BOCAIRENT ( València) - III PART: Un poc més…

Diuen que a Bocairent els burros “s’assomen” per les finestres...

BOCAIRENT conjunt històric-artistic

Esta és la tercera vegada que escric sobre Bocairent i no serà l’última, ho sé. Hi vaig sovint i sempre descobreisc racons que en les vegades anteriors no havia vist. En una ocasió vaig mostrar el barri medieval i un poc del poble en general i ara faig altra ruta pel casc antic ensenyant perspectives que abans no havia mostrat. I és que hi ha tants racons… és un poble tan acollidor!

La panoràmica des de la carretera.

Hui vaig amb una colla d'amigues, Isabel és l'amfitriona, la que és, i viu, a Bocairent i ens acompanya explicant el que sap i li han contat. 

Comence amb la panoràmica que es veu des de la carretera, la que crida l’atenció al conductor i ja avisa que el que té davant és un poble pintoresc, digne de parar i visitar. 

Veig de lluny escalons naturals excavats en la pedra, veig coves... és un tast del que vaig a trobar. He deixat el cotxe aparcat al cementeri.

Camins de pedra i coves...ja es veu des de la carreterea que Bocaurent no és un poble com la resta.

En esta primera instantània  els cables elèctrics em molesten per a tenir la foto perfecta i busque un lateral que enquadre el poble sense que els fils es vegen. I el trobe. És un mirador al costat de la carretera on hi ha unes taules de fusta, lloc idoni per fer una parada i poder traure’s un entrepà. El turisme senderista i familiar és el que predomina, encara que al poble hi ha restaurants i llocs on poder tastar els àpats típics de la zona.

Per a fer parada amb bona vista.

En esta ocasió comencem la ruta pel poble des de darrere del cementeri, just on he aparcat el cotxe. Iniciem una caminada per camí de terra que ens du, en no res, al lloc que ofereix altra perspectiva preciosa de tot el conjunt de cases amb el pont medieval i l’ermita de la qua ja havia parlat en altre escrit. De lluny vegem el camí que envolta el barri medieval, és el camí en el que ens enfilem per seguir caminant.

Iniciem ruta des del cementeri.

El pont ..es d'on hi ha altra vista espectacular.

És un goig de passeig, l’oratge acompanya i la primavera decora amb roselles el paisatge.

Oratge, colors  i olors de primavera en acompanyen.

Deixem el camí de terra i anem pel pont, mentre el creuem trobem un indicador que diu que és un punt inicial de la ruta màgica, que un dia faré seguint el trajecte establert. Se me queda pendent i a ser possible la faré nocturna que és quan la ruta millor es veu.

Deixem el cami de terra per entrar al cami de ronda.

El camí ens du a la cova Colomer que també us he mostrat anteriorment i a  la cova Consumer que és molt menudeta, també en du a l’accés per arribar a les covetes dels moros i també a un mirador on s’hi poden veure les covetes excavades a la muntanya de lluny, a uns 300 metres del nucli urbà. Les coves també queden com assumpte pendent. I és que Bocairent té molt...en un dia no es pot veure si el que es vol és assaborrir cada raconet.

Cova del colomer

Cova del consumer

Mirador de les Covetes dels moros.

L'ermita des del mirador de les covetes.

Estem entrant al poble, anem trobant cases velles, algunes a punt de caure i altres rehabilitades. Des del camí que envolta el poble s’accedeix a diferents parts del barri, uns indicadors informen, no ens podem perdre. Veig moltes cases rurals, Bocairent és destinació turística de muntanya i el poble ofereix els serveis adequats.

Barri antic

Deixem el cami i ja entrem al poble, als seus entramats i estrets carrers...

Barri antic

De camí vegem el museu d’ Antonio Ferri, que és una exposició permanent del pintor que té vincles amb el poble.

Museu d'Antonio Ferri.

I seguim trajecte.

Barri antic.

Arribem al museu arqueològic municipal on hi ha molts objectes importants del Paleolitic i l’edat Mitjana, però destaca el lleó iberic i una maqueta de l’interior de les covetes dels moros.

Museu arqueològic Municipal amb el Lleó Ibèric.

barri antic.

Arribem a l’església Ntra Sra de l’Assumpció, construïda sobre l’antic castell àrab i consagrada al segle XVI. Destaquen a l’interior les obres de Joan de Joanes, Segrelles i Sorolla entres altres objectes religosos de valor.

Esglèsia.

Barri antic.

Seguin el nostre camí sense rumb determinat trobem el museu d’oficis i costums on s’exposen peces al volatnt del textil, el camp i la muntanya, usos i costums.

Museu d'oficis i costums.

El barri té racons i més racons, són carrers estrets, laberintics, costeruts, alguns amb escalinates laterals per afavorir la caminada.

Racons del barri antic.

I de sobte descobrim un carrer molt peculiar, per estret. De totes les vegades que he estat al barri, mai l’havia vist.

Carrer L'emboç, un dels més peculiars per estret.

Ja  puc anar una o mil vegades, sempre trobe racons que no havia vist abans...per això cal anar-hi i tornar...

Barri antic.

És un goig anar caminant per carrers tan néts, tan florits, per un conjunt de cases tan bonic i singular. 

I arribem a la plaça de l’ajuntament, la principal, la que acull tots els esdeveniments i també a la gent que, com és el nostre cas, una vegada acabada la ruta turística vol descansar o refrescar.

La plaça.

Diuen que a Bocairent el burros s’assomen o s’encaren per la finestra i s’entén perfectament mirant les cases. Ho comprove entrant a un restaurant on s’entra per un carrer que hi ha darrere de la plaça. Entrem a peu pla, sense pujar cap escala. I una vegada a l’interior m’assome al balcó, que és un tercer pis d’una façana de la plaça. I faig com el burros...mire per la balconada.

Acabe este recorregut parant davant l’home de la manta, que és qui  rep i acomiada a tots els visitants. Deu estar content, cada vegada en són més els que el coneixen, al poble i a ell. És l’home que representa el treball tèxtil que abans tenia tanta força i que malauradament ha anat minvant. Hi ha un museu de l'home de la manta on s’explica la importància tèxtil de la població. Així que sempre s’ha dit i es dirà que Bocairent és el poble de les mantes i fent honor a la tradició encara es gasten quan fa fred. Especialment es veu la gent amb mantes al coll emprant-les en lloc d’abric durant les festes de patró San Blai que és en febrer. Les mantes venen molt bé, done fe,  perquè en Bocairent, tan a prop de la Mariola, fa molt de fred.

L'home de la manta.

QUADERN DE VIATGE, La vall d’ALBAIDA, PRIMAVERA 2017


I PART BOCAIRENT: barri medieval
            II PART BOCAIRENT: seguim el passeig

La LAPONIA NORUEGA: camí del CAP NORD

És sorprenent...una vegada amagat el sol, la nit es queda blanca.

CAP NORD, el punt més septentrional del país...encara que no és del tot cert...

Estem en Noruega terra de fiords i muntanyes, de trolls i llegendes, sol de mitjanit i nits clares estiuenques. Aire fresc, aigües cristal•lines i tranquil•litat són els valors naturals dels quals el país gaudeix. En este moment ens trobem al nord del país i volem pujar més amunt, volem arribar fins al punt més septentrional del país, el CAP NORD.

Parem al poble de BJERVIK. Les cases construïdes en el turó tenen com a vista el fiord d’ Ofot on les gavines voletegen per l’aigua. Les cases de Bjervik formen un conjunt de colors molt vius totes amb els seus jardins davant.

El fiord d’Ofot

La següent parada és la cascada de MALSEV. L’aigua és l’element més característic de Noriega: fiords,llacs, rius, mar..i cascades, xicotetes com les que sovint es veuen baixar del cim de les muntanyes nevades, o grans, que  són les que es veuen moltes vegades en esta època quan remunta el salmó. 

La cascada de MALSEV.

Parem al fiord de LYNGEN.

Fiord Lyngen

Després passem pel fiord KAFJORD. Els fiords són valls soscavats per rius, ampliats i allargats per enormes glaceres que començaren a desgastar la superfície fa un milió d’anys.

Tenim un dia gris, la boira tapa el cim de les muntanyes als 2000 metres, però quan per moments ho deixa veure, observem la neu perpetua que s'hi conserva.

Fiord KAFJORD

En el nostre camí cap al Cap Nord passem per la tundra de SENNALAND. Els rens són de gran utilitat per als pobles del nord europeu: donen carn, llet pells, i força motriu per als trineus.

Tundra de SENNALAND

Parem al poble de REISAFJORD, és menudet i amb cases molt disperses. Ens envolten les muntanyes de KVAENANG. La vista és espectacular, dins del fiord hi ha una illa i dins de l’illa hi ha un llac. La vegetació és escassa en esta latitud, la boira escampa molt a poc a poc i fa un fred que pela. Estem en estiu, jo porte un anorac i no em sobra.

 Ens envolten les muntanyes de KVAENANG.

Seguint la ruta parem a mirar de prop una vivenda típica lapona. Se’n veuen de dos tipus.
Una és la cabanya cònica anomenada tipi, que quasi no s’utilitza. Esta cabanya està feta amb troncs i la revesteixen de pells de ren, es pot desmuntar i transportar quan es desplacen.
I també s'hi veu la vivenda estable, revestida amb terra i l'herba que creix de la terra.

Vivenda típica lapona

Anem a ALTA. A la ciutat se la coneix com la ciutat de les aurores boreals, però malauradament esta no és època, tal volta en altra ocasió torne a esta zona, haurà de ser de setembre a març si vull admirar eixa meravella espectacle  de colors i llums nocturns que brinda la naturalesa. Queda pendent, queda apuntat. Ja tinc altra excusa per tornar a este país. 

Ara  estem  a Alta per trobar-nos amb el passat prehistòric. El conjunt de pintures i gravats que es poden veure en el fiord d’Alta demostren la presència humana en estes latituds entre els anys 4200 al 500 a de C. Parem atenció i observem escenes d’alces, rens, caçadors dins les seues embarcacions. Tot este conjunt dóna a conèixer la vida en temps passats.

Pintures de la Prehistòria en ALTA.

Seguim el nostre camí, seguim trajecte. Sovint es veuen els rens al costat de la carretera, fins i tot envaeixen i travessen sense contemplació. Una vegada més som uns intrusos i ells tenen preferència perquè són a casa seua. En vegem molts. Ja comencem a diferenciar quin és més vell i quin és més jove. Els més vells tenen la cornamenta més gran.

Els rens van per tot arreu...

El paratge per on circulem està poc poblat. Parem un moment quan trobem alguna curiositat. Una d’elles és veure peix exposat a l’aire lliure posat a assecar. El peix curat és una de les especialitats gastronòmiques noruegues. La vida dels lapons o samis ha anat evolucionant, van deixant les vivendes fetes amb pells d’animals i les substitueixen per roulottes o caravanes, van abandonant la cura de ramat i ho van substituint per diversos negocis que els són més rentables. Actualment poc es distingeixen els samis o lapons de la resta dels noruecs.

Sovint es veu el peix deixat a assecar. 

Per tal d’anar al punt més septentrional s’ha de passar a l’illa MAGEROVA. Però abans no podem més que parar per gaudir d’una preciosa panoràmica en la que es veu el fiord i el mar Àrtic al fons. Una meravella. 

Tenim el mar Àrtic al fons.

Després hem de passar per un túnel de 7 quilometres construit a 212 metres per davall de l’aigua. Si, ho he dit bé, per davall del mar. No és impressionant?

I per fi arribem. Ja estem al Cap Nord. Ja no podem seguir per la part continental d’Europa, és com si estiguéssim a la fi del món. És un lloc especial  que té certa màgia, malgrat la quantitat de gent que hi  estem  concentrada. En som molts. És un privilegi per als qui arribem a este punt tan allunyat gaudir d’esta visió. Hi ha núvols i tal volta no s’aprecie bé l’efecte de la nit blanca. L’estiu, l’estació de la llum té uns dies interminables que quasi ni es debiliten durant les hores nocturnes.

El sol s'amaga i la nit es queda blanca.

Són les 10 i passen cinc minuts. Ens dirigim cap al penya-segat de 307 metres que és el punt d’observació del capvespres. No és exactament el punt més septentrional però si el més accessible. Una vegada amagat el sol es queda la nit blanca.

Tothom es concentra al mirador, però qualsevol perspectiva és bona.

L’efecte fotogràfic fa que la nit semble més fosca del que en realitat és. Puc llegir fàcilment el que escric, hi ha llum suficient. Ara entenc el significat de nit clara, nit blanca.

Hi ha núvols, la gama de colors va variant, juguem amb els contrastos de llum fent fotos, sense deixar de mirar l'espectacle visual.

Ara entenc per què es parla tan bé d’esta meravella i perquè es tan visitada i estimada, és pel que et fa sentir: un corrent de llibertat envaeix l’ambinent, i és que està tan a prop el gelat nord.... Conten que l’any 1664 va arribar el primer turista i que des d’aleshores no han parat curiosos d’arribar-hi. 

En un parell d’hores, a les 2, de nou tornarà a eixir el sol amb força. 

Reprenem el camí de tornada, hem de descansar, demà ens espera altra jornada.

Ara ja entenc allò de la nit blanca...puc llegir i escriure sense cap llanterna...

I descansem en un hotel que, com  la resta dels que hi ha al nord de noruega, no té cortines. Ja ens estem acostumant a dormir amb llum sempre.

QUADERN DE VIATGE, NORD DE NORUEGA, estiu 1999

*En este bloc pots llegir més sobre Noruega en l'etiqueta corresponent.