FOTOS i MÚSICA: PINZELLADES DE MÈXIC

 

Anar a Mèxic és coneixer altra mentalitat, altra gent, altra civilització passada...no hi ha res millor que coneixer món per entendre les persones i la societat.

FOTOS i MÚSICA especial: EL MON MAIA en la novel.la ELS SECRETS DE LA CASA VERDA

 

ELS SECRETS DE LA CASA VERDA és una mirada al món maia, carregada de veracitat, d'intriga, de vida...Les imatges reals...complementen les paraules escrites...paraules on la realitat i la ficció van de la mà.

UXMAL: Recinte arqueòlogic maia mexicà

La veritat es que impressiona. Una vegada més me n’adone de la grandesa de la civilització maia.

Estem a Mèxic. El recinte arqueològic maia d'Uxmal està prop de la ciutat de Mérida, capital de l’estat del Yucatán, lloc que també visitem en este viatge al pais dels maies. No podem deixar de visitar-lo, junt a  Palenque i Chichen Itza . Uxmal és un dels jaciments més importants del món clàssic maia, presumeix de tindre la piràmide més empinada de tot Mèxic. 

I vaja que ho és. Nosaltres hi pugem, amb esforç ho aconseguim.

Generalment els edificis són de murs baixos i llisos amb frisos molt decorats representant les vivendes o animals, i com no, tamé els seua deus adorats.

Les edificacions aprofiten el desnivell del terreny per guanyar altura i en algun cas destaca pel volum, com  la piràmide de “El adivíno” amb cinc nivells.

A “La piràmide del Adivino” també se la coneix com la “del hechicero” o “del enano” segons una llegenda que parla sobre un nanet, fill de la bruixa del poble i havia nascut d’un ou. El personatge, que volia regnar a la ciutat, apostà amb el governador que podia construir una piràmide en una nit solament. La piràmide va ser construïda i el nanet va ser proclamat governador de la tres vegades edificada ciutat d’Uxmal. 

La piramide del adivino és el major monument de la ciutat, té una altura de 35 metres i una amplària de més de 50. Costa de cinc estructures de diferents èpoques.

La veritat és que impressiona. Una vegada més, admirant estes edificacions,  me n’adone de la grandesa de la civilització maia.

fotos procedents de google imatges.

Seguim passejant per Uxmal i parem davant del palau del governador que ocupa molta extensió de terreny, destaca per estar disposat en tres terrasses i envoltat d’una planícia. És la gran obra del Mèxic antic. 

Consta de tres cossos independents, el central és un edifici rectangular amb 14 cambres accessibles, a 11 de les quals s’hi pot entrar des de l’exterior. A cada costat s’hi erigeixen els dos edificis units mitjançant voltes i galeries. A l’altura dels accessos els murs són llisos sense ornamentació. A sobre hi ha una sanefa decorada. També sobre la porta central està la figura del governant.

fotos procedents de google imatges.

Darrere de la Piramide del  Adivino  està  el Cuadrángulo de  las monjas, un conjunt arquitectònic molt interessant. És un gran  pati quadrat i en cada costat hi ha construccions que tenen cambres que s’obrin al pati. El nom li ve perquè sembla un convent.

fotos procedents de google imatges.

I també passem per la zona dedicada al joc de la pilota, és una superfície més menuda que el joc de la pilota que trobem a Chichen Itza. S’hi veu deteriorat però identificable. El joc de la pilota era molt habitual en les cultures de mesomèrica. Tenia un sentit esportiu i religiós que el convertia en una cerimònia mística. En la cultura maia el joc tenia sentit de la vida i la mort.

fotos procedents de google imatges.

El recinte és gran. Hi ha molt a veure: cases, plataformes, estructures, arcs, temples, columnes, piràmides menudes... fins i tot hi ha un conjunt-cementeri ornamentat amb calaveres.  Alguns elements estan ben conservats i altres no tant. Hi ha de tot. Hem fet el passeig tranquil·lament mirant-ho tot i posant atenció en els murs i les seues curades decoracions i els deus hi representats que al món maia ho dirigien tot.

M’agrada Uxmal. M’agraden tots els recintes maies en general. Cadascú té les seues particularitats que el fan únic, cadascú té la seua personalitat. Cap recinte arqueòlogic és comparable a altre. Tots tenen les seues piràmides i temples diferents, tots valuosos pel que eren i representaven.

El frare espanyol Diego de Landa, que va visitar la ciutat ja abandonada d’Uxmal allà pel segle XVI , quedà bocabadat. Seria el primer en recopilar dades sobre el recinte, segons li contaren els habitants de la zona. Al segle XVII seria altre frare qui anà a seguir investigant i donà noms als edificis. Al segle XIX arribà l’austríac Jean Frederic Walfdeck i amb dibuixos que va fer i la informació que va obtindre va escriure un llibre que es publicà l’any 1838: “Viaje pintoresco y arqueológico en la província de Yucatán”, sent la primera vegada que es feia difusió de l’art i la cultura maia.

El contingut del llibre era atraient i comportà que arribara a Uxmal un equip d’investigadors: John Lloyd Stephens, que s’ocupava d’estudiar els edificis i la cultura, Freferik Cathrwood feua il·lustracions i Samuel  Cabot estudià la fauna. Tot tenia com a finalitat fer un estudi extens de tota la zona de Yucatan i començaren per Uxmal que ja tenien documentació prèvia. A este primer viatge seguirien altres, ja després fent fotografies. I gràcies a totes estes expedicions sabem un poc més dels maies d’Uxmal. Després van haver altres investigadors que ampliaren els coneixements que se sabien i ja  a meitat de segle XX començà la restauració.

I començaren les visites dels viatgers i curiosos que volien retrobar eixe passat esplendorós entre les ruïnes, una de les visites més sonada va ser la de la Reina II del Regne Unit, el 27 de febrer de 1975, enmig d’una cerimònia maia religiosa va caure un diluvi d’aigua, el que té d’estrany és que estaven en plena temporada seca.

QUADERN DE VIATGE, Mèxic, estiu 1998

Vols llegir més de Mèxic?

Zona de CHIAPAS
Ciutat de MERIDA
DE CANCUN A TULUM
Ruines maies de CHICHEN ITZA..............PATRIMONI DE LA HUMANITAT
Ruines maies de PALENQUE.....................PATRIMONI DE LA HUMANITAT

RECINTE ARQUEOLÒGIC de PALENQUE (Mèxic)

Palenque és, dins de la cultura maia del passat, un lloc impressionant.

En el nostre viatge seguint les petjades maies anem a Palenque, que és un jaciment arqueòlogic que està a Chiapas, a prop estan les cascades de Misol ha o d’aigua azul que hem visitat. I també hem estat a la capital San Cristóbal de las Casas

Palenque és un lloc impressionant dins de la cultura maia del passat. I això que no és massa gran, són al voltant d'uns 7 quilòmetres d’est a oest, és menor que Tikal a Guatemala o Copan a Hondures. Tanmateix destaca per les escultures que guarda i per l’arquitectura emprada. Hi ha un 2% explorat i es creu que encara hi ha més de mil estructures per traure a la llum. Tot cobert per la selva.

Palenque...envoltat de selva...

El recinte arqueològic de PALENQUE, parc nacional des de 1981 i Patrimoni de la Humanitat per Unesco des de l’any 1987, s’hi troba enmig de la selva. El nostre hotel també. Dormim a 5 km del poble, l’hotel té una piscina natural que és el mateix riu Usumacinta que donà vida als antics habitants. Ens envolta la natura frondosa i verda, quasi inhòspita. A la zona hi ha molts corrents d’aigua i fonts naturals, de fet el seu nom significa moltes aigües, resultat dels nombrosos rius que conflueixen al parc. I en idioma chol, el dels habitants de la zona, significa recinte tancat.

      

Un hotel privilegiat...enmig de la selva...

Entre tant de verd espès i fosc sembla que en un moment apareixerà Tarzan amb la companya Jane, tots dos penjants d’una liana. Ah! i sabíeu que les lianes són paràsits de la selva?. Mentre caminem per la selva en trobem moltes i també observem altres ruïnes maies encara per reconstruir cobertes per matolls. Tots els recintes maies són una meravella, els grans mes explotats turísticament o el menuts que guarden el sabor d’estar abandonats a la mà de Déu i conservar més autenticitat.

La selva on està Palenque...

Quan entrem al recinte arqueològic, entre ceibes i caobes, trobem una veritable joia. Mostra la saviesa maia de la qual encara falta molt per saber. A Palenque s’inventà el “zero” i un calendari molt més exacte que el que a hores d’ara utilitzem. I que dir de l’arquitectura, escultura i mitologia? Sense ser una entesa ni en art ni en història, sé que és una meravella. Palenque està ben conservat i ensenya molt del seu passat.

Passem per El templo de las inscripciones, un dels més importants. La ciutat va estar governada per la dinastia K'uk' B'ahlam, de la que destaca el famós governant Pakal el Grande, que manà construir este temple l’any 675 a.C com un monument funerari. Entropessar-se amb esta tomba, va ser una de les troballes més importants per al món maia. Estava envoltada  de figures d’estuc i objectes de jade que actualment estan exposades al museu nacional d’antropologia de Mèxic. Pacal va ser un gran rei que manà construir palaus i temples donant bellesa i importància a la ciutat que rivalitzava amb la de Tikal . En el posterior regnat dels dos fill hereus continuaren la tasca constructora. I aixi anà fins que la ciutat rival Toniná va prendre la ciutat i començà la decadència. Molt abans de l’arribada dels espanyols Palenque havia estat abandonada i no se sap la raó.

El templo de las inscripciones és una piràmide escalonada, que té el nom per uns taulers amb inscripcions jeroglifiques que detallen la història de la dinastia regnant i els fets de Pacal. A la cripta del governant també es mostrava els seus orígens i la seua mort. Es baixa al sarcofag per una escala empinada, claustrofòbica i humida. Ens parem a mirar el relleu que representa la coronació de Pacal.

Anem a veure l’aqüeducte que proporcionava aigua fresca procedent de la serra. És una estructura de tres metres d’altura. Visitem el palau, que més que un edifici és un complex de molts que estan units. Varen ser remodelats al llarg dels 400 anys i contenen escultures i relleus de gran valor artístic.

Hi ha un conjunt anomenat de las Cruces format pel templo de la Cruz, el templo dels Sol i el templo de la Cruz Foliada, sobre piràmides escalonades, cadascú amb relleus molt treballats a l’interior. Les creus a les que es refereixen els noms dels temples, són realment representacions de l’arbre de la creació que es troba al centre del món segons la mitologia maia. El Templo del Sol és una meravella.

També hi és el templo del Leon, dels que queda poc i el templo del conde, anomenant així per un extravagant aristòcrata angles Waldeck, qui el va habitar de 1831 a 1843, acomodant-s’hi com si fos sa casa.

També trobem el joc de la pilota, que són dues plataformes paral·leles.

fotos procedents de google imatges

QUADERN DE VIATGE, MÈXIC ruta maia 1998

MÈXIC MAIA: CHICHEN ITZA

Hi ha qui va a Mèxic només per les platges paradisíaques però després descobreixen que és història, cultura, tradició i que hi ha paratges enigmàtics i encisadors. 

Mèxic no solament són platges paradisíaques, Mèxic és història, cultura i tradició, ara estem a la península del Yucatà. En el nostre recorregut pel Mèxic passem pel recinte de TULUM, per PALENQUE, anem a MERIDA i a CHIAPAS. 

Ara visitem CHICHEN ITZA, quina meravella! No em canse d’admirar estes construccions que guarden tants enigmes, tants dubtes sobre construcció i que són testimoni de tantes vides del passat!.

Ja han passat anys des d'estes fotos...era 1998,
i ara em pregunte si encara es pujarà pels escalons o hauran fet un acces lateral com en altres piràmides...

Imagine les cares bocabadades del conquistador Francisco de Montejo i del franciscà Diego de Landa al segle XVI en veure la ciutat per primera vegada. Ells foren dels primers europeus en visitar-la i detallar tot el que hi havia. Són les mateixes cares que els visitants actuals fem, cares d’admiració per una civilització passada, per un món, el maia, que tinguè tanta importància al passat i que malauradament en l’actualitat els descendents lluiten per reconeixement i vida en dignitat.

No era fàcil la pujada ni la baixada però l'experència  compensava.

Enmig de pensaments del passat i del present maia, fem passeig amb el deu Kukulcan fent de guia i vigia des de l’eternitat d’esta ciutat o centre cerimonial Patrimoni de la Humanitat per UNESCO des de 1988. I també va ser reconeguda popularment per una iniciativa privada com una de les noves set meravelles del món modern l’any 2007, junt a la Gram muralla de Xina, Petra de Jordània, el Crist Redentor del Brasil, el Macchu Pichu del Perú, el Cllesseum romà d’Itàlia i el Tal Mahal d’India.

I al fons...l'espes verdor...

El cenote, a cel obert, és el lloc sagrat on s’hi feien ofrenes al deu Chaac, senyor de les pliges. Té 60 metres de diàmetre, amb parets verticals. A més a més de joies i objectes valuosos també sacrificaven persones, S’han trobat esquelets, generalment joves abillades amb robes cerimonials. També com ofrena religiosa, als cenotes se sacrificaven presoners importants. De tot hi ha constància perquè a principis del segle XX un diplomàtic d’Estats unit, atret per la informació que hi havia tantes joies, i arrossegat per la cobdícia, manà buidar el cenote i extraure el que hi havia per  a vendre-ho, i així ho va fer, encara que sortosament amb el temps i per gestions mexicanes la majoria d’aquells vestigis han retornat a Mèxic.

Cenote

I és que s’han trobat peces de jade, ganivets d’obsidiana, pedres precioses, gemmes... i així i tot, diuen els entesos que el cenote encara no ha estat del tot explorat, però quasi millor, no dir-ho molt fort, per evitar de nou despertar la cobdícia com la d’aquell americà. 

 Em venen al cap pel•lícules que han reproduït estos sacrificis, als nostres ulls tan esgarrifants, i que per als maies significaven tant...em fa pensar en que tot té diferents vessants, cadascú mira segons la seua perpectiva i això és una premissa amb la qual hem de comptar.

Al recinte hi ha molt que visitar, fa calor, és cert. Però amb l’estoïcisme de turista fem el que cal fer, paga la pena patir calor i admirar tot el que ens envolta. 

Caminem per la gran esplanada presidida per la gran piràmide de Kukuclan o el castillo. que és la piràmide de quatre costats que culmina en un temple quadrat. Hi ha 91 escalons per cada costat i un per pujar al temple superior, en total 365 esglaons, un per cada dia de l’any. És la piràmide que en els dies d’equinocci( 21-22 de setembre i de març)  les ombres formen la figura d’una serp que segons passen les hores sembla moure’s. Encara que semble màgia, no ho és. 

És una arquitectura feta a consciencia per dirigir la política de la supervivència. Les ombres formant la baixada de la serp-deu és el símbol de la baixada del deu a la terra, manant així portar endavant les tasques agrícoles de sembrar la milpa, front l’imminent arribada de els pluges. Tot denota un fort coneixement astronòmic i arquitectònic aplicat per a finalitats religioses i mundanes, necessàries per a l’estabilitat diària.

Encara que el castillo és la piràmide principal, parem l’atenció en la resta, perquè tot forma un conjunt harmònic i important. Passem per “El templo de los guerreros” que  té dalt de tot un Chac Mol i darrere s’hi veuen dues columnes formades per la serp cap avall. I pel grup de “Las mil columnas”.També per “La plataforma de los jaguares” amb columnres que són serps emplomades i al fons un mur representant els cranis dels decapitats en el ritus.“El juego de la pelota” té caràcter sagrat: 2 equips s’enfronten jugant al baló, sense poder tocar-lo amb els peus. Al capità guanyador el sacrifiquen. Les vistes que s’hi veuen des de determinats punts mostren la grandesa del lloc.

El que si que conten els visitants actuals és que les visites es fan entre masses...
el paratge perd naturalitat i encant per tanta gent.

QUADERN DE VIATGE: RUTA MAIA: MÈXIC i GUATEMALA, any 1998

CHIAPAS a MÈXIC

Estem a Mèxic, amb un calor humit i sufocant, tanmateix el cos s’acostuma i en uns dies ja no incordia tant. 

Desprès de la curta estada a la ciutat de Mérida, anem a Misol Ha, conegudes com cascades Agua Azul, és un paratge natural de bellesa incomparable.

Misol ha

Però nosaltres no tinguem sort de trobar les aigües amb tot l’esplendor, i és que fa no res ha plogut, i ho ha fet amb molta intensitat, arrossegant sediments de terra que una vegada a l’aigua han canviat les aigües de color. Ja no són blaves sinó de color marró. Tanmateix, nosaltres tenim imaginació i és en estos moments quan s’ha de posar en marxa, no es difícil imaginar el paisatge amb el color que toca. 

Misol ha

La humitat de l’ambient convida a remullar-nos, però vist el color poc atractiu, no ho volem fer entre les aigües fangoses. Hi ha una gran cascada i just per darrere un caminal temptador, és una senda estreta no molt visible, però qui la veu  la segueix. 

Misol ha

Nosaltres, per suposat som dels que sense pensar-ho hi anem i cert que és un goig sentir les gotes d’aigua esguitar-nos quna passe per darrere, donant-nos la frescor desitjada. Així que encara que ha estat una llàstima no trobar el blau de l’aigua, que la majoria de les vegades hi ha…hem gaudit del paratge d’altra manera.

I una vegada feta esta parada i tots  remullats per l’aigua, seguim trajecte cap a la zona urbana. Ens dirigim a SAN CRISTOBAL DE LAS CASAS. I esta ciutat, menuda i acollidora, és el que realment m’agrada d’esta part mexicana. És l’ambient, és el color, és l’aire…san Cristóbal és de les ciutats mexicanes que no m’importaria tornar, deixa un sabor de boca agradable.

Són bonics els monuments, com la catedral, màxim exponent d’art colonial, una joia arquitectònica diferent i peculiar, i és el color de la façana d’un color groc viu impactant. 

San Cristobal de las casas: la catedral

I per seguir admirant l’arquitectura colonial entrem a l’hotel Diego de Mazariegos, al mateix costat del zocalo i de la catedral, un bon lloc per descansar.

San Cristobal de las casas: hotel Diego de Mazariegos

El zocalo és el punt neuràlgic de la ciutat, on turistes i locals ens barregem, uns venent l’artesania que fan i altres comprant i xerrant amb qui vol xerrar, com és el nostre cas. Hi ha molta xicalla. Nosaltres parlem amb una de tantes xiquetes que venen les seues polseretes i que no té inconvenient en contar la seua vida quasi sense preguntar, com si parlar-ne l’ajudara a suportar-la: amb cinc anys cada dia va al zocalo amb la germaneta de dos anys i la mare de divuit. És un exemple generalitzat, hi ha molts xiquets com estos i moltes mares joves que no tenen recursos i es guanyen la vida honradament per donar de menjar als fills.

San Cristobal de las casas: el zocalo

Anem a la casa-museu Na Blom que anys enrere era la vivenda d’uns europeus que estudiaven als indis lacandons.

San Cristobal de las casas: casa museu Na Blom

I entrant en un joc turístic, uns amics es deixen vestir com els típics nuvis maies de la zona, en un lloc on mostren al públic la manera artesanal de teixir filant i filant amb diversos colors i formes geomètriques. És un gust veure treballar esta gent, admirar la mestria que tenen i el gust per combinar colors i dissenyar teles. El turisme els ajuda, però de vegades el turisme fa malbé. S’ha de saber compaginar, els viatgers, hem de ser conscients i respectar allà on anem.

San Cristobal de las casas: artesania

Però el que realment m’agrada de San Cristobal és caminar sense rumb, sense saber on vaig a parar, parar-me en els mercadets, alguns més turístics que altres, de tot hi ha. 

San Cristobal de las casas.

San Cristobal de las casas.

I també m’agrada mirar amb deteniment l’espaiosa plaça, San Cristóbal concentra una gran quantitat d’indígenes maies majoritàriament i són qui li donen la personalitat que caracteritza la ciutat.

San Cristobal de las casas.

En este moment veig que un grup de manifestants han muntant una parada reivindicativa. Eixa és l’essència de Chiapas, una zona pobra i oblidada que necessita fer-se escoltar contínuament. Malauradament, passa a Chiapas i per tot arreu, sempre cal cridar ben fort per a aconseguir els drets. 

San Cristobal de las casas.

Des de San Cristoba, on tenim l’hotel,  anem a  visitar les muntanyes. En no res, la sensació d’altitud es fa evident, jo la note i sent un inusual mareig.

En 10 quilometres arribem a SAN JUAN CHAMULA i el visitem. El poble maia tzotzil té la població dispersada en quilometres i quilometres d’extensió. 

San Juan Chamula

San Juan Chamula

En estos pobles és on es veu més el sabor indígena, és on els ritus propis conviuen amb els cristians en perfecta harmonia. I és que la població creu amb fervor en les curacions basades amb resos i coca-cola. No podem fer fotos a l’interior de l’església, però ho vegem, les botelles de la beguda americana són complements mentrestant la gent, amb devoció, resa. Barregen les creences resultat de l’evangelització amb els ritus pre hispànics. L’atmosfera creada és màgica i absorbent per la quantitat de ciris i l’olor  a cera, pel fervor religiós que s’hi respira o per les imatges dels sants amb collars de fruites i altres accessoris variats, que observen cada acte de fe des dels laterals. L’interior no disposa de bancs per seure, els habitants resen agenollats.

San Juan Chamula

San Juan Chamula

També visitem ZINACATAN, "la tierra de los murcielagos", altre poble maia tzotzil que manté arrelades les tradicions maies, les dels avantpassats, les valides. Hi trobem també els  ingredients de barreja religiosa que haviem vist abans.

Zinacatan

Donem una passejada pels amples carrers de terra, parlem amb una dona i uns xiquets que arraconats demanen almoina, imagine que no estan tot el temps esperant, Zinacatan no sembla que siga un poble turísticament molt visitat, per ara... però tal volta, pense, que la dona, en veure estrangers pel carrer, ha eixit per si recapta alguna moneda. Maleïda misèria! Dos xiquets tan menuts necessiten alimentació i no sempre hi ha menjar damunt la taula. 

Zinacatan

Així que hi trobem la dona, que quasi no entén el castellà, hi està, perenne a la cantonada,  i això que fa un fred que pela malgrat ser estiu. Qüestió d'altura. La vestimenta dels habitants feta amb llana i capes gruixudes, ja denota que molt de calor no hi fa. I nosaltres notem que la gelor ens dóna de ple en la cara. 

Zinacatan

QUADERN DE VIATGE; MÈXIC estiu 1998

Per saber més de Mèxic, clica ací.