FOTOS i MÚSICA: PONT DU GARD ( FRANÇA)

 

L'enginyeria romana sempre sorpren...el Pont diu Gard meravella i quan més el mire més em bocabada...

L'en

FOTOS I MÚSICA: CANAL DU MIDI al seu pas per AGDÉ I CARCASONA ( FRANÇA)

 

Un remans de pau...

FOTOS i MÚSICA d’UZÈS a França

 

Quin goig passejar pels seus carrers! 

És un poblet acollidor i preciós...

MÚSICA:

Bach

FOTOS i MÚSICA: AGDE ( França)

 

De vegades és bonic caminar sense cap rumb...només seguint la curiositat de saber què hi ha més enllà del carrer.

MÚSICA

Quelqu'un m'a dit

Carla Bruni

FRANÇA: Canal du Midi

La vida a càmera lenta.

El Canal du Midi, el canal del Migdia entre dos mars a França, és Patrimoni de la Humanitat des de 1996. El nom qualifica el tram que va de l’albufera de Thau a Sète, ja al Mediterrani fins a Tolosa, que recorre 240 quilòmetres i després s’enllaça amb el canal de Garona fins a Bordeus i l’Atlàntic fent un total de 360 quilòmetres.

En este viatge al sud de França no pot faltar fer un passeig pel canal. Considerada una obra revolucionaria quan fou construïda l’any 1694 per  Pierre-Paul Riquet, actualment el canal s’utilitza per al turisme, l’estat és qui ho gestiona. Abans tenia una funcionalitat important transportant persones i mercaderies, però després de cent anys de funcionament, quan es creà la via de tren  les coses canviaren, també la carretera es va convertir en competència.  

Pierre-Paul Riquet fou l’artificier d’esta complicada obra d’enginyeria, que compren moltes obres complementàries, captant l’aigua amb uns sistema hidràulic des de la Muntanya negra. Actualment hi ha 60000 arbres plantats a la vora del canal, la majoria plataners que donen ombra i bellesa. 

Hi a 63 rescloses, de les quals 33 encara són manuals, i 126 ponts, 55 aqüeductes, 7 ponts-canal, 6 preses d’aigua i 1 túnel. Per a passar per les rescloses s’ha de pagar, amb la possibilitat de comprar abonaments segons duració de l’estada que sempre abarateixen el preu. La profunditat mitja és de 2 metres, (està prohibit banyar-se), i d’ample 20 metres en superfície i 11 en el fons. Van tardar 15 anys en enllestir-lo. Els operaris, uns 12000, homes  dones entre 20 i 50 anys, estaven molt ben organitzats per Riquet en taller dirigits per un controlador general. El treball era manual, sense maquinàries i l’excavació del canal es feia amb pic i pala. La pólvora nomes s’usava per fer explotar la roca. Era un treball dur tanmateix Pierre-Paul Riquet va instaurar condicions financeres i socials especials favorables i poc habituals per a l’època: el sou era alt, es feia pagament en dia de pluja no treballats, diumenges i festius pagats i dies de baixa i alimentació dues vegades al dia. Al voltant de les obres del canal es crearen altres oficis: paletes, picapedrers, ferrers, carreters o marxants. I vorejant el canal es plantaren varietat d’arbres per oferir una ombra agradable.

El turisme és la finalitat que té ara. Actualment passen vaixells de plaer entre l’oceà Atlàntic i el Mediterrani, alguns  llogats als turistes, altres són vaixells restaurants o vaixells que visiten trams, també s’hi fa rem. Pels camins que voreja el canal  molta gent fa senderisme i practica ciclisme i s’han creat vivendes i comerços. Del 30 d’octubre a l’1 de març el canal està tancat, la temporada turística de canal, és el període d’atur dedicat a tasques de manteniment, que no es són poques.

El canal és un patrimoni costós de mantenir. Són molts departaments francesos i molts aspectes a tenir en compte: les arrels dels plataners que destrueixen els camins laterals, les fulles dels arbres, la neteja de les aigües, el manteniment de les rescloses...per citar el més simples. Un manteniment que s’ha de portar regularment a més a més per estar sota vigilància de la UNESCO que té unes normes concretes que s’han de complir obligatòriament. La pressió inmobiliaria existeix i s’ha de vigilar per evitar edificacions que farien malbé la imatge del canal. Espere que la vigilància no baixe la guàrdia i que este tram vegetal no canvie.

Cal mantenir-lo perquè també té finalitat agrícola. Durant l'estació seca, el canal serveix de reserva per a l'agricultura. S'han instal·lat prop de 700 punts d'irrigació a tot el canal. El canal pot regar fins a 40 mil hectàrees de terra agrícola.

El passeig en vaixell des de CARCASSONA

Carcassona  és una etapa turística molt important del canal, té un gran port construït el 1810 quan la ciutat va ser travessada pel canal. Nosaltres tenim reserva per a un trajecte en vaixell que dura 1 hora i 45 minuts i que mostra vistes de la ciutat i dos rescloses.

A l’hora en punt hi estem després d'haver visitat la Bastida de San Luis i la Cité. Ens asseguem en unes cadires de plàstic blanques a la part de darrere per tal de poder posar-nos de peu en qualsevol moment i així veure les dues parts del canal.

Arranca el motor i el passeig és lent, molt lent... màxim 8 quilòmetres hora. La vida passa a càmera lenta. És moment d’oblidar tot estres, oblidar-se del maremàgnum de gent que hores abans ens havia inundat la ment en la ciutat de Carcassona, cal oblidar tota preocupació i deixar-se emportar per l’ambient que convida a no pensar en res.

El passeig està bé, encara que m’esperava més animalets a l’aigua, mes bucòlic... la meua imaginació sempre vola.. però m'agrada, l’excursió és relaxant. Ciclistes circulen pel camí lateral.

Als minuts d’estar fora del port veiem la panoràmica de lluny de la cité de Carcasona.

Veiem com obrin i tanquen les rescloses. El control actual d’obertura i tancament d’estes rescloses es fa sota control remot, abans era manualment. Els temps avancen i ara es més còmode. Nosaltres observem als resclosers cada moviment que fan prement el botó per obrir i tancar i deixar eixir l’aigua quan toca fer-ho. 

És un espectacle interessant veure com puja o baixa el nivell d’aigua i com se sent el descens o la pujada des de dins del vaixell. Este mecanisme ja l’havia vist en la gran resclosa d’Esna a Egipte, aquella també va ser tota una experiència veure-la. 

A més a més del funcionament de les rescloses, hi ha un punt interessant en el trajecte: el pont-canal del Fresquel, construït a principis de 1800. En el recorregut del Canal del Migdia es van construir diversos ponts-canal que permeten travessar rius i rieres que podien dificultar el curs d'aigua del canal. I és que si estos rius desemboquessin al canal, tindria massa aigua i podria patir també les crescudes, així com l'excés de sediments que poden portar.

El turisme es el que manté actiu el canal hui en dia. Les seus funcions de transport s’abandonaren quan crearen la línia de tren. L’obertura i tancament de les rescloses està regit per un horari i unes normes, tot vaixell que arriba ha d’esperar a que les comportes tinguen les portes obertes.

Al vaixell hi ha una guia que repeteix les explicacions en francès, angles i espanyol, i ho fa clarament vocalitzant tan bé que se li entén tot el que diu en tots els idiomes. Així dóna gust, i no com la resta dels francesos que parlen ràpid i les paraules fugen sense entrendre-les. Té el do de la  paraula i sap engatussar als menuts amb preguntes i llepolies.

Aixi arribem al final del recorregut i esperem a que la comporta s’obriga.

La resclosa redona d’AGDE

Hem estat a Agde i hem vist el poble, un poble històric i singular per les construccions basàltiques, això vol dir negres. Resulta xocant que predomine este color, resulta singular i alhora li atribueix un toc especial. Però Agde tambè es important perquè el Canal du Midi banya les seues terres. Agde és el penúltim port abans del final a Marsella que és quan arriba al mar.

Nosaltres no hem fet el passeig en vaixell pel Midi però si hem anat a buscar a peu la resclosa redona que tanta fama té per ser exclusiva. Primer hem travessat el riu Hérault, després hem vorejat un canal menut anomenal Le canalet, que està  travessat per la via del tren i amb tot hem arribat al canal del migdia i la seua resclosa redona. La resta de les rescloses del Midi són arrodonides, però no tan rodones com esta.

 Construïda en 1690-1680 regula 3 nivells d’aigua, un d’ells, el xicotet el que porta l’aigua a Agde té un gran desnivell. És una joia arquitectònica per les  tres portes: una permet accedir al canal, la segona porta al mar i la tercera permet el pas al riu Erau. Este sistema permet tenir un triple accés i protegeix el canal de la crescuda del riu.

 És un tips de resclosa estrany, diferent i única al món quan es construí, molt pràctica per a la finalitat que es va fer.

Ens hem apropat a veure l’altra part del midi i hem vist que hi ha molts vaixells atracats i altres per a lloguer.

Després de tornada a l’estació del tren hem fet passeig vorejant Le canalet, tot tranquil·lament, de fons els pardalets i el soroll de tren que en eix moments passava.

 El canal al seu pas per NARBONA

El canal de la Robine, construït del 1667 al 1681, enllaça el Canal du Midi amb la Mediterrània i travessa Narbona. Juntament amb el canal  està classificat com Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. 

Passejant per la ciutat i creuant un turístic pont, trobem una resclosa, amb el mateix sistema ja esmentat. Este canal enllaça amb el Canal du Midi per així poder fer la ruta sencera. És un punt molt visitat pels turistes del Midi. Molts són els que lloguen un vaixell i van per lliure, molts són els ciclistes que segueixen els camins paral·lels i tan per a uns com per a altres, Narbona és escala obligatòria.

La resclosa està al costat d’un menut pont decorat amb flors, un pont enmig de la ciutat dels que sovint es creuen per anar d’una part a altra, així que cap visitant de Narbona ha de perdre’s.

QUADERN DE VIATGE, MONTPELLER i VOLTANTS, estiu 2015

FOTOS i MÚSICA: AIGUES MORTES ( França)

I de sobte... un poblet envoltant totalment de muralles que resguarden com en l'antiguitat les cases i els habitants. 

Però ara ja no arriben enemics per envair la ciutat, sinò turisme atret pel seu encant. 

Música: 

la RUE KETANOU

Tu parles trop

FOTOS i MÚSICA : SÈTE( França)

Quanta llum! quants canals! quant de color!

Música:

Montelimar

Georges Brassans

PASSEIG FOTOGRÀFIC per CENTRE EUROPA

En autobus travessem fronteres en un viatge express de joventut... Quant de temps ha passat...! Hi ha llocs que he tornat perquè eixa primera mirada no va ser suficient... altres llocs, encara els tinc pendents.

Un tast...

De València a Barcelona, entrem a FRANÇA i parem a NIMES i LYON i després d'un qilòmetres més... ja estem a SUÏSSA.

GINEBRA 

LUCERNA, amb un bonic pont medieval...

ZURICH, la capital dels diners.

i visitem BERNA



Entrem a ALEMANYA

I fem parada al castell del Rey Loco...

PRIEN

Creuem LIENCHENSTEIN i entrem a AÚSTRIA. Estem a la zona del Tirol.
INSBRUCK  Anys després he tornat a Insbruck... i el riu es desboradava...tota una experència per a no oblidar.

Fem parada en la capital austriaca... 

VIENA. Recorde la ciutat plena d'andamis restaurant edificis i façanes. L'estiu és l'unica època en la que es pot fer, després fa massa fred i plou i neva...

Després anem a la ciutat de Mozart, on també he tornat  anys després i he pogut assaborir el passeig tranquil.lament:

SALZBURGO

I anem a la capital alemanya. A Munich he tornat molts anys després a passejar pels mateixos llocs i fins i tot a menjar a un restaurant on ja havia estat. Va ser quan vaig anar a passejar pelr les muntanyes dels Alps i al Tirol.

MUNICH

Travessem una zona molt bonica, de nou a ALEMANYA, d'on no tinc bones fotografies per mostrar però si el record de que era una agradable ciutat: FRIBURGO i LINDAO. 

I fem ruta pels paratges preciosos de...

LA SELVA NEGRA

Ja de tornada, de nou a FRANÇA, passem per GRENOBLE i parem a...
AVIGNON

Que bonic és viatjar...!

Esta ruta per Europa va servir per alimentar el cuquet viatger i per fer-me promesa de tornar als mateixos llocs amb deteniment.

QUADERN DE VIATGE, estiu 1988

FRANÇA: ST GUILHEM LE DÉSERT

Saint Guilhem    le désert    és un poble   creat per un guerrer    cosí    de Carlomagno, que va deixar les armes i arribà a sant. Tot començà en esta abadia enclavada entre muntanyes i banyada pel riu Herault.

St Guilhem le désert és un poble menudet francés, enmig d’unes muntanyes i vorejat pel riu Herault. Està classificat com un dels pobles més bonics de França, és un segell de qualitat i fou creat a partir de la creació d’una abadia. I l’any 1998 l’abadia fou declarada monument Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO com part de la ruta francesa de Santiago en França.

St Guilhem le désert

Sembla un poble on viu la gent, no dels que esperen al turista i quan se’n va tanquen el poble amb pany i forrellat perquè no queda ningú ni a les cases ni als carrers. En este si, hi ha cases habitades, s'hi veu, però el cens de la població diu que en són pocs, un poc més de 200.

Però cal començar explicant qui era este guerrer-sant que va crear l'abadia i el poble.

Guilhem era cosí del gran Carlomagne.  Guilhem va triomfar en nombroses campanyes militars que el portaren fins i tot a Espanya l’any 801 on la victòria sobre sarraïns a Barcelona l’ompli de glòria. Tanmateix és després d’esta batalla quan decideix abandonar les armes i entrar  a la vida monàstica. I la gesta es fa llegenda, i des d’aleshores se'l considera un gran senyor i conqueridor, monjo i sant, venerat i honorat en  tota l’Edat Mitjana. A partit del segle X la seua dimensió espiritual es fa més forta i el monestir creat s’imposà com una parada en el camí de Santiago. La revolució francesa acaba amb les congregacions monàstiques i és a partir de 1960 que comença la restauració que deixa el monestir com es veu actualment.

La parada de l’autobús que ens ha dut des de Montpeller, ens deixa als afores del poble. Ens encaminem cap al poble  i seguim les indicacions per anar cap al centre. En no res trobem el carrer llarg, l’únic  que porta a la plaça principal. Ens encaminem cap al poble  i seguim les indicacions per anar cap al centre. En no res trobem el carrer llarg, l’únic  que porta a la plaça principal. 

La majoria de les cases estan distribuïdes al llarg del llarg carrer que segueix el curs de riu Verdus i també hi ha unes poques més als pocs laterals que ixen de manera no uniforme del principal, com si foren arrels. Tots són estrets i totalment tortuosos, amb arcs, les cases s’han adaptat  a l’orografia natural de les roques on esta construït. Les cases s’han adaptat a les roques, algunes estan superposades damunt, la conjugació roca i casa és perfecta. És un poble ben conservat, arreglat.

Poble amb encant, amb racons i façanes per a admirar...

Poble amb encant, amb racons i façanes per a admirar...cases sobre roques...adaptades al lloc.

Tot gira al voltant de l'abadia, abbaye de Guellone, construïda pel sant-guerrer. Fa 1200 anys que va ser el lloc elegit. L'abadia és joia del primer art romànic llenguadocià.

Bocabada el lloc on està construïda, està practicament penjada d’una gran roca que mira al riu. Este punt seria lloc de parada i descans per a peregrins de camí cap al Sud, cap a Santiago de Compostela, segurament molts omplirien els seus recipients d’aigua de les fonts de pedra. Nosaltres, com els antics peregrins, també hem fet la primera parada, després entrarem per veure-la.

Abbaye de Guellone.

Caminem en tot moment entre cases riques, una d’elles és La maison Loriny,  junt a cases populars, vestigis romànics del segle XI i vestigis renaixentistes en finestres i cases.

Cases riques...

 ...junt a cases populars...

 Hi ha molts arcs medievals que conviden a escodrinyar que hi ha més enllà.

I molts arcs...

Hi ha moltes tendes per al turisme i llocs de menjar, a punt  per atraure divises. Tot està al seu lloc, però no resulta artificial. El poble és bonic, m’agrada, la gent que hi ha no em resulta tan angoixant com en altres llocs visitats.

Hi ha turisme però no resulta angoixant...

Em crida l’atenció un cardo que hi ha en moltes portes de casa. És un amulet,  la cardabelle,  una cardo que segons diuen, avisa de la pluja quan tanca el cor de la flor. Abans el cor es menjava, com la carxofa.

El cardo es veu per tot arreu, és "la cardabelle" i és un amulet.

Amb el nostre caminar pausat arribem a la plaça principal,  la place de la liberté on hi ha un plataner de l’any 1855.

La plaça principal.

De  fons sempre es veuen les ruines del Castell del gegant, de probable origen visigot. Conta la llegenda que un terrible gegant junt a la seua garsa vivia en el Castell que dominava la ciutat. Els veïns atemorits demanaren ajuda a Ghilhem i este disfressat anà cap a la fortalesa. Quan Guilhem estava de camí, la garsa el va reconèixer i va avisar al gegant de l’arribada del valent guerrer, però el gegant no va fer cas i va voler combatre. Però Guilhem era molt experimentat amb això de les lluites i  el gegant acabà despenyant-se pel barranc. Diuen que la garsa es va amagar ja ningú no va veure cap altra més.

Al fons s'hi veu el que qeda del castell...

A un costat de la plaça esta l’entrada a l’església i a l’abadia del XI amb una cripta pre romànica. Hi ha un orgue històric construït l’any 1872, estan les relíquies de sant Guilhem i la Vraie Croix, creu vertadera, de Carlomagno.

Esglèsia on estan les reliquies del sant i la vertadera creu de Carlomagno.

El claustre romànic és menudet.

El claustre.

He llegit en algun lloc que al poble s’ha creat un projecte per aconseguir un turisme sostenible, de manera  que el turistes no fem malbé ni al poble ni a l’entorn natural. Eixa preocupació m’agrada, respectar el patrimoni és important.  

De camí de tornada, a nomes 3 quilòmetres, veiem un paratge i un pont, és El pont del diable, del segle XI lloc per a banyistes i amants d’esports d’aigua. També passem per davant de la gruta Claumose que està nomes a 500 metres del pont. Tots dos són dos punts de referència a tenir en compte com a complement de la visita al poble, perquè a mes a més amb molta fluència horària d’anada i tornada i gratuïtament eixen navetes des del poble cap al pont. Nosaltres no hem fet parada, ens conformem amb la vista panoràmica que quasi no puc fotografiar per anar l’autobús, que ens porta a Montpeller, en marxa.

QUADERN DE VIATGE, SUD DE FRANÇA, estiu 2015