comercial per estar al costat del riu Spree. El barri es va fundar en esta zona l’any 1200, però la guerra el va destruir. Són només uns pocs carrers, tranquils de sorolls i cotxes, amb edificis de façanes neoclàssiques per on es pot fer un agradable passeig allunyat de la voràgine de la ciutat. Tot gira al voltant de l’església de san Nicolas d’estil romànic tardà que acull un xicotet museu. En el passeig veiem façanes de cases i palaus del segle XVIII que també són museus.
El que veiem actualment es una reconstrucció feta en la dècada de 1980, reproduint unes cases d’artesans i xicotets comerciants, com si foren les que hi hauria originals però no seguint els plànols reals. Hi ha molta gent que ho critica dient que resulta un poc artificial i altra que diu que no li agrada perquè desentona entre tota la part moderna. A mi m’ha agradat el contrast, forma part de la varietat de la qual pot presumir Berlín i contribueix a donar-li el carisma especial.
L’Alexandre platz continua en una llarga avinguda d’uns 2quilòmetres que destaca amb alts edificis.
Només iniciar el trajecte notem la diferència. Té aires d’elegància i realment bocabada pel contrast donat que estem en la part oriental on la majoria d’edificis que hem vist són blocs prefabricats i uniformes. És la Karl Marx Allée, el gran bulevard construït entre 1952 i 1965 amb espais amplis i apartaments luxosos. Se la qualifica com palaus per a la classe obrera. Dins de la sobrietat hi trobem ornamentació exterior però també comoditats a l’interior de les vivendes, com aigua calenta i calefacció.
Té quasi 90 metres d’ampla. Se l’anomena la quinta avinguda de l’època
comunista i es va construir imitant les grans avingudes de Moscú o leningrado,
actualment Sant Petersburg. L’any 1953 l’avinguda va ser el centre neuràlgic de
vagues de treballadors que portaren a una vaga nacional. Tot va ser aplacat amb
tanques i tropes soviètiques i al menys 125 víctimes.
Era l’avinguda on es feien les desfilades i festejos, la cara que la RDA
volia mostrar quan les festivitats es presentaven cara al públic. Actualment està en procés de canvi s’està
recuperant i restaurant com espai d’oci i cultura. He de tornar a berlín per
passejar amb deteniment per esta llarga avinguda que acaba amb dues torres.
Este primer tast m’ha sabut a poc, és una avinguda molt interessant.
Ai! Berlín!, quantes coses hi ha per visitar o fer i no tinc temps de molt més!. Perquè l’encís de Berlín també està en simplement passejar i observar la gent diversa per edat i condició, multicultural... o mirar edificis i comparar-los uns amb altres...Ai Berlín! He de tornar.
Em queda per mostrar-vos la catedral i alguns museus incomparables i bocabadants, com el de Pergamo, a l’illa dels museus. Tot es mereix un capítol a banda.
QUADERN DE VIATGE, ALEMANYA, estiu 2019
