LA TOSCANA: SAN GIMIGNANO i Vall de Chianti

La“Gran Nova York medieval", coneguda per les nombroses torres medievals conservades construïdes en una espècie de competència entre les famílies influents per demostrar poder i riquesa. 

La regió de Chianti la regió coneguda pels vins, està entre la província de Florència, Siena i Arezzo, el cor de la Toscana i compta amb nombrosos poblets medievals que estem veient de lluny i que amb tota seguretat tindran el seu encant. Dona ganes d’entrar-hi i visitar-los. Segur que cadascun té molt que veure. 

Nosaltres parem en San  Gimignano, poble Patrimoni de la Humanitat que està a uns 50 quilometres de Florència. És el poble mes famós i visitat de la regió i no precisament pel vins,encara que també té marca registrada,  sinó per conservar moltes torres de pedra des de l’època medieval. És la raó per la qual se l’anomena la Manthattan medieval. També se la coneix per “la ciutat de les mil torres”, no en tenia tantes, n’eren 72 i malauradament li’n queden només 14.

Entrem per la porta medieval de san Giovanni, la porta sud de la muralla que envolta la ciutat, una de les principals. Fou enllestida en 1262 i tots els peregrins que feien la via Francigena procedents de siena passaven per davall de l’arc. Com ho fem nosaltres segles i segles més tard.  La via Franginea al seu pas per la Toscana és la ruta més espectacular. L’etapa comença en Lucca, passa per pobles medievals i ben conservats  com San Miniato o este que visitem hui, i acaba en Siena.

Seguim per la via san Giovanni, actualment plena de comerç, hi ha molt de turisme i  les botigues estan de gom a gom, com els carrers principals o les places. Gent per tot arreu atreta per la fama de la localitat. Em sembla encertada la comparació amb Nova York, perquè el lloc t’obliga mirar cap amunt buscant les torres i els palaus, i quasi no veus el que hi ha davant, com passa en la ciutat americana. De camí a les places principals passem per davant de la torre i casa Campitelli, un palau del segle XVIII amb una de les torres medievals conservades. San Gimignano no deixa impassible...malgrat la gent, m’agrada.

I passem per l’arc de Becci, porta d’entrada que pertany a l’antiga muralla del segles X. Al costat es conserven edificis històrics amb les torres corresponents.

Traspassant l’arc s’hi pot sentir l’ambient del passat. Cal imaginació, jo la pose en marxa per poder entendre i recrear mentalment la vida de la gent en època medieval, quan hi havia tanta torre i tantes famílies lluitant per ser les més importants. Amb les torres demostraven poder.

La primera plaça que trobem és la de la cisterna que té un pou octagonal enmig però  les paradetes quasi el tapen. No aprecie bé com és la plaça. Malauradament.  Ni puc fer foto dels edificis i torres que hi ha. Sé que estic en la plaça del pou perquè ho llig al rètol de la paret. Entre les paradetes està el pou.

I és que  hi ha tanta gent! Està ple de comerç ambulant, es pot dir que continua sent lloc de venda com en el segle XIII, que era on es posava el mercat. També era escenari de festes i tornejos.

En la plaça de la Cisterna està la gelateria Dondoli, oberta des de 1992, que és famosa per la varietat de gelats i per fer els millors del món. També perquè rep la visita de moltes personalitats que visiten san Gimignano. L’amo es constantment guardonat. Per a elaborar els gelats empren llet i nata fresca i la qualitat del producte marca la diferència. 

Caic en la temptació. Ni el gelat és molt car ni s’ha de fer cua. En menge el premiat  gelat de santa Fina, crema de safrà i pinyons,  i sincerament…està cremós, està bo…però tampoc pense que és tan especial…em recorda a la llet merengada…M’he deixat emportar per la publicitat per allò que San Gimignano té importància, el conreu del safrà...i segurament hi ha altres gelats que m’hagueren agradat molt més…a la propera encertaré…També l’he escollit pel nom...conec a moltes Fines...Fina és la santa més venerada de San Gimignano. Una malaltia la deixà postrada sobre un tauló de fusta que feia de  llit. Quan va morir, segons conta la llegenda, floriren violetes grogues sobre el tauló de fusta. Cada any en març les violetes de santa Fina floreixen entre les pedres de les torres recordant la santa.

Per un moment pense que m’agradaria passar la nit en este poble, pense que de bon mati i de nit els carrers estaran buits i es podrà veure tot bé. Serà una opció si algun dia torne. El que si veig clarament és que la plaça està  unida per un pas obert a la plaça del Duomo. Caminen no res i ja estem en la plaça del Duomo. Realment sovint passem d’una plaça a l’altra sense adonar-nos-en.  Hi ha get per tot arreu. I paradetes de venedors…Competeixen amb les botigues boniques, més elegants i amb productes més exclusius, que hem vist de camí. Hi està la col·legiata di Santa Maria Assunta, del segle XI,  un dels exemples més importants del romànic toscà.

Entre al cancell i li faig una ullada. Observe la bellesa dels frescos del segle XIV que cobreixen les parets de la nau central i els laterals. Art i més art.

Just al costat de la col·legiata  està Palazzo del Popolo o Palazzo comunale, l’antic ajuntament, amb la imponent torre grossa de 54 metres. Em quede amb les ganes d’entrar i especialment visitar la sala Dante que es va fer per a recordar la visita del famós poeta a san Gimignano en 1299 que està coberta de frescos.

I com no…? també em quede amb les ganes de pujar a la seua alta torre: la més alta de san Gimignano. La seua construcció s’inicià l’any 1300, quatre mesos després que Dante  visitara la ciutat, i s’enllestí 11 anys després.

Sense deixar la plaça, enfront l’església, destaca el palau del Potestà del segle XIII amb la torre Rognosa de 52 metres. La més antiga. Els metres exactes d’esta i l’altra torre varien segons les fonts consultades, sempre més de 50, però és el que menys importa...Cert que veure l’altura de les torres bocabada. 

A meitat del segle XIV hi havia riquesa econòmica i artística gràcies als mercaders i als peregrins que recorrien la via Franginea...així que, si hi havia unes 70 torres es que i havia unes 70 famílies adinerades que competien per fer la torre amb més altura. La competició va arribar a l’extrem que el govern hagué de posar límits d’altura. La ciutat fou important fins 1348, començà la decadència amb l’arribada de la pesta negra que assolà Europa, i es va veure obligada a sotmetre’s a Florència. Tal volta és la raó que es mantinga tan ben conservat.

San Gimignano són els carrers principals Via san Matteo i Via san Giovanni, les places que hem visitat però hi ha més…

... més placetes i racons, més carrerets perpendiculars als que anem… És un poble turístic però acollidor.

Acabem la visita eixint per la porta per on hem entrat.

Tanmateix encara queda una cosa per fer: hi ha un mirador des d’on hi ha unes vistes precioses…

Deixem san Gimignano. Ens anem a fer una degustació de vins. I quin paisatge! Extensions de terreny de vinyes, boscos de castanyers i alzines... camps immensos…pobles encisadors…i els xiprers…milers i milers que delimiten propietats i camins i donen la benvinguda al visitant en cada casa. El seu significat no té res a veure amb el que té en Espanya, que se sol posar als cementeris.

És el que ens està envoltant durant tot el  dia.  Són imatges  magnètiques  per la diversitat de verds, per les sinuoses formes de les muntanyes... pels conreus... per la vida que s’endevina en cada finca que es veu a la llunyania…És l’essència de la Toscana, especialment apreciable en el tram que va de Florència a Siena, la coneguda com via Chiantiana.

Si, efectivament  la Toscana és a més de les grans ciutat, els  poblets i la vida al seu voltant tan diferent a la de les gran ciutat. A través de la finestra veig pobles, alguns el travessem, altres de lluny… hi ha molts que nasqueren al voltant d’un castell que pertanyia a una família rica. Em fixe en els cartells de la carretera que donen eixida a pobles com Impruneta, Greve in Chianti, Montefiridolfi, o el poble enmurallat de San Donato in Poggio… passem per Castellina in chianti i per Pietrafitta, per la Grazie… per Poggibonsi…

Fer una degustació de vins és una bona opció quan es ve a esta zona vinícola que té tanta fama. Hi ha molts vinaters. La zona de Chianti porta més de dos segles produint vi, dels més important d’Italià. La finca que visitem és una empresa agrícola que funciona des de fa tres generacions seguint la tradició toscana. És La tenuta di Mensanello i  m’agrada especialment pel lloc on està.  

I és que ocupa un poble abandonat,  un poble que tenia església i escola, que encara es conserva.  I és que els amos han anat restaurant cases per destinar-les a diverses finalitats:  tan per a dependències necessàries per a l’empresa com per a llogar a visitants que volen viure durant uns dies l’experiència de l’agroturisme.

L’actual encarregat, hereu dels fundadors, començà a dirigir el negoci familiar en 2015 i des d’aleshores s’ha dedicat a ampliar el negoci. Actualment, a més d’oferir turisme rural, com ja he dit, és bodega, és almàssera i fins i tot fan cervesa artesanal. És granja d’aliments com blat, espelta, civada o llegums i granja d’animals com els porcs que crien en estat semisalvatge emprant un sistema que garanteix el benestar de l’animal i la qualitat de la carn i a més a més. També tenen un restaurant.

Abans de donar-nos a tastar el vi i l’oli, ens expliquen breument el procés de com es fa. Primer l’oli: des de la recol·lecció de les diverses varietats d’olives,  passant  per la trituració en l’almàssera per extraure el preuat oli. El procés dura 24 hores per a minimitzar la pèrdua dels antioxidants. L’oli en Itàlia és un producte considerat de luxe. En general val molt car i l’envasen en format menut. En esta almàssera també processen les olives dels agricultors locals i s’ofereix  com una experiència en la que els hostatjats poden participar. Després ens expliquen un poc sobre el vi.

La degustació no ha estat molt esplèndida ni l’explicació sobre el vi i l’oli ha estat especialment completa, però el que més m’ha agradat i m’ha resultat particularment atractiu és poder comprovar el que s’ha fet en un poble abandonat donant-li nova vida. Així que enhorabona als amos de la finca per eixa iniciativa. M’alegra que el poble no haja acabat enderrocat per l’abandó, un poble a més a més tan ben situat al camp toscà, envoltat d’una paratge encisador.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2024, LA TOSCANA

 

 

FLORENCIA IV PART(Itàlia): ESGLÈSIA DE SANTA CROCE

Santa Croce és un temple gòtic conegut com el Panteó de Florència. Custodia al voltant de 300 tombes entre els segle XIV i XIX, i a més, trobem a l’interior frescos de Donatello, Brinelleschi o Giotto de gran valor artístic i enorme bellesa.

Algú em va dir que si tinguera que triar, entre les esglésies de Florència. quina visitar que elegira Santa Croce, que valia la pena. He seguit el consell i no m’ha defraudat. Florència fou la ciutat més important d’Europa entre 1300 i 1500, lloc del naixement dels moviments renaixentista i neoclàssic, lloc on estaven, entre altres,  la família Medici, Michelangelo, Donatello, Botticelli, Leonardo, Américo Vespucio, Maquiavelo, Rossini o Dante Allighieri, promotors de cultura, d’art, creadors de bellesa literària, arquitectònica, escultòrica o pictòrica. La majoria d’estos  grans estan enterrats en Santa Croce i no és tot, molts artistes de renom van pintar frescos a les parets de les capelles.  Despres d'haver visitat Florencia (I part, II part, III part), no me’n puc anar de Florència sense visitar les  tombes i admirar les pintures. 

La basílica començà a fer-se en 1294 seguint els plànols d’Arnolfo di Cambio, situant-la sobre una capella anterior del segle XI que estava dedicada a commemorar la mort de san Francisco de Asis. Fins el moment l’església important dels dominics era Santa Maria Novella,  que una vegada enllestida la de Santa Croce passà a segon lloc Curiosament els restos de l’antiga església capella,  es descobriren relativament fa poc en 1966, després d’unes inundacions que devastaren la ciutat i una part del paviment de l’actual basílica s’enfonsà. Sobre la gran inundació parlaré més endavant. Des de la fundació de la basílica s’han fet remodelacions fins l’aspecte actual.

La façana quedà per enllestir durant més de quatre segles des de la consagració del temple mostrant una superfície de pedra calcària. Quan en el segle XIX es convertí en panteó, sent papa Pio IX, la decoració de la façana s’enllestí, quedant tota revestida de marbre verd i blanc. Ho feren coincidir amb la commemoració del sisè centenari del natalici de Dante Alighieri, al creador de la llengua italiana, i li posaren un monument en la plaça. 1865. Esta estàtua és l’homenatge de Florència a falta de la tomba, que està en Ravena.  

Entrem. És immensa! Es l’església franciscana més gran del món. Té 115 metres de longitud i 38 metres d’amplària. En Florència la supera la catedral. La nau central es comunica amb les naus centrals a través d’uns arcs gòtics apuntats. Fou símbol prestigiós de la ciutat, lloc de trobada dels mes gran artistes, literats, politics o religiosos, lloc freqüentat per les famílies influents, el convent donà hostatge a personatges celebres, també fou lloc de descans de papes. Té una arquitectura gòtica imponent amb les bigues a la vista, el sostre es de fusta i no de pedra,  que  significa sobrietat perquè el focus principal és l’altar i els frescos de les capelles del costat. També destaquen les vidrieres i les escultures…la basílica és  art i mes art representat des del segle XIII. I pensar que a inicis del segle XIX els frescos es cobriren de cal! Des de 1852 començaren a traure’ls de nou encara que alguns estaven fets malbé. En les parets laterals s’hi veuen alguns restos de les pintures.

Parem davant l’altar major. Un guia coneixedor de l’art i la història ens explica tot. Realment val la pena visitar esta basílica de manera guiada, ben guiada,  perquè et fan mirar detalls que d’altra manera passarien desapercebuts. Ens conta sobre si el crucifix de l’altar que és del segle XIV, que si les vidrieres són també del mateix segle, sobre altre crucifix en la capella lateral que mostra una expressió humanitzada,  sobre el treball de Giotto i els   seus deixebles, sobre el significat dels frescos...

Santa Croce fou subvencionada per la república florentina  i famílies adinerades que aportaren diners per a la decoració i obtingueren el control d l’església a canvi de poder ser soterrades a l’església. Capilles hi ha moltes, en total setze. El guia ens conta detalladament sobre les precioses capelles del costat de l’altar: Capilles Bardi i Peruzzi o Baroncelli. Hi ha escenes bíbliques, imatges que expliquen histories de San Francisco de Asis o de san Juan evangelista… Giotto va estar durant anys treballant en elles.

El guia ens transmet el que sap i estima. Es nota que és un apassionat de l’art i de la història de Florència i que esta església, particularment li encisa.

Abans de parar l’atenció en els tombes i les lapides commemoratives passem per la sagristia. Hi ha un gran crucifix rescatat de la gran inundació de 1966, que abans he nomenat. És ací on el guia ens explica sobre la tragèdia natural. Va ser el 4 de novembre de 1966 i el riu Arno es desbordà. En alguns llocs arribà a sis metres d’altura. He vist fotos i posen els pèls de punta. La pitjor inundació des la Toscana des de 1557. En Florencia només, ja matà 101 persones i va fer malbé obres d’art, documentació i llibres valuosos. Amb esforç a poc a poc moltes obres foren recuperades i restaurades. En la sagristia de Santa Croce es conserva el crucifix de Cimbaue de 1265, construït sobre una complexa disposició de taulons de fusta, es una de les primeres obres d’art italianes que trenca amb l’estil bizantí medieval tardà i aporta iconografia humanista. Malauradament està deteriorat, part de la pinturà desaparegué i la fusta tenia esquerdes,  malgrat la rigorosa restauració durant més de deu anys. L’efecte de l’aigua va ser notable.

Tot seguit entrem a la capella dels Medici. És rectangular i coberta per voltes. Construïda entre 1435 i 1445 quan Cosme I encarregà a Vasari una renovació de la basílica. De la capella dedicada a la família més influent de Florència es conserva la Verge en Majestat feta en terracota vidriada en 1495 per Andrea dell Robbia i un compartiment lateral on fou enterrat Galileo Galilei quan va morir en 1642. Hi està el seu bust. Ell restos no es traslladaren al sepulcre monumental de l’església fins 1737.

A la capella també hi ha quadres de gran valor artístic col·locats posteriorment..

Tot seguit ja passem als laterals de la basílica on estan les tombes, les escultures i plaques commemoratives...obres  importants com l’anunciacion de Donatello...En resum un gran museu homenatge a la cultura.

De nou el guia ens mostra detalls artístics rellevants en les expressions de les cares, en els plecs de la roba...ens fa gaudir de debò del que estem veient, ens transmet la saviesa i la emoció que sent.

Parem més detingudament en les tombes dels més famosos: La de Galileo...

...la de Miguel Angel...

...la de Maquiavelo..

També per la de Dante, però Dante no té tomba, té un cenotafi, és a  dir un monument funerari buit.

La tomba està en Rávena, de fet jo hi vaig estar fa anys i la vaig visitar. I tal volta es pregunteu, perquè no està Dante en Florència? Doncs perquè fou desterrat per assumptes politics, s’hi traslladà a  Ravena on va morir i allà s’hi quedà. Ravena no cedeix les restes a Florència. Diuen que com no el volien en vida, no tenen dret a reclamar el cos mort.  I així estan, des de fa segles, les dos ciutats lluitant per tindre al literat…

Eixim a l’exterior i entrem a la capella Pazzi de la que es diu fou dissenyada per Bruneleschi per a la familia Pazzi, que intentà derrocar als Medici en un colp d’estat. Es un edifici harmoniós, no està decorat amb frescos sinó amb cercles de terracota vidriats creats per Luca della Robbia i els deixebles.

I aixi acaba la visita. Passant pel claustre eixim de la basílica.

Acabem el dia i la visita a Florència pujant a Piazzale Michelangelo on gaudim d’una panoràmica inigualable.

Enmig de la plaça hi ha una replica del David de Miguel Angel en bronze.

Florència m’ha emocionat. Mirant estes precioses vistes em ve al cap allò del síndrome de Stendhal,  el que va sentir el novel·lista francès en 1817 al visitar la basílica de a Santa Croce i deixà escrit en una de les seus obres literàries. Va sentir vertigen, confusió fins i tot al·lucinacions, tot degut a la contemplació de tant d’art i tanta bellesa...per tanta emoció. Desprès d’estudiar centenars de cassos de turistes  que van sentir el mateix després de visitar la ciutat de Florència, la psiquiatra italiana Graziella Magherini en 1979 ho va descriure com  un síndrome.  Li posà el nom de Stendhal en honor al primer que va patir els símptomes.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2024 LA TOSCANA

 

FLORENCIA III PART(Itàlia): La plaça del DUOMO i els voltants.

Que bonica és Florència. No em canse de repetir-ho. Necessite més temps, més tranquil·litat, menys gent…veure els monuments a diferents hores de llum del sol…i entrar-hi i als museus...

Florència és una meravella. Ho dic i  només he vist la plaça de la santa Croce i laplaça de Signoria, l’exterior de les galeries Uffici i el ponte Vecchio, el mercat nou i la plaça de  la República. I encara falta tant! El millor ho tinc a uns metres. I és que estem a prop del Duomo, la catedral de Santa María del Fiore,  els cartell ho indiquen, de lluny veiem el palau arquebisbal, que té la catedral al costat. L’antic palau seu arquebisbal es va cremat en un incendi en 1533. Anys després es va reconstruir sota les ordres del l’arquebisbe Alessandro di Ottaviano de Medici, posterior papa Leon XI. Al segle XIX el complex arquebisbal es va remodelar per crear la plaça san Giovanni. Sense dubte que està plaça i la contigua, la del Duomo, constitueixen el punt més emblemàtic de Florència, punt neuràlgic. Hi també és la Loggia i el palauet continu del segle XIV que acollia congregacions caritatives. També hi és el Museo dell'Opera del Duomo.  A més, la plaça està envoltada de palaus

De tot, quasi ni pare atenció, per tanta gent. I perquè el que atrau realment és la Catedral de Santa Maria del Fiore, amb la meravellosa cúpula realitzada per Brunelleschi que va servir de model a Miguel Ángel per a realitzar la de San Pedro en el Vaticà, el Campanille construït por Giotto i el Baptisteri amb les famoses Puertas del Paraíso de Ghiberti.

No puc deixar de mirar i observar detalls de la decoració en la façana, en els portes, escultures, mosaics... la grandiositat, la perfecció artística... No tinc prou ulls. I quins colors! I la combinació cromàtica...Quina elegància! Aclapara tant perfecció. Em pregunte si és el conjunt arquitectònic més bonic que he vist en la meua vida. Pense que si, i això que fa uns dies vaig estar en Pisa que té altre conjunt  espectacular...Però este que tinc davant..no sé que té...que fa que no pugues deixar de mirar-lo. No tinc prou adjectius per descriure-ho. Realment és un conjunt arquitectònic fascinant. Emociona contemplar la plaça. Ho dic sincerament.  De nou estic davant d’un museu a l’aire lliure.

Només trobe un “defecte” : la plaça necessita més espai per a que cada edifici puga lluir com cal. Faig fotos. Mil fotos, encara que sé que les imatges captades no mostraran la bellesa del lloc, la llum del colors verd amb el blanc en els marbre treballat de manera tan precisa. No, les fotos no faran justícia de la realitat. Però a mi, esta imatge que tinc davant, ja no se m’oblidarà mai perquè m’ha emocionat. No recorde que m’agradara tant la primera vegada que vaig vindre, però és normal...el cap el tenia en altres coses...

El Baptisteri de San Juan és l’edifici religiós més antic de la plaça, d’origen paleocristià construït probablement sobre ciments d’altra edificació religiosa del segle V, té planta octogonal i el revestiment en marbre  de color blanc  i verd en l’exterior data del segle XI en ple estil romànic. Del  Baptisteri destaquen les tres portes de bronze daurat. Les que veiem són copies, les originals estan al museu de la opera del Duomo i daten del segle XIV i XV. La porta més famosa està tot just davant la porta de la catedral, és la porta del Paradiso obra mestra de Lorenzo Ghiberti. Són deu panels de bronze daurat amb representacions d’escenes de l’antic testament.Un gran treball expressiu, ric en detalls i en representació de la profunditat de les imatges en relleu.

La catedral dissenyada per Arnolfo di Cambio sobre un edifiic anterior és exemple de gòtic italià. Enllestida en 1367 es va revestir de marbre de colors seguint l’exemple del baptisteri. Es va fer tota a excepció de la façana que es completà al segle XIX. És la tercera catedral mes gran després de la de San Pedro de Roma i la de san Pablo en Londres.

Ho mire tot des de tots els punts, d’un costat, d’un altre, mirant amunt…

La cúpula de Brunelleschi és la cúpula està feta amb enginy. Té 46 metres de diàmetre. Tardaren 40 anys per enllestir-la. Brunelelschi era un gran artista. La seua tomba està a la catedral. M’agradaria pujar el 463 escalons i veure la vista des de dalt. Algun dia ho faré. Quanta cosa se me queda pendent!  I també m’agradaria pujar al campanar,  que són mes de 400 escalons… el campanille és exemple d’arquitectura gòtica florentina del segle XIV i les vistes seran, tal volta,  encara millors que des de la cúpula. La construcció del campanille l’inicia`Giotto i l’enllestí Pisano. Estem parlant dels millors artistes. La decoració exterior constitueix un dels cicles figuratius mes complexes de l’edat mitjana, obra de grans experts com Pisano, Donatello o Luca dell Robbia.

L’entrada a la catedral sense pujar a la cúpula és gratuïta però les cues són interminables. Passe a l’hora que passe, sempre és llarguíssima. Em quedaria hores i hores en la plaça, només mirant detalls…però volem anar a la plaça de Santa Maria Novella per veure, al menys la façana de l’església homònima, que s’inicià al XIII i s’enllestí al XIV

I també volem veure la farmàcia mes antiga d’Europa, amb una activitat continuada de quasi 4 segles. Es tracta de la farmàcia de Santa Maria Novella i està a dos minuts de la plaça. Mapa en mà ho trobem en no res. No eix en les guies de viatge i és una meravella.

Primer pel fabulós lloc, recentment reformat,  elegant i decorat amb exquisidesa. La farmàcia fou creada pels dominics i data de 1221. Els monjos s’hi dedicaren al cultiu de plantes per a preparar ungüents per als malalts. Amb el pas del temps veient l’efectivitat i èxit dels productes, en 1621, obriren farmàcia al públic. El duc de Toscana els concedí el títol de botica de su alteza real. En el segle XVIII la fama s’escampa arreu del món. A la desamortització del bens de l’església catòlica passa a ser propietat del Estat que la va cedir al nebot de l’últim frare director. Des d’aleshores la direcció i propietat és de la mateixa família. Entrar a la farmàcia assossega mirant els mostradors i la col·locació dels productes, les parets i sostres pintats, els armaris antics ben conservats que guarden utensilis del passat, les plantes seques disposades en sostres o en les parets decorant....

I segon, dic que és una meravella pel que fan. Hi venen perfums fets a partir de les formules tradicionals. Un dels productes més antics és l’acqua della Regina preparat per a la reina de França Catalina de Medici. Encara s’hi fabrica.

De la plaça de Santa Maria Novella anem a la zona de san Lorenzo.Volem anar al mercat central i a la plaça de san Lorenzo. De camí passem per davant de la capella dels Medici que passa un poc desapercebuda per tindre un andami davant. És una d’elles, en són dos, construïdes com una ampliació de la basílica de san Lorenzo, que estem bordejant. Hi està Lorenzo el Magnifico i molts altres més de la família.

Arribem a la plaça on està la façana principal de la basílica de san Lorenzo, obra de Miguel Angel i Brunelleschi, i un grup de tunos cantant a la paret lateral.

Al costat està el mercat de San Lorenzo, un lloc per a comprar o menjar…Està ple. No cap ningú més.

Aixi que  busquem lloc per a menjar fora…i el trobem. 

Estaria dies i dies en Florència. Però no pot ser. He de tornar en altra ocasió  per entrar en la Catedral, al Baptisteri i pujar al campanille. Si. Queda apuntat al llistat. En una propera vegada entraré a les esglésies i pujaré a  tot el que calga, aniré a museus, especialment la Galería de la Academia on està el Miguel Angel original o la galeria dels Uffizi que és el segon museu mes visitat en Itàlia per darrer dels museus del Vaticà amb sales dedicades a cada artista... però això serà en altra ocasió. En esta només em queda temps per a l’església de la Santa Croce, el mausoleu del grans personatges i pujar al mirador de Michelangelo, la millor manera de dir adéu a la ciutat.

Continuarà...

QUADERN DE VIATGE, estiu 2024 LA TOSCANA