DESCOBRINT una part d’ALEMANYA

 Si parlem de viatges, anar a Alemanya sempre és una bona opció. Hi ha molta varietat per a visitar

Fa molts anys vaig estar al sud alemany, a la Selva Negra…i tinc  ganes de tornar-hi perquè amb el temps tinc les imatges difuminades. He d’anar de nou per renovar els records i actualitzar-los.

Els que tinc més recents d’Alemanya, són d’altra part, la qualificada com romàntica. No sé. Tot és qüestió de màrqueting per diferenciar un trajectes d’altres i captar l’atenció.

Reconec que el que jo volia conèixer era Berlín i m’abellia completar el viatge amb altres ciutats alemanyes. Una vegada agafes l’avió s’ha d’amortitzar. Tenia clar que durant estos onze dies volia fer un tast de cada lloc i així, si després m’agradava, podria  hi tornar i repetir més temps.

I una vegada en casa ja sé quines dos ciutats s'ho mereixen.

Pas a pas. Vaig iniciar el trajecte visitant Frankurt, la ciutat antiga i la ciutat financera, quin contrast! Gratacels i edificis antics que s’hi concentren al casc antic i a la seua preciosa plaça on està l’ajuntament. Quina plaça més acollidora! Era l’unic que recordava de la meua primera estada en esta ciutat alemanya...molts anys enrere.

Vaig seguir pel Rin on hi ha poblets encisadors i es pot fer un creuer. Nosaltres férem parada a Bacharach, amb sabor medieval.

I durant el creuer vam gaudir de paisatges idíl·lics mentre preníem el sol a la coberta del vaixell pensant en les llegendes com la de Loreley.

Desprès anàrem a Colònia per visitar especialment la seua catedral, que és una obra arquitectònica sense precedents. Que bonica! I les vidrieres impressionants!

 I férem un passeig per la ciutat.

Tot seguit anàrem a Hannover iniciant la visita a l’Ajuntament nou i després anant al vell. De camí vàrem veure nombroses esglésies i vam passejar per acollidors carrers. En Hannover, el contrast de ciutat moderna i la ciutat vella, és com en la resta d’Alemanya molt patent.

Però un dels gran descobriments va ser conèixer Hamburg, ciutat que em va encisar. I quant que vaig escriure! I és que vàrem veure la ciutat patejant-la...i planol en mà...

 HAMBURG-I PART, HAMBURG-II PART, HAMBURG-III PART, HAMBURG IV PART, HAMBURG V PART

Vàrem passejar buscant monumets tan singulars com Chilehaus, 

També vam anar al port que li ha donat a la ciutat el caracter multicultural. De fons ja es podia veure l’edific de la filarmonica on vam pujar i vam gaudir de precioses vistes.

I vam anar varies vegades als magatzems que són patrimoni de la humanitat.

Vam creuar el riu Elbe per un tunnel sota l’aigua. Una experiència única.

Hamburg em va encisar. I també la població propera:  LUBECK-I PART i LUBECK II PART. A  Lubeck hi ha una porta d’entarada que és un dels monumnets més importants de la ciutat.

I una vegada traspasssada la porta ferem un passeig per la menuda ciutat descobrint el seu esperit mariner i el seu art en fer massapà.

Després anàrem a Berlín, ciutat a la que se li ha de dedicar temps, perquè hi ha tant a veure! BERLÍN: CAP A LA PORTA DE BRANDENBURG, BERLÍN II PART: EL MUR DE LA VERGONYA, BERLÍN III PART, BERLIN IV PART, BERLIN V PART, BERLIN VI PART

Em va sorprendre gratament. La potrat de Brandeburg la varem veure de dia i de nit...

Però el que realment impacta és el seu Mur, i saber la història. Realment sorprèn per molt...i si analitzem el trajecte que ocupava formava com una serp que envoltava la zona comunista.

Berlin es una ciutat especial que cal patejar..

I perdre hores a l’Alexandre Platz...i veure la torre més alta d’alemanya.

S’ha d’anar a l’illa dels museus per impregnar-se d’art.

I nosaltres a més a més, entrarem a la catedral i pujarem al seu mirador.

Amb tot és un goig observar la diferència oest i est, que encara s’hi veu. Abans hi havia dos places principals, dos parcs, dos operes...i eixa dualitat encara perdura. En tornar necessitava saber més de tot el que havia vist. I és que en cada viatge s’aprenen coses noves.  Per exemple, jo, abans d’anar a Berlín no sabia que la ciutat estava construïda sobre zona pantanosa i que excavar un túnel és sempre perillós perquè pot comportar inundacions, per això s’inventà un sistema de  bombeig d’aigua a traves d’uns tubs, la majoria són de color rosa i s’hi veuen per molts llocs de la ciutat.

També em va sorprendre  la gran  quantitat d’obres que hi havia. Diuen que la ciutat sempre esta en constant construcció des de la segona guerra mundial. De fet hi ha un projecte urbanístic que finalitza l’any 2050. S’ha de tornar a Berlín que a mesura que va enllestint obres va canviant la fesomia.

Des de Berlín anàrem a la ciutat propera Potsman gaudint d’un dia d’història, art i naturalesa.

Altre dia anàrem a Dresde, la ciutat que ha ressorgit dels enderrocs i de la destrucció,la injustament massacrada en la guerra, ara és una ciutat que amb gran esforç està aconseguint l’esplendor cultural del passat.

Acabarem el trajecte a Munich d’on vaig agafar l’avió de tornada.  Munich és una ciutat acollidora molt diferent a les del nord.

MUNICH I PART: entre palaus i cotxes

MUNICH-II PART: inici del passeig pel centre històric

MUNICH-III PART: final del passeig pel centre històric

Abans d’entrar en la ciutat, anàrem als jardns d’un palau i a la factoria de BMW. En general vaig veure que els cotxes eren tots d’alta gama, dels que arriben a 260quilometres per hora. A qui li agrade conduir Alemanya és el millor lloc perquè no hi ha límits en la majoria dels trams. No hi ha peatges, les carreteres són  lliures. Això si, els alemanys paguen un impost de circulació que no és barat i que pot duplicar al d’Espanya. Els autobusos i camions també paguen un impost per entrar en raó a les persones o quilometres que fan. Hi ha una policia especial que s’encarrega d’estos controls.

I visitarem la ciutat i escoltarem el carilló del seu Ajuntament, i jo ja era la tercera vegada que l’escoltava d’estades en anys anteriors.

I entre passeig i passeig,  gaudirem especialment de la cervesa.

Des de Munich férem  una  escapada al castell del rei boig, encara que nosaltres no triarem el millor dia climatològicament parlant, plovia i hi havia boira i no sabíem si al capdavall veuríem el castell o no.

REFLEXIONS POSTERIORS, ALEMANYA 2019

RESSENYA de cine: LA TERCERA ESPOSA d'Ashleigh Mayfair

LA TERCERA ESPOSA

Ashleigh Mayfair

“La tercera esposa” és una pel·lícula que ens transporta, quasi poèticament, al passat, al del finals segle XIX. També ens transporta de continent concretament al Vietnam antic amb els seus costums tradicionals ancestrals, dels quals veiem exemples com quan la novia arriba en barca o el ritus de l’ou per a la fertilitat. Tot el que conta, malgrat la subtilesa emprada és dur i malauradament real fins fa poc de temps.

La tercera esposa és May, una jove de 14 anys que la casen amb un terratinent rural que es dedica al cultiu del cuc de seda. A casa del ric amo, hi arriba com una xiqueta innocent i inexperta i a poc a poc s’inicia en la sensualitat i la sexualitat.  És un relat delicat, ple de silencis, mirades, primers plans i bellesa en cada imatge, la dels detalls que desgranen la història i la de Vietnam, on ressalta un verd espectacular.

Tanmateix és una bellesa que amaga crueltat: la crueltat dels convencionalismes, del sexe imposat i del sexe desitjat no satisfet o el clandestí, la crueltat dels sentiments reprimits o  la de la tragèdia per incompliment de la norma.

La directora ens conta el que vol a ritme lent sense estridències, dolçament…Hi ha drama, però Mayfair no es recrea exposant-lo cruament. Sabem el que passa, no cal veure específicament la tragèdia ni el dolor, tot s’endevina…Mostra el drama junt a la quotidianitat del que fan les dones cada dia: les tasques de casa, jugar amb els menuts, tindre cura del sogre ancià, atendre les necessitats de l’amo… Cert que és una pel·lícula elegant i delicada, discreta però  deixa clarament el missatge: les dones són invisibles, submises, estan pressionades... les domes han de callar i negar els seus desitjos.

Hi ha trames secundaries, que no vaig a desvetllar,  i que afecten als homes que arribats a una edat han de complir amb l’obligació de casar-se vulguen o no vulguen. En el cas de “La tercera esposa”, el jove està enamorat d’altra persona i no vol a la xiqueta que li han imposat com esposa, seguint el costum tradicional. La xiqueta escollida no pot suportar la pressió de ser rebutjada.

La relació entre les esposes també fa reflexionar-hi. Entre elles hi ha camaraderia i confiança però també rivalitat. El desig de concebre un xiquet i no una xiqueta obsessiona i amarga. És l’obligació de l’esposa, el motiu pel qual van les dones a la casa del terratinent. Només un xiquet  pot convertir a l’esposa en la favorita. Ho aconseguirà May?. Es queda embarassada al poc d’arribar i prega per a tindre un xiquet... No us conte el desenllaç.

La pel·lícula retrata el procés de maduració de la xiqueta-adolescent que acaba qüestionant tots els convencionalismes amb els que creia amb fermesa i alhora i de manera paral·lela, metafòricament parlant,  també s’hi veu el procés de l’evolució de la cria del cuc de seda que finalment acaba sent teixit. Este procés de la cria del cuc és el que marca el pas del temps, junt a l’evolució de l’embaràs de la protagonista Mai.

M’ha cridat l’atenció la música, hi ha algunes parts que m’han encisat, quan era estil tradicional,  però no m’han agradat les parts amb fons de música electrònica, que per al meu gust, m’han semblat fora de lloc i que trencava l’harmonia acústica relaxada que s’escolta majoritàriament perfectament en consonància amb l’harmonia delicada aconseguida visualment.

Per moments, m’ha recordat la pel·lícula “La linterna roja”, que vaig veure fa molts anys i m’impactà per descobrir una mentalitat tan diferent. En aquella pel·lícula la protagonista era la quarta esposa, la que arribà nova amb el ric espòs,  passava en la Xina i en la dècada dels anys 20 del segle XX.  Tenen en comú, que totes dues són pel·lícules eminentment femenines que mostren els ancestrals costums,  transcorren entre conversacions entre esposes i criades i a l’amo, veiem poc.

És el primer film de la jove directora Ashleigh Mayfair i m’alegra que haja sigut molt premiat. S’ha de valorar el cine de qualitat. Pense que cal un esforç per fer més visible este tipus de cine, però això és altra batalla, la de lluitar contra el cine comercial, el cine fàcil, el d’evasió... que la majoria de les vegades disposa de molts mitjos de promoció. En tot cas, jo ho tinc clar, hi ha temps per a tot i pel que respecta a Ashleigh Mayfair, caldrà seguir la pista d’esta cineasta que amb esta pel·lícula ha demostrat professionalitat i maduresa.

 

ZAMORA II PART: seguim el passeig...

 M’agraden les ciutats xicotetes...tot està a mà...i en Zamora hi ha tant...sé que em quedaré amb ganes de tornar.

Ja hem començat a trobar-li l’encís a Zamora, hem començat fent amb vehicle una panoràmica des de l’altra vora del riu, per fer boca... i desprès un primer passeig a peu fins la plaça Major...

Des de la plaça Major ens enfilem pel carrer Ramos Carrión, volem conèixer més de Zamora i arribar a la catedral. De camí trobem molts llocs interessants, a més a més que moltes tendes. Hi ha diversa oferta comercial, hi ha molts productes típics de la  zona: embotits, vins, formatges...Passem pel teatre Ramón Carrión, que porta el nom d’un dramaturg zamorano del romanticisme, nascut en 1848.

El carrer acaba en la plaça Viriato,  on està el Parador de Zamora, és el Palau, condes de Alba y Aliste, del segle XV. 

Just enfront del Parador està una de les seus de la Diputació, la més important de la ciutat, l’edifici, l’hospital de la Encarnación, data de 1629 i fins 1973 acollia orfes. En la plaça amb plataners entrellaçats que li dona una bona ombra i un aspecte bucòlic, s’ alça des de 1903 l’escultura en bronze de Viriato, el famós guerrer lusità que guanyà moltes vegades front l’exèrcit de Roma del qual no se sap exactament on va nàixer i hi ha qui diu que va ser a Zamora o la província.

Podríem seguir per diversos carrers, tots ens portarien a algun lloc interessant. Optem per seguir per Rua de los Francos. De sobte veiem un Trampantojo, una pintura mural d’eixes que enganyen els ulls, una trampa per a la mirada... està en l' encreuament amb el carrer Moreno. És una obra d’art urbana. Quasi no es diferència que és real i que està pintat.

No deixem la Rúa de los Francos, amb botigues que guarden el sabor tradicional, arribem a l’església de Santa Maria Magdalena del segle XII, una de les importants de Zamora en la que destaca la portada. En 1910 fou declarada Monument Nacional. Només la veiem per fora. Al llarg de la història va ser ocupada pels cavallers hospitalaris, els cavallers templaris, l’ordre de san Juan fins al segle XIX i la Comunitat de les a serves de Maria fins 2005.

Enfront està el convent de monges clarisses El Tránsito. Entrem al pati, no més. Les finestres tan compactes denoten que és convent de clausura, elles ens veuen però nosaltres no a elles.

Estem passejant paral·lels al riu. A traves d’un dels carrers perpendiculars veiem el pont de pedra. Tinc temptació de  baixar ja directament, però no ho faig. Em fie de la zamorana que ens acompanya que ha triat el millor trajecte per veure el que és més important. I al Pont de pedra quan anem? li pregunte...tranquil.la...em diu, en no res arribarem a un mirador on es veu amb tota la magestuositat. 

Aixi que continuem per Rua de los Francos i tot just a l’esquerra trobem la Plaça de san Idelfonso i l’estàtua d’Herminio Ramos Perez, professor i cronista de la ciutat de Zamora que va nàixer en 1925. L’any 2009 se li va fer un homenatge, per la gran estima que Zamora li professa i col·locaren  l’escultura en una plaça important.

Presideix la plaça l’església arxiprestal de San Pedro i San Idelfonso, d’estructura romàntica, el major edifici romànic de la ciutat, però façana neoclàssica del segle XVIII. Fou iniciada al segle XI sobre altra església possiblement d’origen visigòtic. Al segle XIII fou ampliada i reformada però a partir del XV començaren a fer modificacions que li llevaren el romànic del passat. Es bé d’interès cultural. En l’actualitat predomina l’estil neoclàssic i barroc.

Entrem. És bonica. Hi està el sepulcre de San Idelfonso i el de San Atliano primer bisbe de Zamora. També veiem que estem trepitjant tombes que per a identificar-les en lloc de noms hi ha nombres.

I ressalta un retaule amb l’escultura de la Virgen del Amor Hermoso. Una verge que sovint es té en boca en una expressió popular.  La imatge crida l’atenció perquè porta unes arracades precioses. Ens conten la llegenda que davant de la imatge arribaven les joves que volien casar-se per demanar casar-se. Cada vegada que el desig es complia li regalaven arracades. En té una bona col·lecció: d’or de plata, amb pedres precioses...

Encara passa...joves que hi van per demanar nuvi i li regalen arracades que li arriben d’arreu d’Espanya i fins i tot fa poc d’Itàlia. Atenció, ens diuen que no val demanar per a un mateix, el favor ha de ser per a altra persona. Aixi que si es vol un nuvi personal, que no és el cas, s’ha de dir una cosa com: “vull que la meua germana tinga el millor cunyat”. I així queda la demanda feta.

Una vegada fora de l’església, seguint el trajecte cap a la catedral,  travessem l’arc lateral...

I arribem a la Plaça de Fray Diego de Deza i passem per l’altra part de l’església i el convent de religioses marines.

Seguim caminant i arribem a la Travessia del Troncoso amb el racó de la poesia zamorana...un raconet particular...

...que dona a un mirador amb vistes espectaculars al riu i al pont de pedra. Ara si que el veig bé. El pont de pedra és del segle XII encara que fou reformat posteriorment. Uneix el centre de la ciutat amb els barris de la part oposada del riu. Me n’adone que  el pont és com un iman que m’atrau i que cada vegada que el veig no puc deixar de fotografiar-lo. Esta vegada em pose jo davant, celebrant el meu aniversari. 

I entre carreronets amb molt d’encant, com la calle del corral de las campanas...

... en no res, ja estem en la catedral, enfront estan les ruïnes de l’antic convent de San Jeronimo, que fou un dels gran monuments del passat comparable en importància a la catedral. Només queden unes columnes, un claustre i una portada. De la resta...no se sap. Tal volta forma part de cases zamoranes. 

PROCEDÈNCIA DE LA FOTO: MªAmparo Sanz Mora

De la Catedral el que més destaca és el cimborri d’influència bizabtina revestit d’escates de pedra i la torre del Salvador de 45 metres.

Hi ha molt que veure...per fora i per dins. Entrem a la catedral, consagrada en 1174 es d’estil romànic encara que hi ha molts estils posteriors. Passem per les capelles totes amb valor artístic i parem especial atenció en el cor.

Em criden l’atenció dos imatges de la Mare de Deu, són inusuals, pense que no se'n veuen moltes amb estes caracteristiques: una és la Mare i el Jesuset que tenen els cabells rossos i  l’altra la Verge Maria que no està representada de jove sinò una persona madura.

Tot just al costat de la catedral està el castell, recentment restaurat i des d’on es veu la torre i el cimbori tan característics.

PROCEDÈNCIA DE LA FOTO: MªAmparo Sanz Mora

Acabe, mostrant-vos de Zamora el millor dels passejos, el que creuant el Pont de pedra ens du a la Ribera del Duero. De nit tot cobra una màgia especial. Anem a la platja Los Pelambres on hi ha un xiringuito. Ja havíem vist la panoràmica diürna i no volíem perdre’s l’estampa nocturna d’este perfil il·luminat de Zamora que formen les teulades de les cases, la silueta de les torres, de les esglésies, dels merlets...de la catedral...

QUADERN DE VIATGE, ZAMORA i PROVÍNCIA, estiu 2021

ZAMORA-I PART: inici del passeig per la ciutat

Molta gent pensa que un dia és suficient per conèixer Zamora...no és cert. 

Un dia en Zamora no és prou per conèixer-la i està equivocat qui diga el contrari. Cal més temps i sobre tot gaudir de l’amabilitat de la gent, dels carrers nocturns il·luminats o de l’ambient... millor si és amb un vinet davant.

Hui us mostre un poc del que conec, un resum dels passejos que he fet per la ciutat espanyola que, afegeisc, m’ha sorprès i m’ha agradat. He gaudit de debò en la ciutat banyada pel Duero. 

La primera visió és des les la part exterior de les muralles entrant a la ciutat. Des de la finestra del bus impressionen. No esperava veure tant de tram enmurallat. La ciutat es troba en un punt estratègic, per estar en una part elevada sobre el riu. En el passat, les muralles ajudaren en el control dels possibles invasors, en l’actualitat l’única finalitat és ser testimonis i transmissores de la història. En van haver fins a tres recintes emmurallats. Actualment queden restos de muralles i també es conserven algunes de les portes d’accés.

Seguint la primera mirada de Zamora i gaudim d’una panoràmica  vorejant el riu Duero, que és un ingredient molt important en la ciutat. Diria que és un gran protagonista que els que viuen a Zamora tenen la sort de tindre a mà. Va ser font de riquesa en el passat i pulmó verd hui en dia.

Des d’esta perspectiva s’endevina que no és una ciutat molt gran, un poc més de 60,000 habitants i això significa que no haurà perdut l’essència del passat. De lluny s’hi veuen els grans monuments que hem de visitar. Sembla una ciutat tranquil·la i s’agraeix, encara que els de Zamora es queixen de tanta calma. Diuen que en estiu encara es veu turisme però en hivern,  tanta solitud... és mortal.

Creuem un pont i en deixem a un costat altres... Observem el perfil  de la ciutat i uns molins medievals, ja en funcionament al segle X, las aceñas de Olivares, exemple d’activitat industrial del passat. En el segle XIX deixaren d’utilitzar-los. En 2008 es recuperaren per al turisme i es poden visitar. De sobte, veiem el pont de pedra que  té tanta antiguitat. Ja tornarem a veure’l amb més tranquil·litat. 

També veiem zones verdes que són un espai d’oci per als habitants de la ciutat... 

Quan estem creuant un dels ponts per entrar a la part antiga de Zamora, veiem de lluny el que per als de Zamora és la platja, la de Pelambres. Diuen els de Zamora fent broma que és la platja de Benidorm perquè hi és on s’hi van veure els primers biquinis de la ciutat, eren unes joves que acabaven d’arribar de la ciutat llevantina i volgueren implantar els aires moderns que havien viscut. També es diu que durant setmanes alguns cures repetien en els sermons dominicals el perill de caure en pecat mortal si se seguien eixes modes tan pecaminoses. 

A traves de la finestra veiem la menuda església romànica de Santiago el Viejo, fora de la muralla, no se sap quan es construí però es creu que seria a finals del segle X o principis del XI. Fou declarada Be d’interès Cultural en 1931.

I també veiem les ruïnes del castell, que estan tot just al costat de l’església de Santiago el viejo i  de la catedral.

M’ha agradat molt esta primera mirada de Zamora, però tenim ganes de trepitjar i conèixer millor el que Zamora guarda. I ho fem, baixem del bus i comencem a caminar.

Entrem al casc antic per una de les portes que es conserven, la porta de Doña Urraca, que formava part del primer recinte emmurallat del segle XI. El nom ve perquè estava adossat al palau residencial de la reina zamorana. La porta té dos façanes diferents, la més espectacular és l’externa, la que nosaltres veiem primer. L’arc d’entrada té al costat dos torres semicirculars unides per una cornisa superior. Està declarada Monument Nacional del Patrimoni espanyol. 

Es nota la diferència amb la part interna. 

Arribem a la Plaza de la Leña i ens enfilem per la Calle de la Reina. Veiem cases del passat amb blasons, que ara tenen altres ocupants, algunes són bars i han perdut el significat  antic. Però, llevat d’alguns casos,  Zamora no ha perdut l’autenticitat. Seguim caminant, seguim observant i alhora escoltant una bona guia de la ciutat que en este primer passeig per Zamora ens explica de manera amena. M’agrada quan gent local conta anècdotes, ens fa parar en detalls curiosos...i no només es limita a les que estan escrites als llibres de història.

I arribem a la plaça Major, en el cor del casc antic, una de les més importants. La guia ens fa parar l’atenció en el paviment i obedient l’observe. Hi està marcat per on anava la muralla que travessava la plaça. I és que sovint excavar per fer obres suposa trobar restes arqueològics.

Un dels monuments més importants de Zamora és l’església de San Juan Bautista, hi està. Del segle XII, és una de les esglésies romàniques més importants de Zamora en la que destaca el rosetó. En Zamora hi ha 14 esglésies romàniques i esta, destaca entre totes.

I just davant està l’estàtua de Merlú, de 1996, és  la imatge representativa de la Setmana santa zamorana. Merlú és el nom que reben les parelles de congregants de la confraria de Jesus Nazareno, que tenen per tasca reunir als altres confrares a toc de corneta i tambor per començar la processó.

A la plaça està  l’Ajuntament nou, un edifici de finals del segle XIX, que fou rehabilitat a principis del XX i actualment, des de 1950, és la seu de l’ajuntament.

I tot just enfront, imponent, amb 25 metres d’amplària, bonic i amb porxada, està l’Ajuntament vell, un dels edificis més antics de Zamora. Té el seu origen al segle XV i és d’estil plateresc, al llarg dels segles ha patit incendis i enderrocaments que han anat restaurant, modificant  i alhora afegint elements. Va ser ajuntament fins 1950 que començà a funcionar l’Ajuntament nou situat enfront. Actualment és la seu de la policia.

En la plaça i els voltants s’hi  concentra el bullici comercial, els bars...

Des de la plaça parteix el carrer Renova que destaca pel comerç i ens du a la part moderna, si seguim més endavant arribem als ben afamats  carrers de Santa Clara i San Torcuato... entre altres.

Tot just al costat esquerra de l’ajuntament vell està el carrer Balborraz que destaca per bonic i pintoresc.

Antigament hi estaven instal·lats els gremis d’artesans i comerciants. El nom és degut a una porta en la muralla que fou enderrocada en el segle XVI i que portava eixe nom. El carrer és una costera empinada que baixa fins el riu. Possiblement és el carrer més fotografiat de Zamora. Els edificis, la majoria estrets i algun que altre alt, conserven en certa mesura l’aire del segle XIX, són singulars i plens de color, com la Casa modernista Faustina Leirado, fundada en 1910 caracteritzada per la verticalitat, és alta,  i decoració minuciosa amb motius florals, vegetals i línies corbes. Malauradament les reformes urbanístiques fetes en Zamora a partir de 1960 llevaren molt d’encant al carrer.

Tenint de nou l’Ajuntament vell de referència, a la  part dreta està l’estret i sinuós  carrer anomenat de los Herreros, que destaca, entre altres coses, per la marxa nocturna de bars i tapes..

Continuarem el passeig per Zamora...encara queda molt que veure...

QUADERN DE VIATGE, ZAMORA i PROVÍNCIA, estiu 2021