FOTOS i MÚSICA : ALCALÁ DE HENARES

On està la casa de Cervantes... i molt més...

Música:

Malikan

El carrer Major d’ALCALÀ DE HENARES, II- PART

Carrer on estan els pòrtics que aporten un sabor antic especial...i on està la casa de Cervantes, “pare” del Quixot. 

Estem en Alcalá de Henares per una d’eixes casualitats de la vida i descobrir la ciutat ha estat una sorpresa. Com ha estat també descobrir i passejar pel carrer Major, el carrer més important. És per on nosaltres passem constantment i anem a parar sempre.

El carrer Major és especial, va ser construït al segle XII seguint el traç de la calçada romana i resulta acollidor siga l’hora que siga, tan si està buit per ser de bon matí  i l’activitat comercial encara està inactiva, com a mitjan vesprada on el bullici comercial, de bars i de passeig l’inunda.

El carrer Major està animat tan de dia com de nit.

Mentre passegem pel carrer major en un dels laterals una inscripció ens crida l’atenció, la llegim, és el corral de la sinagoga. I és que el carrer Major formava part de la part jueva. Com ens pica la curiositat, ens endinsem per la portalada oberta que dóna a una placeta, la plaça dels irlandesos, és el lloc on estava una de les dos sinagogues, la sinagoga Major. La presencia jueva era important en Alcalà com en moltes ciutats d’Espanya.

Al carrer major hi ha un acces a l'antiga sinagoga, i passem a la placa dels irlandesos. 

Els pòrtics em recorden la ciutat de Bolonya on hi ha tants... En Alcalá hi ha menys pòrtics i no són molt alts. Me n’adone que les cases tenen dos altures solament conservant l’estructura del passat. Mirem tots els detalls, cap amunt observant els balcons de forja i cap avall adonar-nos-en que els canalons de les cases baixen pels pilars i acaben a final amb una cap de drac amb la boca oberta que és per on eix l’aigua. M’agrada el detall.

Aspectes que donen singularitat a la ciutat.

Al carrer major està la casa de Cervantes i a la porta en un banc assegut hi està el seu principal personatge El quixot, acompanyat del seu fidel escuder Sanxo. Tots dos reben als visitants que no dubten, com jo, en fotografiar-nos al seu costat. Segurament tots els que ho fem envegem un poc la seua faceta de lluitador i alhora somniador, el seu grau de bogeria, que en xicotetes dosis i en segons situacions cal afegir-la en la vida. Particularment em sento un poc identificada amb este entranyable boig i me l’enduc a casa encara que siga en fotografia, mirant-lo quan estiga en ma casa, recordaré que cal tenir sempre encesa la flama de la il•lusió, i lluitar contra tot i contra tots per mantenir-la viva.

Casa de Cervantes i El quixot i Sanxo a la porta rebent els visitants.

La casa de Cervantes, típica casa hidalga del segle d’or,  té dos plantes i un pati central amb unes dependències que l’envolten: la cuina, la sala d’estar la cambra de dormir o la sala només per a dones. Són menudetes i difícilment ens imaginem com viuria en espais tan reduïts. No imagine a Cervantes dormint al llit exposat que també és de dimensions menudes. Hi ha una sala on s’exposen diverses edicions del Quixot, és molt interessant i bonic veure-ho.

Interior de la casa de Cervantes.

Però retornem a l’eix principal, abelleix barrejar-se entre tots els que hi estan, alguns de compres, altres asseguts a les taules exteriors de bars, altres mirant actuacions. Hi ha una que va captant a poc a poc espectadors, són uns titellaires, els titelles canten i ballen diverses cançons que van des de pas dobles a la versions d’Edit Piaf de “La vie en rose”. Arriba un moment que hi ha tants xiquets i pares hi concentrats mirant que tapen el pas dels vianants.

Espectacles a l'aire lliure contribueixen a ambientar el carrer.

Famílies senceres eixen al carrer per la vesprada, hui fa bonança climàtica i s’ha d’aprofitar, cal gaudir de la temperatura agradable, i no nomes són famílies, colles d’amics i d’amigues, que van des d’adolescents fins a la tercera edat. Parem a sopar en un restaurant que ens ha recomanant una persona local. Mentre fem cua i esperem ens adonem de la clientela que hi ha, és un abarreja curiosa, colles de dones ja grans, ocupen les taules junt a colles i parelles de gent de menys edat, sense complexos, i és que el lloc s’ho val. S’hi menja molt barat, només cal demanar una beguda i la tapa, quantiosa i excel•lent, ve incorporada.  Esta formula és comú a Alcalà i deu funcionar perquè el lloc està de gom a gom i no para d’entrar gent al local.

Alcalà té molts racons per a visitar i altres per a menjar.

Alcalà és una ciutat que passa desapercebuda per estar just al costat de la gran urbe, que és la capital, però és un lloc idoni per desconnectar del bullici i la contaminació, cert, val la pena conéixer la ciutat, per tots els monuments i història i per este carrer Major i les botigues que l’envolten així com per altre racons més que t’hi trobes tots a un pas.

QUADERN DE VIATGE, ALCALÀ DE HENARES tardor, del 2014

Vols llegir la PART-1?

Passeig pel centre històric d’ALCALÀ DE HENARES –I PART

El cardenal Cisneros està present en tota la ciutat, ell és qui va fundar la Universitat. També ho està Cervantes...però això és altra història... 

Cervantes presideix la plaça principal.

Estem a Alcalà, ciutat universitària per excel•lència. En l’actualitat l’atmosfera juvenil predomina en l’ambient. L’hotel el tenim al centre, a la plaça de san Diego, al cor de la ciutat, al costat de la plaça Cervantes que és la principal. I com no ha de portar la plaça més important el nom de tan il•lustre personatge?. Si,  en Alcalà de Henares va nàixer el gran escriptor afamat per faltar-li una mà i haver escrit una obra universal com és El Quixot, novel•la de cavalleries que ha traspassat fronteres i ha perdurat en el temps mantenint la vigència inicial.

Plànol en mà des de l’estació de trens, busquem l’avinguda directa que ens portarà al centre neuràlgic. Ho trobem amb facilitat, tenim un plànol però hui en dia els GPS incorporats al mòbil són una ajuda important.

De camí ja vegem monuments, edificis com el palau Laredo, museu Cisneriano, que crida l’atenció per la barreja d’estils i elements decoratius variats, per les torres i terrasses que des de l’exterior s’hi veuen, a Alcalà hi ha molts monuments, amb este primer tast la vista s’està preparant per al que ve després. I és que UNESCO, l’any 1998, va declarar Patrimoni de la Humanitat a la universitat i el recinte històric de la ciutat.

El nom del cardenal Cisneros apareix molt en Alcalà de Henares i hi ha una raó. L’any 1944 el cardenal va fundar la universitat de Alcalà que arribà a ser, junt a la de Salamanca una de les millors existents a l’àrea castellana durant el segle d’or. Després va començar a decaure fins que l’any 1836 el govern decretà el seu trasllat a Madrid. Al segle següent, l’any 1975, per descongestionar la universitat de la capital d’Espanya començaren a traslladar algunes facultats i encara que en un principi eren dependents de la de Madrid. Però així començava el retorn universitari que en uns anys faria “refundar” de nou la universitat a la ciutat. El temps dóna la raó i en este cas la universitat va tornar d’on no hauria d’haver-s’hi anat mai. Són coses que passen per centralitzar.

Carrer Cisneros

M’agrada esta menuda ciutat, encara que només passege pel seu centre històric. És suficient per dir amb convenciment que és agradable, espaiosa i acollidora. Té ambient de xicoteta capital, activa i comercial. Quantes tendes menudetes i variades! Quanta gent pul•lulant. Les places són harmonioses, començant per la de San Diego, que és la primera que vegem. Hi està l’edifici més important de la ciutat: la Universitat Cisteriana on es concedeixen els premis Cervantes. És una plaça menuda on comencem a respirar l’ambient universitari que albergaria al passat, hui en dia el joves, com ho farien els avantpassats,  acampen al jardí i xerren de les seues coses.

Plaça de san Diego

I al jardí de davant, amagada entre el verd, hi ha una escultura que em crida l’atenció, no està ben situada, no la puc veure per tots els costats però no em rendeisc i trepitge una part del jardí, i ja sé que no està bé... que no el deuria d’haver trepitjat. Tot siga per saber què és, segur que no sóc la primera persona que encuriosida per veure l’estàtua trepitja la gespa. Al final ho veig, és un ploma i un tinter´. El tema m’agrada. Estaria bé que la traslladaren uns metres, sempre en la mateixa plaça, però que deixara d’estar tan camuflada. Quan la veig de més a prop puc llegir la inscripció. Buscant informació me n’assabente de més coses:  va ser inaugurada l’any 2009 perquè Alcalà forma part de una ruta turístico- cultural que s’està fiançant i cada dia és més important, és la ruta EL CAMINO DE LA LENGUA CASTELLANA integrada per San Millan de la Cogolla, Santo Domingo de Silos, Valladolid, Salamanca, Avila i com no! on estic ara, Alcalà de Henares.

Alcalà de Henares forma part de la ruta CAMINO DE LA LENGUA CASTELLANA.

Mol a prop, només caminat un poc, arribem a la plaça de Cervantes, que és la més important. Antigament era coneguda com la plaça del mercat perquè era on els venedors posaven la seua parada per a vendre. I al segle d’or era plaça on s’hi concentrava l’activitat festiva, com les corregudes de bous. És plaça i és parc i eixa barreja la fa atractiva i personal, sempre està plena. És punt de pas si es visita el centre històric de la ciutat.

Templet a la plaça de Cervantes.

Observe la varietat de gent que acull, també turistes que passem temps trepitjant-la i fotografiant-la, sobre tot fotografiem l’estàtua central que presideix i dóna nom a la plaça, que data de 1879. És Don Miguel de Cervantes, amb el Don per davant com correspon per ser la seua ciutat natal. També hi ha un templet de música, de 1889, que dóna singularitat al lloc.

Jardi i plaça, i enmig l'estàtua de Cervantes.

De lluny s’hi veu un monument, són les ruïnes de santa Maria , l’antiga torre, restaurada per fer de mirador. Té 34 metres d’altura i 109 esglaons.

Ruïnes de santa Maria

Des de la plaça també es veu l’ajuntament, amb la torre del rellotge, que ocupa el que abans era un convent.

Ajuntament.

Li estem donant la volta a la plaça i  parem davant la façana del corral de comèdies on fan espectacles teatrals. Mirem si a la nit en fan algun però, malauradament, no hi ha res per al dia programat. És un del corrals de comèdies més antics conservats a Europa. Al llarg dels segles ha sigut utilitzat per a diverses finalitats, al segle XVII corral de comèdies, al XVIII, coliseu, al XIX teatre romàntic i al XX, cine. Tants canvis comportaren variacions en l’estructura arquitectònica.

Corral de comedias.

I seguim el passeig. Parem l’atenció en la plaça de los Santos Niños on a més d’altres edificis rellevants està la catedral o església magistral (del segle XVI), que significa que tots els canonges han de ser doctors en teologia. Durant un incendi en la guerra civil es van perdre molts tresors. Dins reposen les despulles del cardenal Cisneros que tanta petjada va deixar a la ciutat.

Catedral

La plaça era el centre neuràlgic durant l’edat mitja  i la ciutat va anar formant-se de manera radial al voltant de l’església, hi convivien tres cultures diferents: la jueva, la musulmana i la cristiana.

Molt a prop està  la Puerta de Madrid del segle XVIII,  que va ser escenari l’any 1960 de la pel•lícula de Stanley Kubrick, Espartaco.

Puerta de Madrid.

La caminada per Alcalà és molt agradable, sense presses anem avançant i mirant. Arribem a la plaça del palau arquebisbal, que és un palau fortalesa, actualment des de 1991, seu de la diòcesis, on on està el bisbat d’Alcalà d’Henares. Si els seus murs parlaren! Des del començament com una fortalesa mudèjar al segle XIII, fins ara, el palau ha vist i escoltat molt... em quede amb una data: el 20 de gener de 1486 Isabel de Castella es va entrevistar per primera vegada amb Colon per a finançar el viatge a les Indies...així que estes parets van ser testimonis d’aquella mampresa.

Plaça del palau arquebisbal.

Però el carrer més important, per on passem constantment i anem a parar sempre, és el Major, per la qual cosa li dedique un capítol a banda, perquè hi ha molt, i s’hi està tant bé... simplement cal anar carrer amunt, carrer avall o parar en alguna botiga de pastissos o fer-nos una tapa...

QUADERN DE VIATGE, ALCALÀ DE HENARES tardor, del 2014