FOTOS i MÚSICA: PONT DU GARD ( FRANÇA)

 

L'enginyeria romana sempre sorpren...el Pont diu Gard meravella i quan més el mire més em bocabada...

L'en

FRANÇA: SAINT BERTRAND DE COMMINGES

 

I allà dalt, en un turó, com si fos un castell...hi està la gran catedral romànic- gòtica... lloc de peregrinació...

A poc més de 30 quilometres de la frontera amb Espanya des de la Vall d’Aran està la població francesa de Saint Bertrand de Comminges, un poble amb encís! Ho dic jo i també una comissió d’entesos francesos que l’han catalogat com  un dels pobles més bonics del  seu país: « Les plus beaux villages de France » Bonic i molt menut.. sobre uns 250 habitants i això que destacava en temps romans i fou diòcesi catòlica fins l’època de la revolució francesa. La seua catedral fou molt important. Si, segons documentació medieval, la catedral era el centre d’un recinte fortificat composat pel palau episcopal, les cases canòniques, un cementeri, el claustre i quatre cases canones. El textos també parlen de les tendes, posades, bodegues, artesans, vinyes, jardins i fins i tot un hospital i una presó. Era un centre influent. Actualment és un llogaret on el viatger acudeix per veure eixa catedral que fou tan significant i  alhora recórrer els carrers del poble que tenen tan d’encant.

Els  seus orígens són basc-aquitans, un poble diferent als de la Gàl·lia. Degut a la bona situació geogràfica, en el 72 a.C. foren conquistats per Pompeyo el Magno  i el poder de Roma. Aleshores es fundà la ciutat amb el nom Lugdunum-Convenarum, de la que actualment queden restes en la planura.    

És un poble penjat en la muntanya…amb una part alta i una baixa. Quan estem a la part baixa del poble, mirem cap amunt... Antigament estava protegit per una muralla, que veiem allà dalt…Hi ha molta pendent, pugem en vehicle fins a la part més alta, però encara caldrà pujar a peu més costeres..

Fou seu episcopal (diòcesi de Commiges) des de la legalització de la religió cristiana del segle IV. Però fou atacada entre els anys 409 i 585 per bàrbars. I després de temps foscos, la primera etapa d’esplendor  des del segle VI dC, arribà amb el net del comte de Toulouse, Bertrand de L'Isle, anomenat bisbe de Comminges en 1083. I es que el camí de Santiago, conegut en esta zona com Chemin du Piedmont vorejava l’extrem nord dels Pirineus i passava per este indret. Bertran de l’Isle restaurà i revitalitzà la seu episcopal entre altres coses construint la gran catedral romànica, a més a més d’altres temples, i millorant les condicions de vida dels habitants.  Quan va morir en 1123, la ciutat,  ja era un punt molt important en la ruta de jacobea que travessava França pel nord dels Pirineus, una variant de camí d’Arles. La seua fama s’escampà. Hi anaven els peregrins a venerar al que anomenaven el sant dels Pirineus, quan encara no estava santificat. L’any 1218, el poble adoptà el seu nom Saint-Bertrand de Comminges.

En el nostre passeig per costeres que ens duen cap a eixa catedral tan rellevant parem atenció en detalls. Sovint veiem la conxa del peregrí, símbol del camí de Santiago. A mesura que avancem veiem la catedral en el turó, a més de 500 metres. És un gran edifici de pedra amb aspecte de fortalesa inexpugnable.

Dos segles més tard de morir Bertrand de l’Isle, fou nomenat bisbe Bertarnd de Goth, que després seria arquebisbe de Bordeus i papa, el papa Clemente V. Sent encara bisbe, en 1304 va mamprendre una gran reforma en la catedral actualitzant-la a l’estil gòtic i potenciant la peregrinació. Ell fou el propulsor de la canonització de Bertrand de l’Isle i allí deixà les relíquies per a que els peregrins les veneraren.

Arribem a una plaça. Encara hem de pujar un poc de costera... Hi està, imponent. Hi està la catedral junt a altres edificis. La plaça és espaiosa, amb carrers transversals amb encant i cases amb arquitectura dels temps passats. És una plaça bonica en la que em quedaria temps observant-la i descansant.

Al segle XVI entre 1523 i 1551 es feu altra reforma de la mà del bisbe Jean de Mauleon donant-li aspecte renaixentista, com la veiem actualment,  amb vidrieres, tapissos flamencs, el retaule de l’altar major, la sillería del cor i l’orgue. Trenta anys després, en 1856 els hugonots assolaren la ciutat i mataren els religiosos, cremaren arxius i robaren objectes de valor com les relíquies, que es recuperaren a canvi de molts diners en 1591. L’antic reliquiari fou destruït i fins el segle XVIII no es va fer altre.

La catedral  destaca enmig de dos edificis.

Al costat dret, tenint la catedral enfront, està l’ajuntament.

I al costat esquerre hi ha un edifici neogòtic del segle XIX que era l’antic convent de les Olivetans de la congregació benedictina de nuestra Señora del Monte Oliveto, fundada en 1313 que actualment és l’oficina d’informació i turisme, una llibreria cultural i sala d’exposicions.…

La catedral de Nuestra Señora fou declarada en 1840 Monument històric de França en la primera llista feta pel país, i com part dels camins de Santiago està inclosa en la de bens Patrimoni de la Humanitat de la Unesco des de 1998.

No vaig a entrar en detalls artístics o arquitectònics perquè no sóc entesa, vaig a parar-me en alguns aspectes només, sabent de bestreta que la catedral és molt més del que jo puga mostrar. I ha tant! La catedral té tres parts i un claustre al que malgrat ser valuós no em dona temps d'entrar.

Està la part romànica del segle XII, la part iniciada per Bertand de l’isle, una nau de 35 metres de llarga per uns 15 d’ampla. Encara podem veure romànic part dels murs del pòrtic i de la torre. Per edificar aprofitaren materials de la ciutat romana. Tambè està la part  Gòtica, la del segle XIV, quan el papa Clemente V, Bertant de Goth modificà l’aspecte a un gòtic meridional i construeix capelles.I per últim la catedral renaixentista del segle XVI amb les reformes de Jean Mauleon, embellint moltes parts, especialment el cor.

De l’exterior destaca el campanar de 33 metres del segle XII amb una part de fusta, com si fos una torre de defensa. Tambè sembla una fortificació pels contraforts i arcbotants que sostenen els murs de l’edifici. De l’epoca romànica veiem la portada de la Adoración de los Reyes del segel XII on estan els 12 apòstols.

Entrem a l’interior. És alta i elegant. Intente endevinar quins elements corresponen a cada etapa… vaig mirant…

Hi ha molta llum, en part tanta lluminositat és per les vidrieres renaixentistes.

El cor dels canonges dels segle XVI es sumptuós amb 66 seients tallats en fusta. També de fusta és el cor alt i l’enorme l’orgue del segle XVI. Mire amb deteniment l’orgue perquè està bellament decorat amb figures simbòliques de temes religiosos i profans, tot tallat en la fusta, en uns llocs de roure i en altres de noguera o til·ler. Es recolza sobre cinc columnes corínties, i amb una peculiaritat que crec que el fa únic. Té forma adaptada al cantó. Ha estat restaurat en ocasions per conservar la qualitat sonora.

És un dels orgues més valuosos de França. També el cor alt m’atrau apropar-me i mirar millor els detalls. Tot el treball en fusta és excel·lent, una meravella.

En una de les capelles, d’estil gòtic flamíger, que contrasta amb l’estil més auster de la resta, veiem la tomba del bisbe que finalitzà l’ampliació gòtica de la catedral a mitjans del segle XIV: Hugo de Castillón i està feta amb marbre blanc. És una obra mestra en escultura funerària.

Seguim mirant... les voltes o escuts del sostre...l’antic pis per on caminem... la capella de Santa Margarita on no entrem encara que està el tresor de la catedral…els arcs romànics…els gran pilars…Ja estic pensant que a este poble hauré de tornar...

Especialment m’agrada el mausoleu de Bertrand, del segle XV, la part principal de la catedral, en el deambulatori.

El mire per tots els costats. És de pedra amb quatre pilastres que acaben en pinacols, i davall hi ha àngels.

En el costat que mira a la capçalera del temple  està cobert de pintures narrant la tasca evangelitzadora del sant i la representació de la canonització. El costat que mira al cor està perforat amb un cavitat que conté el gran reliquiari de plata i ebà on reposa el cos del sant. Per un estret passadís poden accedir a veure altres  relíquies. Entrem i passem per davant del que es el gran "tresor".

Fou el bisbe Pierre de Foix el que es va proposar crear un veritable mausoleu per substituir la modesta tomba. Ell començà i el seu nebot Jean de Foix-Béarn ho enllestí. 

Una meravella. Mire un detall més...a la catedral hi ha exvots. Uns estan en el mateix mausoleu... són manilles i cadenes, possiblement de presoners alliberats gràcies al favor del sant i altre exvot, realment curiós és un cocodril colgat en na paret, segons es diu,  portat des de Terra Santa al segle XIV per un peregrí en agraïment al sant per haver-lo protegit durant el viatge.

Quan eixim a la plaça li donem la volta a la catedral per darrere i eixim a un mirador amb bones vistes. Ens quedem per la plaça descobrint carrers, val la pena perdre’s, deambular sense saber per on.

La catedral domina amb majestuositat i elegància les pintoresques cases del poble. Cases de fusta dels segles XV i XVI són testimoni de la grandesa del lloc en aquella època.

Caminem tranquil·lament pels carrers empedrats, per les places menudes mirant les cases …les costeres no són excusa... quan s’està en una lloc tan bonic no hi ha peròs que valguen… és un poble totalment recomanable i per haver sabut conservar el patrimoni artístic i monumental és mereixedor d’una visita.

En eixir de passada mire la part baixa del poble...on estan les ruïnes romanes...Cert que em quede amb ganes de més… m’haguera quedat hores i hores passejant pels carrers, descansant en alguna terrasseta d’alguna plaça o mirant millor l’interior de l’església que tant de valor té. Se m’ha quedat pendent tantes coses…qui sap? Tal volta torne. Anualment, des de 1975, Saint Bertrand de Comminges celebra un festival de música sacra...i per què no? Seria fabulós poder escoltar l’esplèndid orgue...

QUADERN DE VIATGE, VALL d’ARAN i VOLTANTS, estiu 2022

 

FRANÇA: SAINT BÉAT

Saint Béat és un lloc tranquil als Pirineus Francesos estancat en el temps... marcat pel riu que tan sovint es desborda...destaca per la seia església romànica, per la seua fortalesa i per les pedreres de marbre que ja utilitzaven en els temps dels romans...

Estem en Vielha. Anem a creuar la frontera de França. La Val d’Aran de França està a un pas. Gaudim del paisatge frondós i verd amb les seues variants cromàtiques. Des de Vielha per la N-230, deixem a un costat i altre de la carretera  pobles de la Val d’Aran: Casau, Gausac, Vilac, Mont, Betlan, Moncorbau, Pont d’Arròs, Arròs, Vilamòs, Bossòs, Les, Bausen… alguns ja els coneixem. 

Fa dies que me n’adone que per la zona hi ha moltes serreries, per la quantitat d’arbres que els envolten De camí en veiem alguna. També passem per davant de Naturaran, un parc de naturalesa i multi aventura, que no s’ha de confondre amb Aran Park que és un parc d’animals de la zona en estat quasi semi en llibertat. Pense que esta, és una bona opció per a quan torne.

Quasi sense adonar-nos-en ja estem al Pont del rei, el límit amb França.

El control duaner està encara un poc més avant. Inesperadament en arribar-hi, un policia entra al vehicle i ens mira.  No ens demanen documentació. Tal volta estan buscant a alguna persona. El primer poble francès que deixem a un costat és Fos.

En uns 10 minuts estem a Saint Beat, un poble medieval en el que parem per veure la seua església. És menut, no arriba a 350 habitants. En una primera ullada em recorda els poblets quasi deshabitats del la Vall d’Aran, però amb una diferència. En Espanya hi ha més activitat turística que li dona altre aire, altra vida... este poble aparentment es veu estancat. 

L’any 2019 es va fusionar amb el poble veí Lez creant un nou municipi Saint Béat-Lez. El riu Garona  travessa Saint Béat i alhora que li dona encant també proporciona el revés de la moneda. I és que, quan el riu es desborda…les cases que voregen el riu s’inunden. Passa molt, l’última va ser el 18 de juny de 2013. Acabaven de recuperar-se d’altra desgracia anterior en 1999 quan la ciutat fou epicentre d’un terratrèmol. A conseqüència de la riuada, hi ha baixos de cases fets malbé. Altres les estan restaurant. I es que aquell el riu corria ple i amb força destrossant tot el que agafava per davant.

El poble era conegut pels romans per les seues pedreres de marbre blanc que hi havia a les dos muntanyes que l’envolten. Un marbre molt valorat que s’utilitzà per a moltes escultures i temples dels voltants i també en llocs més allunyats com Versalles, Toulouse, Rennes, Bagneres de Luchon o Marsella, per citar alguns. Desprès d’un període d’abandó, actualment hi ha 9 canteres que trauen marbres de diferents colors. Des de l’any 2000, se celebra anualment el festival d’escultures de marbre que permet a artistes expressar-se a traves del seu art. Davant l’església veiem una escultura moderna i altra de principis del segle XX. La moderna, junt a moltes altres que hi ha al poble, forma part del festival actual i la més antiga correspon al mariscal Gallieni nascut al poble que destacà com administrador de les colònies franceses, especialment en Madagascar.  

I com no podia ser d’altra manera, el marbre de Saint Béat és es el que s’utilitzà per a la construcció del temple del segle XII que a anem a visitar. Per entrar a l’església hem de demanar la clau a una senyora que té mes de 90 anys, que viu al costat. Ella és la que custodia la gran i pesada clau per obrir la porta. L’església de Saint Beat-Saint Privat, fou construïda al segle XII perquè des del segle VIII, hi s’havia establert un monestir benedictí. El monestir fou abandonat al segle XV i l’església adquirí la categoria de parroquial. I ja mirant els efectes que el riu salvatge podia ocasionar, aleshores el pis fou elevant per evitar desperfectes per les inundacions. L’exterior és sobri, no hi ha molta ornamentació. L’edifici és molt important des del punt de vista arquitectònic i artístic.

L’interior guarda les relíquies de Saint Béat i Saint Privat i el tresor i una col·lecció d’estàtues de fusta policromada antigues, orfebreria i objectes litúrgics des del XII al XIX.

De lluny veiem l’antiga fortalesa que en temps antics era tan important que de Saint Béat es deia que era “La clau de França” " la clef de France " perquè controlava el pas del riu Garona. El castell és del segle XII i ampliat al segle XVI pel rei Enrique VI. Mai va estar habitat per governants, estigué ocupat per a custodiar les possible invasions per estar en la frontera. El torreó, amb rellotge,  fa 5 metres i té dos plantes. Hi ha una masmorra i una capella construïda a meitat del segel XIXdespres d’una epidemia de peste.

Ens acomiadem de Saint Béat, en 20 quilòmetres arribarem a Saint Bertrand de Comminges...que té molta popularidad...

 ...però abans... perquè no visitar una formatgeria gascona? Ho fem.

Anem a un lloc on fan formatge, també s’hi dediquen a criar porcs i fan xarcuteria. A més tenen habitacions per a llogar als viatgers. No veiem els animals...hi només podem veure el procés de fabricació del formatge, escoltar l’explicació i fer uns tast... i comprar, qui vulga clar... 

Jo ni taste ni compre,  amb l’olor a formatge, forta i penetrant tinc prou, ( qui em coneix ja sap que no puc ni oldre el formatge...), així que només puc m’escape al carrer a que em done l’aire...però no sense fer unes fotos abans.

 QUADERN DE VIATGE, estiu 2022, VALL d’ARAN i voltants

FOTOS I MÚSICA: CANAL DU MIDI al seu pas per AGDÉ I CARCASONA ( FRANÇA)

 

Un remans de pau...

FOTOS i MÚSICA d’UZÈS a França

 

Quin goig passejar pels seus carrers! 

És un poblet acollidor i preciós...

MÚSICA:

Bach

FOTOS i MÚSICA: AGDE ( França)

 

De vegades és bonic caminar sense cap rumb...només seguint la curiositat de saber què hi ha més enllà del carrer.

MÚSICA

Quelqu'un m'a dit

Carla Bruni

FRANÇA: Canal du Midi

La vida a càmera lenta.

El Canal du Midi, el canal del Migdia entre dos mars a França, és Patrimoni de la Humanitat des de 1996. El nom qualifica el tram que va de l’albufera de Thau a Sète, ja al Mediterrani fins a Tolosa, que recorre 240 quilòmetres i després s’enllaça amb el canal de Garona fins a Bordeus i l’Atlàntic fent un total de 360 quilòmetres.

En este viatge al sud de França no pot faltar fer un passeig pel canal. Considerada una obra revolucionaria quan fou construïda l’any 1694 per  Pierre-Paul Riquet, actualment el canal s’utilitza per al turisme, l’estat és qui ho gestiona. Abans tenia una funcionalitat important transportant persones i mercaderies, però després de cent anys de funcionament, quan es creà la via de tren  les coses canviaren, també la carretera es va convertir en competència.  

Pierre-Paul Riquet fou l’artificier d’esta complicada obra d’enginyeria, que compren moltes obres complementàries, captant l’aigua amb uns sistema hidràulic des de la Muntanya negra. Actualment hi ha 60000 arbres plantats a la vora del canal, la majoria plataners que donen ombra i bellesa. 

Hi a 63 rescloses, de les quals 33 encara són manuals, i 126 ponts, 55 aqüeductes, 7 ponts-canal, 6 preses d’aigua i 1 túnel. Per a passar per les rescloses s’ha de pagar, amb la possibilitat de comprar abonaments segons duració de l’estada que sempre abarateixen el preu. La profunditat mitja és de 2 metres, (està prohibit banyar-se), i d’ample 20 metres en superfície i 11 en el fons. Van tardar 15 anys en enllestir-lo. Els operaris, uns 12000, homes  dones entre 20 i 50 anys, estaven molt ben organitzats per Riquet en taller dirigits per un controlador general. El treball era manual, sense maquinàries i l’excavació del canal es feia amb pic i pala. La pólvora nomes s’usava per fer explotar la roca. Era un treball dur tanmateix Pierre-Paul Riquet va instaurar condicions financeres i socials especials favorables i poc habituals per a l’època: el sou era alt, es feia pagament en dia de pluja no treballats, diumenges i festius pagats i dies de baixa i alimentació dues vegades al dia. Al voltant de les obres del canal es crearen altres oficis: paletes, picapedrers, ferrers, carreters o marxants. I vorejant el canal es plantaren varietat d’arbres per oferir una ombra agradable.

El turisme és la finalitat que té ara. Actualment passen vaixells de plaer entre l’oceà Atlàntic i el Mediterrani, alguns  llogats als turistes, altres són vaixells restaurants o vaixells que visiten trams, també s’hi fa rem. Pels camins que voreja el canal  molta gent fa senderisme i practica ciclisme i s’han creat vivendes i comerços. Del 30 d’octubre a l’1 de març el canal està tancat, la temporada turística de canal, és el període d’atur dedicat a tasques de manteniment, que no es són poques.

El canal és un patrimoni costós de mantenir. Són molts departaments francesos i molts aspectes a tenir en compte: les arrels dels plataners que destrueixen els camins laterals, les fulles dels arbres, la neteja de les aigües, el manteniment de les rescloses...per citar el més simples. Un manteniment que s’ha de portar regularment a més a més per estar sota vigilància de la UNESCO que té unes normes concretes que s’han de complir obligatòriament. La pressió inmobiliaria existeix i s’ha de vigilar per evitar edificacions que farien malbé la imatge del canal. Espere que la vigilància no baixe la guàrdia i que este tram vegetal no canvie.

Cal mantenir-lo perquè també té finalitat agrícola. Durant l'estació seca, el canal serveix de reserva per a l'agricultura. S'han instal·lat prop de 700 punts d'irrigació a tot el canal. El canal pot regar fins a 40 mil hectàrees de terra agrícola.

El passeig en vaixell des de CARCASSONA

Carcassona  és una etapa turística molt important del canal, té un gran port construït el 1810 quan la ciutat va ser travessada pel canal. Nosaltres tenim reserva per a un trajecte en vaixell que dura 1 hora i 45 minuts i que mostra vistes de la ciutat i dos rescloses.

A l’hora en punt hi estem després d'haver visitat la Bastida de San Luis i la Cité. Ens asseguem en unes cadires de plàstic blanques a la part de darrere per tal de poder posar-nos de peu en qualsevol moment i així veure les dues parts del canal.

Arranca el motor i el passeig és lent, molt lent... màxim 8 quilòmetres hora. La vida passa a càmera lenta. És moment d’oblidar tot estres, oblidar-se del maremàgnum de gent que hores abans ens havia inundat la ment en la ciutat de Carcassona, cal oblidar tota preocupació i deixar-se emportar per l’ambient que convida a no pensar en res.

El passeig està bé, encara que m’esperava més animalets a l’aigua, mes bucòlic... la meua imaginació sempre vola.. però m'agrada, l’excursió és relaxant. Ciclistes circulen pel camí lateral.

Als minuts d’estar fora del port veiem la panoràmica de lluny de la cité de Carcasona.

Veiem com obrin i tanquen les rescloses. El control actual d’obertura i tancament d’estes rescloses es fa sota control remot, abans era manualment. Els temps avancen i ara es més còmode. Nosaltres observem als resclosers cada moviment que fan prement el botó per obrir i tancar i deixar eixir l’aigua quan toca fer-ho. 

És un espectacle interessant veure com puja o baixa el nivell d’aigua i com se sent el descens o la pujada des de dins del vaixell. Este mecanisme ja l’havia vist en la gran resclosa d’Esna a Egipte, aquella també va ser tota una experiència veure-la. 

A més a més del funcionament de les rescloses, hi ha un punt interessant en el trajecte: el pont-canal del Fresquel, construït a principis de 1800. En el recorregut del Canal del Migdia es van construir diversos ponts-canal que permeten travessar rius i rieres que podien dificultar el curs d'aigua del canal. I és que si estos rius desemboquessin al canal, tindria massa aigua i podria patir també les crescudes, així com l'excés de sediments que poden portar.

El turisme es el que manté actiu el canal hui en dia. Les seus funcions de transport s’abandonaren quan crearen la línia de tren. L’obertura i tancament de les rescloses està regit per un horari i unes normes, tot vaixell que arriba ha d’esperar a que les comportes tinguen les portes obertes.

Al vaixell hi ha una guia que repeteix les explicacions en francès, angles i espanyol, i ho fa clarament vocalitzant tan bé que se li entén tot el que diu en tots els idiomes. Així dóna gust, i no com la resta dels francesos que parlen ràpid i les paraules fugen sense entrendre-les. Té el do de la  paraula i sap engatussar als menuts amb preguntes i llepolies.

Aixi arribem al final del recorregut i esperem a que la comporta s’obriga.

La resclosa redona d’AGDE

Hem estat a Agde i hem vist el poble, un poble històric i singular per les construccions basàltiques, això vol dir negres. Resulta xocant que predomine este color, resulta singular i alhora li atribueix un toc especial. Però Agde tambè es important perquè el Canal du Midi banya les seues terres. Agde és el penúltim port abans del final a Marsella que és quan arriba al mar.

Nosaltres no hem fet el passeig en vaixell pel Midi però si hem anat a buscar a peu la resclosa redona que tanta fama té per ser exclusiva. Primer hem travessat el riu Hérault, després hem vorejat un canal menut anomenal Le canalet, que està  travessat per la via del tren i amb tot hem arribat al canal del migdia i la seua resclosa redona. La resta de les rescloses del Midi són arrodonides, però no tan rodones com esta.

 Construïda en 1690-1680 regula 3 nivells d’aigua, un d’ells, el xicotet el que porta l’aigua a Agde té un gran desnivell. És una joia arquitectònica per les  tres portes: una permet accedir al canal, la segona porta al mar i la tercera permet el pas al riu Erau. Este sistema permet tenir un triple accés i protegeix el canal de la crescuda del riu.

 És un tips de resclosa estrany, diferent i única al món quan es construí, molt pràctica per a la finalitat que es va fer.

Ens hem apropat a veure l’altra part del midi i hem vist que hi ha molts vaixells atracats i altres per a lloguer.

Després de tornada a l’estació del tren hem fet passeig vorejant Le canalet, tot tranquil·lament, de fons els pardalets i el soroll de tren que en eix moments passava.

 El canal al seu pas per NARBONA

El canal de la Robine, construït del 1667 al 1681, enllaça el Canal du Midi amb la Mediterrània i travessa Narbona. Juntament amb el canal  està classificat com Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. 

Passejant per la ciutat i creuant un turístic pont, trobem una resclosa, amb el mateix sistema ja esmentat. Este canal enllaça amb el Canal du Midi per així poder fer la ruta sencera. És un punt molt visitat pels turistes del Midi. Molts són els que lloguen un vaixell i van per lliure, molts són els ciclistes que segueixen els camins paral·lels i tan per a uns com per a altres, Narbona és escala obligatòria.

La resclosa està al costat d’un menut pont decorat amb flors, un pont enmig de la ciutat dels que sovint es creuen per anar d’una part a altra, així que cap visitant de Narbona ha de perdre’s.

QUADERN DE VIATGE, MONTPELLER i VOLTANTS, estiu 2015