FOTOS i MÚSICA: RECINTE ARQUEOLÒGIC DE QUIRIGUÁ en Guatemala

 

Hem d'aprendre d'antigues civilitzacions com la maia que tenia molta saviesa i ens ha deixat un gran llegat!  

FOTOS i MÚSICA especial: EL MON MAIA en la novel.la ELS SECRETS DE LA CASA VERDA

 

ELS SECRETS DE LA CASA VERDA és una mirada al món maia, carregada de veracitat, d'intriga, de vida...Les imatges reals...complementen les paraules escrites...paraules on la realitat i la ficció van de la mà.

FOTOS i MÚSICA de RIO DULCE a GUATEMALA

 Allò era tan bonic que semblava que navegavem per dins d'un quadre...

MÚSICA

La mision

Ennio Morricone

FOTOS i MÚSICA: LLAC ATITLAN i POBLES DEL VOLTANT

 

Un llac únic, un llac preciós, un llac que una vegada vist no es pot oblidar...per l'aigua i pels pobles que l'envolten, i el color i la gent i la amabilitat...per tot.

MÚSICA: tradicional marimba 

FOTOS i MÚSICA d’ANTIGUA a GUATEMALA

 

Un ciutat amb mil imatges... mil experiències...mil sensacions...

una ciutat per retornar mil vegades...

MÚSICA tradicional guatemalenca.

GUATEMALA: recinte arqueològic maia QUIRIGUÁ

És un recinte particular, lliure de turisme perquè no té la fama d’altres, tanmateix té les esteles altes...molt altes...una d’elles forma part de la moneda de 10 cèntims nacional.

Estem fent un viatge per Guatemala*. Hem anat també a Hondures a visitar Copan i just ara, anem cap a Puerto Barrios, al Carib, però abans parem en un recinte arqueòlogic maia particular, és Quiriguá.

Quiriguá

Per arribar-hi hem traspassat una pista plena de bananers explotats per cooperatives que pertanyen a la Unitet Fruit Company.

Plataners.

Mire a un costat i altre, la pista és ampla, el terreny que ocupen els bananers a les dues parts és gran, fa ganes de parar i trepitjar per dins. I ho fem, ni s’ho pensem. Bosses blaves amb menuts forats per deixar passar l’aire cobreixen les bananes així es protegeixen.

Plataners

Arribem a Quiriguá. A la porta hi ha un venedor de cocos, en té trossejats i altres al costat protegits per un sac blau, el sol és traïdor, fort. Fa un calor humit i apegalós.

venedor de cocos.

Una vegada dins del recinte fem un tranquil passeig. No tenim pressa. Ho mirem tot  amb atenció, anem a soles, no hi ha turisme, l’únic inconvenient, és que fa un calor humit que esgota.

Ruines protegides per sostres de palla.

Declarat Patrimoni de la humanitat per UNESCO en 1979 Quiriguá conserva algunes de les esteles maies més altes de tots els conjunts maies. A la moneda de deu cèntims del país n’apareix una d’elles. 

Diuen que l’art que hi ha està emparentant amb el de Copan i que la visita no defrauda, és cert. L’estil de l’arquitectònic i les esteles és similar.

Quiriguá va ser ciutat rival de Copan, estan molt a prop una d’altra, en línia recta són 50 quilometres separats per una serra, però per accedir-hi s’ha de donar una gran volta.

Esteles protegides per sostres de palla.

Encara que segons conta la història, els governats de Quirigua van obtenir grans victòries com apressar al rei de Copan Conejo 18, sempre els dominaren els de Copan.

Les esteles estan cobertes de sostres fets amb palla per evitar deteriorament, encara que li lleven espectacularitat no esta de sobra perquè sembla que a Quiriguá plou bastant i l’erosió corromp.

Esteles protegides per sostres de palla.

La majoria de les esteles representen la imatge del rei Caucac Cielo i tenen uns deu metres, encara que per damunt del terra sobreïxen entre 6 i 8 metres, altres 2 o 3 estan enterrats. Hi ha competència amb copan però Quirigua creà peces monolítiques molt particulars respectant blocs rocosos utilitzats per  les escultures. A les peces hi ha representats personatges fantastics que no s’hi troben en altre lloc, curiosament només que en uns estela de Copan. Hi ha qui diu que esta coincidencia unida a la rivalitat entre les dues ciutats podria ser que l’artista de Quiriguá fóra apressat durant un temps a copanm ftemps durant el qual faria la representacio fantastica similar a la del seu lloc de procedència.

Esteles protegides per sostres de palla.

Observe que moltes de les esteles hi ha representats animals. I també observe monticles que segurament són ruïnes per destapar. Entre els arbres m’adone de la ceiba, arbre gran i majestuós, és el que ressalta en Guatemala per sagrat.

Ruines envoltades de vegetació.

la ceiba sabrada.

Quirigua m’agrada, és més menut que altres recintes arqueològics maies, no té tanta meravella concentrada com altres però el que es veu és harmònic i espectacular.  A més a més està el paisatge que l’envolta per dins, molta gespa i es que s’hi veu  molta cura per conservar-la enmig dels enormes arbres.  

I també és important per que mostra com deuria ser tota la zona abans de les plantacions. Fa pensar en el que s’ha talat per a plantar el conreu implantat. Allò tot era selva, tal volta molts vestigis maies estan sota els bananers, amagats per a tota l’eternitat.

Monticles on s'amaguen ruines maies.

QUADERN DE VIATGE: GUATEMALA, estiu 2009

*TOT GUATEMALA

Ruïnes maies d'AGUATECA

Recinte arqueològic de CEIBAL

Ruïnes maies de TIKAL
FOTOS i MÚSICA: recintes maies a GUATEMALA

RIO DULCE

MERCAT LOCAL de ALMOLOLONGA

MERCAT INDIGENA SOLOLÀ

CONVIVINT AMB UNA FAMILIA MAIA

VISITANT UNA ESCOLA
FOTOS i MÚSICA Contacte amb la realitat maia

LLAC ATITLAN -II part

LLAC ATITLAN  I part

ATITLAN: Caminada entre panis 
LLAC PETEN
LIVINGSTON
FOTOS i MÚSICA POBLACIÓ GARIFUNA de LIVINGSTON
VOLCÀ PACAYA
FOTOS i MÚSICA volcà PACAYA
RITUALS MAIES 
ANTIGUA: el poble i la gent
ANTIGUA: el fervor religiós

ANTIGUA (GUATEMALA), ll-PART : els monumnets i el fervor religiós

Entropessem amb el fervor que encara no havíem vist enlloc. Arreu del país havíem observat la desmesurada proliferació d’esglésies evangelistes a veure quina de totes tenia el nom més estrafolari i original, però poca manifestació catòlica. Ara la teníem de cara.

D’Antigua podria parlar i parlar i mai acabaria... Sé que diga el que diga, em quede curta i no arribaré a expressar com de bonica i acollidora és la ciutat i la gent. Així que, agafeu-ho com un tast d'una de les ciutats més boniques de les hi ha.

Ja he contat el lloc on dormim, però a Antigua hi ha altres hostatges més, alguns molt millors com és la posada de Don Rodrigo, on he estat les dues vegades, però de visita només. El lloc és per a gent molt privilegiada econòmicament.

En Antigua podria quedar-me una temporada. Què tindrà Antigua que tant enganxa? No ho sé, però ho té. I això que els volcans estan envoltant-ho tot, i sabem que poden fer de les seues...! Tant se val, Antigua és un lloc que contagia pau i tranquil•litat.

Sempre partint de la plaça major i tenint l'arc de Santa Catalina com un far present, que està molt a prop de la posada Don Rodrigo, visitem amb calma els carrers, les cases i els monuments. L'arc és emblemàtic, el volcà de l'aigua al fons, crea una imatge mil vegades vista. La funció original de l'arc era unir les dues ales del convent que hi existia i aixi evitava que les monges de clausura eixiren al carrer. Recorde haver-ne vist un amb la mateixa funcionalitat en Toledo. M'imagine les monges passant per dins tal volta intrigades sobre la vida real existent més enllà de les parets del covent.

Visitem el temple i convent de la Merced, amb un claustre central que té una font, que és una meravella,´és un temple molt bonic per tots els detalls escultòrics, finestres ocotognals caracteristques de l'arquitectira antigüenya, pilastres... és paga entrada però val la pena. La façana barroca, i les dimensions de la cúpula, entre altres, diuen molt del que va arribar a ser esta ciutat. A l'exterior hi ha un bust de Fran Bartolomé de las Casas, un gran defensor de l'indigenisme, que era partidari d'evangelitzar sense guerra.

Anem al convent de les Caputxines, on les cel.les de les monges donen a un pati circular. I a l'esglesia de san Francisco el Grande i les ruines conventuals del costat. Visitem, el convent de santa Clara amb un gran claustre central ajardinat i com no?,anem a la catedral, la nova i les ruines de la vella.

I a més a més ens trobem de ple amb una faceta que encara no havíem vist: la religió catòlica i el fervor que desperta La dels ritus maies i cerimònies ja l’havíem presenciada, però esta plenament catòlica amb tant de fervor era la primera vegada.

Entrem a la catedral que celebra missa, plena de bat a bat de famílies i gent jove que demostrava una devoció sincera.

Parlem amb un franciscà al voltant de l’augment de esglésies competidores del catolicisme. I ell de manera optimista, excessivament optimista, diu que són forts i tenen reserves i fortalesa per aguantar el bombardeig de les altres religions. No està tan clar, tal volta el catolicisme està fort en les ciutats grans però en el mon rural, que és la major part, guanyen els altres. Tanmateix el franciscà diu el que en eixe moment es veu, i que es fa patent en eixe moment, que el fervor catòlic està fort i és evident.

Entropessem amb el fervor que encara no havíem vist enlloc. Arreu del país havíem observat la desmesurada proliferació d’esglésies evangelistes a veure quina de totes tenia el nom més estrafolari i original, però poca manifestació catòlica. És dia festiu, la gent menja en jardins.

En primer lloc veiem una peregrinació lloant a santa Fàtima formada per un nombrós grup de devots peregrins, la majoria són dones maies, que han vingut des d’altra ciutat fent processó d’església a església resant el rosari. És una manifestació popular, informal, fervorosa amb una pancarta inicial, seguida de l’alineació processional que acaba amb la santa i la banda de música. Darrere molta més gent segueix la processó però sense files establertes, tots i totes al muntó.

I una vegada acabat de veure este singular espectacle, anem a buscar-ne altre que casualment té lloc el  mateix dia. És una processó  més important i esperada. Recorre molts carrers de la ciutat, que han estat decorats amb flors per a rebre el pas de la processó.

La xerrada amb la indígena Paulina ens ensenya moltes coses de les que veiem. Nosaltres tot ho preguntem i ella tot ho contesta sabent de bestreta que ens està mostrant la tradició com l’enten ella.

No sé què pensar, si espantar-me per la forta devoció manifestada que de vegades ennuvola la vertadera fe, o alegrar-me en veure com es continua amb unes tradicions arrelades que de vegades és bo no oblidar. Imagine que hi haurà gent per a tot. Uns ho viuràn d’una manera i altres d’altra.

Nosaltres som simples espectadors àvids per saber i empassar-nos del que estem veient.

Amb esta última imatge d’una aparent religiositat fervorosa en Antigua que contrastava amb les demostracions de religiositat maia i religiositat evangèlica vistes al món rural, ens acomiadem del país...i d’Antigua, on ben a gust ens haguérem quedant durant una temporada. 

QUADERN DE VIATGE, GUATEMALA, estiu 2009

ANTIGUA (GUATEMALA): l-PART el poble i la gent.

Guatemala és única i Antigua també ho és. Estic enamorada de la ciutat, no puc dir més, malgrat les desigualtats socials de les quals done fe, però no puc oblidar-me dels seus rectilinis carrers i de la seua afable gent.

Antigua, on la seua petjada espanyola es nota.

Estem a Antigua, la preciosa ciutat de Guatemala. És la meua segon estada en esta  agradable ciutat envoltada de volcans. Fa anys em va encisar, per això torne. Arribàrem ahir d’Espanya i seguint un viatge semi solidari on els guanys van a gent local, hui hem dormit a un hotel-museu-casa amb encant regit per gent de la ciutat, res de multinacionals que s’embutxaquen les divises, res, tot el que gastem volem que vaja a parar a mans dels guatemalencs i si pot ser a mans dels indígenes que més ho necessiten millor. 

L’hostalatge de hui està carregat d’història. Jo mateixa tinc el llit on dormia una reina. Ni més ni menys!. Encara que, per a ser sincera, veig molta història però pocs fets.  l’hostal o hotel de poques estrelles és fluixet i la neteja... millor no contar res.  Estos aspectes són secundaris, l’art de viatjar comporta no queixar-se.

Algunes cases colonials s'han convertit  en hotels o pensions

Guatemala és única i Antigua ho és també. Jo estic enamorada de la ciutat, no puc dir més. És un goig xerrar amb la gent local, nosaltres ho estem fent, és la millor manera de saber una realitat des de dins, que de vegades és ben diferent que la que apreciem des de fora.

Ciutat tranquil.la, ciutat amable...

Antigua ofereix tranquil•litat per poder assaborir cada racó, cada façana i cada imatge... Hi ha monuments a veure però no cal anar a buscar-los, caminant sense rumb apareixen al nostre pas. Hi ha molt de comerç, tan en tendes que exposen els articles amb cura i de manera ordenada, com comerç indígena, la majoria són dones i xiquets, que deambulen pel carrer en busca de compradors.

De carrers amples i rectes, i cases de planta baixa i poques altures.

També hi ha mercats en llocs privilegiats turísticament i recintes exclusivament construïts per concentrar les tendes. Tot preparat per a vendre, tot a punt per a comprar, i la temptació per la varietat i els preus és gran.

Ciutat preparada per al comprador...

Tot el temps que hi estem ens dediquem a fer un passeig tranquil, una relaxant caminada sense presses admirant l’uniforme arquitectura de tots els carrers, els més transitats i turístics i els més allunyats i abandonats també. Tota Antigua està formada per carrers rectilinis amb cases aparentment d’una planta, pintades de colors vius i diferents, les façanes amb reixes de ferro plenes de flors. Les reixes de ferro són herència espanyola, igual que les teules de les cases. Antigua sembla una ciutat espanyola, amb la diferència que mirem on mirem, els volcans ens vigilen.

Herència espanyola a les façanes...

S’ha d’especificar, dir que les cases són d’una planta, no és cert. És una enganyifa visual perquè en realitat l’aparença externa d’una planta es converteix en dues i terrassa en entrar a l’interior. Nosaltres esntrem per comprovar-ho, les vistes incomparables, raconets de somni on poder passar estones xerrant, llegint o simplement contemplant el paisatge.

Ciutat amb harmonia cromàtica...

...on els monumnets detaquen..

És un goig passejar per Antigua, amb un sabor tan autèntic...tan real, tan simple..tan natural...

El bullici està al centre, però és un bullici controlat...

En Antigua constatem una vegada més les diferències socials del país: l’opulència i la pobresa. Una de les vesprades visitem una exposició fotogràfica al centre de cooperació espanyola, inaugurat per la reina Sofia l’any 1997. L’autor de les fotos, ja mort, és J. Z, i pose inicials per a que no se senta cap persona ofesa. L’exposició retrata la societat guatemalenca del dia a dia als anys 50. Hi ha fotos interessants. Però el més interessant de tot ha estat trobar i parlar amb la filla del fotògraf. De nou la casualitat ha jugat un bon paper... sóc amiga de les casualitats, a mi sempre em fan bé.

Centre de Cooperació espanyola.

Mentre mirem les fotos la conversa ha girat al voltant de l’obra del pare, però en eixir al carrer la conversa, més bé monòleg, ha estat per contar-nos la seua vida sense problemes. La dona xerrava sense parar. La seua ha estat una vida a cavall entre un continent i altre, de país en país, vida errant. La seua vida de luxe la porta constantment de Paris a New York, o de Londres a Montreal. Esta dona és la representació de la riquesa que es mou per ciutats, països i continents com si fóra el més natural del món per a una guatemalenca.

Lloc per gaudir de dia però també a la vesrada i la nit, quan els colors són artificials.

Tot ha començat quan li hem dit que ens agradava el seu país, tal volta hauríem d’haver afegit, que de tot, hi havia una excepció: les desigualtats socials que estàvem veient i que parlant amb ella s’havien fet més evidents.  No diguérem res perquè no guanyàvem res dient-li. Esta senyora estava aposentada a l’escalafó més privilegiat i just ella no anava a fer res per canviar de lloc. 

En el nostre caminar decidím buscar el convent de Sant Domenec, i en arribar trobem un luxe actual en una meravella del passat. S’hi conserven ruïnes, però el millor de tot són els patis i salons destinats per als privilegiats clients que ho gaudeixen,  casant-se en salons preparats per a les celebracions, fent reunions en salons per a congressos i convencions o quedant-se a dormir. I sempre s’escolta un fons musical de musica clàssica o d’òpera que recorda la meditació que segles enrere es faria entre les mateixes parets. bonic però podríem qualificar-ho tot com una prepotència insultant. Esta és la segona evidència de riquesa desmesurada que trobem en Antigua, només en el marge de poques hores.

Escoltar marimbes és una distracció més...

El contrast més fort ens arriba conversant amb una jove de 23 anys casada i amb tres fills, dos encara bebès. Viu al Cerro de la Cruz, niu de delinqüència i misèria. La jove és un exemple de vida que es pot trobar fàcilment pels carrers de  tot el país. Tal volta la nostra atenció i respecte escoltant-la li ha donat confiança per obrir l’ànima i contar el  que la turmenta i que l’especialista que la tracta li ha recomanat fer. És bo que parle, li diu, i ho ha fet amb nosaltres. De vegades es parla millor amb desconeguts i este és un demostració. La xica havia nascut en una família amb  onze germans i des del set anys i fins feia només uns pocs havien estat abusant d’ella. Va començar un amic dels pares. Després la resta del barri perquè en fer-se públic sent una víctima  va ser considerada culpable. Fins i tot els pares li donaren l’esquena. Sortosament va trobar un xic  que es va voler casar amb ella malgrat la mala fama que tenia. I encara que, segons deia, es portava bé amb ella, li costava oblidar i quan discutien li ho retreia.

A esta jove mare li és difícil superar el passat perquè sempre el té present. Al seu barri hi ha molts casos semblants a seu, fins i tot de pitjors, com les xiques violades pels pares i que tenen fills que alhora són  germans. Esta història, com altres escoltades al llarg del viatge,  no ens ha deixat impassibles.

La visita continua amb els monuments, majoritàriament religiosos...però això ho conte altre dia...

QUADERN DE VIATGE, GUATEMALA, estiu 2009