FOTOS i MÚSICA: MERAVELLES D'EGIPTE

El país dels faraons... el país que encisa... captiva... enamora... 

FRAGMENTS( propis) LITERARIS I VIATGERS: DIARI DE SILENCIS. La història de Paulette Weil-1

Paulette Weil va ser esposa i musa del músic internacional aieloner Amalio Juan. Va ser governanta de professió, soldat de la Resistència francesa, supervivent d'Auschwitz i mànager del marit. Des de 1950 vivia a cavall entre Paris i Aielo, on està enterrada. 

Aquesta novel.la és una versió novel.lada de la seua vida singular i intensa amb altres ingredients interessants que complementen la narració.

DIARI DE SILENCIS. La història de Paulette Weil

Mariló Sanz Mora

Edicions 96

 

ONTINYENT (València): RUTA DELS REFUGIS ANTIAERIS

 Hui fem un viatge al passat, concretament a un refugi antiaeri que malauradament recorda un episodi dur que els nostres pares o iaios van passar, una realitat que hui en dia, no molt lluny, de nosaltres continuen vivint moltes persones en primera persona.

Entrar a un refugi antiaeri és un manera de fer memòria històrica, així que investigar, estudiar o escriure sobre el tema és contribuir a que la memòria no es perda. Hi va la meua contribució. No hem d’oblidar que relativament no fa molt, en Espanya, en València, en els nostres pobles...les coses no eren com ho són en l’actualitat. Les noves generacions deurien conèixer esta realitat que forma part de l’herència familiar i entendre que les guerres, les lluites emprant la violència... no duen enlloc.

Fa temps que volia visitar-ne un, parle de refugi. En plena pandèmia vaig estar al Centre Cultural Bombas Gens  i em vaig quedar amb les ganes perquè, per la situació sanitària, el refugi estava tancat. En altra ocasió vaig visitar l’ajuntament de València i just eixe dia, el refugi no estava obert al públic.  Per`això em vaig alegrar quan vaig veure l’oportunitat d’entrar als d’Ontinyent.

Tot un encert. Primer perquè ha estat un luxe escoltar les detallades i completes explicacions per part del jove historiador Angel Cambra, que ens ha guiat en esta ruta ontinyentina. I segon, perquè al ser un refugi pròxim a casa, totes les referències històriques que llegim als panels o escoltem del guia són properes.

Per explicar la raó de l’existència del refugis s’ha d’entendre el context històric en el qual es van crear, s’han de conèixer algunes circumstàncies que configuraren el desenvolupament de la guerra entre els anys que va durar, des de 1936 fins a 1939, que en cada lloc va tindre les seues particularitats. I de tots estos enrenous històrics, Angel Cambra en sap, i no poc.  

En la ruta visitem els dos refugis que actualment hi ha oberts al públic a Ontinyent: el de la fàbrica Tortosa i Delgado i el del Regall. 

La ruta comença en el pont vell d’Ontinyent, en el solar de l’antiga fàbrica Tortosa i Degado que antigament fou una important empresa tèxtil amb al voltant 300 treballadors. Actualment és una explanada dedicada per a fer concerts i festivals.

Mentre arriba la gent per a completar el grup, des de l’esplanada mirem el pont vell i el riu, que porta molta aigua per les pluges constants d’estes setmanes.

Tot seguit ens adonem que a un lateral de l’esplanada, als peus del barri de la Vila, hi ha unes portes menudes. Són les portes del refugi que Tortosa i Delgado van crear per als seus treballadors. Ara les portes són visibles, però quan la fàbrica estava en peu,  als refugis s’accedia des de l’interior.

Quan es completa el grup, Angel Cambra, ens fa un resum històric i una introducció sobre els refugis, sense deixar detall. Ho explica no molt llarg i complet. És un tast que anirà completant en l’interior dels refugis. Ens conta entre altres coses, que tots els refugis tenien dos portes, com a mínim, per exigències normatives, per si per enderrocament es taponava una, sempre quedava l’altra.

Entrem dins, en este cas per l’orografia del terreny ho fem a peu pla per una rampa. Ho veiem en les dos entrades.

La normativa, a més a més que hi haguera mínim dos portes, deia que s’havia d’accedir seguint un disseny en zig-zag per allò de que si entrava una bomba, el seu efecte expansiu fora més limitat. 

Les parets estan excavades, imagine el treball pic en mà. Quanta feina! Estem sota el  barri de la Vila, que just fa uns mesos vaig visitar. Entre galeries excavades escoltem més explicacions i veiem panells que il·lustren la informació.

El nostre territori estava dominat pel bàndol republicà i va ser bombardejat per uns avions italians de l’exèrcit de Mussolini, aliat de Franco que tenien la base d’operacions a Mallorca. Els moderns avions atacaren principalment els ports com el de Gandia, València i Alacant,  i també els punts clau i neuràlgics de les ciutats. Tot premeditat i ben estudiat, eren els punts que sabien que eliminant-los enfonsaven o debilitaven l’enemic. Quan arribaven els avions sonaven les alarmes, eren moments de pànic general. La gent buscava on amagar-se, i ho feia bé als soterranis de les cases o en refugis preparats.

Entre explicació i explicació, Cambra té preparat un ordinador en una tauleta i ens posa un àudio que simula el moment del bombardeig, quan s’escolten les sirenes i la gent ha de córrer buscant protecció. Ho escolte concentrada i cert que posa el pels de punta, perquè malgrat saber que és una gravació, sé que va ser real en el passat i és realitat en el present en molts llocs arreu del món.

Ontinyent, amb uns 12000 habitants, tenia una  important industria tèxtil on feien mantes, vestimenta militar...i a més a més, en 1938 hi s’instal·laren tres indústries metal·lúrgiques procedents de Castelló que fabricaven explosius i projectils. Tots estaven al servei de l’exèrcit republicà.  I es que, des del punt de vista ideològic, Ontinyent era nucli destacat d’organismes d’esquerres.

Així que iniciada la guerra i veient l’avanç de les tropes de Franco en el territori espanyol i com anava apropant-se a la Vall d’Albaida,  arribà el moment que Ontinyent va sentir necessitat urgent de protecció. Era una possible diana de bombardeig i calia crear refugis. Aleshores, algunes industries sol·licitaren crear-ne propis, dins de les fàbriques, per assegurar la protecció dels treballadors i també se’n crearen públics. Privats i públics, de tots, actualment la majoria estan sepultats i abandonats i alguns, com este i el que veurem després, s’han recuperat.

Des de 1937 Ontinyent rebia refugiats que eren acollits en l’Hospital Militar Internacional que estava en l’actual col·legí la Concepció. Un fotografia és testimoni del fet, també com testimoni està el documental “Les Mamas belgues”, que il·lustra tan bé el que va passar en aquell temps.

Ontinyent també va acollir el col·legi nacional de cecs. Altra fotografia en gran format mostra com des de Bèlgica arreplegaven menjar per a Ontinyent.

Hi havia un control per detectar els possibles atacs. L’organisme Defensa Especial Contra Aeronaves de l’exèrcit republicà fou qui creà una xarxa de vigilància i telefònicament s’avisaven uns a altres només detectaven perill. La torre del campanar de la Vila era un dels punts alts de control. Altre organisme, junta local Defensa Pasiva s’encarregà de la protecció de la població i controlar el llistat de refugis que hi havia en cada lloc.

del refugi que estem veient, es conserva el plànol d’edificació i hi havia projectades més parts accessòries que no van arribar a fer-se. En el treball d’acondiciament d’este refugi només s’ha afegit el formigó que trepitgem i la il·luminació, poc més. Hi ha alguns elements posteriors, que serien col·locats per l’empresa que ultitzaria l’espai una vegada acabada la guerra i haver perdut la seua finalitzat inicial. Encara que una llei en temps de Franco, obligava a mantenir-los perquè només acabada la guerra civil començà la Segona Guerra Mundial i no se sabia què podia passar.

Tot seguit anem a visitar el segon refugi, el refugi soterrat del Regall, igualment de galeria i amb dos portes.

I quan entrem veiem, com l'altre, que les galeries estan en zig-zag. Tanmateix trobe unes diferències respecte a l’anterior. Primer,  a este refugi entrem baixant escales i és més gran,  amb cabuda per a més de 500 persones.

Hi ha molta més humitat, no puc deixar d’imaginar la gent colze a colze, tots junts i  amuntonats esperant que passara el perill, m’imagine especialment gent gran, dones i xiquets, alguns de bolquers plorant. La mare d’un amiga, que viu a la Vila, enfront del palau, recorda que tenia 3 anyets i en escoltar la sirena, tothom deixava el que estaven fent i baixaven. Ella recorda com l’agafaven de la mà o al braç i tocava córrer.  El regall té més galeries i és més laberíntic que el de Tortosa i Delgado i mirant  un plànol ho comprovem.

Com l’altre refugi, l’evidència del pic com eina de treball és patent. S’hi veuen com xicotets forats a les parets que servien per col·locar el cresol o el punt de llum mentre excavaven els operaris, obrers de la brigada d’obres municipals i obrers sindicats de la construcció.  També hi van treballar electricistes,  transportistes... els refugis són fruit de treball col·lectiu i solidari.

Un panel explica sobre els altres refugis del poble. Segons ens conta l’historiador, les investigacions continuen i se sap molt més del que hi ha escrit, però a nosaltres, que desconeixíem tant del tema, ens serveix per tindre una visió general.

Al capdavall, sortosament Ontinyent no va ser bombardejada però si ciutats properes com Xàtiva, que el 12 de febrer de 1939, a punt de finalitzar la Guerra Civil, descarregaren 20 bombes en l’estació de ferrocarril matant  molta gent, soldats i civils. Molts ferits foren traslladats a l’hospital internacional d’Ontinyent.

També Alcoi va patir  la devastació produïda pels avions en picat o bombes.

El passat no s’ha d’oblidar, recordar-lo  ha de servir per entendre el present i evitar errades comeses. Per això s’ha de valorar qui fa per recuperar trossos d’història i pinzellades com estes. 

Conec Ontinyent, m'agrada el barri de la Vila i el Palau... són llocs que  sempre recomane a qui vol visitar la ciutat, a partir d'ara, diré, a més a més... que si tenen oportunitat que no deixen d'entrar als refugis que són  una visita totalment recomanable. 

QUADERN DE VIATGE, ONTINYENT Abril 2022

 

RESSENYA LITERÀRIA: PIONERAS de Silvia Coma

 

PIONERAS

Silvia Coma

El primer que vaig pensar només començar la lectura de “Pioneras” de Silvia Coma, va ser que, per temàtica, era un llibre diferent. I és que mai  havia llegit una novel·la sobre “Far West”, l’allunya’t Oest Americà, sobre indis que volen protegir les seues terres i colons que volen començar nova vida envaint-les.Aixi que ha estat tot un descobriment llegir sobre estes terres inhòspites, verges on no hi ha regles establertes, on s’estan creant ciutats noves amb emigrants que arriben de tot arreu buscant riqueses.

M’ha resultat entretingut perquè en tot moment semblava que estava llegint un guió de pel·lícula, una de tantes que s’han fet famoses i que ens mostren què passà en aquelles terres. Pel·lícules com “La diligencia”, “Jerónimo” o “Bailando con lobos, que és la que mes recorde perquè eix un guapo i jove oficial americà, Kevin Costner, que a poc a poc va relacionant-se amb el indis. Ho reconec, malgrat semblar una ignorant. Gràcies a pel·lícules com estes, sabia sobre l’Oest, pel·lícules en les que passara el que passara, sempre m’he posat al costat dels marginats, els  indis que actuaven violentament per no perdre la dignitat com a poble.

A partir d’ara ja puc dir que el que sé sobre aquelles vides no és per la pantalla solament, puc dir que també ho he llegit en una novel·la, en “Pioneras” que m’ha mostrat com protagonistes a colons espanyols.

Eixa és altra, i augmenta el meu grau d’ignorància. Mai m’havia parat a pensar que els espanyols emigraren cap allà també. I ho feren, i no pocs... i alguns arribaren també a Nova York,  Hawái o a la selva amazònica.  Els espanyols que s’hi quedaren a l’actual Texas, que són els que tracta el llibre,  foren pioners i malgrat ens pese, cal dir que també contribuïren a l’expulsió dels indís perquè estaven immersos en eixes circumstàncies.

Pense que la novel·la fa diversos homenatges. Primer, fa homenatge als emigrants. L’autora és besnéta d’un indià com se’ls anomenava als espanyols que creuaven l’oceà per fer fortuna. Segons explica en una entrevista, en el seu poble, cap a meitat del segle XIX, milers d’habitants emigraren més enllà de l’oceà. Uns s’hi quedaren en els territoris d’acollida i altres no. El besavi va tornar però mai deixà de relatar a la família la seua odissea. El nét de l’emigrant es va fer escriptor i especialista en cultura popular americana i tota la fascinació heretada l’ha anat passant a les generacions següents. I així, l’autora, des de menuda ha estat escoltat mil i una històries del besavi i altres emigrants com ell.

És una novel·la d’aventures que a més a més d’entretenir fa pensar sobre quin tipus de gent emigrava. Els que se n’anaren a llocs tan allunyats no eren pobres perquè només per arribar-hi i cal pensar que s’havia de creuar l’oceà atlàntic, havien de gastar-se molts diners i no tothom s’ho podia permetre. I també fa pensar que encara que aventurers solitaris sempre en van haver, la majoria, no anaven sols, la família protagonista se’n va d’Espanya perquè tenen uns amics allà. I així passa sovint, efecte “cridada”..i veiem pobles plens d’emigrants d’una mateixa procedència... Passa ara i passà abans.

I també és un homenatge a les dones. En primer lloc està Maria, la protagonista principal, tot gira al seu voltant: està la germana Isabel, que no apareix però en el relat està present  i després estan la filla i la néta que complementen el relat. Dolores també és protagonista, la madame del salón on cada nit van els homes a desfogar-se.

I també fa homenatge al poble català de Blanes, Maria té els orígens presents i de tant en tant recorda els paisatges i la vida en el poble on va naixer, recorda quan era menuda quan hi vivia amb la família.

“Pioneras”, que explica sobre quatre generacions, és un relat contat per la protagonista, en primera persona i en passat, quan té 71 anys i  escriu amb intenció que la néta ho llisga algun dia. Això m’agrada, fa la història més propera.

Tot comença en 1859 quan la família Ferrer emigra des de Catalunya a Terres comanxes. L’escenari que s’hi troba quan arriba al poble Cruces Negras, és la febre de l’or que mou a molts, carrers de terra formats per poques cases i un saloon i com mitjà de transport estan els cavalls, les diligències o els carros. És un poble de nova creació. Durant un segle i mig, fins 1875, aquell territori era dels comanxes, tanmateix l’arribada dels colons emigrants, sequera i epidèmies va contribuir a anar reduint la població indígena. Al capdavall la majoria moriren o es resignarien a viure en reserves. I fins l’últim moment van lluitar per ser lliures. L’autora constantment fa referència a la injustícia.

En la primera part la vida de Maria canvia totalment quan assassinen la seua família i la germana desapareix. Maria es una  jove intrèpida que vol fer el que siga per trobar la germana que pensa l’han raptada els indis. I s’ajunta amb uns buscadors de persones simulant ser un xic anomenant Manuel…hi comença tot. 

Esta part es ràpida, la més dura perquè apareixen perills constants. Maria sap disparar i cavalcar perquè l’ensenyà el pare, però crec que l’autora en una bona intenció de donar pes al paper femení, la fa suportar massa calamitats i horrors sense estar acostumada, perquè fins el moment era la mestra del poble. Fins i tot hi ha situacions que sembla la més experta front les adversitats del desert, i sap més que els mateixos buscadors amb els que conviu nit i dia. I tot junt m’ho fa veure com situacions forçades creades per engrandir el personatge. A més a més, que els companys en cap moment noten que es una xica també és poc creïble.

La segona part és més pausada, Maria deixa de ser Manuel i sap la veritat sobre la germana. L’autora li atorga un paper important i Maria treballa en un periòdic, així li dona veu i alhora en el treball, Maria dona veu a altres dones emigrants de la zona. Tampoc veig molt clar que l’emigració femenina fora un tema d’interes en aquell context com per a difondre-ho per premsa.

En la tercera part la felicitat acaba quan la filla Rosa s’escapa. No conte més. Perquè la història encara continua amb més històries...Només afegeisc que l’amor no falta. Està la història d’amor de Dolores, la d’ella i la de la filla Rosa, cadascuna diferent i amb diferents finals. L’autora crea un desenllaç personalitzat en el que cada dona segueix el camí que li suposa la felicitat pròpia.

Al capdavall de tot, destaque la bona intenció de l’autora per apoderar la figura femenina, que mai està de sobra, retratant dones independents i valentes, decidides i emprenedores.

PUGLIA (Itàlia): Un passeig per l’antic GALLIPOLI

 Els grecs l’anomenaren“kale poli”que vol dir ciutat bonica…i és cert, comence la visita amb una preciosa imatge de postal que encisa... pel que es veu... per la llum o pel colors de les cases que contrasten amb els blaus del cel i del mar.

Gallipoli, amb poc més de 21000 habitants, és una de les ciutats costeres  més atractives turísticament parlant de Puglia, com ho és per exemple Polignano a Mare o Ostuni. Mira al Mar Jònic. Està a la província de Lecce i se l’anomena la perla del Salento. Té fama pels monuments històrics i edificis medievals, però també per les platges i l’animada vida nocturna.

 La ciutat té dos parts, una nova i altra antiga. La part antiga de Gallipoli ocupa un illot al Mar Jònic i està unida a la ciutat moderna per un pont del segle XVII. Tot el casc antic és per a vianants. Nosaltres parem directament al port i fem el passeig només per la part vella, que és la que guarda l’essència. El pont medieval no el veiem. Tampoc la part nova de la ciutat, només de lluny.

Comencem el passeig des del port... per Riviera Sauro, sempre mirant el mar. L’aigua i el cel i els colors que hi ha fan efecte iman.

Hi ha moltes barques amarrades, altres que acaben d’arribar de pescar i estan preparant els atifells per a la pròxima jornada i alguna que altra que està arribant i la veiem encara en alta mar.

Enfront tenim l’illa de Sant Andrea amb un far. Però abans parem l’atenció en altre illot que hi ha més proper. És un illot o una gran roca, no sé quin terme emprar, parle d’Isola del Campo, deshabitada i menuda, amb poca altura, de fet quan hi ha tempestes queda submergida per les ones. Esta gran roca té una història que conten els més antics del lloc. Diuen els pescadors de més edat que quan passen per davant es persignen, i que abans tots els mariners ho feien. Segons conten, la denominació Campo es  refereix a que en algun moment allò va poder ser un cementeri. Són històries que van passant de boca a orella, les mateixes que deien que antigament hi havia una franja arenosa que unia Isola del Campo al continent. Res és impossible, perquè no? tal volta va ser un cementeri durant alguna epidèmia del passat quan enterraven els morts en els llocs més apartats possibles... Llàstima no quede res que explique què hi ha de cert i què no.

Em centre ara en l’illa de Sant Andrea, a uns tres metres sobre el nivell del mar. Està aproximadament un quilòmetre i mig d’on estem. És totalment plana i considerada d’importància arqueològica. En l’època bizantina s’hi va construir una capella dedicada a sant Andrea. Al segle XVIII servia per a que els ramats pastaren perquè al nord de l’illa hi havia una font d’aigua dolça. Els animals hi els portaven amb les barques. En 1866 es construí el far de 45 metres per ajudar als pescadors durant les tempestes i  fou totalment renovat entre 2005 i 2006. Per salvaguardar la fauna i la flora, actualment només poden hi parar vaixells en visites organitzades.

Quin goig per a la vista! Tinc davant una de les imatges més boniques, és la de la platja anomenada La Purita, en una xicoteta badia. És bonica per l’arena néta, les aigües clares i perquè està envoltada per la muralla de la ciutat. Encara que de platges...a Gallipoli hi ha moltes més un poc més allunyades.

De cara al mar trobem l’església di Santa Maria della Purita del segle XVII, construïda per la confraria de pescadors del port. Té una façana simple però ens conten que per dins està ricament adornada. No sempre està oberta, només s’obri quan els membres de la confraternitat poden obrir-la.

Encara estem per Riviera Sauro un bon lloc per passejar i contemplar el mar. Imagine el capvespre, deu ser bonic contemplar-lo des d’este punt. Hi ha restaurants per seure i gaudir del paisatge. No ens hem endinsat encara per carrerons, però si n'escodrinyem quan en veiem algun que entra al casc antic. 

També ens escodrinyen la gent locals que miren a traves de portes o finestres. Encara no estaran acostumats al turisme? I es que això de voler saber qui passa per la porta és una distracció com altra... La gent de més edat, pescadors de tota la vida, als turistes que ens meravellem amb el que ells coneixen de tota la vida, ens deuen considerar una espècie estranya.

De sobte, veiem altre monument, és l’església  de San Francisco de Asis. No entrem, però em crea curiositat quan em conten que dins es conserva una estàtua de fusta molt coneguda qualificada com “horrible bellesa” que representa al lladre crucificat junt a Jesús, i la fama li ve perquè el lladre mostra un somriure burlesc que sembla real. 

En Gallipoli hi ha moltes més esglésies, un total de vint i segur que cadascuna té la seua pròpia història peculiar. Nosaltres anem ara cap a la catedral... deixem el passeig vora el mar i ens enfilem per un carreró. Dona gust el passeig. Hi ha més tranquil·litat que en altres llocs, però només perquè és octubre, en estiu la població augmenta en quantitats desorbitades. 

Si, és un goig anar observant els colors harmoniosos, l’arquitectura que recorda influència islàmica per les cases protegides del exterior que s’obrin a patis interiors i pels carrers laberíntics i sinuosos.

Anem, entre edificis barrocs, alguns deteriorats, malauradament i  veient com conviuen cases de pescadors amb altres més importants. El nucli original fou construït pels grecs com si fos un laberint, així les cases dels pescadors quedaven resguardades de vent gelat que arribava del mar.

Estem en Via Antonieta de Pace i parem a les portes del Palazzo Granafei perquè té una  almàssera subterrània, un “Frantoio ipogeo” propietat de l’associació Gallipoli Nostra que s’encarregà en 1988 de restaurar-la. Hi feien oli llampant, no alimentari, el que s’utilitzava especialment per il·luminar. Gallipoli era un nucli important perquè rebia l’oli de tota la província i era un centre exportador rellevant. A la ciutat hi ha moltes almasseres més, unes 35, totes del segle XVII i restaurades per ser visitades. Les condicions de vida del treballadors eren pèssimes, no podien eixir durant temporades llargues i l’aire era irrespirable. Nosaltres no entrem-hi,  en altra parada del viatge per Puglia en veurem altres.

Seguim caminat i molt a prop de l’almàssera trobem la catedral barroca del segle XVII, l’edifici religiós més important, dedicat a la patrona de la ciutat, santa Àgata. La catedral fou construïda en l’emplaçament on hi havia una antiga església dedicada a San Crisostomo del segle XII d’estil romànic-pullès normand. Està situada al punt més alt de l’illot i encaixonada entre carrerons estrets i botigues per a turistes. Els venedors aborden, especialment un que ven esponges naturals i explica alhora totes les virtuts que tenen. Malauradament, la façana barroca no la veiem completament perquè està tapada per andamis. Però el que s’hi veu, recorda Lecce per la pedra tan ben treballada. Hi ha moltes estàtues i decoracions en pedra variades, i entre tots els sants, la patrona Santa Àgata hi està representada. No té campanar, la torre adjacent és una torre cívica, amb dos campanes i dos rellotges, dels quals un és solar.

L’interior és ampli i amb llum, té planta de creu llatina amb tres naus separades per dotze columnes dòriques. També són dotze els altars barrocs que hi ha. El sostre crida l’atenció. Cal fer-li una ullada. La catedral custodia les restes de tots els bisbes de Gallipoli i algunes  relíquies. 

 

Sembla una galeria pictòrica en lloc d’un edifici religiós perquè de quadres, hi ha molts. Destaquen a les parets blanques i tenen gran valor artístic. Són de pintors del XVII i XVIII, com el nascut a Gallipoli Giovanni Andrea Coppola que va pintar entre molts altres, el que representa martiri de santa Àgata.

Deixem la catedral i caminem buscant la direcció del mar. Ens trobem botigues turístiques on no falta la venda de pasta italiana, la típica, i també llocs on es pot comprar el peix fresc, encara viu en alguns casos.

I arribem al castell. Està a l’entrada del casc antic, a l’esquerra de l’antic port, on hem iniciat el nostre passeig. Si la catedral és l’edifici religiós més important, el civil, sense cap dubte, és el castell aragonès. Fou construït en època bizantina, al segle XI, i al llarg dels anys i segles ha hagut remodelacions i ampliacions. Actualment es poden visitar les presons i les sales i a més a més és seu de cultura oferint exposicions i actes importants a nivell nacional i internacional.

L’edifici és una base quadrada amb una torre en cada angle, a més a més té una quinta torre circular anomenada del Rivellino del segle XVI, separada el castell per defensar-lo de l’atac enemic.

La silueta del castell envoltat quasi completament pel mar Jònic és una estampa bonica però quan veiem al fons la ciutat moderna hi ha un edifici que trenca l’harmonia. És un edifici d’oficines horrible. No sé com s’ha consentit semblant aberració arquitectònica. A mi no m’agrada, és la meua opinió subjectiva. Em quede amb les precioses imatges que he vist, com les de la platja La Purita.

 QUADERN DE VIATGE, tardor 2021 viatge a LA PUGLIA i BASILICATA

 

ARRIBES DEL DUERO: ZAMORA

Un passeig fluvial d’allò més interessant...i sorprenent. 

Els arribes del Duero són una successió de gorges que el riu talla sobre la roca granítica, hui els visite. És un Parc Natural, on hi ha una especial protecció d’aus, que pertany a Salamanca i Zamora, i limita amb Portugal. És just des de l’estació biològica internacional Duero-Douro en la frontera de Zamora amb la població de Mirada do Douro en Portugal, on iniciem el trajecte. 

Anem a pujar en un creuer ambiental, una nau-aula on duen endavant diversos projectes ambientals de cooperació Hispano-portuguesa. Va nàixer en 1994 i es va constituir formalment en 2002. A més a més del buc que parteix de Miranda do Douro, també hi ha altre vaixell que eix del llac de Sanabria. Són models de sostenibilitat. El projecte ha estat guardonat en diverses ocasions, tan en Espanya com en Portugal.

Mentre un autobús ens porta al lloc, imagine el que anem a veure, una gran depressió geogràfica mil·lenària del riu, imagine la tranquil·litat al vaixell. No és el primer creuer fluvial que faig, n’he fet alguns per Europa i m’alegra, per fi, fer este per un riu d’Espanya. Ja tenia ganes i encara no havia tingut l’oportunitat. Estic contenta, este mini creuer pel Duero és un dels al·licients en este viatge per Zamora.

De camí comencem a veure els Arribes quan creuem pel salto de Villacampo, una central hidroelèctrica inaugurada en 1949, ja comencem a entendre les particularitats d’estos Arribes del Duero.

Des de Zamora es tarda daltabaix una hora. Arribem a l’embarcador. Hi ha més grups de gent esperant el torn per al creuer. Nosaltres tenim la reserva feta i només cal confirmar que hi som. 

Mentre esperem veiem el que hi ha en la zona de recepció al visitant i  es nota que hi s’estudia la fauna i la flora del riu. Veiem una àrea de reproducció de llúdrigues, hi juguen a eixir i amagar-se. Saben que tots els visitants del Parc les estan mirant.

Pugem al vaixell.

El buc té una part coberta panoràmica total de vidre transparent i diuen que climatitzada i insonoritzada, amb capacitat per a 120 persones. També hi ha dos terrasses on cabem totes les 120 persones una vegada eixim a l’exterior.

El lloc s’ho val per la verticalitat dels penya-segats, per la fauna i la flora que hi s'estudia. Els seus projectes d’investigació i conservació d’hàbitats i espècies es financen a traves del tiquet eco turístic a bord dels seus bucs hidrogràfics. 

No s’ha d’oblidar que és un vaixell didàctic i s’ha de seguir l’ordre establert i les normes. Una de les normes principals és silenci per complir amb el respecte amb el medi ambient. Primer, en el trajecte d’anada, escoltem l’explicació de l'experta mirant a traves de les gran finestres que cobreixen eixa part del buc. Una jove, que ens diu que és filla d’espanyola i portuguès, explica en les dos llengües sobre la fauna i la flora, la geologia i sobre curiositats que ens envolten. Mentre explica trau plàncton de l’aigua i l’analitza amb un microscopi i el que es veu ho veiem tots a traves d’una gran pantalla. És un buc laboratori, i a més a més hi ha càmera infrarojos, micròfon per a la fauna...el buc disposa d’estabilitzador anti mareig que garanteixen una navegació suau. La jove que ens ho explica, amb la seua veu dolça i melodiosa, convida a escoltar-la i no perdre’s res del que conta. Molt interessant. Quasi sense adonar-nos-en, mirant d’un costat a l’altre a traves dels vidres els punts que descriu i mirant en la pantalla el plàncton,  hem arribat fins la Vall de l’àguila.

Quan el vaixell dona la volta i ja estem tornat, podem eixir a les terrasses a contemplar i gaudir del paisatge. Hi ha punts que l’altura de les roques és superior a 200 metres i la profunditat és de 50 metres. I quina aigua més verda!  Espectacular.

Entre els habitants del parc, a més a més de les llúdrigues que hem vist a l’entrada...a les roques veiem nius d’àguiles, de cigonyes...hi ha ratpenats ...veiem voltors sobrevolant la nau...

I que bé s’està cara al sol gaudint de la brisa i de la companyia...

I amb tot, hem arribat al final del trajecte. Ha esta tot un plaer encara que m’ha sabut a poc. Si algun dia torne agafaria un creuer de més durada o el pack doble...En este cas, quan més, millor.

Quan ja baixem de buc, ens acomiaden amb degustació de vins d’Oporto. Un bon final, no? en cada situació s'ha de traure temps per a tot, didàctica i diversió.

QUADERN DE VIATGE, ZAMORA i PROVÍNCIA, estiu 20021