L’ASSASSÍ QUE ESTIMAVA ELS LLIBRES
Martí Domínguez
Vaig llegir fa uns mesos un
llibre de Martí Domínguez, “L’esperit del temps” i m’agradà molt la manera d’escriure
i especialment vaig trobar interessant el que contava. Vaig veure molta
traça en el domini de l’escriptura i volia tornar a llegir més textos de l'autor, així
que em vaig agafar el llibre que havia escrit just abans. Era arriscat perquè “L’esperit
del temps” va deixar el llistó molt alt
dins de la meua escala valorativa. Però
decidida a seguir amb el mateix autor vaig buscar un llibre i vaig triar aquest
perquè em va atraure el títol. Això d’ajuntar les paraules clau “assassí i
llibres”, és a dir mort i cultura, vaig pensar que era un tàndem perfecte que, a
més a més, podia ser una metàfora perquè sembla que actualment cada dia que
passa, la cultura perd vida per culpa del món audiovisual que tot ho inunda.
Martí Domínguez empra els
assassinats de ganxo per a que el lector no deixe de llegir, és el fons que
apareix mentre va contant sobre un grapat de coses. Sap molt bé que les cròniques
negres tenen bona acollida entre el públic lector i és el que ofereix, i amb
l’excusa de resoldre els assassinats, va explicant, sempre amb humor, les coses
que vol sobre la València que coneix molt bé i sobre els pobles que envolten la
ciutat.
Així que encara que
diguen que “L’assassí que estimava els llibres” és una novel·la negra, i també
es puga deduir del títol, pense que de negra hi ha poc. Si que estan els
ingredient bàsics: policies i morts, i també
intriga perquè, casualment, les dos víctimes porten un llibre a la mà.
Pense que la novel·la és un
homenatge als llibres, alhora que un retrat costumista criticant la burgesia
valenciana.
Per a fer homenatge als
llibres i a la cultura presenta uns sèrie
d’històries entrenuades que involucren el món intel·lectual i ho fa enfrontant autors
i crítics, parlant sobre traduccions, sobre
ressenyes, sobre el paper de la intel·lectualitat, sobre els mitjans de
comunicació, caricaturitzant la cultura i la incultura, mostrant la ignorància
del que refusa l’essència i lo propi, posant cara a cara els que lligen i els
que no i també els que lligen uns tipus de llibres i altres diferents i fins i
tot criticant la universitat valenciana.
Per a fer critica social
entra al món de la burgesia, a la que majoritàriament ridiculitza, mostrant-la
com gent que vol aparentar, que vol fer-se de notar allà on va, que vol ser important,
que valora els diners i infravalora els llibres i que discrimina i mira
malament a la majoria dels mortals que són de poble.
Així que fent critica
constant va passant el temps mentre els dos policies, que també protagonitzen
embolics amorosos, van avançant en la investigació sobre qui pot ser culpable.
El narrador és
l’escriptor, vull dir, que no és cap personatge el que va contant tots els
aldarulls amorosos, sexuals, d’odi, d’amor, de gelosia...Personalment este
tipus de lectura en la que qui s’encarrega de contar ho sap tot sense raó de
ser fa, de vegades, que no em crega el que diu. No és la primera vegada que ho dic
ressenyant un llibre. Ho repeteisc sovint perquè és una formula molt utilitzada
entre la majoria dels escriptors. Però a mi no m’acaba de convèncer perquè no
entenc com un narrador que no forma part de la trama, pot saber el que li passa
per dins del cap o està sentit interiorment cada personatge. Tanmateix, com en
este cas el to predominant és sarcàstic, el fet que vaja narrant fent judicis
de valor no m’influeix tan negativament, quasi ho veig com un joc carregat de
tocs humorístics.
A banda de tot el maremàgnum d’amors i desamors, d’embolics de joves i no tan joves, i de relacions d‘odi i admiració d’uns autors amb altres i del grapat de cites d’autors consagrats, la novel·la fa pensar en les traduccions dels llibres, i recordant alguns que jo he llegit pense que és cert que no totes tenen qualitat literària. I la qualitat de la traducció és important per poder transmetre l’essència del que l’autor evol dir n la llengua original escrita.
I també fa pensar sobre
el rol del crític literari i la importància de les ressenyes, com la que jo estic
fent ara. Pense que la valoració final no deuria ser atacar, com fa un dels
crítics que constantment nomenen a la novel·la. Crec que s’ha de parar
l’atenció en els aspectes positius ressaltant-los encara que també s’han d’esmentar els
no tan bons, si és que hi ha. I a més a més deixar ben clar que tot el que el critic escriu és
subjectiu, perquè pense que les critiques influeixen en l’èxit
i en les vendes. Particularment intente
fer critica pensant que és constructiva i quan me la fan també m’ho agafe així.
Al final de la lectura, reflexionant-hi,
crec que este llibre posa sobre les cordes del ring dos tipus extremats de
gent, el culte i el vulgar. Però hem de ser conscients que en el món som molts vivint
i cadascú és diferent i que també està el terme mig. La intel·lectualitat radical espanta a la majoria, de la
mateixa manera que ho fa la vulgaritat entre el sector cultivat. En el terme
mig està tot. Però, al meu parer, és
cert que la cultura en general va perdent graons en la societat front a
aspectes més banals i crec que els motius principals són la necessitat d’evasió i pensar en temes lleugers
perquè sovint la realitat que ens envolta és dura.
També pense que al capdavall el que és important és aprendre a qüestionar-ho tot i no deixar-nos arrossegar pel que diuen uns o altres. I no cal ser un intel·lectual per fer-ho. També veig que el paper del llenguatge és fonamental en la transformació de la societat i els intel·lectuals, autors, crítics, traductors…són els que tenen les eines emprant el llenguatge transformador.
Llegint s’aprèn i no hi ha volta de fulla. No s’ha de prescindir de la cultura sinó... anirem de mal en pitjor.
.jpg)
.JPG)
.JPG)
