LES GRANS CIUTATS DE TUNISIA: KAIROUAN i LA CAPITAL TUNISIA

Tunísia és un país amb diversitat paisatgística, varia de nord a sud. Després d’haver vist unes pinzellades de cada part parem en les ciutat més grans.

En esta ruta per Tunísia, ciutats i desert, hui parem atenció en les grans ciutat. En altra ocasió ja he escrit sobre El Djem i Sbeitla, sobre Medenine,  sobre Douz i les dunes,  Matmata,  o sobre les ciutats on va el turisme de sol,  hui em centre en dos poblacions catalogades de grans, per habitants i per importància: Kairouan, ciutat religiosa per excel•lència, i Tunísia, la capital del país.

KAIROUIAN

Kairouan és la quarta ciutat de l’Islam, després de la Meca, Fès i Jerusalem. Està considerada, pels musulmans menys ortodoxos, la ciutat santa del Magreb. Segons la tradició, set viatges a esta ciutat santa tunicina, val per la peregrinació a la Meca, que ha de fer tot musulmà. 

La ciutat està immersa en el turisme i s’hi dedica plenament a vendre recors-regals i estores al turiste de pas que li arriba, i alhora s’hi respira religiositat i un cert puritanisme.

Kairouan

Kairouan, cementeri.

Els autobusos plens de turistes arriben a Kairouan, estan un parell d’hores i se’n van. Pocs viatgers dels que van s’hi queden dies, pocs són els que passen el temps contactant amb la gent o simplement passejant pels mercats, els que passen temps asseguts en un café mirant passar la gent o tenen temps per davant per prendre un bany en un hamman. I és una llàstima perquè s’hi respira molt d’essència autèntica, i és que no hi ha ciutat moderna i això la fa diferent, no trobem additius actuals. 

L’explicació és que el turisme de Tunisia, generalment fa ruta pel país i va de ciutat a ciutat, de paratge a paratge sense parar molt en cada lloc. Molts venen o van a la capital que està a 160 quilìmetres de distància. 

Mapa de Tunisia i una opció de ruta.

La ciutat de Kairouan va ser declarada per UNESCO Patrimoni de la Humanitat l’any 1988, no cal més que un parell d’hores per visitar els punts d’interès: les muralles, que daten de 1052, la medina, la mesquita de les tres portes i la gran mesquita que permet l’entrada als no creients el la fe musulmana i el mausoleu de Sidi Abid o  mausoleu del barber, que segons conten se li diu així perquè sempre portava amb ell tres pels del company Mahoma.

Kairouan

Kairouan

Kairouan

Kairouan

Kairouan

La gran mesquita, testimoni del passat i de la  rellevància històrica, va ser fundada pels conqueridors àrabs al segle VII, concretament pel guerrer Okba Ibn Nafaa, que va conèixer Mahoma. La mesquita és un monument amb doble intencionalitat: militar, i de culte, com correspon a les típiques construccions de l’època. Va ser un important centre cultural islàmic magrebí, bressol de poetes i experts en lleis religioses.

Kairouan

Kairouan

Kairouan

Kairouan

Kairouan

Kairouan

TUNISIA

La parada a la capital és breu, hem passat la major part del viatge fent ruta al llarg del país i a la capital li dediquem poc temps. Generalment m’agraden els lloc més menudets, així que a esta gran ciutat hem decidit fer-li només una ullada al centre històric, la medina, la mesquita principal i al museu que guarda la història.

Al primer colp d’ull la ciutat es veu molt occidentalitzada. Compare amb el món àrab que conec i s’hi veu molta diferència. Per això durant el poc temps que tenim anem directes a buscar la part més antiga de la ciutat i ens endinsem en la MEDINA, que segons diuen és  la millor conservada del país, la que guarda més vida al seu interior. 

Hi anem. Encara que és molt turística en alguns trams té estrets laberíntics i autèntics carrerons que mostren l’ambient de la ciutat. Sortosament. Si, me n’alegre que l’occidentalització no arribe al nucli d’un país, i m’alegra veure activitat, colors, olors, sorolls, bullici en els comerços... hi ha forasters com jo, però, malgrat les continues intromissions dels turistes que van i venen, la medina sempre serà el mercat d’ells i per a ells.

Conté uns set-cents monuments entre palaus, mausoleus, mesquites, madrasses, fons... Serà per això que conserva el títol de Patrimoni de la Humanitat per UNESCO que se li va atorgar l’any 1979.

Visitem amb deteniment LA MESQUITA EL ZEITUN ( mezquita Zitouina o mezquita del olivo), la més important de la ciutat, construïda en 723 per Obeid Allah Ibn-al-Habhab per celebrar la nova capital.

És la més gran i el més antic lloc de culte de la ciutat, on abans estava un santuari cristià dedicat a Santa Oliva.

La capital Tunísia, la medina.

La capital Tunísia, la mesquita.

La capital Tunísia, la mesquita.

Els que hi ha a l’actualitat és una barreja de construccions diferents d’èpoques distintes, una barreja ben coordinada i perfecta. Hi ha columnes, capitells procedents de Cartago, un minaret otomà i cúpules. Els no musulmans no podem passar dins els edificis religiosos, ens hem de quedar al pati, i és suficient per endevinar la grandiositat del lloc, el que té en l’actualitat i el que seria al passat.

EL BARDO situat a un preciós palau del segle XIII, és visita imprescindible, el museu que concentra entre altres objectes i peces de valor, la més rica col•lecció de mosaics del món de l’època romana rescatats d’antigues i importants mansions. És museu des de 1888. És una visita imprescindible per la bellesa del palau, la sumptuosa decoració de les cúpules, sostres, salons estàtues, columnes...pels fabulosos mosaics que s’hi poden veure per les parets, pel terra, sostres, en mobles i fins i tot fèretres..tot un conjunt que et transporta en el tremps a i en la imaginació als palaus de les mil i una nits que la majoria de gent coneix

Tunisia. el Bardo

Tunisia. el Bardo

QUADERN DE VIATGE, Tunisia, primavera any 1998

Per saber més sobre Tunisia cal clicar ací.

RESSENYA de cine: L’extraordinari viatge de T.S Spivet

L’extraordinari viatge de T.S Spivet

Jean Pierre-Jeunet

sinopsis i opinió personal

Basada en un llibre best seller en vendes, “L’extraordinari viatge de T.S Spivet” és una pel•lícula franco canadenca diferent, atípica, drama i comèdia. I m’agrada perquè s’allunya de les comercials americanes, de les oscaritzades i valorades que s’emporten un màrqueting que les converteix popularment en magnifiques, unes vegades sent-ho, i mereixent l’etiqueta, i altres sense ser-ho. I no dic que no m’agraden les d’oscar, simplement que valore les minoritàries, les dedicades a cinèfils que no es conformen amb el cine standard. Em dol que este tipus de pel•lícules no siguen populars i tan vistes, em va causar tristor comprovar que nomes érem dues persones al cine a la sessió quan jo hi vaig anar, mentre la resta de sales de cine s’omplien de gom a gom. I és que malauradament, sovint ens deixem arrossegar pel que es publicita més i s’engrandeix. 

És una pel•lícula peculiar cent per cent: el xiquet superdotat ho és, la família en la que naix també. Viuen a una granja de Montana. Sa mare una científica obsessionada pels escarabats, el pare un vaquer cowboy frustrat, la germana capficada en els concursos de bellesa, que vol arribar a ser actriu i Miss Amèrica.

Al xiquet de deu anys li concedeixen un prestigiós premi reservat per als grans inventors, els grans entre els grans, ha inventat la màquina del moviment perpetu. En un principi refusa la invitació per anar-hi i rebre el guardó perquè pensa en la família que l’envolta que no pot entendre la situació i creu que quan els organitzadors del premi sàpiguen que és un xiquet i no un adult, li’l llevaran. Però al final decideix escapar de casa i anar a pel premi en persona. I ho fa just després que el germà bessó, totalment diferent a ell, mor en un accident.

Així que agafa una maleta que ompli d’objectes que només un científic sap usar i se’n va a l’estació d’un tren. Ho té controlat, sap l’hora exacta que arriba el tren de mercaderies i ja s’encarrega ell que el tren pare amb una estratagema extravagant, com tot en la pel•lícula. I així comença la road movie quan clandestinament puja al tren i entra dins d’una caravana que hi ha al vagó i que li serveix de refugi, li serveix de casa durant el trajecte que creua tots els EEUU, des de Montana fins a Washinton D C.

Esta part cocreta agradarà als rodamons, ja el fet de fer la maleta desperta el cuc viatger. I també agradarà el trajecte creuant muntanyes valls i mostrant paisatges de gran bellesa. 

La pel•lícula va estar guardonada als premis Cesar com a millor fotografia i s’ho mereix totalment perquè les imatges són bucòliques i idíl•liques, estudiades i perfectes. Conviden a somniar i a viatjar, inciten a buscar eixe tren i entren ganes d’acompanyar al xiquet en els seu llarg viatge americà. És visual cent per cent, la imatge i el color emprat omplin la pantalla engrandint-la. 

La pel•lícula és original, amb un fort ingredient de creativitat  que és important mostrar-la perquè veig que cada dia falta més en la ment de les persones. El director ja ha demostrat eixe cabdal d’imaginació en altres pel•lícules que m’encisen, per estranyes o dolces, per no ser com les altres, em refereixo a ” Delicatessen” i “Amelie”, les dues les he vist i revist i tornaria a veure-les. Són pel•lícules que bordegen l’absurd amb tocs sense trellat que fa pensar en la necessitat de més imaginació similar per viure al món on estem. 

Hi ha coses que canviaria (el comportament del pare) o treuria, ( massa veu en off), tal volta no està tan aconseguida com les altres dues que he esmentat, però és una pel•lícula dolça i tendra, fora d’estereotips.

Quan eixes del cine ho fas amb sabor bo i no amb angoixa i patiment com en altres més comercials. I és perquè està tractada com un conte, un conte carregat de genialitat i tal volta també de cursileria. Però tan se val, no importa, no desentona, els tocs sensibles que tal volta certes persones cataloguen com cursis queden emmarcats de manera genial. És sensible i divertida. Un dels detalls que més m’han agradat és quan apareix en un lateral i en imatges, a l’estil dels còmics, els pensaments, somnis o el que es relata, mesclant-se amb el fil de la pel•lícula, intercalant-se i formant part del tot. 

Sense dubte quan este director faça nova  pel•lícula no me la perdré, serà millor o pitjor, però segur que serà diferent. M’agrada recolzar el que ningú recolza, m’agrada ser l’advocada de les minories, ho faig constantment.

FRANÇA: PENINSULA de CROZON a la BRETANYA FRANCESA

Aigua per tots els costats... aigua de pluja que no para... i aigua del mar que ens envolta a la costa atlàntica. 

Camaret sur mer

Estwm a la Bretanya francesa. De camí a la costa de la península de Crozon  no para de ploure. Havíem de visitar unes grutes a la població de MORGAT i per culpa del mal oratge s’ha anul•lat, pot resultar perillós. I encara que la pluja no ha d’entorpir mai cap viatge, que per això estan els impermeables, en estos casos s’ha de tenir precaució. Mai se sap què pot passar amb una mar embravida.

De Morgat no vegem res, fem una parada “tecnica”. La visita  a les grutes en barca s’ha suspès.

On si parem més temps per a dinar és al poblet mariner de Camaret sur mer, però continua plovent a mars, valga la redundància,  i no dona gana de passejar pel port. Massa aigua. 

Camaret sur mer.

És un poblet preparat per al turisme, amb pocs habitants, en temporada baixa només té al voltant de 2700 habitants. Però hi ha sis hotels, dos càmpings i altres llocs de dormir, tres ports esportius i moltes segones residències, així que en estiu la població es triplica. Encara que hui estan tots amagats, els carrers estan buits. Tothom té por a la pluja. Tothom s'hi refugiat en lloc tancat.

Camaret sur mer.

Jo mateixa ho faig. Primer intente el passeig després de dinar i encara arribe a fer alguna foto, banyant-se la càmera, i  jo, també, acabe remullada totalment. Com la situació arriba a ser insuportable, busque on amagar-me. Entre a una tenda de regals, i veig que no sóc l’única, en som molts que no volem comprar i solament ens estem aprofitant del sostre de la botiga. Tanmateix per dissimular done una volta i per fer alguna cosa, li faig fotos a la secció bretona. 

Camaret sur mer.

I plou... Com no para i el pla de les grutes s’ha tergiversat, decidim  anar a la PUNTA DE PENHIR, que és un paratge natural amb penya-segats i vistes precioses. Esperem que en el temps que dure el trajecte fins arribar-hi deixe de ploure.

Però el nostre goig acaba en un pou perquè La Punta de Penhir està molt a prop i quan arribem la pluja continua caient amb gana. És aigua a cànters, tanmateix és molt temptador baixar del vehicle i lluitar contra la pluja i el vent per gaudir d’un un paratge com el que s’endevina des de la llunyania, tan obert, amb sensació de llibertat. Ens deixem emportar per l’emoció i amb un bon impermeable, ens decidim a caminar cap a la Punta i veure les roques i els penya-segats. 

La Punta de Penhir

Un impermeable és el que correspon, però dels que tapen. Així i tot acabe remullada, sense saber per on ha entrat l’aigua, però no passa res perquè el mateix vent l’asseca. En esta ocasió els paraigües no valen, al contrari, qui s’atreveix a obrir-ne un, inmediatament se li trenca. 

La Punta de Penhir

A la Punta de Penhir hi ha dos punts on adreçar-se per mirar, el primer em defrauda un poc, pensé que no ha valgut la pena remullar-nos tant, però el segon és espectacular. Els penya-segats estan molt alts, ens han dit que més de 70 metres, les roques estan escarpades i les aigües xoquen embravides. Diuen, i m’ho crec, que en este lloc es roden moltes propagandes publicitàries de Bretanya. 

La Punta de Penhir

Les tres puntes que s’hi veuen aïllades s’anomenen Tas de Pois. Anem per on anem, sempre mirant l’horitzó hi ha bones vistes, però no hui, el dia està gris i en alçar molt el cap, la pluja ens remulla la cara.

La Punta de Penhir

Ens conten que la gent que vivia durament per estos paratges esperava amb ansietat els naufragis per a apropiar-se del que quedava flotant a la mar o enganxat a les roques. 

Esta zona té una vegetació baixa, el bruc que li dóna el color lila predomina amb flors grogues que l’acompanyen. De camí a la Punta de los Españoles anem per una carretera estreta i plena de revoltes però d’una bellesa extraordinària: és un conjunt de colors que la naturalesa regala, són unes flors silvestres disposades de manera cromàticament perfectament combinada. 

És un paisatge bucòlic. Pensé que tanta bellesa junta és impossible i tal volta són els meus ulls qui ho imaginen, per la qual cosa, incrèdula del que veig, pregunte a qui m’envolta si estant veient la mateixa meravella. I si, no són els meus ulls, tothom està gaudint d’este paratge. Bocabadada com estava ni he gosat traure la càmera de fotos, només quasi al final. I em penedeisc perquè hi ha una imatge, la de les flors silvestres, que no voldria oblidar mai.

De camí a la Punta de los españoles.

Este preciós paratge per on hem anat ens ha portat a la Punta de leos españoles, situada front a la ciutat de Brest. El nom es deu a que l’any 1594, part de l’exèrcit de Juan del Aguila, del que diuen va pasar de soldat a capità, després de desembarcar en Cameret anaren, per ajudar a les tropes contra Enrique IV,  a la punta de la península de Crozon, que estratègicament dominava el port de Brest. 

Punta de los españoles.

Hi construïren un fort que encara es conserva. Però van aparèixer en contra uns 4000 anglesos i francesos, tanmateix el grup de soldats espanyols dirigit per Juan del Aguila, resistiren fins a 6 setmanes. Solament va haver 13 supervivents.

Punta de los españoles.

Mapa de la penisula de Crozon.

QUADERN DE VIATGE, BRETANYA-NORMANDIA , estiu 2012

FOTOS i MÚSICA: Ayna: La Suïssa manxega

Ayna a la Manxa: 

 un poblet entre muntayes com si fos Suïssa...

 un lloc escenari d'una gran pel·licula.

Música: 

Go My mind set on you

 Georges Harrison

Pots llegir el text sobre Ayna clicant ací

LISBOA (Portugal): PRAÇA DO COMERÇO

Estem a Lisboa on hi ha molt a veure, donem una passejada per les places principals, volem arribar al Tajo i gaudir de la brisa que proporciona.

Tot passeig que voreja el riu ha de partir de PRAÇA DO COMÉRÇO, una de les places principals de Lisboa. És fàcil arribar-hi des de qualsevol punt de la ciutat, és una plaça important. És una plaça amb ressó relativament històric recent per ser escenari de la revolució dels clavells, revoluçao dos cravos, el 25 d’abril de 1974, que va provocar l’enderrocament de la dictadura en el país.

Fem recorregut per esta plaça que segons diuen és una de les mes gran d’Europa, la sensació d’amplitud és major per estar oberta cara al riu, rebent les aigües que semblen una platja. La veritat és que és un estuari tan gran que es difícil assimilar que el que tenim davant és un riu i no el mar. 

La gent no perd l’oportunitat de refrescar-se posant els peus a remulla i gaudir del sol asseguda a les escales. S’hi està molt bé, el sol de cara, la brisa de l’aigua refresca. És un lloc dels preferits pels lisboetes per passen el capvespre mirant l’aigua amb la colla d’amics o la parella. I també és refugi dels turistes que mai falten en cap lloc, ja pot ser espai visible o racó amagat, el turista arriba a tots els llocs. 

Hi ha dos columnes que simulen com portes, Cais das columnas. És just el lloc anomenat la porta triomfal de Lisboa. Les escalinates que ara estan ocupades per gent eren el primer que xafaven aquells que arribaven amb vaixell. Imagine a tots els que ara estan asseguts tranquil•lament vestits com antigament i que formen part dels acompanyats de personalitats que anys enrere trepitjaren este mateix lloc, per imaginar que no falte!

Els altres tres costats que configuren la plaça el formen un conjunt d’edificis porticats. Destaca Arco da Vitória, construït després del terratrèmol de 1755, que especialmenmt en esta part de lisboa es va fer de notar amb més virulència. Hi estan representats personatges importants com Vasco de gama o el marques de Pombal, per dir a tothom que res més pot destruir Lisboa, i com exemples hi estan estos personatges que tant feren per la ciutat. Enmig la plaça està l’estàtua eqüestre de Jose I del segle XVIII.

Esta plaça és punt de partida, com Rossio, de tramvies i autobusos, és una plaça activa, bulliciosa, sorollosa , també espaiosa i  blanca, el riu li dóna una luminositat especial.

Nosaltres, que anem amb temps i sense presses, després de donar una volta per la plaça ens asseguem en una gelateria italiana, és que els gelats italians bé s’ho valen! a més a més, hi ha uns para-sols que resguarden del calor, però també hi ha un aspersor que de tant en tant tira vapor d’aigua que refresca l’ambient. Em recorda l’exposició universal de Sevilla on ja vaig veure i gaudir d’este invent.

Escoltem música de yazz de fons, un plaer, també escoltem un grapat de diverses llengües que  ens envolten. Lisboa està plena de turisme europeu, i espanyols en son un 80 per cent. Tothom busca una ombra, fa un sol de valent, són les 5 de la vesprada. Al nostre costat están menjant pasta, no sé si dinen o sopen.

Praça do comerço és un bon lloc per orientar-nos, mirant la rua Augusta encapçalada per l’arc està a l’esquerra el turó de Chiado i més amunt Bairro Alto, a la dreta, està el turó on s’hi troba la catedral i el castelo da sao jorge, al Bairro Alfama, entre els turons està la Baixa Pombalina que és la vall que els separa. El marques de Pombal, d’on arriba el nom del barri, va dissenyar carrers amplis, paral•lels i perpendiculars entre si al voltant de les places de Rossio i Comérço. Els edificis es caracteritzen pels taulellets de les façanes on a més a més, hi ha elegants balconades fetes amb ferro forjat.

Hi ha dos ponts que uneixen la ciutat amb l’altre costat, col•locats mirant el riu si ens dirigim cap a la dreta anem al pont 25 d’abril. Si anem cap a l’esquerra, i molt més allunyat, anem al pot Vasco de Gama de 18 quilòmetres de longitud, sent el més llarg d’Europa i un dels més llargs del món. Però eixos trajectes, els deixe per a altra ocasió.

QUADERN DE VIATGE, LISBOA, estiu 2014

Per llegir més sobre Lisboa clica aci.
per llegir més sobre Portugal clica ací.

RESSENYA de cine: PROFESOR LAZHAR

PROFESOR LAZHAR

 Philippe Falardeau

Sinopsis i opinió personal

Tal volta a vosaltres us passa el mateix que a mi, però  des que viatge i conec altres llocs del món, tot el que escolte o llig dels indrets en qüestió, em porten records i m’evoquen sentiments. No ho puc evitar, no puc desvincular-me de cada referència que se me posa davant, a la tele o al cine, sobre indrets que he vist i he viscut, no puc passar per alt aspectes que llig a les noticies dels països que conec, simplement perquè són llocs, paisatges i gent, que tinc incorporats al meu bagatge personal i viatger. Per això no puc passar per alt esta pel•lícula en este bloc viatger. 

Esta pel•lícula, basada en una obra de teatre, no és una excepció. M’ha transportat a dos llocs, malgrat que paisatges se’n veuen pocs. Pràcticament l’escenari és una escola a Montreal, a Canadà, i el seu pati nevat, però el fet d’haver estat al país  canvia la percepció. De sobte eixe pati em resulta familiar i eixa neu que no he arribat a viure i patir mai a la ciutat canadenca, és la que em vaig imaginar quan hi vaig estar.

La pel•lícula té d'escenari Canadà però el protagonista és un refugià polític algerià. I esta és la segona referència de la qual no em puc desvincular. Algèria la porte al cor. Hi vaig anar fa molt de temps, aleshores era un país poc visitat, i ho continua sent. També era i és un país amb gana de treball i prosperitat, amb gana de saber. Malauradament un aspecte ha canviat, després de visitar-lo el terrorisme el va envair. És una crueltat. Però no s’ha de jutjar a la totalitat mirant la parcialitat. És una errada a la qual caiguem sovint, inconscient o conscientment, però es fa.

Es cert que Algèria ha viscut episodis cruels, és cert que encara queden reminiscències i els brots són inevitables. El mateix protagonista és una prova, és una víctima de la intransigència. I si no és prou la intransigència és doble. 

Al seu país està amenaçat de mort i de fet ja ha patit les conseqüències a nivell familiar donat que la dona i el fill foren assassinats perquè la dona, professora i escriptora, havia escrit un llibre criticant la societat. Als dirigents no els va agradar. 

I per altra, troba intransigència al col•legi on va a parar per substituir una mestra que s’ha suïcidat, fent-ho a la mateixa classe sabent que els alumnes de 11 i 12 anys la podien trobar. Hi ha pares que no el volen per ser un estranger i en un principi li diuen clarament que el seu rol de professor es limite a ensenyar i no educar i quan saben que és  un refugiat polític l’acaben expulsant.

Amb el professor, que ho és més per devoció que per professió, i que també és un poc peculiar, vaig simpatitzar al primer colp d’ull, per mostrar sensibilitat front a un tema res allunyat de la realitat, creïble i dur. Millor que ell, que també ha perdut sers estimats, no hi ha cap persona que puga tractar el tema que afecta els alumnes, el tema de la mort. Es necessiten mètodes diferents per abordar una problemàtica diferent. També saber que era algerià em va crear un vincle especial que va fer que empatitzara amb ell.

I l'actor interpreta bé, amb tocs d’humor i transmetent una tranquil•litat que interiorment no té. El professor demostra serenitat i contagia esperança, amb el toc sentimental que toca, ajuda als alumnes a  superar el dol que, no s’ha d’amagar i s’ha de patir, alhora que ell també supera la seua desgràcia. El professor Lazhar és dels mestres que deixen petjada més per la matèria impartida per la seua filosofia de la vida que impregna el seu discurs de cada dia.  I l’actuació dels alumnes és impecable, amb una naturalitat formidable.

No és cine de grans taquilles, ni per passar el temps, és cine amb fons polític i social, i amb missatge esperançador, que alhora demostra també que no tots els països avançats tenen els millors col•legis amb la millor educació, que a la fi, com tots, han de seguir normes rígides socials i burocràtiques que impedeixen als professors actuar de manera sensata front determinades situacions.

A més a més de nombrosos premis aconseguits, va ser nominada oscar 2011 a la millor pel•lícula de parla no anglesa representant a Canadà. És una pel•lícula totalment recomanable, per bellesa i temàtica.

La LIGÚRIA italiana: RUTA VERDA per CINQUETERRE

Recorrem a peu el camí que comunica els pobles de la ruta i fem parades en cadascun d’ells, és un goig de passeig, encara no l’he enllestit i ja estic esperant l’ocasió de poder tornar-lo a fer.

La bella imatge d'un dels pobles que formen Cinqueterre.

Hem vingut a la Ligúria amb ànim de caminar per sendes, i ho estem fent. Hui farem el tram amb més encís, el més atraient i turístic, el que cap persona es perd quan s’apropa a estes terres italianes.

Cinqueterre és un parc natural, des de 1999, que agrupa cinc pobles bellíssims vora la mar, Monterosso, Vernazza, Corniglia, Manarola i Riomaggiore. 

Tots compten amb una orografia particular, estan penjats en uns alts penya-segats vertiginosos, espectaculars... amb camins en part esglaonats i terrenys conreats de vinyes. S’endevina l’esforç que hauran fet els habitants des de temps passats per aprofitar el terreny i conrear de manera equilibrada, i és que hi ha oliveres en els llocs més insospitats, llocs fins i tot quasi inaccessibles. 

Són pobles mariners, pobles amb essència popular, pobles amb color, olor i sabor típic per les aigües del mar de Ligúria que ho banyen i pel sol que els il•lumina. 

Nosaltres recorrem quatre dels cinc. La ruta caminant comença a Vernazza on hem arribat en tren des de Rapallo. És en Rapallo on tenim l’hotel i des d’on estem visitant cada poble. A més a més de amb tren, el poble és només accessible per una carretera que baixa des de la carretera principal i també per mar, és clar.

Vernazza és menudet, amb cases de colors cridaners, com la resta dels pobles. Tampoc circulen cotxes, com en els altres. I és que així ho decidiren els seus habitants per aconseguir una millor qualitat turística. Té un xicotet port que garanteix l’atracada de vaixells, grans o xicotets. Es diu que el nom del poble és per una modalitat de vi local, la vernaccia, però també s’especula amb la idea que el nom deriva de la paraula llatina verna, que significa local, indigena. 

Vernazza

Vernazza

Vernazza

I  una vegada vist el poble eixim del línit de les cases i comencem a caminar buscant serra. Quina tranquil•litat durant la caminada, contrasta amb el bullici turístic del poble.

No cal dir que mirem on mirem ens meravellem, les vistes contrastant mar i muntanyes durant el trajecte caminant són espectaculars

Deixem enrere Vernazza...

Les vistes són espectaculars, de cara el poble on anem, d'esquena el poble que hem deixat i al costat el mar...

De vegades fem parada, per descansar i per admirar el paisatge.

Al fons es veu Corniglia, el següent poble del trajecte. Fem parades durant el trajecte, s’han de reposar les forces. 

El proper destí: Corniglia, el tenim a la vista.

El grup va dispersant-se, cadascú camina al seu ritme, uns paren més que altres a mirar el paisatge. Quan arribem al següent poble  el punt de trobada a Corniglia és l’església.

Corniglia

Corniglia

Nosaltres, el meu grupet, hem anat a bon ritme malgrat que hem parat sovint a gaudir de les meravelloses vistes que la mar ens proporcionava, així que som dels primers en arribar a la cita. Millor, tenim temps de donar una volta pel poble, hi ha raconets que conviden a seure i passar una estona. La passejada pels seus carrers acaba en un tres i no res. Corniglia, situat en un alt promontori és el més xicotet d’entre els cinc pobles.

Amb racons per prendre el bany...

El següent poble és Manarola, menudet, però no tant com el que acabem de deixar. S’ha fet l’hora de dinar i com tenim el temps just no hi ha ni fotos del carrers. Llàstima!!!!. Depenem d'un horari de tren al final de la caminada entre pobles.

Ja sé que a Cinqueterre he de tornar, estos pobles mereixen fer-se amb més temps, tot més pausat. M'agrada este poble... i també els altres. Hi ha tan poques cases que les que hi ha s’agrupen seguint la  via principal que, alhora, segueix el curs de l’aigua. 

De Manarola a Riomaggiore es va per una senda anomenada via de l’amore, és el tram més visitat i més explotat turísticament i contrariament a la resta de turostes, alguns dels quals només coneixen este tram de tot Cinqueterre, a mi és el que menys m’agrada. també és cert que l'hem fet sense parar-se molt, estem continuament mirant el rellotge, el tren no espera. Així i tot, em sembla un  tram molt artificial, preparat per a l'allau de visitants. Parteix d’una escalinata a la plaça de l’estació.

De Riomaggiore, només veiem l’estació de tren que ens porta fins la Spezia que està a la part més nova construïda al segle XIX. No passegem pel seu centre històric que data del segle XIII i em quede amb les ganes.

El que dic, a estos pobles he de tornar... I així també podré visitar el poble que m’ha faltat: Monterosso, que és el més poblat i on s’hi troben les platges més extenses de la regió.

De Manarola a Riomaggiore: senda anomenada via de l’amore

Són rutes fàcils de fer, només ha estat dura la primera hora perquè tot el temps és en pendent i molts trams han estat pujant escales. Però val la pena fer-les per tot el que he dit i per més, també per l’olor a sal que t’acompanya, pel soroll de les ones o per la brisa que et refresca del sudor de la caminada.

Mapa de la ruta Cinqueterre

A L’Spezia esperem molt de temps fins que un autobús ens porta a Portovenere. Tantes presses als poblets per al final haver d’esperar... 

Portovenere no forma part de Cinqueterre però està al grup catalogat declarats Patrimoni de la Humanitat des de l’any 1997. Este poble tanca la badia anomenada dels poetes.

Portovenere de dia...

És de destacar la calata Doria amb les cases multicolors que gaudim entre dos llums. Des del castell admirem la posta del Sol, és un marc incomparable. Per la nit sopem mirant al mar i ens fem un “gelato” tranquil•lament. 

Portovenere de nit...

QUADERN DE VIATGE: ITÀLIA, LA LIGURIA , primavera  2007

Per saber més de la Ligúria clica ací