RESSENYA de cine: BAR BAHAR, ENTRE DOS MUNDOS

BAR BAHAR, ENTRE DOS MUNDOS

Maysaloun Hamoud

 De nou el racó viatger dedica espai a parlar de cine minoritari, del que poca gent veu. I a mi m’agradaria que no fóra així perquè generalment eixe tipus de pel·lícules són les més necessàries per veure la vida d’altra manera i també per fomentar empatia i tolerància. Per això escric esta ressenya, per insistir i tal volta, al capdavall la gent em fa cas i es decideix a interessar-se per pel·lícules que no siguen les típiques patriòtiques americanes, que reconec, que no són les que més m’agraden i sóc conscient de que se me nota. Però com sempre dic... contra gustos no hi ha res escrit i per al meu parer, qui no veu pel·lícules com Bar Bahar, s’ho perd.

Entenc que no és cine fàcil perquè tracta problemàtiques dures d’assimilar,  sé que fa pensar i entenc que molta gent vaja al cine a evadir-se de la realitat. Tota opinió és lloable.Tanmateix, insisteisc que no hi ha millor evasió que el cine i també la lectura de llibres. Cine i llibres, et transporten a altres realitats i en este cas a altre món i altra mentalitat.

El racó viatger no podia passar per alt “Bar Bahar, Entre dos mundos” només pel títol que porta. Qui em coneix sap que “Entre dosmons” és també el títol de la meua última novel·la, la que parla d’Algèria. En el meu llibre és refereix al món occidental i l’oriental, en el de la pel·lícula es tracta del món tradicional i el modern.  Només esta casualitat de títol ja és suficient motiu per no deixar de veure-la i ressenyar-la en este espai. Tanmateix la pel·lícula té molts altres atractius per a les persones amants de conèixer altres maneres de pensar o de ser. Perquè a més a més parla de Palestina i parla de dones joves que són arabe-israelis, és una pel·lícula sexista i feminista que posa damunt la taula el tema del racisme, és un a pel·lícula amb molt de fons que no deixa impassible.

La pel·lícula et transporta  a un país en  conflicte, però no mostra la política. Tal volta és el punt que més m’agrada perquè reflecteix el que ningú ha fet abans, és una perspectiva diferent, el de la nova generació de dones àrabs, acabant així amb els prototip de dones palestines. El veritable conflicte que mostra “Bar Bahar, Entre dos mundos”, és el que tenen les tres joves palestines amb passaport israelià, que han optat per viure en Tel Aviv, allunyades del seu lloc d’origen. Són Salma, Laila i Nur que comparteixen pis i són totalment diferents entre elles  però acaben fens nusos forts d’amistat. Tenen en comú que són dones i volen la llibertat que en casa no tenen, però és molt difícil trobar-la perquè el seu lloc de naixença està present sempre. També suposa conflicte les relacions de parella que no cuallen perquè elles no acaben d’encaixar al món, necessiten per seguir endavant encarrilar-se escollint a quin dels dos mons volen pertànyer, sense pressions externes, pressions de tradició i religió, de matrimonis concertats o d’imposicions.

Si, és una pel·lícula amb molt de contingut: parla d’Israel  i de la dualitat existent i inevitable, del comportament social, del masclisme, d’identitat sexual, de la vida laboral i de la pràctica religiosa en  devots i en els que no ho són tant, parla de falsedats, d’aquells que viuen una vida i pensen altra.

Les actius representen perfectament el seu paper. I dels homes, el paper del pare de Nur, la musulmana practicant és el que més m’ha agradat per demostrar una sincera sensatesa i honestedat, recolzant a la filla en moments desesperats, fent pensar així que no s’ha de jutjar a tothom només per ser d’una religió o altra sinò mirant a la persona.

Hi ha alguns detalls que no m’han agradat en el comportament de les joves i que han fet que al principi em costara empatitzar amb elles. No tenen un comportament modèlic i a mi m’ha resultat excessiu l’abús de tanta droga i alcohol. Després he entès que  la intenció era demostrar que eixa llibertat expressada és una gran victòria, perquè no estem parlant de qualsevol capital occidental, parlem de Tel Aviv i les joves tenen al seu voltant vigilant-les i censurant-les els prejudicis i tradicions heretades, per tant eixa llibertat és una reivindicació contra el que tenen establert.

El final és obert, no hi cap conclusió…cadascú que acabe la pel·lícula com vulga…al capdavall mostra la vida i la vida continua.

FOTOS i MÚSICA: Jerusalem, (ISRAEL)

Ciutat d'oració, ciutat de conflicte...

Música: 

cirque du soleil

ASIA: CURRÍCULUM VIATGER ( tots els enllaços)

Visita la pàgina especifica  per entrar directament al post que t’interesse.

Un poc sobre Àsia…

Són pinzellades, només. Àsia és gran, enorme i variada, jo us mostre una part, ja m’agradaria a mi poder haver escrit més.

TAILÀNDIA és un gran país, reconec que tenia reticències en anar-hi perquè pensava que estava turísticament explotat. I em vaig (un poc) equivocar. Em va encisar la gent i  el seu somriure permanent. I fins i tot, jo que sóc més amant del nuclis rurals que de les grans ciutats, el caos de la capital em va agradar. És cert que no em quedaria a viure enmig de tanta contaminació, ni seria agradable veure en tot moment tanta desigualtat social, però la mirada primera no em desagradà. És un exotisme tan diferent... és una mentalitat tan contrastant amb la nostra. Em desagradà el fet del turisme sexual que s’hi veia, i que no feien res per amagar. Absorta vaig visitar una ciutat per excel•lència dedicada al comerç carnal. Els meus ulls no tenien prou capacitat per retenir les sensacions que veia. Al meu cor no li cabia més angoixa per veure la situació de la dona oprimida. També la ciutat és niu de llocs “d’alterne”, o de contactes amb drets més enllà, però com en Pattaya, no ho havia vist mai tan evident i degradant. Pobres xiques condemnades a eixa vida, donen companyia transitòria i durant eixos dies gaudeixen de comoditats i menjar, així que el que fan és aprofitar quan troben la companyia masculina. És una prostitució, se li diga com se li diga. Sobre tot són americans, grandots i tatuats, ja entrats en edat,  i elles contrasten al costat, menudes i fràgils. Tot constitueix una visió difícil d’oblidar.

Però no cal recordar la part negativa, de Tailàndia em quede amb les muntanyes del nord on viuen algunes tribus expulsades d’altre països i que entre paratges inhòspits han trobat una nova casa. Estan desarrelats, però s’han acostumat, algunes conserven les tradicions, com en temps passats. També ja no s’estranyen que els viatgers anem a visitar-los. Les dones girafa és el més impactant que he vist a la meua vida i a hores d’ara, encara no sé què pensar: les veig submises i explotades, les veig abocades a un destí que no poden controlar. 

I també he visitat Orient pròxim: primer JORDÀNIA, amb la meravellosa Petra, un lloc on tornaria una i mil vegades perquè cada roca convida a somniar, però també Jerasa i també Amman, on he estat dos vegades i m’agrada. 

He estat en ISRAEL, fent una trajecte visitant el mes important però sobre tot destaque Jerusalem, un cresol de cultures, un maremàgnum de mentalitats, un lloc digne de visitar. La ciutat té un encant especial i s’hi respira l’ambient de religiositat, sense poder definir-se quina de totes les religions és la que predomina. 

I sobre tot em va atrapar SIRIA, tal volta perquè és el país més turisticament desconegut encara que malauradament isca en premsa cada dia. Ara, com el país, tinc una ferida de guerra que no acaba de curar, per la sanguinolenta situació patida i que continua. Qui coneix un país no pot desvincular-se d’ell tan fàcilment. Pense en el que jo vaig visitar i m’ho imagine destrossat, la maleïda guerra i la intransigència han estat les culpables de trencar monuments i vides humanes, de separar famílies i deixe xiquets i xiquetes orfes... de fomentar un exode humà que fuig de la barbàrie. Palmira és el seu desert, que a hores d'ara tampoc respira tranquil•litat entre les palmeres dels seu palmeral. Malauradament l'esperit de la reina Palmira que ho va governar no ho ha pogut  perseverar de les bombes i de la sang. 

REFLEXIONS POSTERIORS, setembre 2015, 4t aniversari del bloc viatger

ISRAEL: Passeig per JERUSALEM

Ciutat santa, ciutat reverenciada i disputada...la més visitada.

Jerusalem és una ciutat santa, una ciutat reverenciada i disputada, tal volta el lloc més visitat del món perquè creients i no creients arriben any rere any a esta terra sagrada per a les tres religions monoteistes. A més a més Jerusalem és centre neuràlgic dels conflictes en gran part d’Orient Mig.

Veníem de Jordània i anàvem cap a Síria, i enmig paràrem uns dies a Israel, concretament a la ciutat de Jerusalem on férem nits i des d’on vàrem visitar altres parts del país. 

Arribàrem amb una xicoteta dosi de por al cos. Feia uns dies havia tingut lloc un atemptat a Betlem i la ciutat estava sota control. Per tot arreu hi havia soldats, joves, xics i xiques perfectament equipats, que de dia i de nit custodiaven els carrers amb el fusell a la mà i les municions a la vista. Imposava tanta mirada militar però alhora donava tranquil•litat veure la vigilància constant. La seua presència era motiu d’alarma general però, en acostumar-nos a la seua presència, lluny de preocupar-nos, transmetien seguretat. Encara que alguns dels soldats, eren tan joves que els creia incapaços de poder disparar aquell artefacte i de saber respondre a una situació conflictiva inesperada que poguera passar. 

Jerusalem és cresol de cultures, de relifions, de gent...

El que era evident i no volia pensar per no enterbolir la curta estada que tenia prevista, era que la situació era tensa i perillosa, però em vaig proposar fer com si “res passara” i actuar fent vida normal, de la mateixa manera com actuaven els locals. 

I la prova evident de la inseguretat que s’hi respirava a la zona, no és solament que feia uns dies a la localitat de Betlem havia tingut lloc l’atemptat i va impedir que poguérem visitar-la, la prova va ser quan uns dies després d’abandonar nosaltres la ciutat, la premsa es va fer ressó d’una bomba que just va esclatar al lloc on cada nit anàvem a prendre cerveses junts els companys de viatge. Les coses del destí feren que l’artefacte explosiu no fóra col•locat en cap dels moments quan nosaltres hi  estàvem.

Així que, sense pensar en possibles atemptats que ens podien enterbolir la visita, caminàrem pels carrers dels diferents barris que acullen tanta diversitat,  passejàrem per la ciutat, impregnant-nos d’eixa meravellosa barreja cultural. 

Portes i muralles d'entrada, vestigi del passat.

Per entrar i eixir de la Ciutat antiga estaven les  portes i muralles que l’envolten totalment. Foren reconstruïdes per Soleiman “El magnifico” al segle XVI, tres de les sis portes històriques conserven encara el disseny original, són la porta de Damasco, la de Yafo i la de Sión. 

Porta i muralles

La ciutat antiga és sense dubte la part més interessant. Els mercats que s’escampen entre carreronets són l’encís de la ciutat.  Jerusalem està dividida en quatre barris: l’àrab, el cristià, el jueu i l’armeni. Cadascú d’ells té una atmosfera peculiar, diferent a la dels altres. Passejar per Jerusalem es trobar-te en cada racó la seua història en forma d’excavacions arqueològiques, esglésies, temples, barris o en la mateixa gent. És una ciutat on impera el respecte, que nosaltres, els visitants, havíem de tenir també seguint les seues normes, una d’elles era tapar-nos als llocs sagrats les cames i els braços.

Vista de la ciutat des d'un lloc sagrat

Nombroses esglésies commemoren el lloc on segons la tradició Jesús va pujar al cel, l’església russa, la mesquita de la Ascension, l’església de Dominus Flevit o el convent carmelita. A la falda del Monte de los olivos, s’escampa el cementeri jueu més gran i vell del món, creat als temps bíblics. 

Cementeri jueu

És realment impressionant, és difícil concretar en poques paraules tots els pensaments que arriben a la ment davant de semblant imatge. Vides perseguides injustament, vides errants, vides de sofriment, el cementeri jueu de Jerusalem és història que no s’ha d’oblidar per a que no torne a passar. Davant de semblant imatge només cal el silenci i deixar vagar la ment imaginat el passat. 

Esgarrifa apropar-se i mirar les inscripcions a les tombes, un calfred envaeix l'ànima només pensar quante victimes innocents van haver a l'holocause.

Jerusalem està ple de llocs sagrats. L’església de “Todas las Naciones” regentada actualment pels monjos franciscans, amb una façana  molt decorada i l’hort de Getsemaní amb velles oliveres, és el lloc on Jesús acostumava a reunir-se amb els deixebles. 

A Getsemani, velles oliveres són testimoni del passat.

Altra part sagrada és la Via dolorosa que travessa el barri musulmà i el cristià. La santedat de esta Via està basada en la fe, no en fets històrics. Els peregrins bizantins foren els primers en realitzar les processons la nit de dijous sant, des de Getsemaní fins el Monte Calvario. Les actuals estacions del via crucis no foren instituïdes per complet fins el segle XIX.

La Via Dolorosa actualment està plena de comerós per al turisme.

.

I al final de la Via està el Santo Sepulcro, centre religiós del barri i quasi de la ciutat. El temple està arraconat, quasi passa desapercebut per amagat, per menut. La tradició cristiana va voler que fóra este el lloc identificat com escenari de l’enterro i resurrecció de Jesús.

Esglèsia del sant Sepulcre

Lloc respectat fins i tot pels primers califes musulmans, és actualment un conglomerat arquitectònic fosc i condensat d’elements variats, on monjos de quatre ritus cristians, per torns, custodien este lloc sant.

Interior de l'esglèsia tan venerada.

I seguírem passejant...

La Ciutadella  i la torre de David ocupen el terreny on Herodes “El grande” va edificar el seu palau al segle Ia.C. Els bizantins el confongueren amb el Monte Sion i es pensaren que es tractava del palau del rei David.

Ciutadella i T0rre de David

Seguint el passeig per la ciutat vam veure una maqueta que representava Jerusalem en temps d’Herodes, esta feta amb pedra de la ciutat. S'han anat introduint canvis en la maqueta segons noves descobriments arqueològics. S’hi pot apreciar com era de gran i important la ciutat admirant esta replica tan estudiada i feta per professionals que esta plena de detalls: el segon temple el palau d’Herodes, mercats posades, cases...va ser interessant comparar la ciutat vella actual que acabaven de visitar amb la del passat.

Maqueta de Jerusalem en tems d'Herodes.

He explicat algunes de les visites principals de la ciutat però si hi ha un lloc emblemàtic a Jerusalem este és el mur de les lamentacions. No sé si sabre expressar el que sentia davant d’este mur, el que queda del temple de Salomó. És el lloc on van a plorar els jueus la destrucció del temple. Jo mirava, no tenia paraules ni les tinc ara, el lloc infundeix molt de respecte.

El Mur dels llaments.

Des del Mur observem la variada població passar...

Recode que en arribar i veure el mur ple de gent orant vaig sentir un tremolor d’emoció per estar-hi, un sentiment de ser una privilegiada, un respecte en veure el fervor de l’oració jueva front el mur i també un cert temor en veure’m envoltada de joves amb fusells a l’esquena, que en esta zona, per ser més visitada hi havia més que en cap altre lloc.

Soldats amb fusells vigilen en tot moment.

El mur mai està desert, és un lloc turístic i lloc de devoció, constanment vigilat, preocupa la seguretat. De dia o de nit, amb fred o calor sempre hi ha jueus front el mur resant i col•locant els seus missatges entre les pedres que formen la paret. Hi ha una paret per a homes i altra per a dones, és una norma que s’ha de seguir, com moltes altres.

Part masculina del Mur.

Part femenina del Mur.

I altre emblema de la ciutat és la Cúpula de la Roca o mesquita d’Omar construïda pels Omeyes, venera un doble esdeveniment sagrat: l’Ascensió de Mahoma al costat d’Alà i el lloc del sacrifici d’Abraham.

Cúpula de la Roca o Mesquita d'Omar, explanada i detall de la façana.

És una joia impressionant, per art, per arquitectura i per religió. Tan l’interior com l’exterior rajols i mosaics cobreixen per complet les parets. Em va agradar, esta mesquita sagrada i tota la ciutat.

El que em sap greu és que s’hi visquen conflictes politics i socials, em sap greu que no visquen en pau. 

REFLEXIONS POSTERIORS, ISRAEL estiu 1997