VALLADOLID II PART: Santa Maria LA ANTIGUA, LA CATEDRAL i PLAÇA D’ESPANYA

 De plaça a plaça. Valladolid en té moltes.

He mostrat  la plaça de san Pablo  i ara us mostraré la plaça de Portugalete, actualment altre cor de la ciutat, punt neuràlgic i important, despres anirè a la plaça de la Universitat i més tard a la plaça d’Espanya.

La plaça de Portugalete en el passat no era com ara: passava el riu Esgueva descobert. Quan el cobriren es formà una esplanada sobre la que en 1884 es creà un mercat. Eren casetes de fusta i una placeta central també de fusta que amb el temps fou substituïda per altra de ferro. En 1974 enderrocaren el mercat i començà la remodelació de la plaça per adaptar-la a l’entorn històric artístic del lloc. El resultat fou un gran espai obert, en part enjardinat i només per a vianants, sense cotxes. Entre 2007 i 2008 es va construir un aparcament subterrani. En la plaça està, des del 2020, el monument al confrare, donat que la setmana santa està declarada d’interès turístic internacional. L’escultura la formen un adult i una xiqueta,  els dos confrares representat el relleu generacional de la festivitat i la incorporació femenina cada vegada més important en la festivitat.

Estem en un punt idoni per contemplar tres monuments importants icones de Valladolid: la Antigua, la col·legiata i la catedral. Però anem pas a pas. Primer mirem cap a un costat. D’esquenes a la catedral i a la col·legiata hi està imponent, i majestosa Santa Maria, coneguda com la Antigua i és un dels pocs vestigis romànics conservats a la ciutat.

Erigida sobre restes romans, la construcció es remunta al segle XI, anterior a la fundació de la col·legiata que està a prop. Se li atribueix la construcció  a Pedro Ansurez, considerat el fundador de la ciutat. La prosperitat històrica que anà gaudint Valladolid anà fent que els temples s’adaptaren a les modes i gustos de l’època i els testimonis romànics anaren desapareixent. Sortosament queda en peu este monument que també fou motiu de restauracions i renovacions constant en segles posteriors especialment pels problemes d’humitat i cimentació del terreny, perquè, com ja s’ha dit, el riu passava pel costat. 

Té una torre, als peus del temple, esvelta de 55 metres. És un dels campanars romànics més alts d’Espanya datat entre finals del segle XII i principis del XIII. També té una galeria porticada romànica del segle XIII orientada al nord. Generalment les galeries porticades s’orientaven al sud, probablement esta seria com un mirador sobre el riu. La  resta de la façana és gòtica del segle XIV.

Ara mirem cap a l’altre costat. A l’esquerra es veu la part de darrere de les ruïnes de la col·legiata i a al dreta, la catedral. És on es veu clarament la raó per la qual és coneix a la catedral com “la inconclusa”. En esta part no es va construir cap façana nord. Al costat hi havia unes cases que entre 1990 i 20025 s’enderrocaren.

La primitiva col·legiata la fundà el comte Ansurez en l’any 1095, en terrenys on estava l’ermita de san Pelayo i se la denominà santa Maria la Mayor, i a la que ja existia se li posà l’apel·latiu de la Antigua per diferenciar-les. En el segle XII se  celebraren tres concilis nacionals.

Al segle XIII  s’hi feren reformes implantant l’estil gòtic, sortosament es respectà la torre romànica i es construïren davant unes capelles per a enterraments que formen part actualment del museu catedralici. Le ruïnes que veiem actualment són d’esta construcció.

Al segle XVI es considerà que s’havia quedat xicoteta i s’inicià una nova, no sobre la que ja existia sinó perpendicular. Per diversos problemes les obres es paralitzaren quan només hi havia uns ciments i alguns murs. Les obres es reiniciaren l’any 1589 quan començaren les obres de l’actual catedral seguint el projecte de Juan de Herrera. L’enderrocament de la col·legiata començà al segle XVII salvant-se les dependències que resultaren útils per al nou edifici en construcció al costat. L’ús de l’antiga col·legiata va continuar fins l’any 1668, any en el que es traslladà el culte al temple herrerià.

Actualment podem veure les ruïnes de l’antiga col·legiata. Els xiprers marquen el que foren els pilars i divisió de les naus. També podem veure restos de la torre romànica que pertanyia a altra col·legiata anterior i que s’assembla a la de l’església la Antigua. També es conserva la porta nord de l’antiga col·legiata, del segle XIII

Abans de centrar-nos en la catedral i entrar, parem al jardí de davant. Hi està Miguel de Cervantes, des de 1889.  L’obra fou creada en 1877 i abans estava en la casa on visquè l’escriptor. A prop, veig una escultura que em resulta familiar perquè n’he vist iguals en altres ciutats: és  la que representa “El camino de la lengua” que enllaça tres comunitats. Les ciutats protagonistes són Salamanca, Àvila, Valladolid i Alcalà de Henares.

I cap a on mira Cervantes? Doncs cap a la universitat, una de les més prestigi d’Espanya L’edifici és la seu de la facultat de dret i té una façana barroca de 1718.

Ara si. Tenim davant la Catedral de Nuestra Señora de la Asunción datada al segle XVI, que a instàncies de Felip II adquirí la categoria de catedral en 1595 i afegí elements gòtics. El nou edifici aportà aires moderns arquitectònics sinó també en la tècnica i manera de treballar copiant el sistema portat a les obres de El Escorial. Des de la plaça de la universitat veiem la façana est, com ja s’ha dit no es va acabar per problemes econòmics i perquè era un projecte de gran envergadura. De fet, esta façana fou enllestida a meitat del segle XX

I és que, la quarta col·legiata que acabaria sent catedral començà a construir pels peus, és a dir per la façana sud. Hi ha un arc de triomf d’ordre dòric distribuïda en tres cossos centrals ben definits. En el primer cos està san Pedro i san Pablo i la verge figures del segle XVIII. en el segon cos hi ha una gran finestra rectangular i les escultures dels quatre doctors d església San Ambrosio, san Agustín, san Gregorio i san Jerónimo. En el tercer cos remata amb un frontó triangular on està l’escut amb les inicials de Maria, que està subjectat per dos àngels.

Juan Herrera volia construir quatre torres. Dos ni es feren. Al segle XVIII s’laçà la torre de L’evangeli seguint el model de herrera  però acabà enfonta.se.   La torre no es tornà a alçar però si entre 1880 i 1890 es construí altra. La cupula i l’escultura del sagrada corazon fou posterior de 1923.

Entre aprofitant que va a començar la missa, aixi que faig poques fotos. L’interior es sobri, hi està enterrat el comte de Ansurez. Es pot pujar a la torre de 75 metres. Hi està el museu diocesà i catedralici. No puge a la torre ni entre al museu. altra vegada serà. Em limite a mirar en silenci Passe per les capelles, mire retaules..pare l’atenció en els grossos pilars i en la volta de la nau central del segle XVII i especialment en la capella major,amb la silleria de cor classicista, l’altar frontal i el retaule major de Juan de Juni del segle XVII col·locat al segle XX, traslladat de  l’església de la Antigua.

 

 

Des de la catedral segueix passejant...la intenció és arribar a la plaça major...és una zona de restaurants i bars...però abans...m’enfile pel carrer Teresa Gil per anar la plaça de Espanya.

A la plaça destaca la Font dels xiquets, més coneguda com la Font de la bola del món on un globus terraqui gira junta  a dos escultures anomenades Bimbis.

I com vaig de plaça a plaça...ara si...en el proper escrit us mostraré la més important i bonica: La plaça Major...

QUADERN DE VIATGE, CIUTATS DE CASTELLA i RUTA ISABEL LA CATÒLICA, PRIMAVERA 2024

VALLADOLID I PART: PLAÇA DE SANT PABLO i VOLTANTS.

Estos dies he estat visitant Valladolid, l’he vista amb sol i amb pluja...de dia  i de nit...i,  inesperadament, m’ha encisat...

Hui visite Valladolid, una ciutat de Castella Lleó important en la història d’Espanya, una ciutat que m’agrada. Si, amb molta història i també literatura. Té la tercera universitat més antiga d’Espanya, fou testimoni del matrimoni dels reis Catòlics i del naixement de Felip II, també fou testimoni de la mort de Cristóbal Colon. I parlant d’autors, de literatura  i de cultura...per la ciutat també podem veure petjades de Miguel Delibes, Zorilla... i de Cervantes, que visqué en la ciutat mentre escrivia el Quixot.

Comence mostrant unes vistes panoràmiques dels afores, a l’altra banda del riu Pisuerga,  on hi ha organismes oficials com les Corts de Castella Lleó o el centre de cultura Miguel Delibes, que era val·lisoletà. El centre cultural és un referent nacional i internacional de l’activitat artística i musical de la comunitat.

Per arribar al centre històric cal travessar algun pont: està el pont major, el pont de ponent, el pont d’Isabel la catòlica, el pont d’Adolfo Suarez, el pont colgant, el pont de Juan d’Àustria o el pont d’hispanoamericà dissenyat per  Calatrava.

Travessar un o altre pont sempre mostra estampes precioses, segons l’hora del dia o el núvols canvia.

De lluny veiem la platja de la Moreras, que em recorda la de Zamora. Esta, la de Valladolid banyada pel riu Pisuerga,  és d’arena fina amb serveis per prendre el sol en tovalla o hamaca, prendre alguna cosa i fins i tot fer exercici amb algunes maquines de gimnàs.

Deixant enrere “La Rosaleda” i el parc de les Moreres ens endinsem en el centre. Curiosament el primer que veig és la biblioteca publica, i em resulta curós perquè allà on vaig les trobe. És de caràcter autonòmic i està ubicada en el palau del comtes de Benavente en la plaça de la Trinidad.

Tenim un hotel molt cèntric, al costat de la plaça de San Pablo, en el cor  de la ciutat. O tal volta caldria  dir un dels cors, perquè Valladolid té molts punts centrals importants que m’han encisat. Cert que és  un avantatge estar en un hotel cèntric. En un pas ho tenim tot. I és un goig que el primer monument que veiem siga l’església de San Pablo, que vorem moltes vegades al llarg dels sis dies que estem en Valladolid, perquè  és un del més bonics de la ciutat. El veiem plovent, amb sol, amb núvols al cel, en boira...amb la plaça plena de gent o totalment buida.

Val la pena parar-se a mirar detalls. D’estil gòtic isabelí l’església se la coneix com el retaule en pedra, perquè certament ho sembla. Originàriament  al segle XIII la façana comptava solament amb el cos inferior fins la rosassa i frontó superior. Al segle XVI  la façana s’amplià i s’elevà a instàncies del duc de Lerma que va incloure el seu escut moltes vegades en el nou cos afegit, per exemple al costat de la rosassa, tanmateix l’emblema que més destaca és el dels reis catòlics subjectat per lleons en la part més alta.

És un dels temples més antics de Valladolid. Hi estan sepultats els monarques Juan II i Maria de Portugal i fou batejat Felipe II, del que hi ha una estàtua al jardí de la plaça. Una de totes les vegades que passe per davant l’església està oberta, entre però està d’obres i hi ha andamis i elements tapats.

És una plaça amb molta vida. L’església és l’únic que es conserva de l’antic convent dels dominics, destruït durant la guerra de la independència, del convent queda un arc de pedra conegut com la porta dels carros.

En el terreny on estava el convent s’edificà a principis del segle XX l’institut  Jose Zorrilla.

Al costat de l’església està  el palau de Pimentel, residència ocasional de l’emperador  Carlos i d’Isabel de Portugal. Destaca per la finestra plateresca situada al torreó, al primer pis. .Pero també capta l’atenció la finestra encadenada, que té darrere una bonica història. 

Resulta que en este palau nasqué Felip II en 1527 i el costum era que els recent nascuts s’havien de batejar en la parròquia  més propera a la porta d’entrada, que en este cas l’entrada principal donava a altre carrer que no era la plaça de san Pablo i era l’església més propera era la de san Martin. Tanmateix com el rei volia el bateig del fill en l’església de san Pablo,  va habilitar provisionalment una eixida per la finestra que donava directament a l’església de san Pablo, que tenia més prestigi.  Va construir un passadís molt engalanat  i una vegada celebrat el bateig es desmuntà tota la parafernàlia, la finestra fou clausurada i assegurada amb un cadenat.

Els emperadors també residiren al palau reial que mira l’església de San Pablo, es on nasqué Felipe, es casà Carlos II i residiren personalitats com Teresa de Jesús, Napoleó o Alfonso XII

Altre palau, que no està molt allunyat és el de Vivero testimoni de casament dels Reis Catolics quan tenien 18 i 17 anys.

Estos són exemples dels nombrosos palaus que existiren en Valladolid, diuen els historiadors que hi havia uns 400. Actualment alguns molt propers a l’església de San Pablo són seu de museus. Concretament el museu nacional de la escultura policromada està situat en el palau del marques de Villena, la capella del col·legi de san Gregorio i el palau del comte de Gondomar i és el més important museu de Valladolid i un dels millors d’Espanya.

Que bonica l’espectacular façana del col·legi de san Gregorio!. Quina decoració més refinada!. Passe per davant sovint, un dia plou, altre fa sol i altra està coberta d’andamis. Dins hi ha meravelles com el betlem napolità, el retaule major i la sillería de san Benito el real, la Verge de la Pietat, l’enterro de Crist, l’escultura de la Magdalena penitent i els passos processionals. Al col·legi de san Gregorio  estudiaren molts destacats intel·lectuals del renaixement espanyol.

Per esta zona, en l’única casa que hi havia aleshores al carrer  Fray Luis de Granada que abans era conegut com el carrer de la Ceniza, està la casa de Zorrilla, immortal autor de Don Juan Tenorio, els qual els pares volien que es dedicara a l’advocacia i s’apartara de l’escriptura. Els pares de vegades no saben valorar tot el que tenen el casa.

En realitat tot en Valladolid està a un tir de pedra, és fàcil anar d’un lloc a altre. Seguim pels voltants de san Pablo i parem davant la plaça de Fabio Nelli, seu del museu arqueòlogic. És un edifici de dos plantes de final del segle XVI, renaixentista d’estil classicista, el més important de la ciutat. Fabio Nelli va ser un important banquer val·lisoletà d’ascendència d’una família de financers italiana. Un germà va ser canonge de la col·legiata de Valladolid. Les filles entroncaren amb la noblesa.

De la mateixa plaça eix el carrer san Ignacio i veiem a una banda un palau i una enfront una església.

Parem l’atenció primer en el palau, és del  marques de Valverde, residència palaciega de la segona meitat del segle XVI. D’estil italianitzant o florentí amb modificacions al segle XVIII, enllestides a 1763,  com bé diu la data gravada a la façana. A la portada estan els escuts dels marquesos. Recorda als palaus italians especialment  per la decoració que envolta la porta. El marquesat es reunta a 1678. Eren gent important. En 1854 l’edifici fou seu del liceu de literatra i arts i a finals del segel XIX residència dels carmenlites descalços del proper convent de san Benito, fins que passà a tarsnformar-se en un edifici destinat a baixos comercials i vivendes en lloguer. La casa compta amb una llegenda relacionada amb les infidelitats de la marquesa. Està plasmada en la façana amb la figuara d’un home i una dona. La marquesa fou infidel al marit amb un criat. Començà amb trobades furtives i a poc a poc ja estaven planejant la fugida. Però el marques els pillà i va denunciar l’esposa, i com era delicte, començà un proces judicial que acabà amb la condemna dels amants. Campoamor va recollir la llegenda en la seua obra Drama Universal. Diuen que el marques volgué representar els condemnats en la façana i en la part de dalt està ell burleta amb la llengua fora.

Enfront està l’església de san Miguel i san Julian, exemple d’arquitectura jesuítica. Construïda a final de segle XVI pertanyia a la companyia de Jesús fins que per ordre de Carles II d’Espanya es va expulsar el jesuïtes. Aleshores es convertí en l’actual església. Destaquen les 6 capelles laterals amb frescos decorades i el retaule major i el sepulcre dels comtes de Fuensaldaña  i la sagristia.

Molt a prop i un poc amagada, està la plaça del Viejo coso, antiga plaça de bous, de forma octogonal que fou construïda en 1833  d’arquitectura mesclant pedra, fusta i ferro, esta envoltada de vivendes de dos pisos amb balconada continuada. Actualment és un parc per als veins, un remans de pau dins del bullici que pot suposar una ciutat.

Anem a la plaça de santa Brigida. Hi està l’arxiu general  de Castella i Lleo obert en 2002 i ubicat en el palau del llicenciat Butron. Tambè hi és el que queda del convent de les Brigides i l’església de façana en rajola rematada en fronton i dos torres laterals. El conjunt palacieg i conventual que té l’origen en la unió de les casones del marques de Villena i del lliceciat Butron adquiereix la configuració actual al segle XVI. Al segle XVII fou ocupat per les monges de Nuestra Senyora de la Brigida i es construi l’esglesia, el conjunt s'abandonà en 1978. L’esglèsia fou dessacralitzada i actualment està sense us.

En no res estem de nou en la plaça de san Pablo i ens  enfilem pel carrer Angustias. Hi està el palau de justícia. Un amic advocat em diu que quina casualitat que el carrer on tanta gent va a ser jutjada porte un nom tan significatiu i alhora preocupant: carrer Angustias. Perquè angoixa és el que senten els sentenciats quan esperen la sentencia final. Uns metros més avant del palau del justícia està l’església de Nuestra señora de las Angustias que es propietat d’una de les confraries més antigues de la setmana santa de Valladolid.

Enfront està el teatre Calderón d’estil classicista edificat sobre l’antic palau de l’almirall, inaugurat en 1864 i considerat un dels millors d’Espanya.

Que fàcil és moure’s per la ciutat, en no res estem en santa Maria la Antigua i la catedral...continuarà…

QUADERN DE VIATGE, CIUTATS DE CASTELLA i RUTA ISABEL LA CATÒLICA, PRIMAVERA 2024

TARRAGONA: MONTBLANC

“Vila de Montblanc, que gran vas ser, els teus monuments ho ensenyen…”

Fem un passeig d’unes hores per Montblanc, un poble medieval situat en un punt antigament considerat estratègic entre Tarragona i Lleida. Tenia un castell en un turó, del que no queda quasi res, i les cases creixeren al seu voltant. Les cases disposades com si fossin una muralla feien de protecció. Amb els privilegis concedits per a poder organitzar fires de ramat i mercats, Montblanc es desenvolupà  i començaren a acudir a la població gent i nobles que edificaren les seues cases. S’edificaren molts edificis civils i religiosos, així com la muralla. Era finals del segle XIII i principis de XIV. Fou època bona fins el segle XVII quan començaren les guerres i les revoltes i la ciutat va perdre estatus i esplendor. Al segle XVIII començà un període de prosperitat amb les vinyes, però la fil·loxera afectà al sector vitivinícola. Després de la guerra civil Montblanc es convertí en població industrial i actualment té uns 7000 habitants.

Estem en extramurs, el poble està salvaguardat pels murs enormes. Ens apropem a les muralles. Estem a la plaça de sant Francesc, una gran esplanada punt idoni per aconseguir una bonica panoràmica d’un gran tram de la muralla. La mirada va cap a elles però també crida l’atenció en un edifici d'enfront, un cartell en llatí, que daltabaix ve a dir que al poble hi ha molt a veure:  VILA MONTIS ALBI, QUANTA FUIT, IPSA MONUMENTA DOCENT “Vila de Montblanc, que gran vas ser, els teus monuments ho ensenyen…”

Així que anem a buscar-los… I el primer monument el  trobem sense anar molt lluny, just al costat del cartell que acabem de llegir, és l’antiga església que pertanyia al convent de sant Francesc del segle XII, que antigament va ser un centre cultural molt important d’ensenyaments filosofics. L’actual església substituiria la romànica. Al segle XIX amb la desamortització l’edifici va perdre importància i acabà abandonant-se.  Fou presó, també escola, estació telegrafica...i fins i tot fàbrica de vins i aiguardents. Al segle XX,  l’any 1981, l’edifici fou adqurit per la Generalitat i en 1987 l’església i el claustre es restaurà per a convertit-ho en un centre cultural, com havia sigut l’antic convent. La capella barroca de l’església és actualment l’oficina de turisme. Donar als monuments un segon ús, és una manera de conservar-los i evitar que per abandó acaben per caure. Mirem la façana de l’església. És austera amb un campanar quadrat que no ressalta. L’edifici fa 18 metres d’alçada, quasi 12 metres d’ampla i 43 metres de llarga.  

Davant la muralla hi ha un monument dedicat a la sardana creat per l’escultor Jordi Figueras, s’inaugurà en 2018, l’any que Montblanc fou capital de la sardana i es feren moltes activitats relacionades amb el ball típic català.

Hi ha una font de 1829, la Font de Sant Francesc, amb un cos quadrat i quatre canelles d’on eix l’aigua. Damunt hi ha un obelisc sostingut per quatre boles. Quan a principi del segle XIX el poble començà a créixer es va veure la necessitat de dues fonts en els extrems de la localitat, cadascuna amb abeuradors i rentadors. i s'hi crearen. En un principi es pensà en la plaça de sant Francesc i en el Raval. Després canviaren d’opinió pensant la de sant Francesc estava massa allunyada del centre i que era millor en la plaça de sant Miguel al carrer major. I començaren les obres. Tanmateix es trobaren una realitat en la que no havien pensat, hi havia ossos humans perquè allò era un antic cementeri, així que es tornà a la idea inicial.

Des de la plaça entrem a la localitat per una de les portes… Donarem una volta pel poble i tornarem de nou a esta plaça tan espaiosa que permet veure bé la imponent muralla. Cal observar-la i apreciar la importància històrica que representa com a testimonis del passat. Si, la muralla és imponent i després d’una efectiva restauració, ens transporta al passat medieval. Envolta el casc històric. Es construí entre els anys 1366 i 1397 amb una longitud de 1700 metres, una altura mitja de 6 metres i un espessor d’1’20 metres. En l’actualitat hi ha 25 torres defensives, antigament hi havia unes 30. En 1947 fou declarada junt al casc antic, conjunt monumental i artístic.

Ja estem en intramurs. Seguim pel casc històric que està molt ben restaurat. Caminen pel carrer Major, antic carrer real, amb cases que conserven l’arquitectura medieval.

Trobem l’església de San Miguel, d’estructura gòtica i portada romànica. Davant d’esta església es on es volia posar la font de sant Francesc...

Al costat de l’esglesia està el palau fortalesa Castlà del segle XV, un edifici de propietat privada que fou la seu del “castlà" o castellano, és a dir, el representant militar del rei. És un edifici quadrat i curiosament té els cantons en angles rodons per questos defensives. Tenia un hort que arribava fins la muralla on es va obrir un portal particular. Quan al segle XX es restaurà la façana es trobaren unes finestres renaixentistes de gran valor artístic.

Anem per darrere l’església. Hi està la plaça 1 d’octubre inaugurada en 2018 i el monument a Pau Queralt, que fou rector i el primer restaurador de l’església  de sant Miguel.

I retornem al carrer Major. Hi ha comerç i una gelateria a la que volem tornar després per fer-nos un gelat. Primer volem anar a la plaça principal del casc antic. Caminant mirem a un costat i altre els carreronets perpendiculars. Montblanc és un poble amb encant.

De nou tenim altra temptació golosa, una pastisseria amb uns dolços cridaners a la vista. El dolç típic és el merlet, que és creà en una pastisseria de mitjan del segle XX, seguint una proposta de l’Ajuntament per dotar a la població d’un producte local específic. Sempre ha estat considerat un producte emblemàtic de la vila. Tanmateix uns anys més tard,  altra pastisseria de la ciutat va començar a elaborar un producte similar, els montblanquins, i avui dia tots dos es comercialitzen sota denominacions diferents.  Nosaltres caiguem en la temptació de tastar els merlets, però el que tenen són els montblanquins.  Tan se val, al capdavall, sense llevar cap  mèrit, un i altre no són més que ametla envoltada de sucre, com la garapinyada valenciana.

Arribem a la plaça Major amb típica construcció catalana. Hi està l’ajuntament. En realitat, en un primer moment poc podem apreciar-la perquè és dia de mercat i hi ha molta gent en els paradetes. Després tornem-hi per observar-la millor. Hi ha cafeteries,  terrasses i porxos. Com m’agraden les places que  conserven les porxades! És una plaça amb essència, amb a antiguitat...Si ens endinsem per carrerons amb tota seguretat trobarem més d’eixa autenticitat que no ha perdut del passat...

En una lateral estan els porxos de Cal Milet, segons alguns historiadors l’edifici fou seu de l’ajuntament, es on està el pesador de gra oficial que funcionà de 1752 a 1905. És com una pila de pedra amb capacitat justa establerta, on es posava el gra i mitjançant una trampeta es deixava caure en el sac.

Pare l’atenció en un trompe-l’oeil o artifici, un d’eixos dibuixos que semblen que siguen reals i enganyen l’ull, està pintat en una façana  i representen unes finestres i gent escodrinyat... típic de poble.

Des d’un lateral ja es veu l’església de Santa Maria que és la principal del poble, laconeguda com la caatedral de la muntanya. Està en la part alta, pujant unes escales...

Abans d'arribar, a meitat camí i amb l’església enfront, a mà dreta trobem el casal dels Josa, un edifici fet entre els segles XIV i XVIII. Actualment és seu del museu comarcal de la Conca de Barberà.

Ja tenim l’església davant, la porta està oberta i ens alegrem, però quan preguntem per poder entrar, ens diuen que no és possible perquè van a tancar. Fins la vesprada no obrin de nou. Així que ens quedem sense veure-la per dins.

La primera base romànica es construí l’any 1163 i fou en 1310 quan es decidí fer la catedral gòtica. Les obres s’allargaren i al segle XV encara no estava construïda ni la façana principal ni el campanar. Crida l’atenció el pis de la xicoteta plaça on està situada. És de pedretes de diversos colors formant figures geomètriques.

Retornem a la plaça i al carrer Major, però en lloc de seguir-lo ens enfilem pel carrer Riber i trobem uns carrerons on també es respira essència del passat... es nota en les cases, en el comerç que fa publicitat d’un comerç viu amb l’eslògan “històries d’antes”  i amb fotografies antigues. Tambè es veu en el traçat dels carrers estrets i places menudetes... fins i tot veiem vestigis jueus.

Se’ns ha fet tard, hem de tornar a la plaça sant Francesc. Sabem que se’ns ha quedat molt per veure...anar per més carrers, entrar a més llocs....però no podem quedar-nos més. Tornem pel carrer paral·lel al major, el carrer de la Fusteria que dona al Portal de Castlà. Hi veiem altra caracteristica que defineix la localitat. Montblanc és ciutat gegantera, hi està el monument als gegants.

I amb tot…acabem la visita just el en punt on l'hem començada …a les muralles, a la plaça de sant Francesc. 

De debó que m’ha agradat Montblanc. El passeig ha estat molt bé.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2022 VAL D’ARAN