RESSENYA LITERÀRIA: PIONERAS de Silvia Coma

 

PIONERAS

Silvia Coma

El primer que vaig pensar només començar la lectura de “Pioneras” de Silvia Coma, va ser que, per temàtica, era un llibre diferent. I és que mai  havia llegit una novel·la sobre “Far West”, l’allunya’t Oest Americà, sobre indis que volen protegir les seues terres i colons que volen començar nova vida envaint-les.Aixi que ha estat tot un descobriment llegir sobre estes terres inhòspites, verges on no hi ha regles establertes, on s’estan creant ciutats noves amb emigrants que arriben de tot arreu buscant riqueses.

M’ha resultat entretingut perquè en tot moment semblava que estava llegint un guió de pel·lícula, una de tantes que s’han fet famoses i que ens mostren què passà en aquelles terres. Pel·lícules com “La diligencia”, “Jerónimo” o “Bailando con lobos, que és la que mes recorde perquè eix un guapo i jove oficial americà, Kevin Costner, que a poc a poc va relacionant-se amb el indis. Ho reconec, malgrat semblar una ignorant. Gràcies a pel·lícules com estes, sabia sobre l’Oest, pel·lícules en les que passara el que passara, sempre m’he posat al costat dels marginats, els  indis que actuaven violentament per no perdre la dignitat com a poble.

A partir d’ara ja puc dir que el que sé sobre aquelles vides no és per la pantalla solament, puc dir que també ho he llegit en una novel·la, en “Pioneras” que m’ha mostrat com protagonistes a colons espanyols.

Eixa és altra, i augmenta el meu grau d’ignorància. Mai m’havia parat a pensar que els espanyols emigraren cap allà també. I ho feren, i no pocs... i alguns arribaren també a Nova York,  Hawái o a la selva amazònica.  Els espanyols que s’hi quedaren a l’actual Texas, que són els que tracta el llibre,  foren pioners i malgrat ens pese, cal dir que també contribuïren a l’expulsió dels indís perquè estaven immersos en eixes circumstàncies.

Pense que la novel·la fa diversos homenatges. Primer, fa homenatge als emigrants. L’autora és besnéta d’un indià com se’ls anomenava als espanyols que creuaven l’oceà per fer fortuna. Segons explica en una entrevista, en el seu poble, cap a meitat del segle XIX, milers d’habitants emigraren més enllà de l’oceà. Uns s’hi quedaren en els territoris d’acollida i altres no. El besavi va tornar però mai deixà de relatar a la família la seua odissea. El nét de l’emigrant es va fer escriptor i especialista en cultura popular americana i tota la fascinació heretada l’ha anat passant a les generacions següents. I així, l’autora, des de menuda ha estat escoltat mil i una històries del besavi i altres emigrants com ell.

És una novel·la d’aventures que a més a més d’entretenir fa pensar sobre quin tipus de gent emigrava. Els que se n’anaren a llocs tan allunyats no eren pobres perquè només per arribar-hi i cal pensar que s’havia de creuar l’oceà atlàntic, havien de gastar-se molts diners i no tothom s’ho podia permetre. I també fa pensar que encara que aventurers solitaris sempre en van haver, la majoria, no anaven sols, la família protagonista se’n va d’Espanya perquè tenen uns amics allà. I així passa sovint, efecte “cridada”..i veiem pobles plens d’emigrants d’una mateixa procedència... Passa ara i passà abans.

I també és un homenatge a les dones. En primer lloc està Maria, la protagonista principal, tot gira al seu voltant: està la germana Isabel, que no apareix però en el relat està present  i després estan la filla i la néta que complementen el relat. Dolores també és protagonista, la madame del salón on cada nit van els homes a desfogar-se.

I també fa homenatge al poble català de Blanes, Maria té els orígens presents i de tant en tant recorda els paisatges i la vida en el poble on va naixer, recorda quan era menuda quan hi vivia amb la família.

“Pioneras”, que explica sobre quatre generacions, és un relat contat per la protagonista, en primera persona i en passat, quan té 71 anys i  escriu amb intenció que la néta ho llisga algun dia. Això m’agrada, fa la història més propera.

Tot comença en 1859 quan la família Ferrer emigra des de Catalunya a Terres comanxes. L’escenari que s’hi troba quan arriba al poble Cruces Negras, és la febre de l’or que mou a molts, carrers de terra formats per poques cases i un saloon i com mitjà de transport estan els cavalls, les diligències o els carros. És un poble de nova creació. Durant un segle i mig, fins 1875, aquell territori era dels comanxes, tanmateix l’arribada dels colons emigrants, sequera i epidèmies va contribuir a anar reduint la població indígena. Al capdavall la majoria moriren o es resignarien a viure en reserves. I fins l’últim moment van lluitar per ser lliures. L’autora constantment fa referència a la injustícia.

En la primera part la vida de Maria canvia totalment quan assassinen la seua família i la germana desapareix. Maria es una  jove intrèpida que vol fer el que siga per trobar la germana que pensa l’han raptada els indis. I s’ajunta amb uns buscadors de persones simulant ser un xic anomenant Manuel…hi comença tot. 

Esta part es ràpida, la més dura perquè apareixen perills constants. Maria sap disparar i cavalcar perquè l’ensenyà el pare, però crec que l’autora en una bona intenció de donar pes al paper femení, la fa suportar massa calamitats i horrors sense estar acostumada, perquè fins el moment era la mestra del poble. Fins i tot hi ha situacions que sembla la més experta front les adversitats del desert, i sap més que els mateixos buscadors amb els que conviu nit i dia. I tot junt m’ho fa veure com situacions forçades creades per engrandir el personatge. A més a més, que els companys en cap moment noten que es una xica també és poc creïble.

La segona part és més pausada, Maria deixa de ser Manuel i sap la veritat sobre la germana. L’autora li atorga un paper important i Maria treballa en un periòdic, així li dona veu i alhora en el treball, Maria dona veu a altres dones emigrants de la zona. Tampoc veig molt clar que l’emigració femenina fora un tema d’interes en aquell context com per a difondre-ho per premsa.

En la tercera part la felicitat acaba quan la filla Rosa s’escapa. No conte més. Perquè la història encara continua amb més històries...Només afegeisc que l’amor no falta. Està la història d’amor de Dolores, la d’ella i la de la filla Rosa, cadascuna diferent i amb diferents finals. L’autora crea un desenllaç personalitzat en el que cada dona segueix el camí que li suposa la felicitat pròpia.

Al capdavall de tot, destaque la bona intenció de l’autora per apoderar la figura femenina, que mai està de sobra, retratant dones independents i valentes, decidides i emprenedores.