MÈXIC MAIA: CHICHEN ITZA

Hi ha qui va a Mèxic només per les platges paradisíaques però després descobreixen que és història, cultura, tradició i que hi ha paratges enigmàtics i encisadors. 

Mèxic no solament són platges paradisíaques, Mèxic és història, cultura i tradició, ara estem a la península del Yucatà. En el nostre recorregut pel Mèxic passem pel recinte de TULUM, per PALENQUE, anem a MERIDA i a CHIAPAS. 

Ara visitem CHICHEN ITZA, quina meravella! No em canse d’admirar estes construccions que guarden tants enigmes, tants dubtes sobre construcció i que són testimoni de tantes vides del passat!.

Ja han passat anys des d'estes fotos...era 1998,
i ara em pregunte si encara es pujarà pels escalons o hauran fet un acces lateral com en altres piràmides...

Imagine les cares bocabadades del conquistador Francisco de Montejo i del franciscà Diego de Landa al segle XVI en veure la ciutat per primera vegada. Ells foren dels primers europeus en visitar-la i detallar tot el que hi havia. Són les mateixes cares que els visitants actuals fem, cares d’admiració per una civilització passada, per un món, el maia, que tinguè tanta importància al passat i que malauradament en l’actualitat els descendents lluiten per reconeixement i vida en dignitat.

No era fàcil la pujada ni la baixada però l'experència  compensava.

Enmig de pensaments del passat i del present maia, fem passeig amb el deu Kukulcan fent de guia i vigia des de l’eternitat d’esta ciutat o centre cerimonial Patrimoni de la Humanitat per UNESCO des de 1988. I també va ser reconeguda popularment per una iniciativa privada com una de les noves set meravelles del món modern l’any 2007, junt a la Gram muralla de Xina, Petra de Jordània, el Crist Redentor del Brasil, el Macchu Pichu del Perú, el Cllesseum romà d’Itàlia i el Tal Mahal d’India.

I al fons...l'espes verdor...

El cenote, a cel obert, és el lloc sagrat on s’hi feien ofrenes al deu Chaac, senyor de les pliges. Té 60 metres de diàmetre, amb parets verticals. A més a més de joies i objectes valuosos també sacrificaven persones, S’han trobat esquelets, generalment joves abillades amb robes cerimonials. També com ofrena religiosa, als cenotes se sacrificaven presoners importants. De tot hi ha constància perquè a principis del segle XX un diplomàtic d’Estats unit, atret per la informació que hi havia tantes joies, i arrossegat per la cobdícia, manà buidar el cenote i extraure el que hi havia per  a vendre-ho, i així ho va fer, encara que sortosament amb el temps i per gestions mexicanes la majoria d’aquells vestigis han retornat a Mèxic.

Cenote

I és que s’han trobat peces de jade, ganivets d’obsidiana, pedres precioses, gemmes... i així i tot, diuen els entesos que el cenote encara no ha estat del tot explorat, però quasi millor, no dir-ho molt fort, per evitar de nou despertar la cobdícia com la d’aquell americà. 

 Em venen al cap pel•lícules que han reproduït estos sacrificis, als nostres ulls tan esgarrifants, i que per als maies significaven tant...em fa pensar en que tot té diferents vessants, cadascú mira segons la seua perpectiva i això és una premissa amb la qual hem de comptar.

Al recinte hi ha molt que visitar, fa calor, és cert. Però amb l’estoïcisme de turista fem el que cal fer, paga la pena patir calor i admirar tot el que ens envolta. 

Caminem per la gran esplanada presidida per la gran piràmide de Kukuclan o el castillo. que és la piràmide de quatre costats que culmina en un temple quadrat. Hi ha 91 escalons per cada costat i un per pujar al temple superior, en total 365 esglaons, un per cada dia de l’any. És la piràmide que en els dies d’equinocci( 21-22 de setembre i de març)  les ombres formen la figura d’una serp que segons passen les hores sembla moure’s. Encara que semble màgia, no ho és. 

És una arquitectura feta a consciencia per dirigir la política de la supervivència. Les ombres formant la baixada de la serp-deu és el símbol de la baixada del deu a la terra, manant així portar endavant les tasques agrícoles de sembrar la milpa, front l’imminent arribada de els pluges. Tot denota un fort coneixement astronòmic i arquitectònic aplicat per a finalitats religioses i mundanes, necessàries per a l’estabilitat diària.

Encara que el castillo és la piràmide principal, parem l’atenció en la resta, perquè tot forma un conjunt harmònic i important. Passem per “El templo de los guerreros” que  té dalt de tot un Chac Mol i darrere s’hi veuen dues columnes formades per la serp cap avall. I pel grup de “Las mil columnas”.També per “La plataforma de los jaguares” amb columnres que són serps emplomades i al fons un mur representant els cranis dels decapitats en el ritus.“El juego de la pelota” té caràcter sagrat: 2 equips s’enfronten jugant al baló, sense poder tocar-lo amb els peus. Al capità guanyador el sacrifiquen. Les vistes que s’hi veuen des de determinats punts mostren la grandesa del lloc.

El que si que conten els visitants actuals és que les visites es fan entre masses...
el paratge perd naturalitat i encant per tanta gent.

QUADERN DE VIATGE: RUTA MAIA: MÈXIC i GUATEMALA, any 1998

SALAMANCA: La plaza mayor

Hablar de la plaza mayor de Salamanca es hablar del símbolo de la ciudad. 

llegir en valencià

La plaza mayor de Salamanca es el corazón de la ciudad, es su esencia, siempre subjetivamente hablando. Y no es el monumento más antiguo, pero para mí tiene un encanto especial. Es parecida a la plaza de Madrid, con quien tiempo atrás competiría en grandeza y belleza, pero pienso que no hay que comparar, cada una tiene su toque particular.

Todo el mundo tiene, de las ciudades donde va, un rincón preferido. De Salamanca, "mi rincón" es esta plaza tan grande y acogedora que recordaba perfectamente de otra visita anterior. ¿Como olvidarla?

Dicen que es la plaza del pueblo y es que Felipe V la autorizó pero no quiso financiarla y el promotor acudió a los habitantes de la ciudad y las arcas municipales para cubrir gastos. Y todo pasó en el siglo XVIII, fue construida con estilo barroco por maestros en este arte, Alberto Churriguera a la cabeza, que se caracterizaba por mucha decoración y detalle. Al morir Churriguera lo sucederia Andrés García de Quiñones, que siguió con el estilo iniciado.

Así tenemos una plaza churrigueresca de cuatro fachadas muy grandes, con tres pisos cada una y cada fachada no mide lo mismo. No es una plaza cuadrada perfecta. Hay 477 balcones y ventanas, pero atención, algunas son falsas, no se pueden abrir porque fueron creadas para no romper la armonía del conjunto.

En medio de la fachada orientada al norte está el ayuntamiento. Punto central testigo de muchos eventos y actos, incluso de partidas de ajedrez, espectáculos taurinos y de ejecuciones de bandoleros del siglo XIX. Todos los más importantes acontecimientos históricos pasaban y pasan por esta plaza. ¡Cuántas cosas podría contar si hablara! sobre la época de la república o la dictadura y también de la democracia… siempre engalanada para cada ocasión. La plaza ha sido un punto de concentración de multitudes y celebraciones. Hoy en día, es punto de encuentro usual entre la gente que queda en la plaza y como punto en concreto debajo del reloj.

Fueron muchos años los que se tardó en construirla, el proceso se inició entre 1724  y en 1729 empezaron las obras. Todo concluyó en 1755, teniendo en cuenta que hubo  un tiempo de obra interrumpida por problemas con el vecindario afectado por las obras. La parte de arriba del ayuntamiento "la espadaña" no se colocó hasta cien años después. Coronan "la espadaña" cuatro bustos que representan la agricultura, el comercio, la industria y la astronomía y hay quien dice que son las virtudes cardinales, justicia, prudencia, fortaleza y templanza, bases del buen gobierno. También hay, arriba, cuatro campanas. La bandera, "la mariseca" está en alto.

Para la construcción, se utilizó la piedra de Villamayor, piedra dorada de fácil trabajo que también fue empleada en muchos edificios de la ciudad y que le dan ese color característico que a mí me gusta tanto. En la plaza hay 88 arcos de medio punto, es decir semi circulares. Con unos medallones que representan personajes famosos de la historia de la ciudad. Felipe V está tres veces, una por autorizar la construcción y dos más por los dos reinados. Hay medallones que representan personajes con controversia, algunos no muy queridos, hay uno que en todo momento es atacado, pintándolo o echándole huevos y otro que está borrado a golpe de pico. También hay algún personaje del que se duda su existencia. Hay un representado con el símbolo de la leyenda que lo rodea. Y hay unos cuantos mutilados por los soldados de Napoleón en la guerra de la independencia.

Si, la plaza está llena de curiosidades. Se puede leer un cartel donde dice el punto exacto donde una mujer se mató en 1838 y por debajo del suelo que pisamos hay túneles de servicio, pero actualmente están tapiados.

Dicen que en la década de 1950 era lugar de paseo de los jóvenes, bajo los "soportales", dando vueltas, los hombres, iban en un sentido y las mujeres en otro contrario así en momentos determinados se encontraban. ¡Y qué tiempos de represión! ¡Qué censura recriminadora!

La plaza no siempre ha sido como la vemos actualmente, durante una época estuvo ajardinada y hubo un tiempo donde había un templete y una fuente. Hasta los años de la década de 1970 estaba abierta al tránsito. Hoy en día es punto de concentración de todo viajero y turista y locales también. En 1935 fue declarada monumento nacional por ser la plaza "más decorada, proporcionada y armónica de toda las de su época". Y la fama continúa.

Hace unos años vi una  película en la que salía la plaza, "En el punto de mira", se llamaba. Mientras veía la película estaba convencida de que lo era. Pero curiosamente ninguna escena se rodó en Salamanca. Se hizo una reproducción exacta de la plaza en México, ¡Como es el cine! ¡Como nos engaña!

Con todo... hay que ir y verla de día y de noche, y es bonita verla con sol y con lluvia porque cambia el color y cambia el sentimiento que despierta. Se debe respirar y vivir el ambiente de los tunos como cantan y bailan y que recuerdan la actividad estudiantil que en la ciudad hay.

Los estudiantes caracterizan Salamanca y le dan un aire diferente a cualquier otra donde no hay tanta juventud transitando. Y es que los jóvenes son espíritus libres que hacen y deshacen, algunas normas se las saltan o se las acomodan, como la de celebrar festividades cuando no toca. Y así la plaza mayor de Salamanca es escenario de la noche vieja pero dos semanas antes de la oficial, así los estudiantes la celebran con los compañeros y después ya la celebran con amigos o en ambiente familiar y en su ciudad o pueblo natal, donde siempre vuelven por navidad.

CUADERNO DE VIAJE, primavera 2016 SALAMANCA y alrededores

SALAMANCA: LA PLAÇA MAJOR

Parlar de la plaça major de Salamanca és parlar del símbol de la ciutat, per a mi, clar! 

leer en castellano

La plaça major de Salamanca és el cor de la ciutat, és l’essència, sempre subjectivament parlant. I això que no és el monument més antic, però per a mi té un encís especial. És pareguda a la plaça de Madrid, amb qui temps enrere competiria en grandesa i bellesa, però pense que no cal comparar, cadascuna té el seu toc particular.

Tothom té, de les ciutats on va, un racó preferit. Per a mi, de Salamanca, el “meu racó” és esta plaça tan gran i acollidora que recordava perfectament d’altra  visita a la ciutat. Com oblidar-la?

Diuen que és la plaça del poble, i és que Felip V l’autoritzà però no va voler finançar-la i el promotor va acudir als habitants de la ciutat i el fons municipal- hi destinats per a cobrir despeses. I tot passà al segle XVIII. Va ser construïda amb estil barroc, per mestres en este art, encapçalats per Alberto Churriguera que es caracteritzava per molta  decoració i detall. En morir Churriguera el succeirà Andrés García de Quiñones, que seguí amb l’etil encetat.

Així tenim una plaça churrigueresca de quatre façanes, i és gran, molt gran, amb tres pisos cadascuna i cada façana no mesura el mateix. No és una plaça quadrada perfecta.  Hi ha 477 balcons i finestres, però atenció, algunes són falses, no es poden obrir perquè foren creades per a no trencar l’harmonia del conjunt.

Enmig de la façana orientada al nord està l’ajuntament. Punt central testimoni de molts esdeveniments i actes, fins i tot de partides d’escacs, espectacles taurins i d’execucions de bandolers del segle XIX. Tots els màxims esdeveniments històrics passaven, i passen, per esta plaça. Quantes coses podria contar si parlara, sobre el temps de la república o la dictadura... sobre el temps de la democràcia... sempre engalanada per a cada ocasió. La plaça ha estat un punt de concentració de multituds i celebracions. Hui en dia, és punt de trobada usual entre la gent és queda en la plaça i com a punt en concret  davall del rellotge.

Varen ser molts anys els que es tardà en construir-la, el procés s’inicià  1724 en, i en 1729 les obres, i s’acabà en 1755, amb temps d’obra interrompuda per problemes amb el veïnat afectat per les obres. La part de dalt de l’ajuntament “ la espadaña” no es col•locà fins cent anys després. Coronen “la espadaña” quatre bustos que representen l’agricultura, el comerç, la indústria i l’astronomia i hi ha qui diu que són les virtuts cardinals, justícia, prudència, fortalesa i temprança, bases del bon govern. També hi ha, dalt, quatre campanes. La bandera, “la mariseca” està dalt de tot.

Per a la construcció s’utilitzà la pedra de Villamayor, pedra daurada de fàcil treball que també va ser emprada en molts edificis de la ciutat i que li donen eixe color característic que  a mi m’agrada tant. Hi ha 88 arcs de mig punt, es a dir semi circulars. Amb uns medallons que representen personatges famosos de la història de la ciutat. Felip V està tres vegades, una per autoritzar la construcció i dues més pels dos regnats. Hi ha medallons que representen personatges amb controvèrsia, alguns no molt estimats, hi ha un que a tothora és atacat, pintant-lo o tirant-li ous, i altre que està esborrat a colp de pic. També hi ha algun personatge del qual es dubta la seua existència. Hi ha un representat amb el símbol de la llegenda que l’envolta. I hi uns quants mutilats pels soldats de Napoleó en la guerra de la independència.

Si, la plaça està plena de curiositats. Es pot llegir un cartell on diu el punt exacte on una dona es matà l’any 1838 i davall hi ha túnels de servei, però actualment estan tapiats.

Diuen que en la dècada de 1950 era lloc de passeig dels joves, sota els “soportals”, les voltes, els homes, anaven en un sentit i les dones en altre contrari així en moments determinats es trobaven. I quins temps de repressió! Quina censura recriminatòria!

La plaça no sempre ha sigut com la veiem actualment, durant una època va estar enjardinada i va haver un temps on hi havia un templet i una font. Fins els any de la dècada de 1970 estava oberta al trànsit. Hui en dia és punt de concentració de tot viatger i turista i locals també. En 1935 va ser declarada monument nacional per ser la plaça "más decorada, proporcionada y armónica de todas las de su época". I la fama continua.

Fa uns anys vaig veure una pel•lícula en la que eixia la plaça,  “En el punto de mira” i estava convençuda que ho era. Però curiosament cap escena es va rodar a Salamanca. Es va fer una reproducció exacta a Mèxic. Com és el cine! Com ens enganya! 

Amb tot... cal anar-hi i veure-la de dia i de nit, i és bonica veure-la amb sol i amb pluja perquè canvia el color i canvia el sentiment que desperta. S’ha de respirar i viure l’ambient del tunos com canten i ballen i que recorden l’activitat estudiantil que a la ciutat hi ha.

Els estudiants caracteritzen Salamanca i li donen un aire diferent  a qualsevol, altra on no hi ha tanta jovenalla transitant. I és que els joves són esperits lliures que fan i desfan, algunes normes se les salten o se les acomoden, com la de celebrar la festivitats quan no toca. I així la plaça major de Salamanca és escenari de la nit vella però dues setmanes abans de l’oficial, els estudiants la celebren amb els companys.

QUADERN DE VIATGE, primavera 2016, SALAMANCA i voltants.

FOTOS i MÚSICA: SICÍLIA, seguint les petjades del passat

I en anar hi, descobrim un preciós país ple d'història i de platges, acollidor, agradable...

NIMES (França)

A la ciutat de Nimes tot gira al voltant de Les Arenes, però La Maison Carré lluita per la importància i fer-se veure.

Des de Montpeller anem a Nimes, amb tren està molt a prop. És la segona vegada que vinc a esta ciutat però de la primera fa tant de temps, que ja ni ho recorde. 

Nomes baixar del tren i caminant per una zona enjardinada trobem el gran monument. Tal volta és una banalitat dir que Nimes són Les Arenes i que les Arenes configuren Nimes, però és que així ho pense. A la ciutat tot gira al seu voltant, encara que La Maison Carré lluita en presència i importància. El que és cert és que tan un monument com l’altre, valen la pena veure’ls i només per ells cal la visita a la ciutat, encara que estic segura que Nimes tindrà altres al.licients que també atrauen.

La veritat és que Les Arenes són grans, enormes... la façana bocabada i m’agrada. L'edifici mesura 133m de llarg per 101 d’ample, té una altura de 21 metres i dos nivells d’arcs, la façana es divideix en 60 trams. 

Les Arenes

Nombroses escales i cinc galeries circulars permeten l’accés fàcil en tot l’edifici. Antigament les 34 files de grades eren ocupades per més de 23000 persones, situades segons classe social, els de més categoria baix, els de menys dalt. Tanmateix des de tots els punts hi ha perfecta visibilitat per gaudir, aleshores, dels combats gratuïts entre gladiadors i feres salvatges. Els espectadors estaven protegits del sol per un vélum enganxat per cordes.

Les Arenes

L’amfiteatre va ser construït a finals del segle I dC. Al llarg dels segles va ser sotmès a moltes reformes interiors, perquè els vescomtes de Nimes construïren dins el seu palau fortalesa. Posteriorment es creà un xicotet barri a l’interior que tenia al voltantde cent vivendes i dos capelles. Passà en molts amfiteatres romans. Estes cases s’hi mantingueren en peu fins el segle XVIII, quan es decidí enderrocar-les per tornar-li a l’amfiteatre l’aspecte original. I actualment és considerat el millor conservat del món.

Les Arenes

Actualment s’hi celebren molts espectacles: operes, concerts i els afamats festejos taurins que se celebren en Pentecostes i en setembre creant en la ciutat un ambient meitat espanyol i meitat camarguès que al ulls forasters pot resultar xocant. De fet nomes entrar-hi, al primer colp d’ull no sembla que estàs a un amfiteatre de l’antiguitat, sembla que has entrat a una plaça de bous actual.

Les Arenes

I són de les millors conservades del món romà,  l’àudio guia que entra amb el preu de l’entrada està molt bé i les expilacions són amenes i detallades, cert que aconsegueixen capficar en ambient transportant-nos a aquella època de lluites i espectacles. I com a complement hi ha dos espais multimèdia que es poden veure sobre gladiadors i el toreig. 

Les Arenes

La Maison Carreé, literalment, la casa quadrada, no està molt allunyada de les Arenes a uns 500 metres. Fent un passeig curt hi arribem, l’admirem per fora, per un costat i per altre, pugem les escales i veiem la perspèctiva des de dalt. Cert que és un gran monument. A la Maison Carreé no entrem, dins només es veu una pel•lícula sobre la història, a més a més és en francès.

La Maison Carreé

Fou construïda al segle I amb marbre, concretament l’any 16 a.C i per Augusto, formant part del foro. És un temple corinti que està sobre podi i escalinata  central que dóna a la façana. Té sis columnes en la paret frontal i en els laterals huit de les deu columnes estan integrades als murs. És l’únic temple antic conservat integrament, mesura 26 metres de llarg, 15 d’ample i 17 d’alt.

La Maison Carreé

Des del segle XI ha servit per a moltes finalitats diferents: consolat, estable, casa, església, seu de la prefectura, arxiu i museu. Actualment malgrat la destrucció del foro antic, l’entorn ha esta adequat i va ser Norman Foster qui remodelà tota la plaça construint un edifici avantguardista  enfront. L’any 1992 el sostre va ser restaurat reproduint l’antic i des de 2006 s’inicià una restauració de la façana solament alterada per les incemencies del temps i per la contaminació.

La Maison Carreé

Si, just enfront de la Maison Carreé, la del passat, han construït una maison moderna i d’art, la Carrée de l’Art, és un centre cultural, contrastant i desafiant a veure quina de les dues obres arquitectòniques cobra el protagonisme i la importància.

La Carreé de l'art

Jo crec que esta clar, el sabor de l’antiguitat guanya i més en este cas amb un monument tan proporcionat i ple d’harmonia que podria contar tantes coses si els murs parlaren.

La Maison Carreé i la carreé del'art

Malgrat estar estar avançada la vesprada, no volem deixar Nimes sense anar als jardins de la Fontaine on esta la font primera d’aigua de la ciutat. L’aigua és important i està present en tota Nimes.

Els jardins de la fontaine

Els jardins foren construïts l’any 1745 en la zona romana de la source, són considerats els jardins públics més antics d’Europa. hi ha fonts, estàtues, escalinates, avingudes... decoració neoclàssica...el jardí és gran, molt gran, nosaltres no arribarem a veure’l al complet. Actualment s’hi celebren actuacions i concerts estiuencs.

Els jardins de la fontaine

Hi està el temple de Diana, un poc abandonat i aïllat, però demostrant, una vegada més, que Nimes té un gloriós passat romà, formava part del santuari de la Source, de la font d’aigua.

El temple de Diana.

Mes amunt, i dins del recinte del jardí, a 10 o 15 minuts  seguint una escalinata i múltiples camins està la Tour Magne de 37 metres que formava part de les muralles romanes, construïda l’any 15 a.C. i enclavada al cim de la muntanya era la torre, és alta i part important de tota la muralla, que alhora assenyalava el lloc on s’hi trobava el santuari de la Source, que segurament seria el lloc de culte pre- romà. Malgrat saber que és monument important, renunciem a pujar a veure’l perquè és quasi de nit tal volta tanquen el parc... i no volem quedar-nos tancades!..

El que s'ha de visitar...

Anant d’un monument a altre he vist que Nimes és una ciutat gran, animada, enjardinada i amb molts arbres que proporcionen refrescants ombres als passejants i als edificis senyorials del segle XVIII. Es una ciutat tranquil•la, tal volta massa per a la gent jove. Segons diuen, la joventut prefereix anar-se’n a altres ciutat veïnes en cap de setmana quan en Nimes no se celebren les festes i fires. 

Val la pena l'escapada a al ciutat.

Sé que a Nimes hi ha molt més: les muralles, la catedral, la plaça del rellotge... i molt a prop està el pont du Gard, que formava part de l’expansió en construccions que permetia crear fonts, termes, clavegueres, banys... i així donar prestigi  a la comarca. No hem d’oblidar que Nimes era una important ciutat de la Gàl•lia romana.

Le pont du Gard

I a Nimes també se la coneix pels pantalons vaquers. Al segle XVII Nimes és important pel tèxtil i per crear la tela dels jeans, una tela blava forta i resistent. Levi Strauss al segle XIX compra per casualitat un lot d’esta tela per a fabricar roba a cuiners i buscadors d’or. El primer lot nº501 donaria nom als pantalons més famosos del món. 

Amb tot dic que val la pena una escapada a la ciutat i passejar i admirar el llegat romà, ho recomane, especialment als amants de la història. 

Abans d’agafar de nou el tren, ens acomiadem de Les Arenes... el sol està més baix i hi ha altra llum... el monument té altre aire diferent.

Ens acomiadem de Nimes...fent l'ultima fotografia de les Arenes..el seu simbol..

QUADERN DE VIATGE, SUD DE FRANÇA, estiu 2015