AL PARC DE DOÑANA des de SAN LUCAR DE BARRAMEDA

Potser l‘atzar et pose al costat un protagonista d’alguna història interessant viscuda em primera persona i te la vol contar. S’ha d’estar a l’aguait i a punt per escoltar, mai se sap.

Estem a la platja de San Lucar de Barrameda i dinem vora la mar, és el que tothom fa, molta gent ve de lluny per menjar el peixet fresquet d’ací. I cert que hem menjat molt bé, ara toca un descans abans d’agafar el buc SAN FERNANDO que ens portarà al Parc Nacional de DOÑANA. El nom li ve per Doña Ana de Silva y Mendoza, esposa del VII duc de Medina Sidonia.

Anem al parc de DOÑANA amb el buc San Fernando.

Tenim passatge per després de dinar, l’hem comprat al centre de visitants de Doñana situat a una antiga fàbrica de gel on s’hi pot vore també una exposició del Parc. Hem escollit esta opció per hi anar, hi ha altres. El vaixell fa recorregut pel riu parant a les salines, arribant al Parc Natural i al poblat de la planxa al Parc Nacional.

Façana al centre de visitants del parc de DOÑANA, on informen i s'hi poden comprar els tickets del vaixell. L’edifici era antigament una fàbrica de gel.

Mentre esperem l’hora de pujar al buc, faig un passeig per vora l’aigua. El faig tranquil•la i sossegadament. Veig molts cavalls que troten lliurement per l’arena, després m’assabente l’afició que hi ha en esta localitat per les carreres de cavalls a la platja i ho entenc.

L’afició als cavalls es fa de notar a la platja de san Lucar de Barrameda on s’hi veuen sovint cavalls corrent o passejant.

Em trobe un vellet que recolzat en una barca està mirant la mar. No puc evitar la temptació de xarrar amb ell.A poc a poc m’aprope fins que acabem els dos parlant.

Parlant amb la gent local t’assabentes de moltes coses…de lluny veig un vellet i no deixe passar l’oportunitat per saber més del lloc on estic. Sense adonar-me'n m'estan fotografiant.

El vellet em conta moltes coses. Comença dient que en estos moments no hi ha molta arena a la platja i s'hi veu terreny al descobert degut al vendaval passat, però que eixe vent de llevant malgrat emportar-se arena i deixar-la em males condiciones, és molt beneficiós perquè neteja les aigües que arriben molt brutes.

I així s’enfila la conversa...una conversa que ens porta a parlar de DOÑANA al passat i a descobrir-me una història sobre el Parc i com s’hi vivia, una història sobre ell...una història que atentament escolte i només en acabar de visitar el Parc entenc.

A l'hora establerta agafem el vaixell. Altra alternativa de poder visitar-lo és en geep i per l’interior. De la primera cosa que ens adonem és que DOÑANA és un pulmó verd que està controlat per a que ningú el faça malbé. El lloc és habitatge d’aus variades i altres animals singulars. En veiem molts de camí. Al maresme es veuen, de lluny, flamencs.

El que més vegem són flamencs.

DOÑANA és Parc Nacional,   Parc Natural,   Reserva de la Biosfera,   Patrimoni de la Humanitat   per   la UNESCO...tots el títols són vàlids si això significa no permetre barbaritats ecològiques. Els dics de contenció fets   amb fusta   són per evitar   la degradació per erosió.   A una vora està   el Parc Natural   que té menys protecció estatal i a l’altre el Parc Nacional, amb més restriccions per hi entrar.

Esta és la part del Parc Natural. 

Al Parc Natural, baixem a vore unes salines, (les segones més importants d’Espanya després de les de Torrevella) que en una primera ullada em deceben perquè el terreny està ressec i quartejat. Segons ens expliquen perquè a les passades pluges l’aigua va caure de trompa i ara l’aigua s’ha evaporat.

Anem cap a les salines...

Les salines estan resseques i quartejades.

Estem de tornada al vaixell per seguir trajecte i anar al l’altra banda del Parc Nacional.

Els flamencs que es poden veure són pocs, fan niu a Malaga però este paratge és un dels seus preferits perquè ací troben l’aliment que els dóna el color taronja característic. A la part contraria no poden anar perquè hi viuen porcs senglars que mengen els seus ous.

En la part de Parc Nacional, amb restriccions, i amb el permís convenient, parem al poblat de la Planxa on encara hi ha unes cabanyes originals.

Arribem al poblado de la Planxa a la part del Parc Nacional, zona més protegida i vigilada.Uns murals ens explica què anem a vore.

En este poblat vivien els antics treballadors dels ducs de Medina Sidonia quan en este paratge s'hi feia cacera major. Quan l’any 1969 es declarà Parc Nacional tota esta activitat es va prohibir i per tant els habitants que hi vivien ja no tenien treball i a poc a poc se n’anaren i despoblaren el lloc.

En estos moments comence a recordar les paraules del vellet de la platja, ara entenc la conversa d’unes hores abans. I me n’adone que he tingut el privilegi d’estar parlant amb un antic habitant d’una d’estes cabanyes, que ell anomenà ranxo. En veure el lloc he situat tota la història que m’ha contat de la seua vida i he entès el que em deia.

Hi ha ranxos exposats i altres on s'hi continua vivint.

Ens envolta en tot moment verdor, natura...s'hi respira un ambient agradable.

Hi ha ranxos d’exposició per a que es puga veure com s'hi vivia, però hi ha altres amb antena de televisió on viuen actualment de tant en tant els antics descendents que prefereixen la tranquil•litat sense importar-los la comoditat. El vellet de la platja em contava sobre la prohibició actual d’arreplegar fins i tot pinyes...tantes que n'arreplegà ell de xicotet!. Ara són els d’ICONA qui les agafen i fan negoci.

Caminen per una passarel.la fins un observatori per poder mirar sense ser vistos animals en llibertat, la llàstima és que els veiem molt allunyats.

Puge de nou al vaixell amb enorgulliment, explicant a tothom el fet que només unes hores enrere havia estat parlant amb un propietari d’un dels ranxos. El guia del buc San Fernando em diu, per omplir encara més el meu envaniment, que això és un gran privilegi perquè en queden molt pocs que ho puguen contar.

I de tornada de nou des del vaixell vegem el paisatge de vora el riu, sobre tot el maresme, el tresor més valorat del Parc, ara en primavera cobert de verd i zona de nidificació de nombroses aus aquàtiques.

El maresme per tots els costats…la joia del Parc.

La major part del temps, eixen al nostre pas uns contrastats paisatges, la fauna, la flora...però sincerament, i molt al meu pesar, s’hi veu tot allunyat i hem d’imaginar molt. Tal volta l’altra opció de visitar Doñana en geep era la millor. Qui sap...potser la fem des de Huelva, quan algun dia hi vaja.

Ja estem de tornada...el contrallum fa la falsa imatge de nocturnitat però arribem a san Lucar entrada la vesprada  encara de dia.

Tal volta no hem vist tan a prop els animals com volíem, hem tirat en falta trepitjar més el terreny i amb tot ens hem quedat un poc decebuts, però al menys ha estat un relaxat passeig pel riu que m’ha servit de cloenda de la conversa amb el vellet, un vellet amable i agradable, que inesperadament per a mi i pel seu passat treballant al DOÑANA, és tot un personatge.

QUADERN DE VIATGE : CADIS i província 2010

VENÈCIA: La plaça de san Marcos

I quin goig viatjar sense presses...sense horaris establerts...sense imposicions...

La plaça de san Marcos té un encís especial, a qualsevol hora, en qualsevol llum. El millor moment per assaborir-la en tot el seu esplendor és per a mi de bon matí, quan encara no ha arribat el torrent de turistes, viatgers i curiosos espectadors, molts dels quals estan a la ciutat només unes hores, màxim un dia, i no poden deixar d’acudir hi.

La llum canvia per augmentar per moments, si això pot ser, la bellesa i el magnetisme de la plaça.

També pense que la millor hora per gaudir de la catedral és al capvespre perquè es torna daurada. La llum li dóna un aspecte diferent, magnètic. És un goig contemplar com va baixant el sol, com varia la façana amb les cinc cúpules, com misteriosament es transforma. I tot en qüestió de minuts. 

Cal parar l’atenció en cada detall arquitectònic i pictòric de la façana.

No em canse d’observar la variació. Cada dia dels que estic en Venècia passe per la plaça, cada dia, de matí i de vesprada. Tenim l’hotel molt a prop i sovint és pas obligatori per anar a un lloc o altre. M’agrada l’ambient de solitud matiner per observar amb deteniment la riquesa històrica i artística i no em desagrada contrastar-ho amb el bullici cridaner de la vesprada que em permet observar la gent. En tot moment m’agrada jugar amb els coloms que són els espectadors perennes que ja estan impassibles a tanta meravella que custodien i també estan impassibles a tanta voràgine humana. 

Els coloms envaeixen la plaça, saben que sempre hi ha qui els pot donar de menjar.

Detalls de la façana. Tot és digne d'admirar.

L’interior de la catedral és senzillament espectacular, tan se val si mires amunt els mosaics d’or amb escenes bíbliques o si mires avall els mosaics fets amb 60 tipus de marbre diferent formant figures geomètriques. Tot és una meravella. Front tanta obra d’art minuciosa i esplèndida necessite seure i prendre aire, necessite escriure com és de bonic el que tinc davant. La cua per entrar ha valgut la pena.

La paciència és l’últim que s’ha de perdre…

Continue observant i continue escrivint, em quedaria més temps en esta catedral on s’hi respira tanta pau, malgrat el guirigall. Però absorta en les meues coses quasi ni em molesta les veus cridaneres de molts idiomes que m'envolten. Tanmateix  decideisc canviar de lloc i buscar altra perspectiva. Puge dalt des d’on el treball ben fet dels mosaics de les cúpules s’admira de més a prop. No sóc entesa en art però no puc deixar de mirar tanta bellesa, el treball minuciós, la perfecció. És com un imant.

L’interior de la catedral és una meravella…els mosaics són una veritable obra minuciosament treballada a la perfecció.

Les vistes des de la catedral cap al canal o cap a la plaça són de la mateixa manera espectaculars. I accedim a l’exterior, com una terrassa amb vistes privilegiades. Impressionen els enormes cavalls que des de baix semblaven tan xicotets.

Els cavalls que des de baix es veien menudets…són enormes…

Al primer colp d’ull i adreçant la vista avall, rius de gent arriben pels carrers col•laterals per concentrar-se a la plaça, per admirar la catedral, per confondre’s entre coloms i persones i perdre’s com una gota en la mar. 

Les vistes són un privilegi.

I ara que parle del mar...un detall curiós que es repetix en molts carrers de la ciutat i sobre tot en esta plaça, són les passarel•les per si puja l’aigua del canal i inunda la ciutat. Ho fa sovint per esta època, deu ser un incordi per a la gent local, encara que imagine que per al foraster, que ve i en no res se’n va, serà tota una festa.

La imatge de les passarel•les fan imaginar altra estampa de la plaça.

Des de la meua posició estratègica en les altures veig com uns giren el cap amunt i deuen estar endevinant que algú els està mirant des de dalt, altres estan jugant amb els  coloms, que amb tant de turista sempre troben qui els dóna de menjar, altres estan esperant a les cues per entrar al Campanille, el palau o la catedral, i  també hi ha qui  simplement està deambulant...I molt pocs estan asseguts a les terrasses dels restaurants que donen a la plaça...i és que els preus espanten...

Des de dalt es veu a un colp d’ull com continua la vida passant…com tothom fem el mateix en Venècia…me n’adone de la cua dels que volen pujar al Campanile. Tot són cues en Venècia…sobre tot en les parts turístiques.

El campanille és l’edificació més alta de Venècia (98,5m). Estic llegint en la guia de viatge que en dies clars es veuen fins els Alps, que en esta època estan nevats. Jo puge, però no arribe a veure’ls...no m’importa, per sort els Alps ja els tinc vistos i fins i tot trepitjats. El campanille es va construir a l’any 912 però amb el pas del temps i degut als pocs fonaments fets de 20 m l’edifici es va enderrocar l’any 1902. El nou edifici reconstruït es va inaugurar just un segle després 1912 i esta vegada amb uns fonaments més sòlids. Sempre és bo conèixer un poc de la història del que s’està visitant...està guia està fenomenal. Al campanar es pot pujar fins el lloc on pujava Galileo per comprovar el seu telescopi.

Esta és una prova més que  la plaça la visitem en diferents dies: uns dies amb núvols i altres dies més clars.

Mirem cap a la torre del reloj, que des d’esta posició la tenim frontalment. Este està dividit en vint-i quatre hores i no dotze, a més indica les estacions, les fases de la lluna i els signes del zodíac. Rematen la torre dos moros que colpegen la campana. Ho llig i ho vull comprovar, i mentre mire si són dotze o vint-i-quatre, busque els moros de la part de dalt. De sobte sonen les campanes esborrant així tot el rembombori humà que és gran.

La torre del rellotge.

Veig de lluny i sencer el palau ducal, una de les millors mostres de gòtic venecià on antigament residien els dogos, nosaltres ja l’hem visitat.

Visitem el palau ducal per dins…

L’entrada valia per a accedir a la presó i passar pel pont dels sospirs. I és que el pont dels sospirs comunica el palau amb la presó, lloc on van estar entre altres Casanova o Galileo. El nom ve perquè segons es diu, els presos en passar pel pont, sospiraven en portar-los a judici o al patíbul, tal volta perquè seria l’ultima volta que anaven a veure la ciutat.

Visitem les dependències i la presó.

Des d’un punt en concret s’hi veu l’afamat pont dels sospirs.

Torne de nou a l’interior de la catedral, recordant el palau ducal se m'ha passat el temps volant. Em quedaria més temps escrivint, observant, escoltant...però em reclama la meua companya de viatge...

-Anem-se’n ja, no volies que creuarem el pont de l’acadèmia de ferro per accedir a la zona on està el museu Guggenheim?.

Pont de l’acadèmia fet amb ferro.

He perdut la noció del temps. Mire el rellotge i...la veritat és que ja és hora d’anar-se’n.

I ho faig contenta, per haver pujat i gaudit de les vistes i a més a més, també, per comparar-me amb la voràgine de turistes que observe com van corrent sense parar-se enlloc i no poder tindre un minut de relax.

M'agrada molt venècia, és més que góndoles i màscares, és més que canals i carnaval...

QUADERN DE VIATGE: VENECIA 2008

Per llegir més sobre Venècia:
I PART i  II PART 

Les PIRÀMIDES: Primer contacte amb EGIPTE seguint el fil de la història

A Egipte he anat dos vegades, cadascuna va ser diferent: vaig variar  llocs, també la companyia i sobre tot la meua actitud. En el primer era una esponja empassant-me de tot el passat i el segon, més relaxat i sense l’ànsia natural de conèixer, el recorde un dels més divertits de la meua vida.

Era la primera vegada que pujava a l’avió i m’havia de conscienciar, sobre tot perquè tocava fer-ho set vegades al llarg del viatge. Així que de no haver trepitjat cap aeroport en la meua vida vaig passar a, en qüestió de dies, convertir-me en una experta en això de volar. I és que comptabilitzant avions, en recompte uns quants: el de Valencià-Madrid, anada i tornada, que en són dos. Madrid- el Caire, també anada i tornada que en són dos més, ja en tenim quatre. Assuan- Abu Simbel, anada i tornada també, en són sis. I l’últim i en fan set, Karnak-el Cairo. Total un no parar vol amunt, vol avall, però molt bé per minorar distàncies en un país tan gran.

En esta ocasió, tres érem les que ens anàvem a descobrir el país dels faraons, i dos treballàvem juntes. D’eixes dos, jo era una d’elles. Així que les dos amb ganes de saber bé què anàvem a fer i vore, varem estar tres mesos abans llegint al voltant de la història egípcia, de l’art, dels faraons i dels seus déus venerats. Va ser un goig llegir i compartir el que llegíem. Alguns dels llibres els tinc ara entre mans. Varem arribar a saber molt, fins i tot, dels “lios” familiars que es portaven entre mans en aquella època els faraons i les deïtats. Germans o cosins que es casaven, o es mataven. entre ells, eren entramats d’amor i odi que ens contàvem una a l’altra com si es tractara d’un culebró actual.

De l’imperi antic anàrem a MENFIS que era antiga capital. Es diu que era una bonica ciutat on vivien fenicis, jueus, armenis, grecs, libis i sudanesos, tots tenien els seus propis barris, hui en dia només queden unes poques petjades. 

Nosaltres visitàrem l’Esfinge d’alabastre d’Amenofis II, que és la més gran de les esfinges existents realitzades en bloc únic de pedra 4’5 m d’alçària i 8 de llarg. En temps passats estava a la porta del temple de Ptah on es coronava als faraons.

A l'antiga capital de Menfis està l'esfinge  d’alabastre.

I també visitàrem  la figura gitada de 14 m que representa a Ramses II, que constituïa una de les imponents estàtues que existien davant d’un dels pilons del temple.

Hi començàrem a adonar-nos-en que tot era gran en Egipte, les estàtues, els temples...tot mostrava una magnificència que jo no havia vist mai. 

L’estàtua de Ramses II impressiona, per  gran, i per estar el cos jacent i no de peu.

Després, seguint el fil de la història visitàrem en SAKKARAH la piràmide escalonada del rei Zoser construïda per l’arquitecte, metge i estadista Imhotep. Es va fer en tres fases principals, en la primera es va fer una gran mastaba, en la segona es va erigir damunt la mastaba una piràmide de 4 grades i en la tercera es va construir altra quedant ja la piràmide definitiva de sis grades. És la més antiga de totes les piràmides, abans que les de Gizeh. La piràmide té al voltant de  60 metres d’alçària. I representa la manera característica de soterrament en l’antic imperi.  

La piràmide de Sakkarah  és la més antiga que  es conserva, la formen 6 mastabes.

I  ja en la IV dinastia anàrem a visitar el complex funerari de GIZEH amb les tres imponents piràmides, la de Keops, la més gran, que vaig tindre el privilegi de visitar per dins, la de Kefren i la de Micerinos. També és impressionant la Gran Esfinge que presideix el lloc i s’erigeix omnipotent vigilant l’entorn.

La imatge  que sembla una postal és un dels  records que una vegada vist mai es pot oblidar.

I he dit abans que va ser un privilegi accedir a l’interior de Keops, perquè al segon viatge que vaig fer a este preciós Egipte, estava tancada i ja no s’hi podia entrar. Va ser una experiència única endinsar-se en les entranyes de la piràmide, escodrinyant allò que considerava un misteri. Un misteri per no saber la manera de construir-ho o misteri per nos saber com foren capaços els lladres de poder entrar per profanar-ho..misteris i dubtes.

Va ser una peripècia accedir a l’interior. L’entrada era un passadís estret amb dues rampes o escalinates inicials, no ho recorde exactament, de les quals una era de baixada i l’altra de pujada, el que tinc clar és que les dues estaven juntes en aquell lloc tan estret. Aparentment resultava claustrofòbic pensar que per hi havíem de passar però més angoixa teníem en vore que l’entrada, que era també eixida, on obligatòriament s’havia de travessar, hi havia uns xicots situats que, davant la mirada atònita de tothom, “tocaven”, sobre tot dones, de manera descarada amb l’excusa d’ajudar. Així, començaven agafant-te la mà, i amb l’altre braç i mà palpaven l’esquena i més avall.

Nosaltres tres miràvem atònites com aquells descarats egipcis se n’estaven aprofitant. No sabíem què fer, així que quan ens tocà el torn d’entrar agafant-se amb sentit d’humor aquell gest, aquell “contacte” tan premeditat, ens limitàrem a riure i “aguantar”. El que no sabíem era que dins, en els primers metres, només entrar i on una persona ho tenia just per passar, encara hi havia un parell més de xicots fent el mateix. Era irremediablement impossible escapar a aquell fregament per les dimensions estretes del corredor on ens havíem enfilat. 

Passat eixe “ensurt” inicial, seguint la cua on hi havia rampes i escalinates fins arribar a la càmera principal trobàrem un fèretre, que estava buit, és clar. No hi havia res especial a vore, però estar dins, anar avançant per les entranyes d’aquella piràmide va ser una experiència difícil d’oblidar. 

Keops és un monument que originàriament va superar els 146 metres d’alçària, l’equivalent a un edifici de 40 plantes. I és enigmàtic pensar com s’ho farien per construir-la, sense rodes, sense grues o maquines de cap tipus. Obrers o esclaus, segons les fonts, van moure més de dos milions de blocs de pedra que pesaven entre 2’5 i 60 tones. I sense brúixola orientaren amb precisió les quatre parets, sense ferro feren forats que semblem fets amb un modern trepant, "taladro" dit castellanitzat, i sense instruments òptics orientaren alguns punts en concret mirant cap  a estrelles importants en el context religiós egipci. Tot és un misteri. És un misteri que porta a moltes especulacions, algunes amb més sentit que altres. 

Keops és tota perfecció. Abans estava revestida per fora i encara podem admirar com queda el revestiment interior en les parets quan es va de camí a la càmera real. És una immensitat que impressiona només mirar l’escalinata que sembla es dirigeix cap a l’infinit, és la sensació que dóna quan des d’un lateral inclinem el cap amunt

Piràmide de keops, la més gran, la més  impressionant, en la qual vaig entrar.

La piràmide de Kefren, al primer colp d’ull, sembla la més alta, però simplement per que va  ser edificada en una part del terreny més elevat. És l’única que manté un poc de revestiment exterior. En el meu segon viatge s’hi podia entrar per dins per poder admirar els entramats laberints creats per salvaguardar la càmera real i que en cap tomba va servir per espantar lladres.

Piràmide de Kefren, l’única que conserva un  poc del revestiment exterior.

La piràmide de Micerinos és la més menuda, amb 66 metres d’alçària. La càmera funerària guardava un sarcòfag de basalt que malauradament es va enfonsar en les costes portugueses quan era traslladat a Anglaterra. Al voltant d’esta piràmide hi havia tres menudetes, anomenades  satèl•lits.

Recorde el calor del moment, era abril i estàvem a 40 graus a l'ombra, la meua màquina de fotos es va resentir. Per sort la companya de viatges Pilar va fer unes fotos precioses durant tot el trajecte i són les que conserve d'esta primera incursió en el món dels faraons.

La Gran Esfinge va ser esculpida el segle XXVI a C, de grans dimensions i així es diu que té al voltant d’uns vint metres d’alçària, 57 metres de longitud i només la cara en mesura 5. L’escultura, amb cos de lleó, té la cara del faraó Kefren, això es diu, però qui sap?. En Egipte tot està en estudi constant i en discussió. Els que si se sap és que antigament estava pintada de diversos colors: roig el cos i la cara i el “nemes” que cobria el cap amb ratlles grogues i blaves. Malauradament l’Esfinge va sofrir desperfectes quan els mamelucs usaven la cara com a diana per a disparar.

La gran Esfinge presideix el lloc, amb cos de  lleó i cara de faraó.

Vore tot el conjunt, l’Esfinge i les piràmides, va ser realment impactant. Tantes vegades vistes en postals, en documentals...No deixaren de meravellar-me per la grandiositat, per  la immensitat, no sé ni quins qualificatius emprar...Gran, tot era gran: les piràmides, cada bloc encaixat, l’espai on s’hi trobava...I és que tinc al cap la imatge quan em vaig posar al costat d’un dels blocs de pedra i era quasi tan alt com jo, i encara que es pot pensar que no és molt significatiu perquè qui em coneix sap que molt gran jo no sóc, realment si ho és quan es pensa com van arribar pedres de tantes dimensions a formar aquella espectacularitat. 

Cert que no es pot explicar amb paraules eixa primera impressió que no es perd amb el temps. L’any 2000 les vaig vore de nou, també vaig sentir una cosa especial i continuaren meravellant-me. Tot Egipte en general em va tornar a meravellar, i en la segon ocasió especialment, amb una càmera de fotografiar de més qualitat que la de l’any 1987, vaig gaudir de debó fent fotos, les quals aniran apareixent en este blog en successius passejos fotogràfics.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre EGIPTE 1987

GUATEMALA: Convivint amb una família maia

M’agrada pensar que fins ara, sense ser una “aventurera de debò”, he viscut intensament cada viatge, he pogut admirar en molts països moments de vida local que m’han descobert part de l’essència del país, i guarde a la memòria moments memorables que mai oblidaré.

En este "pseudo solidari" viatge a Guatemala contractat a un belga casat amb una indígena maia, els guanys anaven a parar a famílies locals i hostages no incorporats als paquets turístics. Ens va fascinar la idea de poder visitar, a més a més de la típica Guatemala turística, altres raconets amagats que només coneix l’habitant local i poder mirar a traves dels seus ulls. Sobre tot em captivava la idea perquè era la segona vegada que anava al país i m’abellia experimentar altres situacions diferents a les vistes i viscudes molts anys abans.

I així, buscant conèixer el país de primera mà, un dia estava previst dormir en una casa de les muntanyes i conviure amb una família maia: Carlos, Carolina i la filla Heidi.

A mitjan vesprada, Aroldo, el nostre conductor, ens va portar a la casa situada enmig del camp en una muntanya a molta altitud. Ens va deixar en mans de Carlos dient-nos irònicament que de segur al dia següent tindríem moltes ganes de veure’l. Eixe comentari ens va deixar  un poc amb la mosca a l’orella.

Era una caseta modesta, velleta, amb un pati central. Tenia dos dependències de nova edificació a la dreta i dos habitacions més velles a l’esquerra, una era la cuina i l’altra era una espècie de menjador gran, ple de trastos amuntonats com cadires, armaris, taules... on hi havia a més a més, un llit desfet i segurament algun ratolinet amagat entre tant de racó. En eixe destartalat llit una parella de les tres que formàvem el grup, havia de passar la nit.

Vivien en una modesta casa. Amb els guanys aconseguits tenint en casa de tant en tant inquilins l’havien ampliada i havien fet millores.

Com la impressió de l’habitació dels trastos va ser nefasta, demanàrem a Carlos que posara un matalàs en una de les noves habitacions. D’eixa manera dormiríem els sis en les altres dos, acordant entre nosaltres que els tres xics ho farien en una i les tres xiques a l’altra. Per una nit trencaríem un matrimoni, separant així l’única parella del grup.

Al final els sis acabàrem en les dependencies noves, la sensació d'habitació nova era millor per  poder dormir.

Sortosament la idea va ser acceptada per Carlos i Carolina, que segurament no entendrien la nostra negativa a dormir en aquell lloc que ells consideraven adequat i en condicions perfectes.Cadascú mira les coses des d'una perspectiva diferent i en este cas les prespectives estaven molt allunyades.

He dit que va ser una sort trobar una solució per no dormir a l'habitació dels trastos però també dic que si no ens hagueren donat altra possibiltat ho haguèrem fet. Hi ha moments i situacions de les quals no es pot fugir. Perquè a la fi, ho reconec, tot eren prejudicis: la por que donava l'habitació, l'enorme llit que no semblava molt còmode, el ratolinet que podria hi estar i molt bé podria ficar-se entre els llençols arrugats...

Ditxosos prejudicis inculcats per la nostra educació en un entorn privilegiat i que ens fan donar passades enrere en algunes ocasions... 

Ditxosos prejudicis que són el primer que s'hem de deixar en casa quan s'eix fora...

Ditxosos prejudicis que ens fan mirar la realitat des d'una perspectiva diferent...

Em ve al cap en estos moments un rodamons que conec, qui ha passat per mil aventures, ha dormit en mil llocs i sempre sense "manies" i pensany amb ell ja sé la solució contra els prejudicis. La simple solució és passar per la situació que siga i a la segona vegada que de nou es presenta, el prejudici segur que ha desaparegut. 

El ratolinet que creiem eixiria de l’habitació dels trastos, el vam veure en una quadra d’animals on hi havia un habitacle menudet que feia de dutxa i que al final cap de nosaltres vam usar. De nou els ditxosos prejudicis!.I és que inconscientment vam decidir que la higiene diària la completaríem al patí, utilitzant una aixeta i una pica que hi havia al costat de la menudeta dependència on estava el servici per on passàvem tots. No, especifique, tots no hi passàvem, alguns dels xics van preferir en algun moment eixir fora de la casa i buscar un bancal més acollidor entre panís. 

En eixe raconet del pati ens ajuntàvem per rentar-nos les mans, les dents, la cara i tot el que calia rentar. I ho fèiem de manera rapideta perquè l’aigua estava molt gelada i estàvem a la vista de la família acollidora que sense dubte estarien mirant amb curiositat des de les dependències d’enfront, les rutines diàries que cadascú de nosaltres feia. Ara, des de la prespectiva del temps passat, dubte si esta era millor solució per a la higiene diària que la de la dutxa en companyia del ratolinet i els altres animalets que envoltaven aquell habitacle...ho dubte i recordar de nou aquelles hores em trau un somriure.

A banda de tot, va ser una bonica i enriquidora experiència. Vam estar tota la vesprada i la nit parlant i parlant sense parar,“platicando”, com deien ells. Abans de sopar férem un passeig entre camps de panís i camins de terra, que ens va portar al col•legi de la filla situat a mitja hora de camí de la casa. Recorde part de la conversa en la qual Carlos ens ensenyava vocabulari maia i ens avaluava la pronuncia.

En acabar el passeig i fent-se l’hora de sopar, ajudàrem a parar taula, a rentar i  assecar els plats i gots que anàvem a utilitzar...Mentre ajudàvem ho miràvem tot. La cuina tenia les parets fumades i penjats d’uns claus hi havia uns perols amb un dit de pols. De nou l'ombra dels prejudicis feien percatar-nos d'estos detalls! "Esta dependencia es la parte mas antigua y tiene 200 años” deia Carlos quan veia que els nostres ulls se n’anaven cap als polsosos perols. Però en esta ocasió els prejudicis desapareixeren al moment. Cert. Ens acostumàrem inmediatament a aquell entorn i a aquelles negres parets. A més a més el sopar que va fer Carolina feia molt bona oloreta i semblava estar molt bo.

Cada utensili de cuina estava molt ben col•locat al seu lloc, llevat d'algunes coses amb pols, la resta estava net. Tambè Carlos i Carolina tenien unes mans perfectes amb  ungles retallades i netes.

Al final va resultar una vetllada molt familiar i una xerrada agradable. No paràrem de parlar, Carlos preguntant, nosaltres responent. I a l’inrevés, nosaltres preguntant i ell contestant. Carolina més submisa estava més callada.

Acabàrem de sopar i Carolina va treure un teler per demostrar-nos com feia això de brodar les teles. La xiqueta, Heidi, en tot moment estava juganera amb tots els que li fèiem cas i Carlos va continuar explicant-nos el seu pensar, els seus desitjos i les seues il•lusions. Tot somnis de futur que no sé si aconseguirà.

Sopàrem molt bé, però el més interessant va ser la tertúlia de després.

Aquell personatge era un maia atípic, se n’eixia de la norma, era un rebel que havia decidit trencar el que impedia evolucionar. Malgrat no tenir estudis bàsics tenia unes inquietuds sorprenents per saber. Volia aprendre francés per no perdre oportunitats de treball i sabia angles que havia anat aprenent com havia pogut i segons ens va dir " los padres evangelistas nos ayudaron”. Desitjava un millor futur per a la filla Heidi que aspirava a ser doctora.

Eren desitjos que no sé si satisfarà perquè encara tenia molt per aconseguir i molt de camí per avançar. Eixe era el dia que ni Carolina ni Heidi havien visitat mai Antigua o el llac Atiltlan que estava només a dos hores en cotxe. “Estoy planeando ir y volver el mismo dia, però es muy caro, aunque lo haré”. Vivien amb unes condicions mínimes, amb pocs recursos, patint a més a més pel futur dels pares quan es feren majors.

Carolina era, com totes les dones maies, una experta en l'art de teixir.

Carlos preguntava i preguntava, volia saber de tot, especialment com estava Espanya perquè tal volta en un futur podria vindre. Nosaltres li contàvem tan les coses bones, com els drets dels quals tenim el privilegi de gaudir en Europa, com també la realitat social d’atur i de crisi. Al final semblava que li estàvem trencant un poc els somnis perquè s’adonà que tampoc les coses són fàcils en Espanya.

Parlàrem de molt però recorde especialment quan va eixir el tema dels ritus. Els ritus religiosos al voltant de la mort són importants i ho poguérem comprovar eixa nit a la casa de Carlos. Just en eixes dates celebraven el primer aniversari de la mort de la iaia de Carolina i generalment se celebra fent una festa que s’allarga per tres dies. Es fa menjar per a repartir entre la comunitat i es resa per la difunta.

La cuina era una dependència fosca i amb les parets negres pel fum però tot estava net.

Sorprenentment quan estàvem de tertúlia a la cuina, s’escoltaven els resos que amb un “altoparlante” pregonaven des d’unes quantes cases disperses situades més enllà d’on estàvem, a meitat camp. Si no ens hagueren tingut a nosaltres en casa, la seua obligació era anar amb la família i la resta de la comunitat a celebrar l’aniversari donat que es considera un fet molt important.

A poc a poc s'acostumàrem i  s'oblidàrem de la pols dels perols no emprats des de fa temps... 

I es va fer l’hora de dormir. L’odissea arribà quan a mitjan nit plovia a cànters i va sorgir la necessitat d’eixir  per anar al servei situat al pati...No cal especificar més, és imaginable...manta del llit al coll i cap a fora... amb el fred, el paraigües...rient sense voler fer soroll.. No vull pensar en la probable situació que algú de la família maia estiguera mirant per un forat el què fèiem...Millor creure que estaven plàcidament dormint.

La major part del temps estiguèrem a la cuina.

Cert que conviure per un dia i una nit amb esta família maia va ser una experiència difícil d’imaginar si no es viu en primera persona.  Abans de deixar la casa, tots dos, ens prepararen el desdejuni, especificant que ho havien fet la parella junta perquè en esta família les tasques caseres les compartien. Com la vaca que tenien era de les que no feia llet, vam tenir un desdejuni amb aigua i nescafe soluble. Suficient. Tot bo.

Mentre esperàvem Aroldo amb la seua furgoneta per seguit ruta, i abans d’anar-se’n, observàrem tots els detalls per no oblidar res. Ens adonàrem que la xiqueta havia dormit amb la mateixa roba que portava el dia anterior perquè la trobàrem acabada d’alçar del llit. Observàrem amb admiració que tots dos continuaven tenint  els dits i les ungles de mans i peus més nets que una patena, de la qual cosa ens percatàrem el dia d’abans. Tanmateix portaven la mateixa roba, ella la vestimenta tradicional i ell la mateixa camisa i el mateix pantaló. I gaudírem d’un espectacle inusual mentre feien la rutina familiar: sorprenia la imatge de Carlos pentinat la filla, una estampa res habitual, ni entre els homes en general ni entre els maies en particular.

Carlos era una maia atípic, al menys és el que ens va fer vore. No vaig tornar a casa pensant que ens havia fet un muntatge per quedar bé amb nosaltres, els inquilins espanyols. Tot el que ens va dir sonava a sincer.

Abans d’anar-nos-en de la casa, ens férem una foto tot junts perquè Carlos insistia i volia que li escrivírem per correu electrònic. Setmanalment anava al poble a connectar-se i practicar informàtica. Encara estava en les primeres lliçons però el que no sabia ho preguntava i cada vegada s’emportava la filla perquè s’ensenyara amb ell.

Carlos i Carolina eren uns amfitrions perfectes, uns maies amb desitjos de conservar la identitat i obrir-se a altres realitats, la perfecta companyia per saber un poc més de la vida dels maies en general i de la seua en particular, una vida carregada de tradicions i somnis.

Tal volta hi ha algunes entitats que ajuden a persones com ells que demostren predisposició i capacitats especials, tal volta...Carlos i Carolina no van dir a quina religió pertanyien però Carlos va fer algun comentari al voltant que els evangelistes havien tingut a veure amb el seu aprenentatge de l’anglès. Siga qui siga, estaria bé que no es deixaren de banda a esta família on la xiqueta és mot intel•ligent i avispada. Seria un gran recolzament que els donaren una empenta per a que Heidi arribara en un futur a ser “ doctora” com era l’aspiració familiar. El temps dirà.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre GUATEMALA 2009

Per llegir més sobre els maies en este bloc tens un llibre ressenyat a la secció corresponent.